UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 8 d’agost de 2021

Un foc distint...

 

Un foc distint m’habita i esguardo fredament

la violenta vida il·luminada entera...

No puc estimar més que en el son, solament,

els seus actes plaents que amb la llum es barregen.

 

Els meus jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,

després del primer temps del meu son malastruc;

quan la dissort mateixa en la negror s’escampa

tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls.

 

Que si llur joia esclata, un eco que em desperta

no ha deixat més que un mort en ma vida de carn,

i el meu riure aliè em suspèn a l’orella,

 

com en conquilla buida una remor de mar,

el dubte -sobre el caire d’una gran meravella,

si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?


VALÉRY, Paul (traducció de Josep A. Vidal)

Heus aquí un poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.

Tot plegat, però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és “com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la vida?

Tots els escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida, aquest en seria un cas.

2 comentaris:

KRT ha dit...

No coneixia la versió de Josep A. Vidal, i això que és del 2017! La buscaré, i també el seu recull de poemes propis, 'Por de la terra'. Els teus suggeriments sempre són encertats!

Helena Bonals ha dit...

Ramon,
Amb aquest poema vaig treure bona nota a la carrera! No me n'he oblidat mai, perquè no oblido mai qui he estimat i encara estimo.