No em deturo per a ningú.
Rellotge de sol

No et vesteixis, encara;
entreabaltits, les mans al dubte,
deixem que Proust ens allargui l’albada.
Potser un encantador
picarà els nostres vidres
i ens serà anunciat
que avui,
i solament per a nosaltres,
s’aturarà el temps d’esfullar les roses.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

Vestir, apart de tenir lloc físicament en l’escena del poema, és com fer el poema al voltant d’una idea, com cobrir la bombeta amb un pàmpol. La veu poètica voldria allargar el moment sense cobrir-se de roba.“les mans al dubte”: la inseguretat de si l’amor o el poema valen la pena. Proust allargaria simbòlicament l’albada en retornar al passat, l’origen de tot. Potser un encantador, en forma de poeta, aturarà “el temps d’esfullar les roses”, fent perdurar l’amor. El rellotge de sol, la vida, no es detura per a ningú, malgrat tot.

Col•leccionista de tresors com sóc
no em fatiga parar l’ham
ni teixir xarxes amb les mans
on pescar el peix dels teus riures.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (49)

El “col•leccionista de tresors” és el creador, el poeta, que busca els seus bolets en forma d’idees. S’arrisca, s’exposa, té paciència per ella. Teixeix xarxes (poemes) amb les mans, amb la ploma, per atrapar la seva alegria, i proporcionar-la al lector. La joia de viure que és allò que més enamora.

Nadal

I arribarà el Nadal
i ens desitjarem les millors coses
Embriacs de tot,
hi haurà moments
que els colors ens semblaran postissos
Els carrers, direm,
continuen sent de pedra
Però en els regals i en els convits
el verd maragda
se superposarà festivament
amb el robí
Aquest robí de foc que esclata
I així serà com somriurem
O plorarem sense voler-ho.

BOSCH i VILARDELL, Teresa dins versos.cat

Tot i la festa del verd maragda i el robí, els carrers "continuen sent de pedra", la vida continua sent dura. De fet els colors postissos no serveixen més que per amagar la fredor de l'hivern, tan alliberadora com és al capdavall. És fàcil de sentirse identificat amb aquest poema: al Nadal tan aviat somriem com plorem "sense voler-ho". N'hi ha prou de sentir unes quantes nadales. Aquest poema no té cap punt fins al final, perquè es tracta que el lector completi els versos amb la seva experiència personal, segurament.

L'anell de Moebius

Per a Pilar Iglesias de la Torre


L’amor en una edat
que crida l’estació secreta
Serkan Ozan Özağaç


De bell començament fou la foscor.
Ara les meues mans són el costum
de l’ombra de la pell de dia,
però toquen el revers de la llum,
el desig a la nit.

BESSÓ, Pere Aigües turques, 2010

Al principi, la manca d'empatia, l'abstracció, sobretot per al nen, el primitiu, el poeta. Amb el temps hom passa d'enamorar-se a estimar, la prosa, "el costum de l'ombra" en què s'ha convertit la foscor primitiva, amb l'estabilitat. Però el poeta no s'oblida del contrari del dia, la nit, la poesia. De fet els té tots dos alhora, com passa amb l'anell o banda de Moebius: "una superfície de dues dimensions no orientable solament amb un costat quan és submergit en l'espai euclidià tridimensional", diu la wikipedia. Les seves mans toquen l'exterior i l'interior, allò racional i l'inconscient al mateix temps.

Sobre la cita de dalt, i en relació amb això : l'amor en una edat que ha de ser gairebé amagat, amagat com sempre dins la poesia, que mostra el món al mateix temps que l'oculta.

LIII

Perdre't
és com, de sobte, tenir
-per accident, o perquè m'ho he guanyat-
la cara desfigurada.

Sí que es pot viure així: però és terrible,
caribuneta.

ALZAMORA, Sebastià, La part visible, Premi Carles Riba 2008

Sèneca era el filòsof del prendre's les coses amb filosofia: encara que perdis la vista, una cama o un braç, la vida continua exactament igual, que deia aquest filòsof.

Però sigui per accident incontrolable, o perquè hom s'ho ha guanyat, perdre la persona estimada sempre fa mal, molt de mal. No només de pa viu l'home. I encara que no tinguis la cara físicament desfigurada, se't pot arribar a reflectir en ella el sofriment.

Captatio benevolentiae

Provem d'encaixar en escenes boniques,
amb porcs de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits bora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales,
en discos amb dones amb feines estables.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic,
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia contents compren flors a sa mara.
Intentem trampejar per ser persones dignes.
El pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre.
Ben enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I a vegades ens en sortim,
i a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I a vegades se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I a vegades contra tot pronòstic una gran bestiesa
capgira la traca i amb lògic tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

GISBERT, Guillem dins Els millors professors europeus de Manel

Provem de ser el màxim de normals, de racionals, de convencionals. Però de sobte una espurna de bellesa, de poesia autèntica ens fa capgirar el nostre ordre de les coses. Bàsicament "ens en sortim" en l'art, que no pas en la vida, sento decepcionar el lector en això. La "captatio benevolentiae" del títol faria referència al fet , que es produeix en retòrica, quan es vol retenir el públic tot dient paraules amables com "seré breu". Amb aquest punt d'humilitat, pretén de guanyar-se l'oient de la cançó. El sentit de l'humor entremesclat dins la lletra seriosa seria un exemple del "ens en sortim" ("I a vegades, se'ns baixa la verge"...). Un deu de lletra i música.

Aprofitant amb avarícia i fam
fins al darrer pessic dels dies,
recullo empremptes dels teus dits
per les lleixes del cor escampades,
i calco les petjades,
i somric totes les nits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (48)

Vol viure perquè l’estima, el màxim de temps, amb avarícia del “darrer pessic dels dies” (un pessic et desvetlla, et fa sentir viu, i alhora és una part molt petita del dia que no vol perdre’s pas). Amb la poesia recull les seves empremptes (en vol tenir un reflex, d’ella), escampades per les lleixes del cor, els versos dels seus poemes. I somriu davant l’adversitat, de la nit.

2

El naufragi voluntari de la paraula,
les hores perdudes d'un ofici,
la vida evaporada davant del paper,
l'energia descarregada del deliri.
Amb l'ego matiner del verb desperte
tots els crepuscles i espere servent
el tumultuós inici del mot impossible,
arquitecte ferm de vegades i indecís,
emocionat de móns increïbles
encete el batec i done ordres,
i el vaixell i la tripulació em menteixen,
les veles el vent les illes perdudes...
És només un viatge, un passeig,
una metamorfosi imprevista,
sé que hauré de tornar a terra
al moll que m'empeny a la mentida
a la falsificació quotidiana,
a l'oblit del punt que sóc
dins d'un planeta on segons diuen
naixen, viuen i moren els humans.

NÀCHER, Vicent, Un entre tants

L'escepticisme d'aquest poema respecte tot el que es considera com a realitat és contundent. Prefereix de perdre's en l'exercici de la poesia que no pas en la vida. Tots els finals de dia se li converteixen en principis. Perd la vida, les hores, per l'art, que és més important que tot al capdavall. Utilitza l'al·legoria del capità, l'ànima, a qui no segueixen el vaixell i la tripulació, el cos: "les veles el vent les illes perdudes...", no hi surt cap coma segurament per connotar l'empenta del vaixell, malgrat tot. Després de la transformació per poca estona en un artista, com el Gregor Samsa de Kafka, el vaixell tornarà a terra, a les mentides, a les convencions. "La vida és en un altre lloc", diu Kundera. No pas "on segons diuen/ naixen, viuen i moren els humans". Un poema que no té pèrdua, i en van dos.

Caducat

Em sento foc abrasador
que lluita per escampar-se.
Sóc un llumí encès en la foscor
que balla una sensual dansa.

Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.

Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.

VERDAGUER, Mireia dins versos.cat

Com a poeta, sent dins seu la passió, la turbulència de la poesia, alhora que la seva petitesa, i la calma posterior que ve a través dels seus versos. La poesia hauria de desassossegar i fer feliç alhora. La “roca salada” de la poesia, en l’illa, la torre d’ivori, es diluirà en la resta del món, els lectors. El “caducat" del títol faria referencia a que la poesia gairebé sempre es porta a terme quan l’acció ha passat. Això es veuria en el contrast entre un element molt important, el foc o el mar, i un altre de poca força, com un llumí o una calmada riera, allò petit que recull alò gran, la poesia. És aleshores que pot arribar als lectors, que també reflexionaran.

Pareu tots els rellotges

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics.

Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó.

Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat.

No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

AUDEN, W. H.(poeta anglès, 1907-1973), poema del llibre Vint-i-set poemes, Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva.

(versió anglesa)

STOP THE CLOCKS
Stop all the clocks, cut off the telephone,
prevent the dog from barking with a juicy bone,
silence the pianos and with muffled drum
bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
scribbling on the sky the message He Is Dead,
put crepe bows round the white necks of the public doves,
let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
my working week and my Sunday rest,
my noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
pack up the moon and dismantle the sun;
pour away the ocean and sweep up the wood.
for nothing now can ever come to any good.


Jo diria que es tracta d'una mort metafòrica, espiritual, de l'altre. Ell ho era tot pel poeta, la prosa i la poesia, el cos i l'ànima. Però s'equivoca: l'amor dura sempre, encara que en aquests moments li sembli que "anava errat".

Es tracta d'un gran amor, d'un únic amor. Per això tota la resta de la vida és insignificant davant d'aquesta pèrdua. La força d'aquest poema és equivalent a la del sol, les estrelles i el mar ignorats, perquè malgrat tot l'amor perdura en aquest poema.

Morpheus

Ombres sense ulls
claven la mirada
en els meus ulls
sense ombra.

Corro i batego,
però romanc
immòbil,
amarat,
aclaparat
per un aroma que no
tansols
impregna els
meus narius,
sinó que banya
la meva pell
i s'hi endinsa,
em travessa,
m'esfilagarsa,
m'esquinça,
mentre em sutura,
em sargeix,
em voreja,
em penetra
i em fa renéixer.

Ara, els meus ulls
són ombra i
les ombres tenen
ulls.

Descanso.

MEYERHOFER, Rafael, dins el bloc Esquitxos

Morpheus, en mitologia, té la capacitat de prendre la forma de qualsevol ésser humà i d'aparèixer en somnis. Les ombres sense ulls serien aquests somnis que s'apareixen a la veu poètica. La idea poètica, sense forma, es convertirà en un poema que amagarà de nou aquest concepte. La poesia sol mostrar el món al mateix temps que l'amaga. Amb la poesia viu, "corro i batego", al mateix temps que roman "immòbil", perquè sol tractar-se sempre d'una reflexió a posteriori, quan l'acció ja ha passat. És aclaparat per l'aroma de la poesia, que el fereix, i que al capdavall el fa renéixer, tornar al passat. La seva lucidesa és impregnada de misteri, en definitiva, i els seus somnis són plens de claredat alhora. Ara que ha fet el poema, descansa.

El record d'aquell mar,
que has deixat a la vitrina,
batega encara,
i l'onada,
i la sal,
i la gavina.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (47)

La passió, el mar, que té per recordar en una vitrina (podria ser un cargol de mar, o la poesia mateixa), "batega encara", en petites coses, l'onada, la sal i la gavina, que li reporten l'inabastable mar del seu amor. Si es tractés de Carner hi afegiríem la vela. Curt i bellíssim, ple de contingut com un gra de sal.

La viola

Floria al prat una viola
reclosa en ella, tota sola;
airosa violeta.
Una pastora, peu lleuger,
venia amb ànim juganer,
d'aquí d'allà,
i entrà cantant al prat.

Fa la viola: -Ah, tant de bo
jo fos la més bonica flor,
almenys una estoneta,
fins que m'hagués ella collit
i estret ben fort contra el seu pit,
només només
un quart, tan sols un quart!

Més ai, la noia passà enllà
i, sense compte, trepitjà
la pobra violeta.
Mústia i vinclada, però amb joia:
-Sí, moro. Moro per la noia,
per ella, amb ella,
al seus dolcíssims peus!

GOETHE, J.W., Poesies a cura de Miquel Desclot

Thomas Mann, a "Tonio Kröger", diu que ja pots haver escrit "El món com a voluntat i representació", o haver pintat la "Capella Sixtina", que això no farà que la noia que t'agrada deixi d'ignorar-te. La viola enmig del prat seria com l'artista, que somnia ser admirat per la noia, i la noia no fa més que trepitjar-lo. L'abnegació del qui estima és total: "per ella, amb ella", expressió que fan servir a vegades els amants, però que aquí tindria un to irònic, com es pot observar. Sembla un poema càndid, però té molta mala llet.

Meme 1: Origen del nom del teu bloc dins DCapelca.Bloc, http://dcapelca.ebre.cat

Una cosa molt gran en una de molt petita és el que em va suggerir el "Jo em crec el que passa en la nit/estrellada d'un vers", de Margarit. També em recorda que sóc conscient de la meva insignificança, que no crec incompatible amb una certa dosi de talent literari.

XXVII

Hauríem d'aspirar a ser una hòstia:
rodons com el llevat, fermentats com el pa,
nutricis com la farina. Hauríem de voler
tenir molla, i la crosta per si ens cal.

Però la mona ho desmentia:
-Què en farem, aleshores, del desig?

ALZAMORA, Sebastià La part visible

Jo tenia un professor de poesia que preguntava per què fer un poema d'amor si mentrestant podies estar fent l'amor amb algú. L'hòstia rodona, perfecta, immaculada, o sigui la poesia amb contingut i forma (la molla i la crosta), però que s'oblida de les persones, de ser humana, no serveix, ve a dir aquest poema. A la part visible li sobraria el desig.

1.

Insomne d’una terra i d’un país
ordene les pedres del passat,
i patesc el coltell de tots els dies
quan el meu cervel em reitera
aquesta passió inútil de lletres.
Perdut pels carrers, els matins,
víctima de les notificacions,
els pagaments, els rebuts infinits,
no encerte de dir-me poeta,
sóc només el pobre vianant
el turista impàvid d’un poble
sense destí, sense principi ni final,
vagabund sense direcció.
I, tot ho deixaria ara mateix,
les comptabilitats, els recursos,
el trànsit indomable, les fal•làcies,
tot per deixar-me dur pels camins
on assedegar-me de pluja,
de canyars, tarongina i mel.
Ara mateix enfilo aquesta agulla…

NÀCHER, Vicent Un entre tants

Hi ha passats lligats a un lloc que quan hom hi pensa no fan més que desvetllar-te, porten la veu poètica a fer poesia, però de manera contrària a l’“És quan dormo que hi veig clar” de Foix. La seva lucidesa es reflecteix en la intel·ligibilitat d’aquest poema. Considera que la seva és una “passió inútil de lletres”, ja que la bellesa no sol tenir res a veure amb la utilitat. En canvi viu envoltat de coses prosaiques, relacionades amb els diners, que el fan tocar de peus a terra. Ho deixaria tot, però no tenir llibertat es compensa amb tenir cultura moltes vegades. Amb aquest poema, el primer del recull “Un entre tants”, vol començar a alliberar-se de tot el que el molesta, encara que només sigui d’aquesta manera tan immaterial, o justament per això. “Ara mateix enfilo aquesta agulla...”, la del teixit de la poesia.

Amor congelat

Duc l'amor al pit com una bala
Sezai Karakoç (1933)

Quina mena d'amor és la d'aquest home que en el seu anar i vindre, entre somnis, escriu al poema: La neu manté amb els peus a terra la meua esposa...

BESSÓ, Pere, Aigües turques, 2010

És la manera de voler (en castellà "querer") una dona sense estimar-la. No és una classe d'amor, és una classe de persona. La ironia de la pregunta retòrica és reforçada amb la frase de dalt, com si l'amor hagués de matar.

Estàtica, ens esperes,
senyora de les llars
d'hiverns definitius.
I et rebem amb les llàgrimes
que vessem des dels nius
on covem el retorn.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La petrificació de l'amor, la seva mort irreversible, no impedeix que en covem el retorn amb les nostres llàgrimes, retorn que se sol manifestar en la poesia. Una cosa va en una direcció, mentre l'altra es manifesta alhora en sentit contrari, si és que es dóna el cas. L'ambivalència de la vida, de l'amor.

La clau al pany, la taula parada,
i el sol que s’escampa, lluminós,
pels clivells de la basarda.

Ple és el rebost, ampla la tarda.
ningú enyora el matí
amb el sol de ta mirada.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (46)

Una casa que vol que sigui una llar protegida, però amb una llum que entra per les escletxes fornint esperança, “pels clivells de la basarda”. La seva relació és rica, amb el rebost ben ple d’empatia. No els cal ser més joves, a cap dels dos, amb el foc de l’amor, i la bellesa que té la mirada d’ella -el sol es relacionaria amb el dia i la bellesa, ella; la lluna amb la nit i el sublim, ell, la veu poètica-. És com la placidesa de la tardor al costat dels moviments bruscs de la primavera, de la tarda enlloc del matí. Allò que fa que hom no desitgi de tornar a l’adolescència.

Bruna

Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.

COMAS, Clara dins versos.cat

La veu poètica parla, en un joc de paraules, amb ella mateixa, que no es troba enmig de la foscor del poema: "la poesia/ sempre fa aflorar la pell més bruna", com en un quadre de Gauguin, la poesia se sol identificar amb la nit, allò exòtic, allò misteriós. "Algú va provar d'escriure sobre la meva pell": algú que, entrant en el seu poema només en la superfície, no va il·luminar el poema, perquè "negre sobre negre" no aportava cap bona idea. De com la llum i la foscor es complementen, s'interrelacionen.

Els nostres cossos...
De seda s'han vestit
per despullar-se'n.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre, Sense mi, 2001, dins Imparables. Una antologia

Segur que aquest poema es pot interpretar de moltes maneres, però aquesta és la meva: la poesia es vesteix de seda, de versos, per ser entesa i despullada pel lector al seu torn. El poema, doncs, és sempre noble com aquest teixit, i cobreix el que diu el poeta d'encant i bellesa, com una làmpara cobreix la bombeta.

Ulls de pluja

An ammoniac flower in your button hole
Can Yücel (1926-1999)
(en versió a l'anglés de Ruth Cristie)

Aquest poema fou escrit per a desentranyar bandejar explicar el callament potser per a commemorar la caiguda a degotall del silenci i poder anunciar a la fi que els teus ulls són del color verd de les fulles de cep després de la pluja

BESSÓ, Pere, d' Aigües turques, 2010

Després de la pluja és el millor moment per fer una fotografia, perquè el verd és més nítid, la pluja s'ha emportat la pols. Si els ulls de l'altra persona són així és que la veu poètica hi troba la lucidesa, la bellesa metàforica de l'ambient, sobretot després del goteig del silenci anterior, la impotència per explicar-se.

La frase de dalt parlaria de la incorporietat d'una flor en el trau d'un botó, la immaterialitat de la lucidesa en un espai molt concret i petit, com el d'una gota de pluja, com un el d'uns ulls, com el dels signes de puntuació absents en el poema.

Té molta força aquest poema, que parla de la mateixa poesia com tants d'altres ho fan, amb un punt de vista personal.

Hi ha una veu més antiga que les paraules
esclatant als ulls, vessant aquest desig
al tacte de la pell, un riu de l’univers
recorrent les venes, creixent dins el cos.
Font de vida que germina en l’instant
de l’abraçada o del somriure.
No sé de quin gest es va fer la dolçor,
però tots aprenem, un moment o un altre
que l’estima no deixa de trucar al cor.

ARNAU, Maria Carme Itinerari de tendresa

Més que amb les paraules, l'enamorament es manifesta als ulls, en el tacte, en definitiva, amb el cos. Enamorament que germina, és llavor de futur, de poesia, com una abraçada o somriure. Per altra banda, no sabem d'on surt la tendresa, però tots som conscients de la idea de l'amor dins nostre, encara que exteriorment, físicament ens falti a vegades. No hi ha cura per l'amor, que diu Leonard Cohen.

Per condició el silenci:
així la veu es multiplica
i creix la llum en ondes dilatades
fins al moll receptiu.
M'empasso volves laminades
pel frec de tantes hores
rodant a pes d'aram.

XIRINACS, Olga Óssa major

La poesia té com a condició l'espai en blanc, el misteri, el silenci. D'aquesta manera el que diu arriba més, i s'escampa la seva llum com ondes en l'aigua fins arribar al receptor. El poema que és com fet d'aram, coure forjat, o sigui d'un material noble. La veu poètica també és transformada per la pròpia poesia, pel rodar de l'obra. Sovint fins que no l'ha escrita no sap que pensava d'aquesta manera.

La combustió de la carn és lenta,
regalimen els greixos entre els dits,
i tanmateix la intensitat tan blanca
del dolor no mitiga el desencant,
aquesta alarma a la rel del crani
que ens avisava de l'enfonsament
i del nostre amor tan amarg i feble.

ALZAMORA, Sebastià, fragment dins La part visible

"La lenta però irreversible destrucció de l'amor", he llegit algun cop. El dolor de la sensualitat que es crema no fa ombra al desencant espiritual, "aquesta alarma a la rel del crani", allò que sabem amb una claredat brutal, que preconitza el que acabarà passant, i a la qual cosa no hem volgut fer cas.

Digues bon mico,
com serveixes millor el desig:
amb el pit rosegat de gelosia,
picant de mans dins les cambres del goig,
o amb els dallons pelats de tanta infàmia?

Respongué que de qualsevol manera,
el resultat ben poc diferiria,
atesa la rotunda incompatibilitat
que es dóna entre l'amor i la paciència.

ALZAMORA, Sebastià La part visible

Com "serveixes millor el desig": fent poesia motivat per la gelosia, pel goig més enllà del plaer, o com a resultat de la infàmia que sol ser la vida? Respon el mico -la part simbòlicament més animal de l'home- que amor i paciència són antagònics, si pots fer-ne poesia és que ja no estimes de manera vital, "real". La part visible del títol del poemari.

No busquen recer a les palpentes
els moments que hem viscut,
ni deixats amb cotó a les calaixeres
s’amaguen del pànic a l’oblit.
Tenen plat a taula,
somien desperts al nostre llit
i a la vora mateixa de les paraules
plàcidament enfilen el fil.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits(45)

No s’amaguen, no es volen oblidar “els moments que hem viscut”, ni es protegeixen de ser oblidats, es recorden amb claredat. Formen part de la seva quotidianetat i per tant dels seus poemes. “les paraules/ plàcidament enfilen el fil”: el teixit que és el text del poema, del qual el rerefons n’és la Poesia.

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil

La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.

Boira

Mira la boira, quin
bell teixit sense pes.
Que bé que sap confondre
el cos que ara vesteix:
un lleu pendent de teules
enrossides pel temps,
el vell senyal de ferro
de l’estació de tren.
Cortinatge de glassa,
amb prou feines permet
que, a través, hi endevinis
el groc dens d’una llum
quallada a la finestra
d’una façana incògnita.
No sembla una mortalla,
la boira humida i freda.
Quan l’aire ja es fa net,
de bon matí apareix
un arbre –alt de vint pams—
amb les branques obertes.

LLAVINA, Jordi

El poema és com la boira, “bell teixit sense pes”: ocupa poc, però és molt profund. No té l'aparença d'una mortalla, tot i que és "humida i freda", perquè és viva, pot tenir moltes interpretacions. El poema, com la boira, amaga un arbre “amb les branques obertes”: amaga la Poesia, allò que obre les nostres finestres al món.

Cireres ferides

“La pluja les ha obert”, em dius,
allargant-me una bossa plena
de cireres. N’hi ha que tenen
la pell desfeta i una mica
descarnada i bruta la polpa
com si algú les hagués unglat
per sentir-ne el pinyol. Petits,
els llavis de la llaga són
d’un or de tintura de iode.
En tasto una i és ben dolça,
tot i que el bec d’aigua de pluja
l’ha rosegat, hi ha deixat marca.
N’agafo un grapat, me les miro:
cireres ferides, malaltes,
la pintura feta malbé.
Semblen cors nafrats de colom.
I així m’han dut a la memòria
les castanyes emmascarades
obertes pel foc, la concreta
explosió dins la paella
de cul foradat que em recorda
una façana metrallada,
de pedra corcada pel plom.
I d’aquí me n’he anat a uns ulls.
Els teus, el matí d’aquell dia.
Com, aquella aigua; com, el foc,
ja els van deixar per sempre oberts.
Com, un mal foc; com, la mala aigua.
Com, els teus ulls, fruita ferida.

LLAVINA, Jordi

Com l’aigua fereix les cireres, com el tall fereix les castanyes que s’han de coure, el poema és ferit pel que diu, per la poesia que conté. Allò que fa que no exploti el poeta que té alguna cosa per dir, però es conté. Els ulls serien els de la veu poètica, ferida per la passió per la poesia, ferida per la vida convertida en vers.

La primera passa

De res te’n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l’esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.

Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure’t.

Digues que sí. L’absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre (Els adéus, 2000), dins Imparables, una antologia

No t’has de penedir de res com no sigui del que no has fet, ve a dir la veu poètica. La primera passa s’ha de fer per ella mateixa, no per esperança, que cal callar. L’èxit no es busca, es troba. Cal recordar la llum de quan has estat fora de la caverna, i no defugir la falta de fe en la teva vida actual, “la fúria terrible de no creure’t”, el teu escepticisme. La solitud és pitjor. Sempre val la pena de fer la primera passa, amb la qual no saps pas on pots arribar.

CII

Les fulles del somni es despullen tan lentes com gotes d’aigua vessades al front de la tardor, i s’amunteguen, ja per sempre més, a l’os de la memòria.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Passat i futur entrellaçats: la memòria preserva alhora que extingeix el somni, l’arbre de la poesia va perdent les fulles, però continua amb l’emoció de l’amor. També aquest poema, sense gaires paraules, té una gran força. Les “gotes d’aigua vessades al front de la tardor”: al front perquè es tracta del que resideix al cap d’una persona, les gotes per la seva capacitat erosionadora metafòrica. L'erosió de l'experiència, la de l'amor que mor amb el temps, la de l'amor que creix amb el temps.

Per a Montse Gironès

Aquesta Venus de Milo s'ha romput.
L'hi han mutilat el pit.
Recorda la solitud nua dels dies marcits.
Aquesta Venus li han raspat el bust.
No hi ha mugró ni massa corpòria,
i el plec de la ferida em replega els sentits.
La meva mà s'acosta al meu pit
i em traspassa la fredor de la carn de silicona.
A la forma molsosa li manca la calor,
com la Venus de Milo que no plora
perquè no pot.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

La imatge de la Venus de Milo per parlar del pit tret és brutal. Amb "el plec de la ferida" es perden els sentits al mateix temps que la massa corpòria: la veu poètica es converteix en una estàtua mutilada, ja no hi sent, s'apropa la mort. "no plora/ perquè no pot", com una pedra. Hi hauria una analogia entre els sentits adormits per l'operació i l'ànima a la qual li manca calor, vida, que ja no pot ni plorar, que se sent indiferent.

Ànima

Aquella cosa que ens explicaven al cole de monges que no existia però que tenia a veure amb un Déu que tampoc no existia.
Bueno, en realitat ens deien que sí, que existia, però que era 'una cosa' en la que s'havia de creure i prou, perquè hi era encara que no la veièssim.
Portàvem aleshores aquells mitjons blancs fins als genolls i aquella faldilla a quadres -també fins als genolls- de la que abans havia estat propietària la nostra germana gran que ja no se'n recordava ni de les monges ni de les ànimes perquè ja no duia mitjons fins als genolls.

Ara he entés de què anava la 'llegenda' (mig verídica-mig invenció):
L'ànima no és res i ho és tot
(el que passa és que viu amagada dins els mitjons,
sota una faldilla de quadres).
Això és TOT.

MORENO, Carmen dins versos.cat

Això de l'ànima d'una persona, com de l'existència de Déu, és si fa no fa el mateix: és molt dubtosa la seva existència, com ve a dir aquest poema. Però, a més, si l'ànima existeix, en tot cas es troba amagada simbòlicament "dins els mitjons, sota una fandilla de quadres": la repressió propia de la religió, "això és TOT". Si hi ha una ànima és perquè pugi a la superfície, com diu Kundera, perquè obri les finestres a l'exterior. No per donar més importància a les formes que a l'home.

Frasseig

Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.

GIL SORA, Raimon dins versos.cat

Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.

Vull ser

No vull ser ni aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser marr, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
Vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.

Desembre 2009

PEIRÓ I VILÀ, Montserrat Les prunes eren verdes

La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia inhumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisibe en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.

Si un núvol plora

Quan la pluja s'esmuny
entre escletxes de llambordes i esborancs
és més endins.

L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.

S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.

I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.

Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.

ANTÚNEZ, Marina, dins el bloc versos.cat

La pluja -la tristor- quan penetra arriba més al cor. La falta d’empatia fa desaparèixer la felicitat superficial, o més elevada també, les “idees, desitjos”. L’aigua apaga el foc de la passió, la cendra del qual “enterboleix la mirada” en el cap, li treu lucidesa. Ensopega, s'equivoca com a resultat. Els núvols deixen, malgrat tot, de nit, que sobrevisqui la lluna, persistent com les coses que són de veritat, alliberadores, immutables: la poesia, en definitiva.

Sota l’espurna de la teva quietud,
els cristalls glaçats de foc
omplen la cambra del teu cos.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

L’espurna: la poesia de qui escriu; la quietud: aquella a la qual és sotmesa per la malaltia. Els “cristalls glaçats”: la idea en abstracte; “de foc”: la realització apassionada. Això seria com el sentiment, que omple “la cambra del teu cos”, cos que és com una habitació per a l’ànima. La poesia és la finestra oberta a la felicitat d’aquesta habitació, la seva manera de lluitar, d’alliberar-se.

Amb els anys

Torno a la freda nit recitant:
“un àngel blanc davalla del paradís
de plata té les ales
el cabell d’or fi”.
Torno a l’estable nadalenc,
a les figures del pessebre,
a l’àngel que anuncia:
“és nat a la cova
El rei del cel”.
Torno al pati de l’escola,
a l’aixopluc de les moreres,
a la bata en el penjador.
Torno corrent pel corriol glaçat,
buscant la flaire del meu roser de piti-mini.
Torno a l’empara de la saviesa.
Retornar. La felicitat, de vegades, ens fa feliços.

PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes

Les tradicions tornen, el Nadal torna. La felicitat és el desig de repetir, que diu Kundera. “la freda nit” seria la infantesa d’abans de l’alba de l’adolescència, també ho seria “el corriol glaçat”, quan encara no s’ha fos la innocència d'aquesta edat. La festa és feta de colors convencionals, blanc, plata i or. Però també ho és del trencament amb la rutina: el “pati de l’escola” i “la bata al penjador”. En definitiva, la veu poètica torna a la infantesa, “a l’empara de la saviesa”, perquè mai s’és tan savi com en aquesta edat. La felicitat, l’empatia, el convencional, “de vegades, ens fa feliços”. Si es pateix depressió, aquests dies poden ser tristos, però al capdavall guanya la joia, que amb els anys s’aprecia més.

La remor més que silenci,
és l'ombra d'un sospir,
un fil d'impossibles
prim, esmolat i amagat
que surt mig arrugat
per les obscures tenebres
d'un somni abandonat
amb flaire s'inocència blava.

És un mar sense onatge,
una mirada opaca de cristall
que amaga la ferida del buit
d'un esquinçat rostre d'arlequí.

Aina

La remor: el que resta d’un sospir, un fil, una cua d’amors impossibles a punt per ferir de nou. Tot plegat prové de la foscor d’un amor abandonat, amb el qual ha perdut la innocència, amb la seva flaire blava . Un “mar sense onatge”: fet de profunditat i gens de superficie, sense empatia, sense felicitat. L’esquinçat rostre d’arlequí seria el de la veu poètica, que sembla que només faci poesia per distreure el rei.

Una pavana de llum

Avui la remor és silenci
pels racons del record,
un silenci de pols blanquinosa
per on fugen les imatges.
Avui la remor és silenci
i l'acompanye amb l'espessa música
d'una pavana de llum.

MOMPÓ, Francesc

Avui la remor de la vida és silenci, poesia, “pels racons del record”, tots i cada un dels versos. “un silenci de pols blanquinosa”, paral·lelament a la pols de les estrelles, seria el silenci de la pàgina en blanc, més enllà del poema que només n’ocupa una petita part, no com la prosa. La poesia, alhora, i paradoxalment, té relació amb "l'espessa música" tant com amb la nit, la “pavana de llum”. Pavana que si és com la de Fauré, s’escau aquí perquè és sublim com un cel estrellat, el de la imatge en el bloc de Francesc Mompó, Uendos, greixets i maremortes.

CLXXIX

La tardor sempre ens du la pluja d’amors precaris.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Hi ha una coincidència que es fa palesa en aquest poema: a la tardor hi sol haver pluja, i les fulles que cauen també són una mena de pluja. La tardor de la vida fa reviure tots els amors que no han pogut ser, amb la pluja, la caiguda dels amors frustrats. Deia un blocaire que aquests són els millors, perquè es queden en el que podien haver estat.

A l’atzar

I bé seria, si no res tinguera,
benaurat de saber-me en la mancança
de l’única certesa que m’importa.

No me’n sent digne, encara que l’auguri
de l’oracle s’enganye de fortuna.

Afirme en cada sí l’entusiasme
de buscar i trobar.
Em cal la vida.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

Si no tingués res, si fos mort, tampoc tindria la poesia, per tant té sort de saber-ho, per a la realització d’aquesta poesia. No se’n sent digne, de viure més, si no li ha de servir per a l’obra, encara que li vagi molt bé. Li cal la vida, sempre en contradicció amb l’art, per poder portar a terme precisament aquest art. No voldria tampoc ser mort en vida, li cal buscar i trobar, no que li sigui donat tot o tret tot d’entrada. “A l’atzar” és com funciona la creativitat, mai és segur que trobis la bona idea. Després de buscar i trobar, ha trobat que li cal la vida.

De sobte
el carrer ha emmudit,
la bufanda se’m cargola al front
i em tapa la vorera de la dreta
i el pas de pedra i fusta.
Com que no he pres senyal,
l’entrada se’m desmarca,
i la bugada del terrat
no és la teva,
i el test d’esparregueres
no m’indica el teu nom.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

De sobte, es fa conscient que els sentits, metafòricament, no li responen: ni hi veu, ni hi sent, no sap com continuar endavant, és l’hivern. L’entrada al seu món no és la que troba, no en troba cap senyal, i “la bugada del terrat”, el que treu en net en el pensament, no té res a veure amb aquell a qui es dirigeix la veu poètica. Les esparregueres que creixen, la naturalesa, no indiquen el nom de l’altre, la vida va per un altre lloc. Li sap greu d’oblidar, però. És el que Alberoni anomena “petrificació”.

De segona residència

Amor, l’oblit, desig, i la luxúria
d’acomplir-se el moment, de proclamar-lo.
Senzilla aquesta pau, i sense espera
viure en silenci la primera joia.

Només qui dubta amaga la certesa.
Només celebra qui s’obstina a creure.

MARTÍNEZ MARZO, Isidre Els adéus, 2000, dins Imparables. Una antologia

“Amor, l’oblit, desig, la luxúria”: coses entremesclades que porten a la joia del moment, viscuda sense espera, però en el silenci i la pau de la poesia. “Només qui dubta amaga la certesa” com els núvols amaguen la lluna o el sol. Només celebra el qui és tossut, apassionat i individual, que venia a dir D.H. Lawrence: el qui té fe, el qui a més d’obstinat esdevé tenaç. Aquest pot arribar a trobar la “segona residència” de l’amor: la poesia.

Destrio entre els plecs dels records
moments concrets de bellesa:
la llum tèbia d’un sol que es fon,
la capsa que embolica pessics de tendresa,
l’amarada calma de mirar-te quan dorms.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (44)

“els plecs dels records” serien les pàgines escrites, entre ells troba “moments concrets de bellesa”, instants de felicitat immutables, juntament amb “la llum tèbia d’un sol que es fon”: encara més bell encara, com ho és la maduresa de la vida. “la capsa que embolica pessics de tendresa" seria de nou la poesia que ell fa. Estimar és voler dormir amb l’altre, diu Kundera, sobretot amb aquesta “amarada calma de mirar-te quan dorms”. És un poema rodó.

L'arbre

L’esquirol, els ocells evacuaren la capçada
quan s’esbalçà la roca on la rabassa hi ancorava;
ara, les arrels a l’aire em pengen com les cordes
silents d’un arpa, i només a un darrer clivell
de l’espadat una rel m’amarra.
Pel meu tronc s’enfilen encara els escarabats,
una mínima i postrema flama de vida
que he camuflat davall del meu fullam.
A la darrera tempesta els ofrene, amagat
jo mateix per la lluïssor d’horitzons llunyans,
humil i quiet, a penes existent.
Oh tu, que també arreles els vius als morts
en aquest joc magnificent,
que es faça la vostra voluntat.
Que l’aire rere meu retrobe el seu camí,
però deixa’m cantar fins a estimbar-me;
regala’m, en el cant de l’Eternitat, un instant
per a ser fidel, per a viure a prop teu
arrelat per última vegada. Absolutament lliure…

Versió d’un poema de Paul la Cour per Josep Porcar

Hi ha una personificació, una al·legoria amb l’arbre que parla, que és la veu poètica. Les “cordes silents d’un arpa”: sense que ningú les toqui, sense que ningú el llegeixi, no serveixen de res, com les arrels a l’aire. Els escarabats són l’únic que l’uneix amb la vida d’abans, els paràsits de l’obra del poeta. Els ofrena a la darrera tempesta, allò que l’inspira. “humil i quiet, a penes existent”: com ho és per una banda la poesia. Sembla que parla amb Déu: “arreles els vius als morts”, sense que anem morint no hi cabríem a la terra, els arbres que resisteixen es mengen els més febles. Vol cantar fins estimbar-se, o sigui, fer poesia fins la mort. Que Déu li regali “en el cant de l’eternitat, un instant per ser fidel”: allò etern en l’instant immutable, el de la poesia, que permet de ser fidel perquè perllonga la vida, encara que només sigui per un segon. Com podem ser fidels si no és que desitgem de compartir una altra vida amb algú, pregunta Kundera. Per últim, la veu poètica convertida en arbre vol viure “arrelat per última vegada, absolutament lliure...”, deixant de ser arrelat, sense tocar de peus a terra, és lliure de debò, per altra banda, i encara continua a la terra, transformat en les lectures de la seva obra, quan potser ja no hi sigui.

El primer amor

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d'ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m'han dut a aquell recer
que és, en l'esclat del cel,
un bell racó de nit.

PALAU i FABRE, Josep

El primer amor sol ser el més gran. És normal, al cap dels anys, de tornar-ne a estar enamorat. En la poesia, en la nit, en l’hivern, es manifestarà més que mai fins i tot. Els ulls són “fidels al cor”, no ha deixat de recordar la seva imatge, lligada directament al cor segons Gilabert de Pròixita. Es tracta d’un amor que no té passat només, és present encara, i només el podrà substituir un amor de la mateixa alçada.

III

Si et plau de retornar a la memòria, que el cant de
l’ocell abatut no et destorbe. Siga el raig del sol tebi
el teu sender.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

Si vols recordar, que no sigui allò dolent, en què has perdut, allà on has caigut. Sinó que sigui tant la bellesa de l’alba com la posta el que et faci caminar. O sigui, el raig de sol contingut, el que no fa veure les coses únicament en blanc o negre, sinó amb clarobscurs.

Amor

La lluna s’ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l’exili.

La mesquita és ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.

D’esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.

Cercant una llumeta enmig de la tenebra
som cecs a la claror
de la lluna del cel.

El seny ja s’ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.

Escupen a la vida.
L’horitzó està barrat
quan s’oblida l’amor.

ZENIA, Salem Sol cec, Poemes d’amor i de lluita Traduit per Carles Castellanos

Si perdem de vista la lluna, o sigui el que ens parla del passat (“Millor que avui, ahir”), si esdevenim “cecs a la claror/ de la lluna del cel”, que és com esdevenir-ho del sol, de la vida que ella reflecteix, començarà l’exili interior, se’ns assecarà el seny, discutirem de "coses impossibles". Cal fer un refugi en el cor. En definitiva: se’ns barrarà l’horitzó, el futur, si oblidem el passat.

Ruptura

El meu cor és amb tu
i m’ha deixat ben buit, com càntir exhaurit.

I n’estic tan gelós perquè a tu s’abalança
que per això hem trencat.

El meu cor i jo no parem d’enganxar-nos
car em barra el camí que em porta al meu amor.

Ell sí que t’ha guanyat i a mi m’ha deixat sol
Pietat, estimada, uneix-me amb el meu cor!

ZENIA, Salem Sol cec, poeta berber traduït per Carles Castellanos

Raó i cor contraposades. L’intel·lecte està gelós del sentiment, de l’emoció, els únics que porten a l’altra, de la mateixa manera que no hi ha poesia sense sentiment. Hi ha un “triangle amorós” metafòric entre la raó, el cor d’ell i el cor de l’altra. És en lluita amb ell mateix, en definitiva, voldria trobar l’amor que fós racional, i l’amor no hi sol passar per l’enteniment, que deia Hesse.

Esclau voluntari de viure
pendent del teu somriure em declaro.
Atrafegat traductor dels gestos,
de les petjades tendres del teu cos,
professional d’assaborir encara
el tacte dolç i tímid
del primer petó.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (43)

Una oxymoron: és presoner i lliure alhora en el seu amor. També ho és l’obra poètica, un deure gens pesat. Viu perquè ella sigui feliç, el que demostra com l’estima. “Atrafegat traductor dels gestos”: transforma amb la poesia, bàsicament, “els seus actes graciosos barrejats de llum”, que deia Válery. Hi ha la memòria inesborrable del primer petó, com del primer amor. És “professional d’assaborir encara” aquest petó, amb la poesia el perllonga, el reviu com una tasca molt agradable de fer, ben deliciosa.

Vicent Andrés Estellés

Reprodueixo un tros d'una entrada del mes de febrer del 2009 en relació amb la "Diada Estellés", el 4 de setembre del 2010.

Els amants

(La carn vol carn
Ausiàs March)

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que em perdoni el cast senyor López-Picó)
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. Carena editors. València 2004. Pàg. 23

He escollit aquest poema d’Estellés perquè, tot i defensar el contrari del que jo crec generalment (“sólo digo mi canción para quien conmigo va”), tot i que jo admiro Petrarca i Riba, té tanta força aquest poema, i tanta part de raó, i és tan ben musicat per Ovidi Montllor, que em rendeixo als seus peus, al seu primitivisme. Eric Fromm ha dit que l’amor ha de ser mancat d’avidesa, que només ha de ser tendresa. I la passió?

LXXVII

Per a què aquesta nit d'escuma si no hi ha jocs de mar?

BESSÓ, Pere Minimals, 1999

Per a què el plaer, sense la felicitat? Per a què el gerro, sense aigua? O bé el marc de la finestra, sense una bona vista?

Capricis

Interior d’hivern.
Fa boira. Rera els vidres, la llum
té les ales netes.
En un pitxer tinc violetes
sense perfum.
La soledat és plena de ferides
del meu rellotge, que té les sagetes
adormides.
Al cendrer, un cigarret es consum
i es torna com l’ardència dels poetes,
una mica de cendra i una mica de fum.

Màrius Torres (1933)

Interior d’hivern: a l’hivern es tendeix sempre més a l’interior, hivern que és metàfora de la mort que espera la veu poètica. A més, fa boira, la del poema sempre misteriós. “La llum té les ales netes” a l’exterior, malgrat tot la poesia viu. Les violetes no tenen perfum, i les sagetes del seu rellotge són adormides: la decadència l’envolta, enmig de la seva soledat. La imatge del cigarret és molt brillant: “es torna com l’ardència dels poetes, una mica de cendra” (la idea es consumeix en la plasmació del poema), “i una mica de fum” (sempre sol quedar reflectit allò més immaterial del poema en la interpretació). La poesia en ella mateixa és feta de capricis, no d’allò que en principi dura més, la prosa. Però al capdavall és immutable.

Temps de miralls exactes
reflecteixen les ones del meu mar.
Sóc receptacle únic
dels cristalls de la tarda
i l’arena dels cossos.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

Poema que parlaria de la poesia quan n’és temps de ser feta: els “miralls exactes”, els versos; “les ones del meu mar”, la poesia, que és reflectida pel poema. Poema fet de “cristalls de la tarda”, el que queda del dia (la vida), allò cristal·lí, i l’arena dels cossos, allò més orgànic. El poema, doncs, és fet de sentits i idees, de teoria i pràctica. N’és receptacle únic, perquè no el pot escriure ningú igual, és personal i intransferible.

Amagatall sincer contra el món
que ens vol estafar un dia,
no vaig a dormir de buit,
ni em fa basarda l’alba,
a la barana dels teus dits.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (42)

La poesia és l’amagatall sincer contra “el món/ que ens vol estafar un dia” (és una imatge, un dia per tota la vida). No té por de la nit, ni del dia, ni del que significa la posta, ni del que comporta l’alba: “a la barana dels teus dits”, la seva connexió vàlida amb l’exterior, amb la vida, ho seria per a un poeta relacionat amb el món interior com ho és ell. La seva és una habitació amb bona vista.

Abocador

El crit covard imita els somnis de llautó,
ratifica el miratge, torna a sembrar els ulls
perquè hi germinin monstres, apila els mots i els crema
fins que en romanen, greus, les carcasses immundes.
És ell qui admet el setge dels vells abocadors:
turons de cendra i plàstic, espines, peles i ossos,
buldòzers i bolquets vetllant la senectut
dels paranoics bords. Però hi ha algú que mira
cap als turons deserts i, enmig de l’aspra cendra,
reconstrueix l’empremta dels seus miratges lívids.
Tan sols el gest confús d’ataconar detritus
i alliberar-ne formes: resplendor d’una ametlla
on n’hi havia la closca, ressò d’un violí
en l’àrid altaveu, fulgor en la ferralla
o sang en un condó circularment febril.
També així, del no-res, es va forjar un món
replè de bastardia. I és aquí, en les restes
-en les vulgars deixalles del rebuig i el temor,
de l’ofec i l’excés-, on cal bastir, de nou,
el sentit imprevist de la vida i la mort.

Encara que en sortim, sovint, amb les mans brutes.

CALVO, Lluís La tirania del discurs, dins Imparables

El “crit covard” seria el del poeta que no se’n surt, que “imita somnis de llautó”, els falsos somnis. Que “ratifica el miratge”, el de la poesia, més veritable que la vida. “torna a sembrar els ulls/ perquè hi germinin monstres”: es posa en contra de la bellesa, es queda només amb l’exterior buit. Els “paranoics bords”, són els que practiquen la falsa irracionalitat de la poesia. El “setge de vells abocadors” faria referència a la brutícia de la vida. “També així, del no-res, es va forjar un món/ replè de bastardia”: els bastards són com les escombraries, com el que sobra. Del desert l’autèntic poeta en fa versos. El món interior de les coses es posa de relleu en la creació, que basteix el seu significat en les restes de la vida, la memòria. El que queda del “rebuig i el temor” a la poesia, de “l’ofec i l’excés” de la respiració, que seria metonímia del viure. Cal creure en ella, en la seva capacitat d’alliberar-nos, encara que ens hi embrutem les mans, com els infants en el fang.

Principi d’incertesa

El cel bressola l’eco que retruny entre els cims.
La veu s’estimba als pins,
rebota a les cingleres,
acarona l’orquídia i el torrent
i s’ondula, a la fi,
fins assolir l’esclat, fugaç, del seu origen.
Després la llum, alada, endevina el fogar de cada cos
i, amb un raig nat en l’adormida preda,
il·lumina els avets que encoixinen, dorments,
el repòs i l’albada.
Dansa i ona, cendra i foc.

Diuen els físics que la realitat,
minúscula i fugaç,
depèn, sovint, de la mirada.
¿Qui pot copsar-ne el frau i el buit?

Al lluny, ressona un corb.
Tot flueix i s’hi enllaça:
rocs i cels, rius i valls, boires i planetes.
Passa una llebre. Llisca un barb.

La poesia, no l’escriuen, sols, els poetes.

CALVO, Lluís El buit i la medusa dins Imparables

L’eco en les muntanyes no seria més que el resultat del poema en els lectors. Un efecte que torna a l’origen mateix del poema, que no sol ser altre que el de l’amor, aquell “esclat , fugaç” de la llum sobre la pedra, que el poema fixa. El qual ve a ser la realització amb els sentits de la idea original. Entre “el repòs i l’albada”, en continu moviment entre teoria i pràctica, “Dansa i ona”, obra i efecte en el lector, “cendra i foc”: els versos són cendra mentre el lector no en revifi el foc. Tot depèn de la seva mirada, la seva capacitat d’interpretar. Qui és crític dels crítics, però? Vida i art s’entremesclen. “La poesia no l’escriuen, sols, els poetes”: després de tot el dit, aquest títol parla sol. El “Principi d’incertesa" del títol, parlaria de la manca de seguretat que es troba en allò de més valor, la idea més bona, perquè ningú ens garantitza que el que veu el crític fagi justícia a l’autor.

Els anys prou passen
debades per a ningú,
més del que sembla.

PUIGCARBÓ, Francesc

N’hi ha que no creixen mai, com Peter Pan. O com Dorian Gray, n’hi ha que sembla que hagin fet un pacte amb el diable per semblar joves. Però l’únic que solen fer aquestes persones és conservar la bellesa i la joventut per dins. Els millors són els que saben ser responsables i infantils alhora. És ben veritat que n’hi ha masses que no maduren mai prou, que l’experiència no els serveix de res. Si l'experiència servís, el món aniria d'una altra manera.

Invulnerable al temps,
segur contra nostàlgies,
navegant sòlid sense esculls,
m’aferro amb tendresa, dia a dia,
al tacte suau i càlid
dels teus ulls.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (41)

“Invulnerable al temps”, immutable i etern, ha superat els esculls de l’anterior poema. El tacte i els ulls en sinestèsia, serien també una analogia dels dits i la barana, que és com obrir els ulls. Amb els dits s’obre al món. La visió en forma de tacte que tindria un cec, seria una imatge de com hi veiem, hi comprenem més en la nit, com en el son, paradoxalment.

Descripció del món número 1

Cadires, tallaungles,
ordinadors, fregalls,
neveres, microones,
televisors, miralls;
bolígrafs, plats, ulleres,
papers, tisores, discos,
telèfons, llibres, gerros,
alarmes i diners;
estufes, somiers,
carxofes, ganivets,
factures, ninos, cendres,
escacs, tovalles, vídeos,
taronges, mòdems, taules,
ombrel·les i fregits.

La llengua inesgotable.
La infinitud del buit.

Calvo, Lluís Omissió, dins Imparables. Una antologia

La forma d’un poema, sense “kerning”, espai de prosa, suggereix moltes coses en ella mateixa, que en principi només són unes quantes línies curtes que no omplen la pàgina, sense por a l’espai buit. Les paraules aquí barregen taronges amb mòdems, neveres i microones, però també alarmes i diners, amb una connexió òbvia, o bé televisors i miralls, perquè ens voldríem reflectir en la pantalla d’un televisor. “La llengua inesgotable”: les paraules que defineixen allò material són tan extenses com irrellevants. “La infinitud del buit”: les paraules no són res sense la poesia del fons, per tant són infinitament buides en una primera descripció del món, en el contacte superficial amb un poema. Per altra banda les paraules en principi buides podrien adquirir un sentit també infinit, immutable en el lector.

Jo somniava
rossinyols, caderneres...
Ocell que cantes,
ara que no somnio,
¿com has pogut trobar-me?

TORRES, Màrius Entre l’herba i els núvols(Tannkas), L’amor

Allò més extraordinari ve quan menys t’ho esperes. Just quan has començat d’oblidar aquell qui més estimes, reviu en el teu inconscient, en la teva vida interior. L’ocell somniat canta de nou per a tu, entenent el cantar com la pròpia obra poètica, el sentit de la qual sol ser estretament lligat a l’amor.

Rellisquen cabells d’àngel tous
per les galtes d’aterrides nines
Brota pànic dels esculls amarats,
de cors antics fets joguines,
per no besar el teu bes.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (40)

Hi ha un contrast entre allò orgànic, l’empatia, els cabells d’àngel, i les nines sense vida, allò més abstracte, en una personificació d’elles, que són aterrides en adonar-se de la realitat que les envolta al darrere de tot. Si no l’estimés a ella seria com si només jugués. El seu no és, no vol ser un amor fet de pur joc. “Brota pànic dels esculls amarats”, o sigui, es preocupa quan el vaixell de la veu poètica troba un obstacle cobert d’aigua, amagat, causat “per no besar el teu bes”, per no correspondre-li adequadament. En definitiva, té por “de cors antics fets joguines”: voldria que no ho fos mai el seu, de cor, convertit en un joc de nines.

A tu, poema

Veu que viatja
per l'escriptura, la infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana dins El bosc dels somnis

Un dels tres temes fonamentals de la poesia, segons Jordi Julià: l’amor, la vida i la mort i la poesia en ella mateixa (aquest darrer el cas d’aquest poema). La veu poètica viatja per l’escriptura, o sigui, aconsegueix de dir alguna cosa gràcies a ella, i gràcies a la seva infantesa, perquè “l’home és el que queda del nen”, que deia Ana María Matute. Viatja per una pedra dubtosa (que no és compacta com semblaria, sinó plena de misteri), “lluna de creixent incertesa” (un quart creixent, no lluna plena encara), en definitiva: “la boirina d’entelada transparència” que són sempre els versos, l’opacitat, la transitivitat a través de la qual es veu el món amb el poema. El “Plor que s’ofega”: el dolor que es venç amb la poesia, a través del llenguatge, en una “lluita constant”. Tot el poema és una reflexió sobre el poema i pel poema que tantes alegries produeix al capdavall.

Joc Interpreta'm

La Lluna ja s’ha post i les Plèiades;
És mitjanit, les hores passen.
Jec sola.


Safo

Traducció lliure d'Alyebard.

La poetessa marca el moment de l’any i l’hora del dia La Lluna ja s’ha post i les Plèiades Ens situa en el seu entorn immediat i ens confessa el seu desig no conclús, insatisfet, ardent Jec sola. Amb poques paraules la seva expressió directe i plana no és una consciència que confessi o insisteixi. Parla com sense adonar-se’n, sense proposar-se “poetitzar". La seva expressió planera es sustenta en una realitat propera que encara ens sorprèn per la seva frescor. Tot i el temps que ens separa d'ella. Parla amb primera persona del món complex i íntim de l’amor, com si fos natural que tot es reduís a aquesta incalculable veritat. Presenta el desig sola com una potència irracional, poderosa i exposa les oscil·lacions de l'ànim i la supremacia de la bellesa i el sentiment.

Alyebard

Vel del matí

El desert crema
sota l'espill de la infantesa:
Ales de papallona entre dos somnis.

BESSÓ, Pere El pou de la set que no assacia, 2005

L’espill de la infantesa reflecteix la llum de la primera etapa de la vida, el “vel del matí”. Però, darrere de la cara il·luminada de l’espill, crema el desert en què s’ha convertit pràcticament la vida en el present. La veu poètica té ales de papallona, no toca la terra, entre dos somnis, el sol i la lluna, el passat i el futur.

¿Què hi ha, darrera meu, d’ossos perduts,
fins arribar a les coves de la carn,
nodrits de tants de núvols i llavors,
i vols d’ales trencades,
i mans aparellades,
que han obtingut el goig
dels cossos de la terra?

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

La veu poètica prova de recordar què hi ha darrere seu, en el passat: ossos perduts, allò més abstracte, immaterial, que arribaren “a les coves de la carn”, la caverna de l’ànima en termes de Plató. Ossos nodrits de núvols (somnis), i llavors (arrelament), fets de “vols d’ales trencades”, les de l’ésser humà, fràgil per definició. Ossos fets de “mans aparellades”, allò que simbolitza la unió entre dues persones. Aquests ossos han “obtingut el goig/ dels cossos de la terra”, en un joc de paraules molt brillant. Què en queda dels cossos més enllà dels ossos, preguntaria. Què en queda del passat més enllà del que trobem en la poesia, afegeixo jo.

El vent brama i salta el tendal,
s’enfosqueix el vespre abans d’hora
i peta furiosa l’aigua al vidre
espantant somnis de metall.
Tremola el món de fora
i les orenetes busquen recer
al caliu dels nostres ulls que es miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (39)

Ja pot enfonsar-se el món, que el seu amor no varia, fins i tot és un refugi pels que no en tenen, un referent, reflectit en la seva poesia. Hi ha la idea ben trobada que les orenetes emigren de la fredor al caliu dels seus ulls. El lector que no coneix o no recorda l’amor, també en participa, de la seva llum. Tot plegat, enveja sana.

Onades de Cutty Sark


Per a Antoni Jiménez, el Flaco.


Walked out this morning, don't believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I'm not alone in being alone...
Sting & Police




Un vers ebri flota
Línia roja a l’ampolla
De l’horitzó buit

BESSÓ, Pere de Llibre dels haikus, 2010

Un vers ebri, perquè es troba en una ampolla de Cutty Sark, o sigui, per metonímia. La referència a la cançó d’Sting & Police, parlaria de la soledat del poeta, al qual moltes vegades no se li fa justícia, “l’horitzó buit” que només trenca la "Línia roja a l’ampolla", del “message in a bottle”. A vegades entendre un poema és com trobar una agulla en un paller, o un missatge en una ampolla enmig del mar.

Com aquella navalla desitjada d’infant,
de fulles desplegables i bell mànec vermell,
amb el seu nom gravat. Ha anat creuant els anys
perseguint-la entre somnis: fines fletxes de faig
o talles d’animals en fusta de noguera,
el nus antic d’un cedre, la sang d’un cos primer.
De gran, n’esmola el tall, guanyat en la memòria
on abat les malures que embosquen els records.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

La navalla com a símbol de la poesia, que fereix, que es clava. Ja la desitjava d’infant el protagonista del poema, quan encara no en sabia el significat. L’ha anat somniant entre fustes tallades, o ferides possibles de ganivet. Ara, en la maduresa, “n’esmola el tall”, de la poesia, la qual prové del record bàsicament, i aquesta poesia li serveix per abatre “les malures que embosquen els records”, o sigui, per preservar la memòria, tot allò que no té preu.

Èxtasi

No sóc res més
que el besllum
del foc endins:
terra i sang
fonen l’hora
de l’única
veritat.

XIRINACS, Olga Llençol de noces dins Óssa major

Tant la persona com el poema no són més que “el besllum/ del foc endins”, només deixen entreveure l’interior. La terra, el cos; la sang, el cor: les dues s’entremesclen en “l’única/ veritat” (l’art és allò pretès però veritable alhora), en l’èxtasi de la creació, la idea. El poema és com un eslògan que ens introdueix a un determinat producte de l’esperit, molt més extens i important que no semblaria.

169è joc literari de Tens un racó dalt del món




L'ombra et protegeix,
infant que et recolzes a la cadira,
del joc vital dels altres.

Sempre a contracorrent,
hipersensible,
la literatura pot esdevenir
el teu últim refugi.

BONALS, Helena

Escampades a la taula
dibuixen abstractes mapes, les molles,
camins il.legibles de tendresa
entre dos plats.
I presencien geloses l’art,
de vegades absent de paraules,
d’estimar-nos.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (38)

Hi ha una comparació entre el seu art d’estimar i el dibuix de les molles, abstracte en el que diu, com un mapa, com ells dos sense parlar. Les molles podrien ser com les lletres dels poemes, geloses perquè prescindeixen d'elles.“camins il·legibles de tendresa/ entre dos plats”, allò que no es pot explicar ni en aquests poemes tan bells. De totes maneres, hi ha qui té la tesi (Alberoni) que l’amor no es pot aprendre, no és un art. Hi és o no hi és, i evidentment aquí hi és.

Hi ha somnis que no estrenen mai riqueses,
cauen retuts en joies que ens aclamen
com un estrany desvetllament de l’herba
en un riu sense dany en contrades tranquil·les:
no els mata la consciència en oferir-se el dia
perquè ens prenen el cor com belles carns antigues
en olis que enfosqueixen el llenç de cels llombards.
Qui ens reconeix llavors, malats d’altres nostàlgies,
havent malmès l’espai de tanta llum precària
com inunda les coses que toquem i mengem?
Pou de glaç descobert a peu de carretera,
preserven l’avenir que haurem abandonat.

RAFART, Susanna Pou de glaç dins Imparables. Una antologia

Hi ha somnis que no són opulents, sinó més aviat continguts, “joies” tranquil·les, sense perill. No decauen en començar la vida, sinó que ens conquereixen entremesclant terra, “carns”, i “cels”. Aleshores, qui els reconeix en nosaltres, quan tota la llum que conservem és la que fa una bombeta, per exemple, i els hem oblidat? Aquests somnis són com “un pou de glaç” al peu del camí, tot preservant l’avenir, que no és més que un resultat del passat. Un pou de glaç que no seria res més que la poesia, un cop més, que conserva tant com pot el passat per a nosaltres, i el projecta al futur que semblava acabat. "A demain sur la lune", que diu la cançó d'Adamo.

No ho sabrem mai i serà l’últim,
aquell, no encara escrit.
Deixarem, signe incert,
potser només una paraula sola
o un ritme insinuat a penes
com un batec de persiana
sobre balcons d’estiu.
No arribarà a ser mai,
però hi haurà un silenci
per sempre d’ell, una blancor interdita
gelosament a mans estranyes.
I qui sap on, en una terra humida,
el tremolós senyal d’un dit anònim.

BENGUEREL, Xavier L'altre

Mai no se’n sap prou. El millor poema serà “l’últim,/ aquell, no encara escrit”. Restarà per la posteritat a penes una paraula solta, o un ritme del poema que protegeix del calor del sol, del dia, de la vida, com una persiana. El silenci del poema no escrit ni recitat, que com que “No arribarà a ser mai”, no serà de ningú més que d’ell. El qual li servirà per deslliurar-se, encara que no serveixi per alliberar algú altre. Serà potser com a molt “el tremolós senyal d’un dit anònim” en “terra humida”: una cosa terrenal, que serà esborrada amb facilitat. La modèstia de l’ull poètic és important. La lucidesa també: la poesia no té fi ni límits més enllà dels del marc del llenguatge des d'on es projecta.

Convit estiuenc del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

El banc romàntic:
abstracció sobre blanc,
natura al fons.

BONALS, Helena

XIX

A les mans l’espill on s’encén la flaire del cos jove.
Adore el seu balbuceig.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

L’espill seria la poesia que reflecteix la realitat, o el passat d’on ve la “flaire del cos jove”. Adora la seva timidesa d’adolescent, ara que és un poeta consagrat. La qual cosa és com estimar aquests poemes tan curts, d'alguna manera.

Sense gosar fondre’s
la neu acarona les petjades encara tendres,
perquè buscar el teu tacte és comprensible,
perquè t’envegen les ametlles.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (37)

No es fon pas la neu blanca del seu amor, “les petjades encara tendres” indicaria que són joves. Se sent molt atret per ella, que és envejada per les ametlles, les quals són recloses a la closca, cosa que no fan ells dos. D’aquí vindria “la barana dels teus dits”, les portes que s’obren de dins cap a fora.

Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l’hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se’m nuen al cervell.
És axí que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces

El dia va més enllà de la posta de sol, a la qual es prega que el dia torni, les arrels es “nuen al cervell”, com si fossin branques, la sortida del sol és lligada a la posta, igual com “carn i ossos” o “cos i pedra”. El vol del dia “esdevé lacerant”, dolorós, “fins al traspàs” del dia a la nit: la vida és dura però fascinant alhora, que diu Margarit. No sobreviurà “en somnis freds”, de nit, però té molta vida per endavant, sota un “sol profund”.

Entre l'herba i els núvols (Tannkas)

Un arbre

Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

TORRES, Màrius

L’arbre seria una al·legoria del poeta, que viu “entre l’herba i els núvols”, toca de peus a terra amb les arrels per volar amb les fulles, de nit, amb la poesia. Poesia que, encara morta la veu poètica, farà “créixer una flama” encara que només sigui amb la fusta amb què és fet l’arbre, les fulles de paper literals en les que viu la poesia. És un poema rodó, funciona literalment i figuradament. I és molt lúcid també. És conscient que la seva obra allarga la seva vida una mica més, com tenir un fill per d’altres.

Si penso

Si penso
podria ser
no existir: quan penses
lliris, l’ocell, un camí o la suor
sense camins, ja no ets presència. Ets
el poder nou, el que no
et circula per dins, sinó
per fora
o bèstia paràsita, el monstre enamorat
de la idea fixa.

Pensar!, fer via
cap al fons del més immediat
inabastable: algunes coses
que no són de debò, les claus, l’encens,
un grapat de foc, un minut de silenci, les ulleres.

SAMPERE I PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

En contradicció amb Descartes: si pensa, si filosofa podria no existir. Deixa de ser presència, en el sentit que donava Pessoa a pensar, a raonar massa. No es gira cap a l’interior, sinó cap a l’exterior en pensar, paradoxalment, el món exterior paràsit i enamorat de la idea fixa, de la bellesa. Quan el crític pensa massa també esdevé paràsit de l’obra.

Però pensar pot ser la via cap allò inaferrable que es troba en “coses que no són de debò”: de les claus que obren cases, “si és que hi ha casa d’algú” que diu Sisa, fins a les ulleres en què el que et permet de veure-hi és invisible, passant per l’encens, un grapat de foc o un minut de silenci. Allò petit però màgic, allò que és de debò com la poesia, des d'un altre punt de vista.

21 octubre

Pot ser que fóra una mala passada
del destí o un caprici de la carn,
pot ser tal volta que esté enganyat
i siga la immediatesa del moment
la qual em faça escriure estes paraules.
Pot ser que sigues sols un més de tants
un nom més subratllat en la llista.
Pot ser que tampoc t’anomenes Carlos,
però això no m’importa massa:
El teu cos és la meua única ciència certa.
El distingiria al tacte entre cents.
Pot ser també que aquell lloc no fóra
molt romàntic, ni ideal que diguem-ne
sinó més aviat una mica infame.
Pot ser, que fins i tot ens precipitàrem
i que fórem ràpid a per totes
però pot algú frenar el desig?
Pot ser que l’estadística no mentisca
i per molt que tempten la sort
les nostres vides no tornen a encreuar-se
Pot ser tal volta, tal vegada pot ser.

RICART, J. Dins la pàgina web Estima en català

El desig és lliure, com el pensament, per sort. A la veu poètica no li importa la part determinista de la seva trobada amb l'altre, de manera que es queda amb el seu cos, fins i tot amb un altre nom. Et pots enamorar de qui vulguis, una altra cosa és que aquest enamorament porti més enllà de la presència en l'obra poètica. Tot "pot ser", tot és fràgil: al capdavall no podem estar segurs de res si no és de la certesa de les nostres emocions (que deia Forster més o menys amb aquestes paraules). El títol, "21 octubre", faria referència a algun dia immutable, inoblidable, malgrat la fugacitat de la relació.

Te’n vas anar als quinze anys
i amb el teu nom, Teresa.
Jo, ara, aquí, simplement t’anomeno:
fita on la mort m’arrabassà per sempre
coses molt pures i la clau de l’alba.

BENGUEREL, Xavier L’altre

Diuen que el nom és el senyal de l’ànima d’una persona. La veu poètica la va perdre ella amb el seu nom també, doncs. Ara simplement l’anomena: el significant ja no encabeix cap significat. Si es tractés d’una arcada en un edifici, pronunciar el seu nom seria com conservar l’arc sense les columnes on s'arrepenjava, perquè físicament ja no hi és l’altra, però encara pot invocar el seu nom (que potser és un pseudònim en el poema). Amb ella s’ha acabat tot: la mort li “arrabassà per sempre/ coses molt pures i la clau de l’alba”. Això que pot ser veritat, també és molt contundent. Ha perdut la infantesa, només li resta la llum de la lluna i les estrelles, la poesia.

I

Paisatge secret per la ventura
d’un somni meu entre secrets:
¿què d’estrany i rebel en tu em detura,
si al seu més dolç recer tu hi ets?

Tu hi ets per al meu somni, obscura,
mes tan vivent al llac dels meus sentits,
que si els meus dits penetren l’aigua pura,
et sento tota meva entre els meus dits.

Tu encara hi ets! Fessis un crit: “Desperta!”
i esvaïssis l’engany! Més no ningú
sinó jo en el camí per on deserta
a ser més somni el somni meu de tu.

BENGUEREL, Xavier Illes del somni

És molt noble un home que pensi que una dona, tot i ser seva, “no ho és ni ho serà mai”, que deia André Maurois. A la veu poètica li passa que no s’acaba de creure que el seu somni s’hagi fet realitat, ja que ella és accessible i difícil alhora. Això dels dits que “penetren l’aigua pura” és una imatge fantàstica del que és. No la perd pas per això. És, però, desertant d’ella físicament que l’estima més, que creix el somni que en té, paradoxalment. És curiós que en digui engany, de la relació física, i que en canvi en el desertar resideixi el somni.

Els teus ulls juguen
a no amagar-se dels meus dits,
i, quan rius, el gest inconfusible dels llavis
pentina cicatrius.

Dibuixant insomne dels sentits
que m’aculls,
amb colors de cireres i pessics,
a l’ample drecera del gust.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (36)

“el gest inconfusible dels llavis/ pentina cicatrius”: esborra el desordre de les ferides. Pot ser tant físicament com metonímicament: els llavis substituirien la poesia. Passa a parlar d'ella amb “Dibuixant” (fa art amb els dits, amb les carícies), “insomne dels sentits”: els sentits que s'identifiquen, generalment, amb la nit, i "insomne", perquè s'és més lúcid, paradoxalment, en aquesta nit. Una nit en la “que m’aculls” (estimar és protegir), “a l’ample drecera del gust”, una oxymoron i sinestèsia alhora, perquè les dreceres no són amples, ni tenen gust, generalment (com les cireres no lliguen amb els pessics): va a ella per la drecera, l’entrada personal que li té, sobretot amb la poesia.

He d'agrair dos blocaires que han proposat el meu bloc per als Premis C@t's, en la categoria de crítica literària. Ho he descobert fa poc, i em produeix molta alegria. Són Francesc Mompó i Lolita Lagarto. En podeu ser més!

22
Jo sóc el qui calla.
Des de la meva
condició de marbre,
observo tantes
transparències.

Des de la meva
condició de vidre,
espero tants
moments inevitables!

I sóc el qui calla.

FORMOSA, Feliu Al llarg de tota una impaciència. Dins Darrere el vidre.

Un poeta és més important pel que no diu que pel que diu: prova de mostrar el món al mateix temps que l’amaga. Sigui com a marbre, abstracció, sigui com a vidre, empatia, observa coses invisibles, immaterials. I espera “tants moments inevitables”: les petites alegries, els instants de felicitat, els poemes que no pot deixar d’escriure, malgrat que al capdavall la veu poètica no tingui veu. És el qui calla tot i que té molt per dir, perquè això darrer és inaferrable.

Desequilibri

Un poeta sempre
és llegit per primera vegada.
Els ulls l'han seguit vides i vides
fins a la casa deserta. Aquí
es clouen les passes i s'obren les lectures
als espais marcats.

La llum és el rastre. Per això, el poema
dirà clau o martell, dirà
la sorpresa, el moviment
circular, la llei numerada,
l'amor dels Welses i la desaparició
que ens fa eterns. No podrà dir,
això mai,
que ja ho sabia. No pot ser
que si llegeixes recordis: qui proclama el vers
neix. En aquell moment
renuncia a les moltes ànimes
anteriors.

SAMPERE i PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

Un poema “sempre/ és llegit per primera vegada”, com una cançó és escoltada. Amb el bagatge aconseguit en vides anteriors, els ulls han anat a parar a la torre d’ivori, a “la casa deserta”, que també podria ser el poema que deixa molt d’espai en blanc. Poema que és com un ventall que permet moltes interpretacions, “als espais marcats”, el nucli del ventall.

“La llum és el rastre”: el que deixa entreveure l’obra. El poema pot ser contingut o forma (“clau o martell”); de vers lliure o mètricament perfecte (“la sorpresa” o bé “la llei numerada”); “l’amor dels Welses”, dins Wagner, que fa perdre la divinitat a una protagonista, i “la desaparició/ que ens fa eterns”, la transitorietat que fa esforçar-nos.

Sigui com sigui, el poema sempre diu alguna cosa nova, et fa savi. Qui el proclama als quatre vents, es deslliura, alhora que descobreix el passat amb un nou ull. La tesi del poema, doncs, és que el lector “renuncia a les moltes ànimes anteriors”. Tot passa, i tot queda. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia Foix.. El desequilibri del títol es referiria al decantament per un dels dos termes que fa aquest poema, el de l'oblit del passat.

XI

Tota incertitud s’assenta a l’horitzó com sargantana
en rajola al sol.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

La incertitud s’escau a un horitzó “que sempre s’albira i mai s’aconsegueix”, he llegit alguna vegada, de la mateixa manera com una sargantana es localitza en rajola sota el sol sobretot. És curiosa la comparació, perquè allà on hi toca el sol no hi sol haver incertitud.

Allegro maestoso

Ens preparem, ara, per a tu,
com es prepara la Terra tota, ¿ho veus?
Bufa aquell vent més alt que busca el glaç,
les fulles que han cremat el seu temps
i volen el descans, però dansen l’octubre
i canten el novembre i els adéus de la carn:
s’emporten la glòria que han viscut
i acotxen a la terra la grandesa del migdia.

XIRINACS, Olga Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Es tracta d’una entrada “alegrement majestuosa” a l’hivern de la vida, tot aproximant a la terra el zènit de la vida, el migdia. Les fulles “s’emporten la glòria que han viscut”, fent-la durar, com ho fan els poemes. Ens preparem per a l’hivern en una metàfora i personificació d’ell. “Tu també reposaràs”, que deia Goethe. Trobar felicitat en totes les etapes de la vida és una cosa bona.

Si els almiralls del vent tinguessin esma
de cantar sempre el teu nom,
s’obririen finestres,
s’alçarien persianes
i plourien esperances al dol.

Del teu nom banderes foren
excuses d’estimar,
i ni ordres caldrien
i badarien himnes absorts
de la sort dels teus vespres.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (35)

El nom d’ella allibera,“s’obririen finestres”, eleva, “s’alçarien persianes” i alleugereix, “plourien esperances al dol”: és màgic per a la veu poètica. No estima perquè li obliguin: “ni ordres caldrien”, sinó pel seu carisma. El seu nom és com el nom d’una pàtria, acompanyat de banderes i himnes, igual com per a d'altres l'amor és un temple. Els seus vespres no són tristos gràcies a ella, al seu nom, que la identifica, en definitiva.

Qualsevol entrada

Qualsevol entrada dóna a dins,
però l’interior no té sortida, té l’entrada
d’un nou passadís que dóna fora, d’on
se surt cap a dins per retornar
de bell nou, i sempre aquest traüll i sempre
serem a mig camí.

Tanmateix, això no ha de fer por
a ningú, no té cap mena
d’importància. Tampoc
no és cap engranatge transcendent; només la vida
eterna, o girar en aquest sentit
tens i inexacte del planeta,
no moure’ns mai, aspirar fum d’abelles,
escopir al centre, segregar
cera, la cera suficient
per bastir un ciri a la santa obscuritat.

SAMPERE I PASSARELL, Màrius Ens trobarem a fora

Un altre poema que reflexiona sobre la poesia. I són els millors. De dins cap a fora, de fora cap a dins, el poema es fa, el poema es llegeix, d’allò subjectiu a allò objectiu i viceversa. És el mateix que el dia que comença i acaba regularment, com Sisif pujant la muntanya i quedant-se sempre “a mig camí”. Heus aquí què cal fer per perdurar: "no moure'ns mai" (arrelar-nos), fer com les abelles que generen mel, “escopir al centre” (possible imatge del menyspreu del terme mig), “segregar/ cera”, o sigui, poesia, “per bastir un ciri a la santa obscuritat”: al capdavall només aspirem a una escletxa en la paret.

Estén la carn sobre el paper de guarda

la nit té aquella gana dels poetes
que fereix amb la poda concreta
del xisclar d’esmolet. Al bosc del paladar,
on l’àcid del blanc, dallant, ha fet clariana,
vine-hi amb els teus animals, amb els noms
de cada cosa i el seu zel, i amb cada coit,
que és a punt el dallant i vull dir-t’ho ara tot.

DURAN i FERRER, Joan Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La nit sol ser el terreny on es belluga millor el poeta. La poesia és allò que fereix amb el “xisclar d’esmolet”, amb “l’àcid del blanc” (que entra dins "el bosc del paladar", en referència a la gana del poeta). Els animals, per un cantó, i els “noms/ de cada cosa”, allò que es refereix a l’ànima, posats junts: com també situa la poesia i allò referent al cos al mateix nivell amb la imatge del dallant. El dallant que pot ser un símbol fàl·lic alhora que és una imatge de com fereix el poema. Allò que passa quan aquest poema vol “dir-t’ho ara tot”. El títol faria referència a l’aconseguir de treure el paper protector del cos, metàfora del poder dir les coses que poden ferir.

Prediràs la recol·locació de cada mot
o platja. La fi del setge. Ella, desmesurada
comptarà fins a tres i serrarà les dents.
Llavors tu et lleparàs la punta
dels dits per passar, salvat, la pàgina.

SALES i SARIOLA, Martí Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països catalans

"Prediràs": la monotonia que mata tant l'amor com l'art. La platja és feta de molts de granets, com els mots en qui parla, o en qui fa poesia. La recol·locació de cada mot és el que representaria la platja, les onades arriben, recol·loquen els mots. La fi del setge, provinent del mar, és equivalent a la fi de la passió. "ella, desmesurada" ho és en la seva demostració de rebuig. Allò que li permet de desfer-se'n més honorablement, i "passar, salvat, la pàgina" de la relació.

Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.

PORTEROS I LIROZ, Helena

Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.

Rima

Ni la terra ni el cel, res no somriu.
És una cara morta el sol d’hivern.
Si només veig la vida en els teus ulls,
¿per què quan m’has mirat he vist l’infern?

ROVIRA, Pere La mar de dins

La veu poètica té una manca absoluta d’empatia, que ni l’ésser estimat no l'hi retorna. O per extensió, la poesia. “Si només veig la vida en els teus ulls”: seria també a través de l’ull poètic, que veu la vida. El títol “Rima” faria referència a aquest poema, on rima "hivern" amb "infern", alhora que aquests conceptes es relacionarien amb la terra i el cel, que no somriuen. L’hivern, allò més fred, lligat amb allò que crema, l’infern. Sembla un poema de desamor, en definitiva, on les dues ànimes no "rimen", o en tot cas no s'escauen bé juntes.

De com es pinta un bosc
(els volums de pintura dels quadres)

Pins taquen palpables pins.
L’arruga d’un pi, que puga
seguir sent sols seva fins
que el pi en primer pla li duga
sa arruga pròpia; i a còpia
que el bosc creixi, es queixi, endins,
el primer pi que es pintà
pel gruix que el cruix (çò que el fa
ser soca, precisament).

PEDRALS, Josep. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Una mica com els arbres que no deixen veure el bosc: un bosc es pinta a base de capes, com quan s’estudia, es pinta una paret o es repassa un poema. Un pi en primer pla substitueix l’arruga del que ha quedat enrere, que ve a ser com una soca, precisament, perquè és la base sense la qual no hi ha poesia, no es retén res en estudiar, ni queda ben pintat un quadre o una paret. És la tècnica de la pintura a l’oli que permet de retocar allò pintat un cop sec, cosa que no passa amb una aquarel·la.