UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 3 febrer de 2013

Repòs


Segello amb fang l’entrada de la cova
on els records hivernen pel gener.
He intentat no peixar-los, vull que dormin
de forma inalterable ja per sempre
sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,
vora la font que cerca un riu més gran,
per on s’esmuny silent la salamandra,
i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua
i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada
per anar-me’n amb ell, camins enllà,
cap a la catedral de l’Esperança
on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte
cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012). Dins JÚLIA COSTA, Literatura

La veu poètica desterra de la seva vida els records que no tornaran. Alhora espera de de viure a fons, de convertir la font en riu. I caminar cap a una mena de catedral de Santiago, "de l'Esperança". Encara que el passat no pugui tornar, sempre hi ha el futur.

2 comentaris:

Joan Fontanillas Sánchez ha dit...

Digueu-me agosarat, però jo hi veig una reflexió sobre el pas del temps que no torna,primaveres de retorn improbable tancades en una cova i s'espera el peregrí "cansat" (vell?) que ens portarà a un altre lloc, la Catedral i l'urna. Jo hi veig l'home que hja no és jove i espera la vellesa. Només és una interpretació, és clar!

Helena Bonals ha dit...

Joan, la teva interpretació em sembla bona, de fet no tinc gaire clara la meva! És un poema ben misteriós.