Jo

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m'entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l'amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l'A a la Z
en llengua fosca i en país petit!

COMADIRA, Narcís

La veu poètica parla d’ella mateixa, com a Narcís Comadira, “gironí”, començant pel nom. El “cabell fosc” enllaçaria amb la “llengua fosca”, llengua de país del sud. Per un cantó infantil, “marrec”, i per l’altre, profund, madur: “trist”. Com molts creadors més o menys inadaptats. “Romàntic una mica”, a contracorrent “en el temps que vivim”. Li agraden els clàssics, el cànon. Té anhel de transcendència i alhora té consciència de finitud, toca de peus a terra. Paral.lel a això darrer: fa versos sense esperar que tinguin ressonància ni que s’hi pugui guanyar pas la vida, en un doble “darrer sentit”, “ets poeta: moriràs sense una pesseta”. La “llengua fosca” també té un doble sentit: la morenor física, i l’opressió ideològica del català.

Cançó de rem i de vela nº XII

Entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues,
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada.

Perquè a la platja hi arribi l'amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L'amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l'amor que es diu a la vora del mar,
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’ns gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l'amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles,
l'amor que passa a la vora del mar,
és un sospir que batega com l'aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar
esporuguit va fugint de la platja.

SAGARRA, Josep Ma. de. Obres completes. Poesia. Editorial Selecta. Barcelona 1981


L’amor que passa “entre les barques”, és el que és digne de passar entre la poesia, de poques paraules, però dient moltes coses, com la poesia, com aquests versos. És l’amor de mida humana, contingut, no una passió completament inabastable. És l’amor que avança de mica en mica, “¿què se n’ha fet de l’amor si ni vel ni pudor no s’oposen al seu avenç?”, he llegit alguna vegada. Si hom es posa neguitós, excessivament tímid o poruc, espanta l’altre. Les estrelles de què parla a la quarta estrofa, no són més que sols molt i molt petits i continguts, per això es relacionen amb aquest amor. Un amor que vol llibertat, fuig de la presó, però tampoc vol anar a parar a les forces desencadenades. T’has d’entregar fins un cert punt, “posar-hi una certa recança”, igual com no es pot dir sempre tota la veritat. A l’estrofa set, el cant del grill connota l’estiu, que és millor que la primavera abrandada. L’amor “és un sospir”, una cosa molt petita i gran alhora. Però “més d’un girant el rostre/ fugirà plorant d’aquí” , diu l’Himne a l’Alegria de F. Schiller. No es pot trair, i tot i que a vegades hi puguin haver desavinences, no s’ha d’arribar mai als llamps. Això és, doncs, la tesi de la veu poètica en aquest poema: només val la pena un amor com el dels paisatges de la Gran Bretanya, recollit, no el de les belleses naturals exhuberants, salvatges, massa directes, elementals. Va a gustos! Ha estat bellíssimament musicat per Llach: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=199&titol=1363

Olívia:
El vostre amo em coneix el pensament.
Jo no el puc estimar. Tanmateix el suposo
virtuós, i sé que és noble,d'alta condició,
de fresca joventut i sense tara,
considerat per tots lliure, savi i valent,
i d'aspecte i figura corporals,
una persona agraciada. I tot i així, jo... no el puc estimar.
Ja fa temps que ell ho hauria de saber.
Viola:
Doncs si jo us estimés amb el seu foc,
amb tant de sofriment i tanta mort en vida,
en el vostre rebuig no trobaria cap sentit,
ni tan sols l'entendria.
Olivia:
Així doncs què faríeu?
Viola:
Faria una cabana davant la vostra porta
i cridaria la meva ànima, que viu a aquesta casa,
cantaria cançons d'amor no correspost,
que cantaria fins i tot a plena nit;
invocaria el vostre nom
als tornaveus de les muntanyes
fent que el murmuriós parlar dels aires
digués "Olívia!". Ah, no reposaríeu
entre cap element de terra i aire
fins que no em compadíssiu.

SHAKESPEARE, William, Comèdies I, Nit de reis.Traducció de Salvador Oliva. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra /Destino, 2004.


Heus aquí un fragment de Nit de reis, de teatre, que és, rotundament, poesia. I és que és escrit en versos, i és que mai cap poema m'ha arribat tan al cor com aquest fragment. De fet, si mai algú em recita això, li prometré amor etern! Shakespeare tracta de contraposar l'amor il.lusori, el de qui només sap queixar-se, el de qui tracta d'extorsionar l'altre fent-li pena, enfront l'amor "proactiu", el del qui lluita, el qui no pertany a "un món de pur joc", segons el traductor, Salvador Oliva. Es tracta de l'amor quan aconsegueix de trascendir, malgrat continuar sent humà. Hi hauria un paralel.lisme amb la creació artística. Per un cantó, les idees simplement correctes, per l'altre l'autèntica creació, feta amb ganes. Tant de bo la realitat fos sempre com en aquest model de poesia, i de comportament amorós. Quanta bellesa! M'he adonat que la majoria de cançons d'amor ho són, "d'amor no correspost". Me'l sé de memòria, m'ho he après sense esforç, el que diu Viola.

How do I love thee, let me count the ways.
I love thee to the depth and breadth and height
my soul can reach, when feeling out of sight
for the ends of Being and Ideal Grace.
I love thee to the level of everyday's
most quiet need, by sun and candlelight.
I love thee freely, as men strive for Right;
I love thee purely, as they turn from Praise;
I love the with the passion put to use
in my old griefs, and with my childhood's faith;
I love thee with the love I seemed to lose
with my lost saints,-I love thee with the breath,
smiles, tears, of all my life!- and if God choose,
I shall but love thee better after death.

BARRETT BROWNING, Elizabeth, Sonnets from the Portuguese


¿Que com t’estimo? Ara t’ho diré.
T’estimo fins al fons, l’ample i el cim
de l’ànima que a les palpentes cerca
els límits de la gràcia i l’existència.
T’estimo en el viure de cada dia
sota el sol i a la llum de les espelmes.
Lliurement, com cerca l’home la Fe,
purament, com fuig també de l’Elogi.
T’estimo amb tota la passió esmerçada
en la pena i amb una fe infantil.
T’estimo amb l’amor que creia perdut
amb tots els morts. T’estimo amb tot l’alè,
Riure i plor de la vida – I si Déu vol,
T’estimaré més després de la mort.

(Sonets de la portuguesa)


Com un Cyrano, l’autora broda la resposta a “¿Que com t’estimo?”: En l’ànima i el cos, en el sol i la llum de les espelmes. Estima buscant la Fe, fugint de l’Elogi: per a ella la persona estimada no és un propòsit, sinó una passió. Estima sense estratègia de seducció, amb una fe cega, com només ho fan els infants. La “passió esmerçada en la pena” parla del dolor d’estimar. Que “creia perdut amb tots els morts”, els clàssics, com Petrarca. Sorprèn que una dona proclami als quatre vents, amb tanta gràcia, el seu amor, a finals del segle XIX.

Mysteries

At night, I do not know who I am
when I dream, when I am sleeping.

Awakened, I hold my breath and listen:
a thumbnail scratches the other side of the wall.

At midday, I enter a sunlit room
to observe the lamplight on for no reason.

I should know by now that few octaves can be heard,
that a vision dies from being too long stared at;

that the whole of recorded history even
is but a little gossip in a great silence;

that a magnesium flash cannot illumine,
for one single moment, the invisible.

I do not complain. I start with the visible
and am startled by the visible.


DANNIE, Abse, New and collected poems. London: Hutchison, 2003


Misteris

De nit, quan somio, quan dormo,
no sé pas qui sóc.

Despert, aguanto l’alè i escolto:
una ungla grata l’altre costat de la paret.

A migdia, entro en una habitació assolellada
i veig el llum encès, sense cap raó.

Hauria de començar a saber que sentim poques octaves,
que una visió mor, si l’observem massa estona;

que fins i tot el conjunt de la història que coneixem
no passa de ser un rumor enmig d’un gran silenci;

que un flaix de magnesi no podrà il.luminar,
ni que fos un instant, l’invisible.

No me’n queixo. Començo amb el que és visible
i el que és visible és el meu començament.


(Traducció de Francesc Parcerisas)



Quan no hi ha la llum de la raó, “de nit”, sorgeixen els misteris. D’entrada, la paraula “misteris” és en contrast amb la tesi del poema, ja que la veu poètica es queda amb el tangible, l’empíric, el transitori. De fet, els misteris que descriu en el poema li serveixen per reafirmar aquesta tesi, per exemple: com pot competir la llum artificial d’una bombeta amb la llum del sol, com pot l’home deixar de ser transitori, com pot l’home entendre l’invisible, els misteris, l’univers, afegiríem. O bé: “que una visió mor, si l’observem massa estona”. A tothom li ha passat, aquella cançó que ja no ens diu res, aquella idea artística que ja no ens corprèn, aquell amor que esdevé cendra. És la postura realista, però hem de saber que un mateix autor pot proclamar que l’amor és etern en un altre vers, cosa que no sabem si és el cas de l’autor que tractem. De totes maneres, el fet que la veu poètica digui “hauria de començar a saber” demostra que fins i tot s’ha de convèncer ella mateixa, que probablement s’havia cregut massa certes obres. Una cosa és veritat: no hi ha ni un bri de palla en aquest poema.

Sonnet CXVI

Let me not to the marriage of true minds
Admit impediments. Love is not love
Which alters when it alteration finds,
Or bends with the remover to remove:
O no! it is an ever-fixed mark
That looks on tempests and is never shaken;
It is the star to every wandering bark,
Whose worth's unknown, although his height be taken.
Love's not Time's fool, though rosy lips and cheeks
Within his bending sickle's compass come:
Love alters not with his brief hours and weeks,
But bears it out even to the edge of doom.
If this be error and upon me proved,
I never writ, nor no man ever loved.


No permeteu que posi impediments
a l'enllaç de dos cors; que és amor fals
el qui muda davant dels mudaments
i és deslleial si els altres deslleials.
L'amor és sòlid far que difon llum
enmig de la tempesta i la foscura:
estel per als navilis sense rumb,
estel d'oculta força, allà a l'altura.
No és joguina del Temps, i la bellesa
pot esmunyir-se de la seva falç,
igual com l'amor salva l'escomesa
del temps d'ara, esperant els temps finals.
Si estic en un error -i es demostrés-
no he estimat mai ningú ni he escrit mai res.

SHAKESPEARE, William. Traducció de Gerard Vergés

En aquest sonet tan i tan preciós, hi veig una mica d'ironia, a l'estil de Jane Austen. "No permeteu que posi impediments/ a l'enllaç de dos cors", d'entrada sembla que hi ha algú que objecta, però no cal: "que és amor fals el qui muda davant dels mudaments/ i és deslleial si els altres deslleials": aquesta és la condició que posa l'ull poètic per aprovar la relació. Coneixeu algú que no s'hi torni mai, una vegada rere l'altra, si no és dins l'art, la poesia, les seves obres teatrals? Algú que estimi en abstracte, per a qui l'amor no sigui un joc, en qui l'amor no minvi ni amb la vellesa?

Ja ho pot ben dir al final: "no he estimat mai ningú", o sigui no d'aquesta manera tan exigent, "ni he escrit mai res", això no, diuen que Shakespeare és qui ha creat més després de Déu. Però la vida no es pot comparar amb l'art. Aquest poema era recitat per Kate Winslet a la pel.lícula de l'obra de Jane Austen Sense&sensibility. La connexió entre aquests dos autors no em sembla gens gratuïta, pel que he dit de la ironia. De fet, el valor, el misteri principal d'aquest poema resideix en l'entrada, des del meu punt de vista.

Cap a les deus

Sigues del tot fidel
a les petites coses;
no t’és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

VINYOLI, Joan


Petites coses com un pont, com el cant humil (sense música), la poesia, permeten d’orientar-se en la foscor de la vida, d’una a l’altra vora. Les “flors”, el “raig de sol efímer”, també són coses petites amb un gran poder, “talismans”, són com la poesia també. Les "petites alegries", que deia el romàntic Kandinsky. El ponent, el final de la vida metafòric, és estretament relacionat amb el principi de la vida, les deus dels rius. De l’un a l’altre passa el pont sobre la vida. “els signes que il.luminen” són invisibles, però la poesia, el cant humil, pot arribar a entendre’ls, interpretar-los, fent-nos savis en les “petites coses”. Un cant humil doncs, que és molt rellevant, per a ell, i per a nosaltres.

No, Plató, no

No puc imaginar-me res
que menys m’agradés ser
que un esperit desencarnat
incapaç de xarrupejar
o fer contactes amb el món
o respirar les olors de l’estiu
o entendre música i paraules
o especular què hi ha més lluny.
Déu va posar-me exactament
al lloc que jo hauria triat:
el món sublunar divertit,
on l’Home és home, o dona,
i dóna noms propis a tot.

Però puc concebre que els òrgans
que la Natura m’ha donat,
com són les glàndules internes
que s’escarrassen dia i nit
sense mostrar ressentiments
per complaure’m a Mi, el seu
Senyor, i mantenir-me en forma
(no pas que jo els doni les ordres,
no sabria pas com posar-m’hi),
somiïn en una existència
que, ara per ara, no coneixen:
pot ser molt bé que aquesta Carn
pregui per la mort d’“Ell”, deixant-la
a ella lliure, i així doncs poder
esdevenir matèria irresponsable.

AUDEN, W.H. Vint-i set poemes. Traducció de Salvador Oliva. Poesia dels Quaderns Crema


La idea general d’aquest poema és absolutament original. La veu poètica no vol una ànima sense cos (el cos que per a Plató era una presó). Però sí que en canvi vol un cos sense ànima! Un cos que vol la mort de l’ànima, el “déu” del cos, fins i tot, per “esdevenir matèria irresponsable”: igual com “La llum del Sol no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona” (Pessoa, en el seu heterònim Alberto Caeiro). El cos, doncs, és més savi, al capdavall, que l’ànima. Per això, el fet d’acostar-nos a la natura, de ser més animals, més irracionals, ens proporciona més lucidesa que l’enteniment. Aquesta és la tesi més extesa el segle XX. Sempre he pensat com maltractem el cos una vegada rere l’altra, en molts sentits, i que ja estaria bé que el cos reivindiqués més els seus drets, de tant en tant.

Plaça Rovira

Dessota els plàtans grisos,
les fulles seques, en fregar l’andana,
fan una lleu remor de bateria.
Em recorda la música al cafè
de la plaça, on la seva gavardina
deu esperar, damunt d’una cadira,
després de tant de temps, el meu amor.
Sempre he buscat una mateixa dona,
la mateixa ciutat, una mateixa història
escoltada al soroll perdut i fred
que en les llambordes fan les fulles seques.

MARGARIT, Joan Els primers freds 2004

La gavardina és una metonímia per dir que no hi és present el cos, però sí l’esperit. Ella encara l’estima, però igual com la gavardina és una peça de tardor, les fulles seques també són paradigmàtiques d’aquesta estació de l’any, la dels “primers freds”. La veu poètica sap perfectament què vol, però “el soroll perdut i fred/ que en les llambordes fan les fulles seques” li ho impedeix: l’edat, en definitiva, la tardor de la vida.


Poètica

Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
Fins al llunyà horitzó, la realitat.

MARGARIT, Joan Els primers freds 2004

Poema que parla de la poesia: els poemes, bàsicament, parlen d’amor, de la vida i la mort, i de la mateixa poesia, ha dit algun crític. La idea poètica, pot ser , en el fons, igual que la idea pictòrica, o que la interpretativa: totes les idees permeten d’il.luminar, per un instant etern, l’invisible. Com un llamp ho fa.

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

FUSTER, Joan, dins Escrit per al silenci, (versió de Lluís Llach)

La riba és el punt on el corrent de l’aigua (la passió) es troba amb la terra del costat del riu (el cos). “un deix d’idea”: relació del cos que no oblida les idees, l’amor. La mà és una metonímia del cos. “i argument negador de la nostàlgia” raó per a l’optimisme llavors i ara. “Jo t’inventava noms i altres carícies”: les carícies són la part més humana d’una relació sexual, igual com el nom en una persona. “moria allarat en clars abismes” i “bell pànic”, dos oxymorons: amor i mort, claredat i foscor de l’abisme romàntic alhora. Posa llar (d'allarat), fonaments, en allò més inestable, arriscat, el que més val la pena, el més clar alhora. Aquí la música de Llach aconsegueix de colpir especialment. Però el nom de l’amant no trasllueix en el poema, al capdavall, que juntament amb la seva “pau, tos muscles”, no coneixerem. Shakespeare feia el mateix: “So long as men can breathe or eyes can see/ So long lives this, and this gives life to thee”: Mentre l’ull miri I l’home no hagi mort,/ viurà el meu vers i et donarà suport” (sonet XVIII, traducció de Gerard Vergés). En el fons l’important és la poesia, l’amor en abstracte, no la persona en concret...

Un feu distinct m’habite, et je vois froidement
la violente vie illuminée entiere...
Je ne puis amer seulement qu’en dormant
ses actes gracieux melangés de lumiere.
Mes jours vennient la nuit me rendre des regards,
après le premier temps de sommeil malhereux;
quand le malheur lui-même est dans le noir épars
ils reviennent me vivre et me donner des yeux.
Que si leur joie éclate, un écho qui m’éveille
n’a rejeté qu’un mort sur ma rive de chair,
et mon rire étranger suspend à mon oreille,
comme à la vide conque un murmure de mer,
le doute -sur le bord d’une extreme merveille,
si je suis, si je fus, si je dors ou je veille?

VALÉRY, Paul


Un foc distint m’habita, i veig fredament / la violenta vida il.luminada, entera… / Ja no puc estimar, si no és quan dormo, / els seus actes graciosos barrejats de llum. / Els meus dies venen de nit a tornar-me mirades / passat el primer moment de somni infortunat; / quan l’infortuni es troba, ell mateix, dins el negre espars, / tornen a venir per fer-me viure i donar-me ulls. / Que si llur joia esclata, un eco que em desvetlla / no ha llançat sinó un mort a ma riba de carn, i el meu riure estrany em penja de l’orella, com de la buida conquilla un murmuri de mar, / el dubte -al caire d’una extrema meravella, /si sóc, si vaig ser, si dormo o bé si vetllo?

La veu poètica fa servir les imatges del dia i de la nit per parlar del seu món interior. Es tractaria d’“un foc distint”, el que habita el seu interior, perquè és un foc en fred, el del record d’una antiga relació. L’estima? En tot cas de nit, no de dia, amb la poesia, allò menys racional, l’art en contraposició a la vida. Però es tracta sempre d’“un mort”, d’una relació irrecuperable. “Com de la buida conquilla un murmuri de mar” és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat. És a dir que aquest amor hauria estat tan gran com el mar, del qual només en quedaria el record que seria com el murmuri que produeix un cargol de mar buit, sense vida. Però “el dubte”: ¿realment és així, realment ha viscut una edat d’or, o bé és de nit que estima més encara, per la imatge idealitzada que en té, vetlla enlloc de dormir?

Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il.lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.

COMADIRA, Narcís, El verd jardí. Barcelona: Edicions 62, 1972


Poema tan delicat i sedant com pot ser-ho una pausa en el treball intel.lectual (i el no intel.lectual també, els plats són nets), d’un dia de pluja, en una casa amb jardí. Es tracta del que la veu poètica recorda, per això diu que “t’imagino”, també perquè el que diu després només ho pot imaginar. És la part central del poema, la comparació entre la llum simbòlica que la persona que ell imagina projecta sobre els objectes de la casa, amb la llum que fan les espelmes. La persona il.lumina els objectes de manera “imaginada”, espiritual, ja que ell l’admira, la veu poètica trascendeix la realitat en aquests versos, és aquí que hi ha autèntica poesia, art. Aquesta és la “pausa” que dóna títol al poema, pausa en la realitat tal i com la coneixem. Per altra banda, les espelmes són un estri d’il.luminació que, potser per raons atàviques, tenen connotacions romàntiques, poètiques. En conjunt, doncs, l’efecte sobre el lector és d’una gran bellesa, i el poema convida a ser rellegit una vegada rere l’altra, de pur plaer estètic.

Destins

La nit és lleu. Els dos amants s’han adormit.
Té dos presents l’Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l’enyor? A qui l’oblit?

CARNER, Josep Els millors poemes Proa, 1998


Sembla que no hi hagi més sortida, segons aquest poema: o estimes, o ets estimat. El qui estima de debò, en tot cas, és aquell al qual l’amor sol retornar en forma d’enyor, anys més tard. La resta, aparences, que es convertiran en oblit, com es mereixen, però tristament. De present no ho és gaire, l'oblit, per cert.


Canticel

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

CARNER, Josep Els millors poemes, Proa, 1998


Per a mi, la vela, l’ala lleu d’una virtut, no és res més que la poesia, un vers, enmig de la inmensitat de la vida. Per ella perdria el poc de joventut que li queda. També aquesta vela en el mar blau, una cosa molt gran en una de molt petita, pot ser el mateix amor, una única vela solitària.

Cor fidel

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, calent, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo só d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera
Cap al camí de l’alba fugissera
Pel tros d’escala que no mena enlloc.

CARNER, Josep, Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1968.

El títol és molt significatiu: es tracta d’un cor fidel, que potser no d’un cos fidel, que al llarg de la vida ha hagut de claudicar. És la fidelitat de l’ànima, doncs. Amor i dolor solen anar units, “una dolor que va al dellà del seny” és perquè no és pròpia de la raó sinó de la passió, no passa per l’enteniment. Es troba en l’inconscient, amb esperança vana, d’un amor que ha passat de palau a ruïnes. Del qual és lladre, perquè ja no és seu, fins i tot ha de robar-ne els records. El foc de l’amor, inesgotable en el cor, “animarà la morta polseguera” en la poesia, l’amor reviurà en l’obra, quan del foc ja només quedi pols en l’exterior. "Jo sé d'on ve l'inesgotable foc": és conscient del seu inconscient, sap perfectament qui estima, quin és el motor de la seva poesia, de la seva vida: és una imatge que em captiva, la d'aquest vers (més el següent). Pujarà, doncs, amb passió, per l’escala que porta al buit. Encara que el cor es mantingui fidel, la vida sempre sol anar per un altre cantó.

No sé jugar amb màscares

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.

ANGLADA, Maria Àngels, No sé jugar amb màscares. Diputació de Barcelona, 2008

A mi aquest poema em recorda l’heterònim de Pessoa Alberto Caeiro. Pel concepte de màscara, de misteri en l’art, que rebutja, pel primitivisme d’aquest poema, que acaba essent en el fons, tan convencional com qualsevol altre poema. No s’entén a la primera, i amb això n’hi ha prou. Però l’intent hi és, el rebuig de les floritures i el parlar clar, i el poema diu alguna cosa: no es queda en un dur silenci. Hi ha un fort contrast en la “cruïlla” on s’hi creuen els conceptes de: o parles per dir alguna cosa, en art, o calles, ets correcte. Fàcil de dir.

Ell

Dient que no,
busca la vida.
No vol els besos
fàcils de l'odi,
ni cap plural
que insulti el cor.
Sap el final:
tremolarà
per un petó
que ara rebutja,
i vendrà l'ànima
per una mà
dins els cabells.
Però no vol
cap subornada
felicitat.

Disfressar nits
i no durar:
amb brutes llàgrimes,
paga content
la soledat.

ROVIRA, Pere, Cartes Marcades. Barcelona: Edicions 62, 1986.

"Ell" no és més que la tercera persona que amaga la veu del poeta. És "ell" sol, perquè rebutja una relació, d'aquí la brevetat dels versos, que suggereixen solitud. El poema parla de com es rebutja un cert tipus d'amor, l'amor fàcil. La facilitat és incompatible amb un alt interès, la del "plural", la parella formada, que "insulti el cor", que el traeixi. Sap per experiència que acabarà addicte a aquest amor que ara rebutja, o bé, en una segona interpretació, que trobarà a faltar, genèricament, "un petó/ que ara rebutja". Però no vol que li vinguin amb plors i laments, "cap subornada felicitat". "Disfressar nits/ i no durar": amors fàcils disfressats de grans amors, relacions basades en una mentida, que no duren. En definitiva, paga la soledat amb llàgrimes brutes perquè ell també hi té culpa, perquè ell hi és d'acord, amb tristor, però paradoxalment content.

Per sort de tots nosaltres

No t’oblidis de l’arbre
de l’alta quietud.
Si les arrels asseques,
També t’agostes tu.

No deixis pas de veure
el camp on has nascut.
A terres més llunyanes
mai no seràs ningú.

No defugis la llengua
dels teus pares, perdut
en falsos brills de somnis:
esdevindries mut.

ESPRIU, Salvador


No oblidis tant les arrels com l’extrem de les branques de l’arbre, la profunditat i la superfície, a on pertanys. Si oblides les arrels, t’asseques com els camps a l’agost. Si oblides “l’alta quietud”, perds llibertat.“Qui perd els orígens perd identitat”. Els catalans que reneguen de Catalunya, quan van per Castella no són ben acceptats, perquè encara són catalans. “No defugis la llengua dels teus pares”, esdevindries espiritualment mut. “Per sort de tots nosaltres”, vivim a Catalunya, i en som orgullosos.

Inici de càntic en el temple

A Raimon amb el meu agraït aplaudiment
Homenatge a Salvat-Papasseit

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

ESPRIU, Salvador, Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1968

Catalunya és una qüestió espiritual (som dins d’Espanya pel que diu el DNI), per això la veu poètica fa servir la paraula “temple” i “Ara digueu”, metafòricament parlant.

“Però hem viscut per salvar-vos els mots”: la llengua és fonamental. “davallàvem al fons del nostre somni”: te’n vas al cel un cop has estat a l’infern, diuen.

Els poemes d’Espriu parlen de Catalunya, però poden parlar de molts altres temes, als quals hom vulgui atribuir el mateix sentit. Per exemple: “Cisternes seques esdevenen cims/ pujats per esglaons de lentes hores”: el tema universal de l’escala. És un "inici", un primer esglaó de la recuperació de la nostra nació. Aquests dos versos són molt bells, parlen sols. Me’ls sé de memòria, em són un refugi dins la vida. Per altra banda, aquest poema no té pèrdua.