UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 24 de desembre del 2020

Tens set, i beus, 

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l'amor, també és la mort

qui viu l'instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.


La mort, però, no que no pot escriure.

LLAVINA MURGADAS, Jordi dins Matí de la mort

La immortalitat a través de l'obra escrita no té res a veure amb "l'eternitat estèril" de la mort, aquesta pervivència és superior a qualsevol atavisme, a qualsevol determinisme. Amb el que escrius estàs superant la mort, t'estàs alliberant, encara que no et llegeixi ningú. La poesia és allò amb què la mort no comptava. Aquest poema no necessita gaires comentaris, perquè parla sol. És una defensa a ultrança de l'escriptura per sobre de tot.

diumenge, 6 de setembre del 2020




Hauria de recordar qui sóc

per escriure'm.


Hauria de descolgar

entre les rels i la terra

la paraula que germina,

trèmulament invisible.


Tornar a la innocència

que habita el món dels dorments.

Tornar a ser allò que era

                                        abans de néixer.

Tornar,

                        donar fe del meu despertar.


SÁEZ, Empar, Quatre arbres

Viena Edicions, 2016


Per fer poesia t'has de conèixer tu mateixa, has de recordar la teva infantesa, "entre les rels i la terra", entre els limbs i la vida, "la paraula que germina", la que pot arribar al lector. "Tornar a la innocència/ que habita el món dels dorments", perquè la poesia et redimeix, i s'identifica amb el dormir. Aquest "donar fe del meu despertar" és el que fas quan escrius. També crec que l'"abans de néixer", i el despertar, són els únics moments en què la vida val la pena.

diumenge, 14 de juny del 2020

Nadir



Pintor del cel i les estrelles,
Van Gogh va escriure al seu germà:
«És meu, en certa forma,
el gira-sol».
Miro el cel i els meus versos:
els reconec i sempre
se m’escapen.
Vull dir que no tinc res,
em tenen, si de cas.
En certa forma jo sóc seu.
Dels gira-sols.

SUBIRANA, Jaume

dins La hac
Edicions 62, 2020

En darrer terme, el poema no l'entén ni el seu autor. Un poema que es gira cap al poeta, que parla amb ell mateix. Nadir, el contrari del zenit, com el poeta es troba entre el punt més alt i el punt més baix, a l'hora de crear.

dissabte, 6 de juny del 2020

ROSES a la terra i al vent




No tenim llast.
Som ingràvides.
L'art ens transforma
i aviva el sentit de llibertat.
Espurneja vibrant
el nostre cos dansant
a l'envit del vent,
amb  la dansa de la vida
que ens arrela al terra,
com la rosa de pedra
cisellada per l'artista.
No tenim por.
Som estels rutilants
que el riu enmiralla,
a la ciutat de la boira,
o del cel ardent, els pardals
i les cigonyes.
La dansa ens transforma
en mil braços oberts.
Brolla cap enfora
l'exèrcit de pors
que ens tenallava.
Fora les crosses
incrustades a l'ànima.
No tenim por, de la por que es sembra.
L'art ens transforma.
Som estels titil·lants
de la Via Làctia
i arrels a la terra
creixent cap endins
com arbres profunds.
L'art ens transforma.

FABREGAT, Rosa

La rosa com a símbol de l'enamorament, que és com florir, i encara més en ella, la reina de les flors. Aquesta passió no té cap rèmora, "són ingràvides", les roses, perquè per sobre de tot són immaterials. "L'art ens transforma", perquè la poesia recull i potencia l'efecte de les roses, és la segona residència de l'amor, he llegit alguna vegada. Però alhora l'art pot fer arrelar al terra aquesta rosa, en les paraules que són una cosa concreta, en les escultures fetes de pedra. El títol de "ROSES a la terra i al vent" resumiria aquest poema. I el nom de la poeta també hi seria lligat. 

"Som estels titil·lants (...)/ i arrels a la terra" em recorda la nit estelada de Van Gogh, amb els xiprers que s'eleven com flames al cel per tornar a la terra a través dels núvols. L'art transforma el sentiment, l'emoció, en una cosa semblant a una metàfora, que diu sense dir del tot. "Dir molt en un mig dir seria mon afany", que deia Carner.

dissabte, 18 d’abril del 2020

Rauxa

Deu ser que el veritable amor
només admet el temps verbal
del futur condicionat.
Fins i tot les fulles de pi
moren, i s’assequen els rius,
sentim el que no hem viscut.
Ni la ira horrible dels déus
s’eternitza més que un llampuc.

L’amor és com la pols i el llot
i les crostes de terra seca
que ha empedreït l’hivern ventós,
on s’estanca l’aigua salvatge.

Avui, com que no sents dolor
i et veus les ales generoses,
prometràs un amor per sempre.
Demà, però, ¿qui en sap del cos
i de la ment la rauxa estulta?

BORRELL FIGUERA, Josep
dins Desmesura d'amor 

Pagès editors, 2020

Tots els amors són el gran amor, "promet i promet tant cada represa" deia Joan Oliver. Es troben en el futur condicional, no en el present, o alhora potser en el present, però no més enllà. La rauxa és el primer que es perd, que no dura, poc més que un llamp. És estulta, perquè només poden ser feliços els idiotes.  Els arbres de fulla perenne també moren, i els rius s'assequen, l'amor queda en un estancament  "de l'aigua salvatge". 

Però alguna cosa queda... i torna a vegades, per sort. Sempre recordo la meva professora de poesia anglesa afirmant que "love lasts forever". Hi vull creure.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Amb la veu als ulls

emmudeixen els ulls
vora la fulla més tendra
quin so tindria la mirada
si no existís la primavera?
la veu n’és, tan sols,
el simulacre.
Gerard Sala
La veu poètica emmudiria els ulls, quan fa poesia, per allò que "l'essencial és invisible als ulls", davant la natura més tendra, la del mes d'abril. Per altra banda, la mirada sense la primavera no sonaria, no trascendiria, per tota la bellesa inherent a ella. La veu del poeta tansols és un simulacre de la primavera, mai li arribarà a la sola, però sovint és l'únic que tenim, que conservem de la felicitat dins la vida. Vista i escriptura van unides en el títol, "Amb la veu als ulls": "L'amor neix als ulls i els ulls el xerren", diu el refrany.
Un poema breu, condensadíssim, que no té pèrdua.

dijous, 19 de març del 2020

Exercicis preparatoris per a un miracle


Davant el solar buit
esperar amb els ulls tancats
fins que la vella casa
torne a ser-hi i a estar oberta

Mirar el rellotge aturat
tot el temps que calga
fins que la busca dels segons
torne a moure's

Pensar en tu
fins que l'amor
a tu novament
puga ser feliç 

Ressuscitar
els morts 
serà llavors 
molt fàcil


Erich Fried

[Traducció de Gustau Muñoz i Marc Granell]

Vaig llegir a L'edat de la innocència, de Edith Wharton, com el protagonista no volia tornar a veure la dona de la qual havia estat enamorat, per no perdre'n la imatge idealitzada que en tenia. És un risc, de recuperar un amor perdut, com és un risc que qualsevol amor es faci realitat. Però a vegades aquell excés de sentiment ens porta a "esperar amb els ulls tancats", a "pensar en l'altra persona "fins que l'amor/ a tu novament/ puga ser feliç". 

És molt senzill, aquest poema, fet d'una metàfora estesa, una al·legoria. Però de "ressuscitar els morts" crec que, al capdavall, només es pot fer en la poesia. El miracle més gran de tots, perquè la poesia val la pena de veritat, i no minva mai la seva capacitat d'enamorar-nos.

diumenge, 2 de febrer del 2020

Natura


El títol d'aquest poemari és una bona síntesi del que l'ull poètic va explicant en els poemes, "natura" com a metonímia de la vida en general, la vida d'una poeta que ha arribat als vuitanta i encara somnia en el paradís perdut de la infantesa. Natura també és allò que l'Olga sempre ha defensat, en contra de l'acció de l'home.

Amor undique floret, es titula el tercer poema, "Els amors arreu floreixen" n'és la traducció. L'edat no és una rèmora per continuar estimant. Aquells "paradisos perduts que ara esperem de nou", com en la traducció al català de Le meteque de Georges Moustaki, que canta Marina Rossell, es diu: "i com voldria perdre-m'hi,/ i enamorar-m'hi com ahir/, abans no se m'acluquin els ulls".

En la sèrie de poemes del "Monòleg de la poeta malalta" diu: "Sé que ningú em prendrà per una icona/ de cos de dona que sofreix": malgrat la duresa de la seva malaltia, els seus poemes són lírics, amables. "El dia es cansa del dia,/ jo no em canso de la tarda": això és saber anar endavant; "no hi ha desig ni nostàlgia", això és saber viure el present.

"Aquí, als afores" -del paradís- "he trobat algú que estima:/ ¿qui estima primer i què vol dir estimar?": això em fa pensar en qui és primer, l'ou o la gallina. Hom només sap que estima i és estimat, i amb això n'hi ha prou. Amb "la gent dels defores, on vivim" se situa ella mateixa més enllà del paradís de la infantesa, però no gaire lluny, tansols a la perifèria. "El paradís és buit des que en van marxar els homes", aquell lloc idíl·lic que els homes amb la seva maldat han extingit, que el fet de créixer esborra de les nostres vides.

Una referència a Papasseit, segurament: "i ara, estirada al llit, no enyoraré demà,/ a l'inrevés d'aquell poeta que guardava fusta al moll", dins Monòleg de la núvia que fuig (1). Els motius reverberen entre ells: "Darrere hi ha un naufragi. I davant... ¿qui ho sabria?", també: "¿on és la nena que jo era?, i "Encara hi pensava, en aquella nena antiga; la portava dins, no se n'havia perdut res". Reencarnació i memòria d'abans de néixer, un tema que ja trobem en la seva novel·la Reencarnacions miserables.

També trobem una sèrie de poemes al voltant de composicions musicals, que escolta en un concert, de la mateixa manera com molts clàssics de la literatura tenen una música clàssica associada. "Només tu, pare Bach, vas escriure el temor i la glòria", un possible reflex dels seus temors i glòria personals. La veu poètica diu que "t'interpreto jo també amb paraules", el lirisme de la poesia sobre el lirisme de la música.

Una altra referència literària: "el príncep de Salina/ vessarà una llàgrima sola": em recorda l'escena dins la pel·lícula El gatopardo en què aquest príncep de Salina es mira al mirall conscient de la seva vellesa. El poema on surt aquesta cita, dins la sèrie del concert barroc a la catedral, acaba amb "quan la pluja es barreja amb el plor", que per a mi seria quan el fons del poema s'entremescla amb la forma, quan el que dius lliga amb com ho dius.

Un exemple d'això darrer es podria trobar en els jocs de paraules dins Morats i demorats, un poema que acaba així: "ara demoro tristeses" -les deixa per més tard-, "de móres" -la vida- "contra el morat" -la mort.

Cap al final, dins el poema Contemplació de l'avet, diu que "L'avet és carícia manyaga,/ torre, catedral, cabana". Penso que aquest arbre que sobresurt tant seria com la poeta o almenys com la seva poesia, amb la seva torre de vori, que ha crescut tant amb els anys, que domina tan bé. I que continuem llegint amb goig.

XIRINACS, Olga Natura. Tarragona: Ganzell, 2019