No em deturo per a ningú.
Rellotge de sol

No et vesteixis, encara;
entreabaltits, les mans al dubte,
deixem que Proust ens allargui l’albada.
Potser un encantador
picarà els nostres vidres
i ens serà anunciat
que avui,
i solament per a nosaltres,
s’aturarà el temps d’esfullar les roses.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

Vestir, apart de tenir lloc físicament en l’escena del poema, és com fer el poema al voltant d’una idea, com cobrir la bombeta amb un pàmpol. La veu poètica voldria allargar el moment sense cobrir-se de roba.“les mans al dubte”: la inseguretat de si l’amor o el poema valen la pena. Proust allargaria simbòlicament l’albada en retornar al passat, l’origen de tot. Potser un encantador, en forma de poeta, aturarà “el temps d’esfullar les roses”, fent perdurar l’amor. El rellotge de sol, la vida, no es detura per a ningú, malgrat tot.

Col•leccionista de tresors com sóc
no em fatiga parar l’ham
ni teixir xarxes amb les mans
on pescar el peix dels teus riures.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (49)

El “col•leccionista de tresors” és el creador, el poeta, que busca els seus bolets en forma d’idees. S’arrisca, s’exposa, té paciència per ella. Teixeix xarxes (poemes) amb les mans, amb la ploma, per atrapar la seva alegria, i proporcionar-la al lector. La joia de viure que és allò que més enamora.

Nadal

I arribarà el Nadal
i ens desitjarem les millors coses
Embriacs de tot,
hi haurà moments
que els colors ens semblaran postissos
Els carrers, direm,
continuen sent de pedra
Però en els regals i en els convits
el verd maragda
se superposarà festivament
amb el robí
Aquest robí de foc que esclata
I així serà com somriurem
O plorarem sense voler-ho.

BOSCH i VILARDELL, Teresa dins versos.cat

Tot i la festa del verd maragda i el robí, els carrers "continuen sent de pedra", la vida continua sent dura. De fet els colors postissos no serveixen més que per amagar la fredor de l'hivern, tan alliberadora com és al capdavall. És fàcil de sentirse identificat amb aquest poema: al Nadal tan aviat somriem com plorem "sense voler-ho". N'hi ha prou de sentir unes quantes nadales. Aquest poema no té cap punt fins al final, perquè es tracta que el lector completi els versos amb la seva experiència personal, segurament.

L'anell de Moebius

Per a Pilar Iglesias de la Torre


L’amor en una edat
que crida l’estació secreta
Serkan Ozan Özağaç


De bell començament fou la foscor.
Ara les meues mans són el costum
de l’ombra de la pell de dia,
però toquen el revers de la llum,
el desig a la nit.

BESSÓ, Pere Aigües turques, 2010

Al principi, la manca d'empatia, l'abstracció, sobretot per al nen, el primitiu, el poeta. Amb el temps hom passa d'enamorar-se a estimar, la prosa, "el costum de l'ombra" en què s'ha convertit la foscor primitiva, amb l'estabilitat. Però el poeta no s'oblida del contrari del dia, la nit, la poesia. De fet els té tots dos alhora, com passa amb l'anell o banda de Moebius: "una superfície de dues dimensions no orientable solament amb un costat quan és submergit en l'espai euclidià tridimensional", diu la wikipedia. Les seves mans toquen l'exterior i l'interior, allò racional i l'inconscient al mateix temps.

Sobre la cita de dalt, i en relació amb això : l'amor en una edat que ha de ser gairebé amagat, amagat com sempre dins la poesia, que mostra el món al mateix temps que l'oculta.

LIII

Perdre't
és com, de sobte, tenir
-per accident, o perquè m'ho he guanyat-
la cara desfigurada.

Sí que es pot viure així: però és terrible,
caribuneta.

ALZAMORA, Sebastià, La part visible, Premi Carles Riba 2008

Sèneca era el filòsof del prendre's les coses amb filosofia: encara que perdis la vista, una cama o un braç, la vida continua exactament igual, que deia aquest filòsof.

Però sigui per accident incontrolable, o perquè hom s'ho ha guanyat, perdre la persona estimada sempre fa mal, molt de mal. No només de pa viu l'home. I encara que no tinguis la cara físicament desfigurada, se't pot arribar a reflectir en ella el sofriment.

Captatio benevolentiae

Provem d'encaixar en escenes boniques,
amb porcs de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits bora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales,
en discos amb dones amb feines estables.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic,
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents compren flors a sa mara.
Intentem trampejar per ser persones dignes.
El pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Ben enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira la traca i amb lògic tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

GISBERT, Guillem dins Els millors professors europeus de Manel

Provem de ser el màxim de normals, de racionals, de convencionals. Però de sobte una espurna de bellesa, de poesia autèntica ens fa capgirar el nostre ordre de les coses. Bàsicament "ens en sortim" en l'art, que no pas en la vida, sento decepcionar el lector en això. La "captatio benevolentiae" del títol faria referència al fet , que es produeix en retòrica, quan es vol retenir el públic tot dient paraules amables com "seré breu". Amb aquest punt d'humilitat, pretén de guanyar-se l'oient de la cançó. El sentit de l'humor entremesclat dins la lletra seriosa seria un exemple del "ens en sortim" ("I a vegades, se'ns baixa la verge"...). Un deu de lletra i música.

Aprofitant amb avarícia i fam
fins al darrer pessic dels dies,
recullo empremptes dels teus dits
per les lleixes del cor escampades,
i calco les petjades,
i somric totes les nits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (48)

Vol viure perquè l’estima, el màxim de temps, amb avarícia del “darrer pessic dels dies” (un pessic et desvetlla, et fa sentir viu, i alhora és una part molt petita del dia que no vol perdre’s pas). Amb la poesia recull les seves empremptes (en vol tenir un reflex, d’ella), escampades per les lleixes del cor, els versos dels seus poemes. I somriu davant l’adversitat, de la nit.

2

El naufragi voluntari de la paraula,
les hores perdudes d'un ofici,
la vida evaporada davant del paper,
l'energia descarregada del deliri.
Amb l'ego matiner del verb desperte
tots els crepuscles i espere servent
el tumultuós inici del mot impossible,
arquitecte ferm de vegades i indecís,
emocionat de móns increïbles
encete el batec i done ordres,
i el vaixell i la tripulació em menteixen,
les veles el vent les illes perdudes...
És només un viatge, un passeig,
una metamorfosi imprevista,
sé que hauré de tornar a terra
al moll que m'empeny a la mentida
a la falsificació quotidiana,
a l'oblit del punt que sóc
dins d'un planeta on segons diuen
naixen, viuen i moren els humans.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

L'escepticisme d'aquest poema respecte tot el que es considera com a realitat és contundent. Prefereix de perdre's en l'exercici de la poesia que no pas en la vida. Tots els finals de dia se li converteixen en principis. Perd la vida, les hores, per l'art, que és més important que tot al capdavall. Utilitza l'al·legoria del capità, l'ànima, a qui no segueixen el vaixell i la tripulació, el cos: "les veles el vent les illes perdudes...", no hi surt cap coma segurament per connotar l'empenta del vaixell, malgrat tot. Després de la transformació per poca estona en un artista, com el Gregor Samsa de Kafka, el vaixell tornarà a terra, a les mentides, a les convencions. "La vida és en un altre lloc", diu Kundera. No pas "on segons diuen/ naixen, viuen i moren els humans". Un poema que no té pèrdua, i en van dos.

Caducat

Em sento foc abrasador
que lluita per escampar-se.
Sóc un llumí encès en la foscor
que balla una sensual dansa.

Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.

Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.

VERDAGUER, Mireia dins versos.cat

Com a poeta, sent dins seu la passió, la turbulència de la poesia, alhora que la seva petitesa, i la calma posterior que ve a través dels seus versos. La poesia hauria de desassossegar i fer feliç alhora. La “roca salada” de la poesia, en l’illa, la torre d’ivori, es diluirà en la resta del món, els lectors. El “caducat" del títol faria referencia a que la poesia gairebé sempre es porta a terme quan l’acció ha passat. Això es veuria en el contrast entre un element molt important, el foc o el mar, i un altre de poca força, com un llumí o una calmada riera, allò petit que recull alò gran, la poesia. És aleshores que pot arribar als lectors, que també reflexionaran.

Pareu tots els rellotges

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

AUDEN, W. H.(poeta anglès, 1907-1973), poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva.

(versió anglesa)

STOP THE CLOCKS
Stop all the clocks, cut off the telephone,
prevent the dog from barking with a juicy bone,
silence the pianos and with muffled drum
bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
scribbling on the sky the message He Is Dead,
put crepe bows round the white necks of the public doves,
let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
my working week and my Sunday rest,
my noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
pack up the moon and dismantle the sun;
pour away the ocean and sweep up the wood.
for nothing now can ever come to any good.


Jo diria que es tracta d'una mort metafòrica, espiritual, de l'altre. Ell ho era tot pel poeta, la prosa i la poesia, el cos i l'ànima. Però s'equivoca: l'amor dura sempre, encara que en aquests moments li sembli que "anava errat".

Es tracta d'un gran amor, d'un únic amor. Per això tota la resta de la vida és insignificant davant d'aquesta pèrdua. La força d'aquest poema és equivalent a la del sol, les estrelles i el mar ignorats, perquè malgrat tot l'amor perdura en aquest poema.

Morpheus

Ombres sense ulls
claven la mirada
en els meus ulls
sense ombra.

Corro i batego,
però romanc
immòbil,
amarat,
aclaparat
per un aroma que no
tansols
impregna els
meus narius,
sinó que banya
la meva pell
i s'hi endinsa,
em travessa,
m'esfilagarsa,
m'esquinça,
mentre em sutura,
em sargeix,
em voreja,
em penetra
i em fa renéixer.

Ara, els meus ulls
són ombra i
les ombres tenen
ulls.

Descanso.

MEYERHOFER, Rafael, dins el bloc Esquitxos

Morpheus, en mitologia, té la capacitat de prendre la forma de qualsevol ésser humà i d'aparèixer en somnis. Les ombres sense ulls serien aquests somnis que s'apareixen a la veu poètica. La idea poètica, sense forma, es convertirà en un poema que amagarà de nou aquest concepte. La poesia sol mostrar el món al mateix temps que l'amaga. Amb la poesia viu, "corro i batego", al mateix temps que roman "immòbil", perquè sol tractar-se sempre d'una reflexió a posteriori, quan l'acció ja ha passat. És aclaparat per l'aroma de la poesia, que el fereix, i que al capdavall el fa renéixer, tornar al passat. La seva lucidesa és impregnada de misteri, en definitiva, i els seus somnis són plens de claredat alhora. Ara que ha fet el poema, descansa.