Es perd el senyal

No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a construir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s'està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal.

MARGARIT, Joan. Es perd el senyal

De les coses bones no n'aprenem res, només dels errors. La pietat, basada sobre l'èxit, no permet de construir cap ensenyança. De la nostra vida, com d'un avió enlairant-se, n'anem perdent el senyal, la mort és propera i alhora la nostra infantesa és més lluny. Els darrers anys, sense esperances, alhora són els més feliços, com ho pot arribar a ser la tardor. La paret de la mort que t'espera et fa viure més a fons. Hi ha sempre més poesia per escriure, com música per composar. Beethoven va ser sord a la vellesa, i componia igualment, amb més força que mai, segurament.

El sol davalla
les parpelles es clouen
Comença el sommi

RISPAU, Anna. Dins Ventall d'haikus

L'analogia entre el cloure's les parpelles i el davallar del sol és màgica com ho sol ser la posta. Tot baixa, com també les persianes. Com la decadència del dia, que alhora és el moment que "comença el somni", l'hora en què el bullici de la jornada, que no ens deixa pensar, ens permet de tornar sobre les nostres accions, i, amb l'inici del capvespre (el que és una paradoxa), comença la nostra veritable alegria, el nostre somni, el de la lluna.

Anomia

PORCAR, Josep. Dins Salms

Són lluernes? Són fanals? Són estels?

Són ulls de gat? D’òliba? De llop?

Són gotes de rou? De pluja? D’un plor?

Espurnegen? Tremolen? S’esvaeixen?

És de fred? De dolor? De desig?

Espai i temps abans de l’eclosió?

La sal d’uns cossos sense pes?

O és el llambreig de coses sense nom?

PORCAR, Josep

Petites coses totes elles, les que fan poesia. De vida limitada, producte de les sensacions de fred, dolor o desig del poeta. Coses que no han arribat a l'eclosió de ser compreses, de ser racionals. La sal de l'escriptura, que no pesa al capdavall. És "el llambreig", els batecs de "coses sense nom", les que amaga la poesia rere les metàfores.

I és cru l'hivern
quan, ai, la rosa es dreça,
febrós miratge.

KARSTEN, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

No us penseu pas que s'estima més a la primavera. La contenció, la cruesa de l'hivern fa lluir molt més la rosa de l'amor entre la neu blanca, per molt miratge que sigui (o sigui, una mena de rosa virtual, no gaire física). Anar contracorrent pot ajudar, fer-te vell o ser un infant no vol dir tornar-te, ser insensible.

Estamordits
els sentits, estiueja
esma i desig.

MARA, dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012

Si renegues del cos, pot ser que també renunciïs a la passió, la qual se n'aniria de vacances. En una mena de paradoxa, perquè a l'estiu "tota cuca viu".