UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 29 de desembre del 2013


Estic ple de tot,
de la llum,
de la boira,
de milers de primaveres,
de silencis criminals.

Estic ple de tot,
de paraules que s'acaben,
de converses inacabables,
d'ara tu i després jo.

Estic ple de tot,
de saber que tot s'atura,
de problemes intangibles,
de promeses de paper.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls.València: Germania, 2013

La veu poètica constata que ell, en una metonímia de la seva poesia, és ple d'empatia tant com d'abstracció, de felicitat com de buidor. De silenci com de verborrea, de tenir en compte l'altre com de ser egoïsta. De realisme tant com de somnis. Aquest poema és un exemple del que el poeta diu, en definitiva. Ni massa curt ni massa llarg, ni massa elemental ni massa espès.

divendres, 20 de desembre del 2013


La neu, miràvem. 
 
Als prats d'hivern, com pètals
 
et vèiem caure, 
 
bellesa trista cada
 
volta que tu somreies.  



DORCA, Jordi desembre 2013


Un poema molt contradictori, paradoxal. La neu que cau en relació als pètals, dues coses tan semblants com antagòniques. També són contradictoris "bellesa trista" i "somreies", estats d'ànim que se solapen, són el mateix al capdavall. Com ho indicaria l'encavalcament del dos últims versos d'aquesta tanka, que els connecta en la diferència ("cada/ volta"), que fa anar les dues coses alhora, en els dos sentits.

diumenge, 15 de desembre del 2013

Beatus ille...

Benaurat aquell qui és afable
sabent incerta cada cosa,
qui amant la bellesa no gosa
fruir en excés l'insondable,
qui reté el gest d'un somni amable
com el breu esclat d'una rosa,
qui estima el que és ver i immutable.
Benaurat qui del temps reneix,
qui ignora l'hora turmentada,
qui etern viuria sense bleix
una infantesa mai trencada,
qui el cor ha oblidat al relleix
d'un cingle ombriu i és tot mirada.
Sallent, 7-2-94

Joan d'Irlanda dins El caminant del somni

Té sort el qui pot continuar tenint empatia malgrat la fragilitat de la vida, qui tot i estar enamorat de la bellesa en té deseiximent, no la cerca pas a qualsevol preu, qui recorda l'instant en què comença l'amor. Té sort el qui sap sobreposar-se al temps, qui oblida el dolor, qui sap continuar essent un nen, que ho és de manera perdurable, qui ha oblidat els sentiments en un replà en l'abisme fosc de l'existència, i és tot contemplació de la vida com ho fa el poeta. Benaurat aquest poeta, en definitiva.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Tot és possible. Paraules per a l’esperança




Tot és possible, fins i tot que el gran Martí i Pol hagi arribat per primer cop a qui escriu aquesta ressenya. Les antologies ja ho tenen, això, però aquesta, entremesclada amb els comentaris de Roger Canadell, i amb les il·lustracions que l’acompanyen, és molt atractiva. Sempre amb el tema de l’esperança, que em sembla vertebrador en l’obra de Martí i Pol, veient la gran quantitat de poemes (tan lleugers de llegir) que omplen aquest llibre.

“no et seria fidel si per haver-te/ perdut tanqués la porta a l’esperança” (36), aquest fragment em recorda el tan conegut “Tu ja no hi ets i floriran les roses”, que curiosament no surt en aquest llibre. “Tots els camins són bons per fer camí” (37), un sol vers per dir, segurament, que no importa el camí, però que tots s’han de fer com si fossin l’únic, al capdavall. M’agrada moltíssim “Tan sense esforç, venim de la claror/ i anem a la claror” (86), dedueixo que el present, el Carpe diem no és pas important, doncs. També: “mentre no ens abandoni l’esperança/ de convertir cada gest en un símbol” (86), de convertir la vida, la realitat en poesia, segurament. Del darrer poema en transcrivim l’última estrofa (101), 

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

L’heura, la forma, i la paret, el contingut, són dintre, vulneren la nova plenitud, com ho fa la poesia dins les nostres vides.

Sobre les magnífiques intervencions de Roger Canadell, m’agrada quan parla del “do” (10), relacionat amb l'esperança, que es desprèn de l’obra de Martí i Pol. I quan diu “Tornar a començar, tornar a viure més plenament és el projecte d’esperança i de felicitat que tard o d’hora, tothom acaba perseguint” (49). Una altra frase: “I els somnis només es fan realitat quan s’estima esperançadament” (92).

Aquest llibre és un regal excel·lent per Nadal, fins i tot hi ha un poema anomenat “Nit de Nadal”. Molt ben editat, i amb poemes o fragments de poemes molt ben escollits, la imatge que transmet d’aquest poeta és insuperable. I permet de reflexionar sobre una esperança que si ha de ser com la seva poesia, segur que val la pena.

Tot és possible. Paraules per a l’esperança. Miquel Martí i Pol, a cura de Roger Canadell. Badalona: Ara llibres, 2013


dissabte, 30 de novembre del 2013

A la capsa




La bellesa l’he trobat dins un armari,
en una capsa de sabates sense sabates, descalça,
plena només de bellesa, a punt per sortir,
prô aquí si que m’ ha demanat uns mitjons,
la confonen, no l’ entenen, ui,
es veu que hi ha gent que s’ horroritza.

griFOLL dins GRIFOLL MUSEUM

La bellesa continguda en una obra d'art se sol embolcallar amb la forma per no ferir la sensibilitat del lector o espectador, moltes vegades. Cal dir les coses sense dir-les, amb l'abstracció, les imatges. En una dictadura, amb la censura, va molt bé aquesta manera indirecta de dir les coses. A vegades l'ambigüitat supera la manera directa de dir les coses, però d'altres és millor de ser planer, si és que hi estan preparats.

dilluns, 25 de novembre del 2013

MORROS, Martí Infinit
imatge que inspira el poema


La por? No dir-la.
Dins la infinita gorja
jamai pots caure.

DORCA, Jordi

La por a la llibertat, cal negar-la. Si, anant pel riu de la vida, caus en una gorja infinita, en realitat no caus mai, mentre que si et mantens en la seguretat, caus vençut. La inspiració, l'enamorament, són infinits.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Porto la tarda

I et cerco, amor, per l'ampla quietud,
com l'errívol ocell cerca la branca
on reposar, florint-hi amb el seu cant,
madur d'inconegudes primaveres.

MARTÍ i POL, Miquel dins Tot és possible. Paraules per a l'esperança. Ara llibres (2013)

La veu poètica cercaria l'amor en "l'ampla quietud", el silenci poètic que l'envolta. Cerca la branca, el vers on florir-hi, projectar-hi el seu cant, la seva poesia. "madur d'inconegudes primaveres", els enamoraments que guarda en l'inconscient, que no surten mai del tot a la superfície del poema. Això de la branca on l'ocell cerca l'amor amb el cant, és una al·legoria rodona.

dimarts, 12 de novembre del 2013


Has tornat a retrobar aquell impuls,
aquell instant que no pensaves que tornaria.
Moments puntuals, exactes, concrets.
Un fil de goig que has pres
amb la punta dels dits.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls (2013)

L'impuls retrobat, podria ser tant el de l'enamorament com el de la creació del poema. Sempre un instant, però que perdura. Més aviat goig que no pas plaer, més aviat joia, alegria, que no pas estar content. Aquest impuls és dels que es donen comptades vegades a la vida, unes quantes més en l'art, que n'és un eco.

dilluns, 11 de novembre del 2013

"perquè la cançó canta 
en cada bri de cosa"

Allò que sí ens és dat de contemplar.
Una mostra per tocar
que ens recorda allò
que és intocable,
Un instant que pren el temps al dia
i el fa etern i cert.
I el vers, paraules
per apropar-nos a no dir
allò que és inefable.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

El "que sí ens és dat de contemplar" és la poesia, que amaga allò al que no tenim accés, el que és intocable com diners en un banc que saps que no pots fer teus. Un instant, el de la poesia, que es perllonga robant un fragment del dia, de la vida, tot fent-lo "etern i cert", com només ho fa el poeta, i l'artista quan és poeta. El vers, en definitiva, no dirà mai el que és inefable, però el pot contenir, "la cançó canta" en els detalls petits amb un deix de bellesa.

diumenge, 3 de novembre del 2013


Vora l'abisme, 
toca'l, no és cap haiku
el mot que ens manca. 

DORCA, Jordi

[escrit sota la influència del llibre de tankes de Sebastià Bonet]

L'abisme d'aquest poema es podria referir al moment de la creació, al de la florida de l'independentisme, tant com a l'enamorament. Però després sembla que només es referiria a la tercera opció. Aquest "toca'l" és realisme pur. No li cal, a la veu poètica i a l'altra persona, "cap haiku", una metonímia per dir cap més poema. Sinó que els caldria el mot "estimar" segurament. Ja s'ha fet com Cyrano suficientment, ara cal dir "t'estimo", "encara que sigui per WhatsApp", que deia Sílvia Teulats. 

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Tanka per als bons amics

A Helena Bonals


Sincers i quasi
lúcids en la disbauxa,
de gest ferotge,
músics, bergants, poetes,
monstres que encara udolen.

DORCA, Jordi dins Sang vençuda

Amb la sinceritat que Jordi Dorca sempre atribueix als poetes, acompanyada per la lucidesa "en la disbauxa", la de la mateixa poesia. Com "els savis dits de cec" d'Espriu. "de gest ferotge", abstracte, el dels "bergants" amb el sentit de brètols, acompanyant aquesta paraula de "músics" i "poetes", aparentment diferents en les connotacions. Els "monstres que encara udolen", ho farien en la poesia. Podria ser el cas de "el sueño de la razón produce monstruos", que deia Goya. És un afalac molt gran que l'autor d'aquest poema es consideri bon amic de qui escriu això.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Poemeta/ El dia

El dia que em vas dir
que tornaries,
jo mirava per la finestra
amb ulls de vidre,
veient com et feies mínima,
quasi imperceptible,
fixament, molt fixament...

GUEROLA, Jordi dins Llibres i poemes (a estones)

Aquest seria un poema sobre el passat que es fa futur en el moment de passar. Quan l'altra persona va dir a la veu poètica que tornaria, segurament després d'un moment, ja anticipava un retorn en el temps, al cap dels anys. Un retorn en la finestra, els ulls de vidre de la poesia, sempre "mínima,/ quasi imperceptible". I el poeta la veia i la veu "molt fixament", com es veu alguna persona que s'estima.


diumenge, 13 d’octubre del 2013

III

La vida, és vida perquè ho és
o perquè els poetes puguem cantar-la?
Consciència viva...
Si no la cantéssim, com ho sabria?
Si no la cantéssim, voldria
la vida viure?

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

Diguent-ho d'una altra manera, la vida, és feta per ser convertida en poesia, ajudant-nos a viure alhora, amb "consciència viva", la saviesa que confereix el poema. Sense poesia, es pot viure? No pas per qui escriu això. Sense interpretació, fent una paràfrasi, voldria la poesia viure?

dimarts, 8 d’octubre del 2013

A voltes a la ment
s'hi formen paraules,
del no res, del silenci,
com núvols en un cel clar.

Llavors hi ha la ploma
i el paper
que frisen per no perdre-les.

I així, rabent,
s'escriu el vers
i així queda escrit,
sòlid com un mur,
fixat com una esperança.

I, el conjur fet,
tornen el silenci i la calma.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

Aquest poema, que reflexiona sobre la creació poètica, em recorda moltíssim El poema de Narcís Comadira. Escrivim com deixant anar un llamp que ha estat precedit o acompanyat de núvols i pluja. Quan al poeta li arriba la inspiració, moltes vegades amb la somnolència prèvia al son, ja pot córrer a transcriure-ho en algun lloc, no fos cas que se n'oblidés. Aquest llamp quedarà fixat en l'instant que és un poema al costat de la prosa, i podrà arribar a passar a la posteritat. És veritat que "conjur fet,/ tornen el silenci i la calma", però també la grisor. M'agrada molt aquesta manera d'escriure tan directa i alhora tan profunda. 

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Pensaments

El sol il·lumina amb força
i fa brillar la mar
que li serveix de mirall.

Les onades em fan companyia
quan, asseguda en una barca,
somnio fantasies amb gust de sal.

ALGUÉ VENDRELLS, M. Roser dins Petiteses

El sol, incommesurable com el mar que fa brillar. Que n'és un mirall, com l'obra poètica torna al sol de la infantesa, que deia Machado. 

Les onades podrien ser els versos, dels quals la poeta, asseguda a la barca de la vida, en gaudeix, tot somniant "fantasies amb gust de sal", amb el gust de la poesia, sempre feta de "petiteses".

dijous, 26 de setembre del 2013

Lluna

Quan la lluna plena
brilla sobre el mar,
els estels s'adormen.

En la lluna nova
les ones bressolen
fanalets daurats.

ALGUÉ VENDRELLS, M. Roser, Petiteses

Quan una obra mestra, rodona com la lluna, es projecta sobre nosaltres, els estels llunyans són absorbits pel contrast, i queden en un segon pla, com tot el que no surt a la superfície del cànon.

Al contrari, amb la lluna nova, quan sembla que no hi ha suficient inspiració i el "premi" queda desert, és quan podem admirar els estels reflectits en el mar de les obres oblidades.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Esperit de joia

                                         Per a Govinda

Miríades d’animes

en una que besa

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

tan amunt

com els estels

on l’arbreda es perd

pel camí de molsa

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

tan alegra

com el rierol

parla a la muntanya

que sempre el vol

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu:

tan plena

del consol

que innocent beu

tota sapiència

de la Terra

al Cel.

Així

ets tu,

de dia

com de nit

constant al temple,

l’amor fidel.

Jesús de Guardiola, 11-7-13

D'IRLANDA, Joan dins Foc nou

"Miríades d'ànimes", com milers de lectors té un poema, "que besa", que va de la terra al cel. La poesia és així, entre els estels i el camí de molsa de l'arbreda, entre la muntanya i el rierol, innocent entre el consol davant la vida i l'elevació de la poesia. I, sobretot, entre el dia i la nit, "constant al temple" de la creació, amb "l'amor fidel" del poeta a les paraules, i el seu "esperit de joia". També els versos d'aquest poema, com sol fer-ho el poeta, avancen i retrocedeixen de la mateixa manera que la poesia es mou entre els elements dels quals parla.

dimecres, 18 de setembre del 2013

Segona tanka

Ulls amb gavines
els teus ulls. De la banda
del castell vénen.
Xops, amarats de lluna,
és de desig que ploren.

DORCA, Jordi, dins Amb sense tu

L'ull poètic reflecteix les gavines, perquè és com si volés. Tot i que aquestes gavines han de travessar la murada del castell, la forma exterior del poema, les metàfores. O bé les convencions que es troben a la vida, en definitiva. Els ulls, "amarats de lluna", de poesia, són plens de sentiment, de desig, com ho és aquest poema, tot ell "Amb sense tu", d'una ambigüitat molt ben trobada.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Per a la Marta
que, fins en el nom,
duu l'art escrit.



Les ones d'un vers
s'escampen com les d'una veu,
i també fan estremir, 
- besos i carícies
directes a l'esperit -.
Confio que algun vers
d'aquest llibre
acompleixi en tu
aquest feliç destí.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

Les ones d'un vers, o la seva perllongació en el lector, en l'intèrpret. Fan "estremir", fan vibrar, són "besos i carícies" metafòrics, directes al cor. La veu poètica desitja d'arribar a l'altra persona d'aquesta manera tan maca, que algun dels seus poemes es quedi amb ella. La poesia hauria de ser sempre així, feta de lirisme però directa alhora. Tota la resta que un home pugui dedicar a una dona, literatura.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Meditació (II)

Com es busquen
l'amor i el coneixement.
Per fer-se u
en el seu punt més alt,
en el seu moment més ample.
Llavors ja no pots
diferenciar-los.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'amor i el coneixement, com el cor i la raó, el que és més intuïtiu i el seny, la metàfora i el que és literal. Semblen molt diferents, però al capdavall es fonen en un bon poema, en una relació que valgui la pena. També l'amor i el coneixement són una bona parella, que hauria de ser sempre d'igual a igual. Un poema amb un punt de vista poc convencional.

divendres, 13 de setembre del 2013

Segon clam

I de qui era,
de qui ha estat l'estricta misèria del verb,
tan trista i tan certa al capdavall,
com el pou ho és de l'oblit
i la línia primera ho és pel foc
i al foc s'atansa com la set?

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera aparició

La veu poètica sembla que es pregunta d'on li vénen els versos, en tota la seva misèria, tristos i per això mateix veritables. Tristos com el pou "de l'oblit", el mateix del qual parlava Ferrater, aquell on suren els records al cap dels anys. Alhora, la "línia primera" de l'actualitat, el que és veritat ara, que "al foc s'atansa com la set", com les papallones s'atansen a allò que les devora. A quin fons pertany l'obra de la veu poètica, seria el clam del poema.

dijous, 5 de setembre del 2013

Mort blanca

I aquell cop!, un sol impacte,
La ferida, tota la llum per beure.
Contra el món sencer.
Un angle, un incendi,
el caire viu que em ve a rebre.
Un caire i prou, tan prim, punyent.
Tota la sang oferir-li.
Bressol, mortalla.
Blanca, blanca
la música del bisturí.

DORCA, Jordi dins Sang vençuda, de propera publicació

Una ferida, un sol cop, com a origen de tot. Que ens du a anar Contra mundum, "Contra el món sencer". Un incendi (forestal, que diuen els Manel) que comença amb aquest cop, amb la ferida del "caire" metafòric, "tota la sang oferir-li", tota la teva vida. "Bressol, mortalla", la connexió entre l'inici de la vida i la proximitat de la mort és evident. El bisturí que tant pot curar com matar però que sempre és una ferida d'arma blanca, el "blanca" és doncs una metonímia molt expressiva. "La música del bisturí" perquè es relaciona amb l'art, la ferida inicial es pot referir tant a l'amor com a la creació, estretament relacionats.


dimecres, 4 de setembre del 2013

No té nom el teu nom

[publico de nou aquesta entrada en motiu del centenari de Vicent Andrés Estellés]

Sortiu, amics, eixiu al món
i abandoneu la vida
al vell carrer sense nom,
i a les cruïlles, tant com pugueu,
beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,
en perfecte estat de destrucció,
beseu-vos que faci feredat!,
llepeu les flames,
unteu les fonts,
abraceu les places,
i lleveu-vos, oh sí,
la pàtria,
lliures,
ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció", com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d'elements contradictoris. "llepeu les flames", com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, "unteu les fonts", com si es pogués frenar el torrent, "abraceu les places", tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. "i lleveu-vos, oh, sí,/ la pàtria", em recorda el ferrater de "Com una pàtria", en el sentit de fugir de l'abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser "ben lliure" d'aquesta manera. Un molt bon homentge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d'aquí el "No té nom el teu nom".

dissabte, 31 d’agost del 2013

Forats negres

Els silencis poden ser forats
per on la llum s'escoli
amb la facilitat del desacord.
Llavors, el sentiment s'entela
i no existeix un llumí prou gran
per insuflar-li vida, sense que abans
deixin de sonar els tambors de guerra
que el vent de l'orgull magnifica.

MADUEÑO SENTÍS, David dins Desvetlla de mots és feina obscura

Els poemes amb massa silenci, amb massa misteri, generen desacord, fan forats negres on es perd la informació que caldria ser interpretada. El sentiment del poema "s'entela", el poema es fa massa opac, i no hi ha lucidesa prou gran per arribar-lo a entendre. No sense que la vanitat del creador, del poeta, deixi de lluitar amb "els tambors de guerra" amb els que treballa, magnificats pel "vent de l'orgull", un excés d'amor propi. Aquest poema s'escau al títol del poemari.

dilluns, 26 d’agost del 2013

HAIKÚ

Bella. Lluïssor
de l'esguard en mirar-te.
Mirall en acte.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

"L'amor neix de la vista i els ulls el xerren", diu el refrany recollit per Víctor Pàmies a Amb cara i ulls. Quan els ulls et brillen és que ets feliç. L'esguard seria com la mateixa poesia, la que reflecteix la llum del sol metafòrica de la bellesa de l'altra. El "mirall en acte" seria el poema fet i acabat, el desig acompanyat de la voluntat.

divendres, 23 d’agost del 2013

Matí d'hivern

L'herba del camí
és blanca de la gebre.
Arreu pels camps
un sol lluent.
Les branques nues
són cant d'ocells.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'hivern en ell mateix és un matí, el començament del dia tant com el final de la nit. L'herba gebrada, la nova vida que el fred amaga, en el camí de la vida. El sol, malgrat tot, llueix. I les branques nues, que serien metàfora del poema, aparentment eixorc, "són cant d'ocells", el de la poesia o música que amaguen. La del record de temps feliços que romanen congelats tant com l'anticipació del futur. Una mena d'"a contrallum", seria el d'aquest poema, de mirar-se l'avenir des del passat.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Finestra

La finestra és l'evidència
d'un altre espai ...
enllà.
Des d'un aquí sense remei
deixa mirar.
Fins un aquí sense remei
pot il·luminar.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

La finestra ens permet d'obrir-nos enfora, és el que ens recorda que no només som nosaltres al món (de fet, segur que en d'altres galàxies hi ha vida). "Des d'un aquí sense remei", el del marc de la finestra, condició si ne qua non, ens permet de mirar la vista. "Fins un aquí sense remei", permet d'anar d'enfora cap a dins també, i ens "pot il·luminar", com el sol quan entra per la finestra. Un poema seria com una finestra oberta al món, en definitiva, que ens permet de guaitar i de ser guaitats.

diumenge, 18 d’agost del 2013

No té nom el teu nom


Sortiu, amics, eixiu al món
i abandoneu la vida
al vell carrer sense nom,
i a les cruïlles, tant com pugueu,
beseu-vos les estelles acarnissadament.

Beseu-vos, oh vosaltres,
en perfecte estat de destrucció,
beseu-vos que faci feredat!,
llepeu les flames,
unteu les fonts,
abraceu les places,
i lleveu-vos, oh sí,
la pàtria,
lliures,
ben lliure.

No té nom el teu nom. 

DORCA, Jordi

Sembla que la veu poètica, en l’aniversari del naixement d’Estellés, el quatre de setembre del 2013, exhorti els lectors poetes a sortir a la superfície del que seria un poema, amb la metàfora que seria el "vell carrer sense nom", que pot amagar la poesia. Les cruïlles seria on es troba la connexió entre estelles i carn. I és que “estelles acarnissadament” és un joc de paraules molt brillant, que entremesclaria  els ossos en estelles, l’abstracció, amb l’empatia de la carn, fent servir en part el cognom “Estellés”.

Beseu-vos, oh vosaltres,/ en perfecte estat de destrucció”, com tot el que és orgànic. En relació amb aquest apassionament hi ha una sèrie d’elements contradictoris, “llepeu les flames”, com quan es vol apagar un foc forestal amb un hidroavió, “unteu les fonts”, com si es pogués frenar el corrent, “abraceu les places”, tot són petites coses a contracorrent, però amb significat per al poeta malgrat tot, que lluita. “i lleveu-vos, oh, sí,/  la pàtria”, em recorda el Ferrater de “Com una pàtria”, en el sentit de fugir de l’abstracció, no pas de no estimar el seu país. I de ser “ben lliure” d’aquesta manera. Un molt bon homenatge a Vicent Andrés Estellés, fent servir el seu nom simbòlicament, d’aquí el “No té nom el teu nom”.

dijous, 15 d’agost del 2013

Boixets

I no teníem temps mai d'acabar
les vànues impossibles.

S'esmuny el fil si el vols nuar.
Et nua quan l'ignores.

COSTAS, Montserrat dins Tèrbol atzur

No existeix l'artista complet, he llegit alguna vegada. Si hi ha algun impossible és el de l'art, "les vànues impossibles" que hom prova de teixir. Quan cerques la inspiració no la trobes, en un moment de distracció et pot venir de l'inconscient, quan no te l'esperes. Fins i tot el quinze d'agost!




dissabte, 3 d’agost del 2013

2 d’agost

Ni llum, ni destrucció
vaig deixar passar ...
Ni la meva imatge
en la remor dels pous.
Ni un clevill obert
en la calç de la paret.
Ni la meva set
en el sol desert ...

Nem luz, nem destroços / deixei de passagem… / Nem a minha imagem / no rumor dos poços. /Nem um risco aberto / na cal da parede. / Nem a minha sede / no sol deserto…

FERREIRA, José Gomes dins El cau de calpurni

L'agost és el mes que se sol paralitzar tot. La veu poètica sembla reflexionar sobre la paralització, l'hermetisme de la seva poesia. Que no deixa entreveure "ni llum, ni destrucció", no transmet alegria ni tristesa. Que no mostra la profunditat de la seva imatge, en l'espill de la seva poesia. Que no deixa ni un "clevill obert" que permeti d'interpretar-lo fàcilment. I que no mostra la seva set, el seu ardent desig d'aigua en el desert. Tot són imatges que parlen del mateix, en un poema que s'ha d'interpretar molt, com la poesia de què parlaria.

diumenge, 28 de juliol del 2013

Origen de la foscor

Tal com la llum va aparèixer,
la foscor es va gestar.
La trobaren un dia, rere una roca,
en forma d’ombra.
Reptava d’amagat,
com una serp sibilant.
Pretenien evitar-la,
però des de llavors
aconseguiria arrapar-se
als talons de l’esperança.

MADUEÑO SENTÍS, David

Sense la nit no hi hauria dia, és una idea clàssica. La foscor són, en una metonímia, les ombres necessàries per contrarrestar la llum del sol que ens enlluerna. No es pot evitar la foscor, que s'arrapa "als talons de l'esperança", que ens fa tenir cognició negativa, i, que, de fet, és negativa en ella mateixa, tot i que no hem de deixar que ens venci. La foscor ens acompanya des que naixem, aquest és el seu origen.

dilluns, 22 de juliol del 2013




Entre  fulles  i flors

hi ha els  minuts  que somriuen.

Entre  grocs i vermells

hi ha unes mans  que  pensen.

Entre  pètals  i  estams

la  companyia que  brolla.


ROSANAS, Carme




"Entre fulles i flors", entre la planta i el que aquesta produeix, la flor, hi ha "els minuts", el temps necessari perquè això passi. "Entre grocs i vermells", entre el materialisme i la passió hi ha les "mans que  pensen", unes mans que no només fan sinó que reflexionen, en una oximoron. "Entre pètals i estams", entre la superfície i l'essència, "la companyia que brolla", la que les uneix amb l'amistat, com la de la Glòria de la imatge.

dimecres, 17 de juliol del 2013

Encara no

Quan cremen les paraules
i es palpa la foscor
i t'has d'empassar
els dies i les nits
en una solitud
guanyada amb impaciència,
amb els ulls clucs i capcot,
quasi inconscient,
neix aquella veu
oportuna i eficaç
que aconsegueix ajornar
la tebior dels teus somnis.

GUEROLA GIL, Jordi dins Llibres i poemes (a estones)

Això de "quan cremen les paraules" és molt líric, les paraules cremen amb l'amor, la poesia. Acompanyades de foscor, de solitud volguda, amb els ulls tancats de qui no vol ser racional, "quasi inconscient". En aquest context naixeria el poema que revifa la tebior, la cendra dels somnis de la veu poètica. Encara no són finits aquests somnis.

dissabte, 13 de juliol del 2013

El dia decau


Una flamarada
-quina ironia-
l’ofega en la penombra
de la nit promesa.
No és pas que el món
sigui ara diferent,
és que en la nit
ens manca l’instint
d’olorar la vida.

MADUEÑO, David dins Desvetlla de mots és feina obscura. El llibre complet aquí

És una ironia que el sol en flames acomiadi el dia, perquè les flames representen la passió, i la posta és decadent, tal com en l'Edat roja de Margarit.La flamarada ofega el dia amb la "nit promesa", en la qual l'Adamo de la cançó esdevenia foll, i la que Sting volia que li duguessin. El món no és pas diferent de nit, però sí que es correspon més amb l'art, el sublim, i és en contradicció amb la vida tal i com la "olorem", una sinestèsia per no dir "veiem", massa literal. El títol del llibre s'escau a aquest poema, desvetllar mots, fer poemes, és una cosa obscura que du a la llum.

dissabte, 6 de juliol del 2013

Domus aurea


L'habitació s'omplia completament de llum.
Esclatava. Era fulgor entre parets brillants.
Només quedava a les fosques
la bombeta encesa.
Quan tu venies.

FORCANO, Manuel dins El cau de Calpurni


La persona que arriba, la que estimes, la que et fa somriure de felicitat perquè és com el sol que ho il·lumina tot. De tanta llum que projecta, la bombeta encesa queda a les fosques pel contrast, d'una manera metafòrica. Em recorda aquest poema de Narcís Comadira.

dijous, 20 de juny del 2013

Art poètica

Alguna cosa més que el do de síntesi:
veure en la llum el trànsit de la llum.

GIMFERRER, Pere dins Poemes al pati

Heus aquí un precepte per a poeta, "veure en la llum el trànsit de la llum", veure en el poema el que és transitiu, la poesia, el que passa del poema al lector a través de la forma, més enllà de saber escriure'l amb la síntesi.

dijous, 13 de juny del 2013

Vidre


Sempre el vidre,
sóc arena i foc, i també
la causticitat de la química,
sempre el vidre,
translúcid, lleuger, aigua clara.
Pretor, ert, impertèrrit,
Guardià de l’alteritat;
Escata i ganya, aire i llum,
llavis en la fredor convexa
de la peixera impossible,
frontera d’instants trencats.
Sempre el vidre,
alba pedra en la platja del foc,
vertical infinita,
sempre el vidre,
mirall especular, miraculós miratge;
la raó trontolla
assajant de ser, conformant horitzons
per a aquest devessall de paraules
que es devoren insensibles,
fred espectre d’un pronom
que s’expandeix en bucles de follia.
Sempre el vidre,
palplantat entre les molècules del vidre.

A mil graus de temperatura.

MOMPÓ, Francesc. Dins Uendos, greixets i maremortes


Un poema pot semblar obscur, però al capdavall és “translúcid, lleuger, aigua clara”, un cop interpretat. És “arena i foc”, els components amb els quals es fa, metàfora de la materialitat i la passió amb què és fet. “Pretor, ert, impertèrrit, per la rigidesa que el caracteritza, la de la mètrica a vegades. “Guardià de l’alteritat”, perquè amaga la poesia en majúscules. “Escata i ganya, aire i llum”, forma i contingut. “llavis en la fredor convexa de la peixera impossible”, una imatge que juga amb el vidre d’una peixera i l’impossible que és de fer una peixera amb paraules. “Frontera d’instants trencats”, tots els instants efímers que hi ha al darrere d’un poema. “alba pedra en la platja del foc”, el vidre com a pedra abstracta que sembla que neixi com l’alba amb el foc del sol. “mirall especular, miraculós miratge”, el poema és com una imatge deformada, com un miratge que no es pot creure tot i que és miraculós. “la raó trontolla” sempre en un poema, “devessall de paraules que es devoren insensibles”, en el provar de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. “fred espectre d’un pronom/ que s’expandeix en bucles de follia”, un poema és com un pronom, representa una idea poètica amb imatges, que solen provenir del subconscient. “A mil graus de temperatura”, com es fa un poema, la passió que hi ha al darrere sempre. Un poema a mil graus de temperatura, aquest, que no té pèrdua.

dimarts, 4 de juny del 2013

La simfonia del haiku


Sentiu la música
amagada a l'abisme?
Sublim orquestra.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

L'atracció de l'abisme dels romàntics. Darrere d'ell, la música, l'art, el sublim. Un haihu, que és tan petit, també amagaria tot això, i seria tan potent en la seva senzillesa com una simfonia musicada per una gran orquestra.

dijous, 30 de maig del 2013

El xipolleig del haiku


Què en sap l'orella
quan conversa rem i aigua?
Llengua de déus.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

L'orella del lector-oient no en pot saber gaire de la idea de fons, l'aigua, amb la forma visible dels versos, el rem, que conversen entre ells en el poema. Perquè és "llengua de déus", la de la poesia.

dimarts, 21 de maig del 2013

Posthaikum


Pels blancs llençols
una estesa de síl·labes;
peixos dels llavis.

MOMPÓ Francesc dins Uendos, greixets i maremortes

Els blancs llençols, com els fulls en blanc. L'estesa de síl·labes, com les paraules d'amor, que cremen. Els peixos dels llavis, el sadollar la passió física amb les petites coses. Aquest entremesclar "física" i poesia és molt ben trobat.
 

diumenge, 19 de maig del 2013

El haiku laxe


On van els ulls
quan la pell profetitza?
Valls de bellesa.

MOMPÓ, Francesc dins Uendos, greixets i maremortes.

On van els ulls del lector quan la superfície del poema "profetitza", mostra de manera subtil l'interior del poema? A trobar, més enllà de les muntanyes de les idees, com l'arbre enmig de la gespa, les "valls de bellesa", allà on poder pair el poema, allà per on se'l pot agafar. El laxe del títol.


dissabte, 18 de maig del 2013

Poeta i mussol, piulades al vol VI


No he perdut cap punt cardinal.

Cap brúixola indica, al mapa,

quin és el compàs d’espera.

Però el magnetisme hi és,

i la llum, i la sendera.

No se sap quan trigarem a arribar, però no perdem el nord, el camí.

 
L’animal que no existeix

també deixa rastre.

Els dinosauris han existit, i han deixat rastre. Com l'amor que s'ha acabat.


L’alta fidelitat és un disc ratllat.

El joc de paraules amb "alta fidelitat" serveix per dir que les coses es deterioren, malgrat ser molt altes d'entrada.


Mentre cus el seu passat,

el present s’esfilagar-sa.

Res de nou, al capdavall:

l’instant penja d’un fil

i l’avenir no s’apedaça.

Mentre hom viu en el passat, perd el present, a voltes. L'instant és sempre fugisser, i el futur no es pot preveure.


Potser l’esperança cap dins

de la teua mà, però no dura

si no la tens oberta.

Si et vols apoderar de la felicitat, com de l'esperança, et quedaràs sense. S'esmuny com pols de papallona.


No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.

Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.

El més perillós podria ser la por.

No tinguis por de res més que de la por.


Aquesta llunyania és l’infinit

on es toquen les paraules:

té la distància exacta d’una carícia

i mil muntanyes de separació.

La combinació de paraules en un text a vegades és tan estranya com si les separessin muntanyes, encara que siguin a la distància d'una carícia. Posar paraules juntes que no ho han estat mai, vet aquí la creativitat.


Com la sang, abisme endins, ressones.

No em deixes un eco sinó roses.

La poesia deixa un rastre de roses en l'interior del lector, en l'abisme de la creació.



El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.

El lliure, presoner de triar-ne el color.

Les idees, que grosses i que boniques…

El lector té un cert marge d'interpretació, el poeta té un cert marge en la forma.



PORCAR, Josep dins Salms

dissabte, 11 de maig del 2013

Finestra amb liles


A l'estança blava no hi trobo cap finestra amb liles
i els vidres conviden la pluja a dinar cada dia;
un ocell s'inventa una història molt curta:
quatre plomes, adéu i un forat a la tarda.
La cambra on els amics dibuixen una vida
de febre i de repòs, d'abrics i cartes,
on les urpes al ventre són platges sense ocàs
que preparen altíssims migdies.

XIRINACS, Olga dins Óssa Major Poesia completa (1977-2009). En el 77è aniversari d'Olga Xirinacs.

L'estança blava seria l'habitacle de la poesia, que és un poema escrit amb paraules, d'aquí el color blau, el de la "paraula blava" de Vinyoli. No té "cap finestra amb liles", no l'envolta l'empatia de la primavera, sinó "la pluja a dinar cada dia", pluja a més a més monòtona. Un ocell trenca amb aquest panorama, fa "un forat a la tarda", com ho faria aquest poema. Aquesta cambra és plena de febre i d'abrics (l'acció), de repòs i de cartes (la contemplació). Les urpes al ventre que fa tot allò que és espiritual, són "les platges sense ocàs/ que preparen altíssims migdies", els de la bellesa de la poesia, que no decau mai si és ben feta.

dilluns, 6 de maig del 2013

Vestit d'oblit, cavalco entre dos noms,

i em subjecto a la crina del record.

Retrat de vent, el meu corser, i cascs

de goma, i baf de foc esblaïmat.

Empaito el cel amb la fe d'un obsés,

i a cada colzer del camí desperto

d'un somni gris, amb penjolls de misteri.



RIERA, Josep (Oristà 1950)

Poema del llibre A plena pell, publicat l'any 1989 per Columna Edicions
dins el bloc Adverbia

La veu poètica, coberta la nuesa de la seva ànima, amb el vestit del record, el que li queda de l'oblit del passat, avança a cavall "entre dos noms", senyal de dues ànimes, i mira de no caure d'aquest cavall. Cavall que seria també la poesia,"retrat de vent" de la seva realitat. "Cascs de goma", per no eixordir-se amb aquesta realitat, "baf de foc esblaïmat", el del passat en l'inconscient. Empaita el cel, la felicitat, de manera obsessiva. A cada colzer, a cada cantonada, desperta d'un somni gris, sense prou bellesa,"amb penjolls de misteri", la poesia que l'acompanya al llarg del temps.

diumenge, 5 de maig del 2013

Dins d'un sospir
et menge vers a vers
torrent de mel.


POLONIA 

Vet aquí tres elements molt petits: un sospir, els versos, i la mel, que s'ha de dosificar per donar gust, que mai podrà ser un "torrent de mel", si no és dins d'un poema com aquest. Els tres elements, sobretot el sospir i el "vers a vers", són més aviat immaterials, i la mel no es pren pas a glops, però això no impedeix que la veu poètica es mengi els versos "dins un sospir". Un oxymoron, aquest "et menge vers a vers". El haiku en ell mateix és un element molt petit, cosa que arrodoneix el sentit del poema. I el lirisme és acompanyat per la mel.


dimecres, 1 de maig del 2013


La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

Voler el que es fa, i no fer el que es vol, sol ser el millor que podem fer. No esperar que s'acabi el temporal sinó aprendre a ballar en la pluja, he llegit alguna vegada.


Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

Per la vida es perd la vida. En un instant es perden els amics, la riquesa que tenim, que costa tant d'aconseguir.


Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

Quan tens la idea del poema, n'has d'aconseguir la forma, les imatges amb les quals construir-lo. Cal dominar les ganes de deixar anar el primer que et surt, generalment.


De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

La "llibertat inèdita", que va i torna entre obra i intèrpret, seria la del poema i els silencis que deixa, el que no s'escriu. Que va de l'autor al lector, en la interpretació que a penes vola, a penes és ell, sinó que tindria aquesta "mirada infinita" que prové del fons del poema. 


PORCAR, Josep. Fragments escollits dins Poeta i mussol, piulades al vol VI.

dimarts, 23 d’abril del 2013

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

Tota imatge és un retrat del retratista, del seu món interior, encara que no faci servir les paraules, parla.


Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

El bosc no impedeix la llibertat d'anar-se fent camí.

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

Les pigues blanques de les estrelles, és com el gra de pus que és la lluna, que he llegit algun cop, i vista de manera poc romàntica. Sal que també són les estrelles entre el mar negre de la nit, que li donen gust. Silenci de la nit, la poesia, tacada de la persona que l'inspira.

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

La memòria amorosa és més sàvia que l'erudició de qualsevol enciclopèdia. "Conèixer i estimar un ésser huma és l'arrel de tota saviesa", deia Evelyn Waugh.

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

L'obra que escrius és per als altres, no per recrear-t'hi tu mateix. Cal saber conviure amb la soledat, i sense massa amor propi, que només du a ser un nàufrag.

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

Com que l'art s'anticipa al futur, segons Gabriel Janer Manila, els versos que s'escriuen sense acabar d'entendre és perquè tard o d'hora seran desxifrats.

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

Els dos cossos absents i abraçats alhora, una oxymoron, es veuen reflectits en l'alè de l'animal, la poesia dins el poema. Poema que els aproxima i els allunya alhora.

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

L'origen de l'amor és immutable, qui estima recordarà sempre aquest a priori.

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

El dolor reprimit no arriba enlloc. S'ha de convertir en poema per alliberar-te.

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

Per a l'excel·lent manca poc, però has de saber volar per arribar-hi.

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

L'esperança és feta de poesia, de roses. El joc de paraules és molt ben trobat.

PORCAR, Josep. Fragments dins Poeta i mussol, piulades al vol III

dijous, 18 d’abril del 2013

La gent amaga el seu amor


¿Qui diu que jo he cercat aquesta llunyania,
i que em plau viure lluny de tu?
Ma vesta encara flaira d'espígol que em vas dur,
ta lletra encara servo vora el cor, nit i dia.

Al volt de la cintura porto un doble cinyell,
i somnio que ens lliga als cors, tota la vida.
¿No saps que tots amaguen el seu amor més bell,
com una flor gentil que no pot ser collida?

Wu-Ti
Traducció de Marià Manent
dins 23 roses per Sant Jordi
a cura de Jaume Subirana

La veu poètica es distanciaria del "t'estimo com a somni" de Pessoa. Si viu lluny de l'altra no és per gust. Els seus vestits, en una metonímia, "ma vesta", el que seria l'exterior, i l'interior, el seu cor, conserven la flaire de la seva escriptura, en aquest cas una sinestèsia. Porta un doble cinyell, el físic i el moral. Però aquest mateix cinyell doble els lligaria a tots dos "tota la vida". El final és un contrapunt. Oscar Wilde deia que "la bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets". És per això que aquesta flor que "no pot ser collida" és la de l'"amor més bell". Malgrat el que ha dit al principi, acostuma a ser així. L'amor contingut, l'amor de lluny és bellíssim.

dimarts, 16 d’abril del 2013


Això que has dibuixat què és, Lara?
-Això és la xemeneia d’un cor.
Lara (4 anys)
PORCAR, Josep. Dins Poema i mussol, piulades al vol III


La xemeneia d'un cor, els ulls, la poesia, la superfície del mar. Tot són coses que deixen entreveure la profunditat dels sentiments.

dijous, 11 d’abril del 2013



El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.


PORCAR, Josep Poeta i mussol, piulades al vol V

Les "estàtues del vent" és un oxymoron, les estàtues no poden ser fetes de vent si no és dins el poema: les estàtues són els mateixos  poemes, immutables, que giren amb el vent de la poesia. Que tenen la mirada en la llunyania, que deia Kafka, i per molt que s'arronsin ho fan "sense acotar l'esguard", i sense caure del pedestal.






diumenge, 7 d’abril del 2013


Admire el pecat
de no estar treballant,
de mirar les estrelles,
de parlar de filosofia.


El pecat de no creure en la moral de l'esforç, de voler ser artista o filòsof, de contemplar el sublim, és admirable, és el més noble que hi ha. 

dissabte, 30 de març del 2013


Mots contra el vidre,
baf a la mirada,
el camí s’emboira,
el silenci esclata.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piuades al vol dins Salms

La boira és com el qui té baf a la mirada, com"mots contra el vidre", els de la poesia, els que no arriben a ser interpretats, que no són transparents. Com el silenci que esclata, el de la creació, sempre muda en la superfície.

dimecres, 27 de març del 2013


Hi ha mots que el silenci pronuncia,
però el seu eco també és silenci.
Hi ha mots que la veu pronuncia,
però el seu eco és el mateix silenci.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol 
dins Salms

La prosa pot ser tan silenciosa o misteriosa com la poesia, al capdavall. L'eco és el silenci perquè en últim terme no es pot interpretar, una obra.

dimarts, 26 de març del 2013



Treure una cadira del lloc on sempre ha estat
i ensopegar durant dies amb un buit.

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol dins Salms

L'home és un animal de costums. Cal adaptar-se fins a les coses bones.

dimarts, 19 de març del 2013

Sobre les ressonàncies d'un poema


Aquesta és la meva darrera entrada a la revista Nervi, sobre un poema de Margarit, el que més valor ha tingut per mi i segurament per tothom que el conegui de fa temps.

dissabte, 16 de març del 2013

Només la veu, per al Dia Mundial de la Poesia


Emmudit el vent,
inventem el silenci, l’equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
—arena que sense pietat
llisca i no es detura—,
arrela l’instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau, el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obscurs de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d’alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema,
dissol els temps dels verbs,
sotmet l’oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

BURGOS, Zoraida per al Dia Mundial de la Poesia

"Emmudit el vent", quan l'acció ha passat, també quan ha acabat una relació, "inventem el silenci", el de la poesia, "l'equilibri", el de la creació, que connecta contraris. La poesia, "la veu, el poema", atrapa el temps, (ell que no es detura mai), i fixa l'instant fugisser. Només ella permet d'entendre molts misteris, molts somnis, l'amor, la bellesa de l'alba i la natura de nit i de dia. Només ella es gira en contra de l'oblit. En definitiva, ella fa perdurar els sentits més enllà del cos on habiten, fa perdurar "el gest,/ el calfred intacte de la pell". Un poema, aquest, que troba molt de sentit a la poesia.


dissabte, 9 de març del 2013

InConNexes


Ara sé del cert, i ho dic avergonyit, que tots els poemes que he escrit, en el fons eren per mi.

És veritat que en últim terme, l'artista l'únic que vol és sortir-se'n, encara que, tancat a la seva torre de vori, no sigui llegit mai per ningú.

No desaprofitis aquest vall, la música després mai sona igual.

El riu és i no és el mateix, que deia Heràclit. Però no fa pas falta d'aprofitar tots els balls.

No tothom necessita que el valorin, però ben segur que a tothom li agrada que ho facin.

Una mica de vanitat ajuda.

Si t'hi fixes bé al mirall i li aguantes la mirada et veuràs per dins.

El mirall de la poesia, efectivament, et mostra per dins, si saps entrar dins del poema.

La llum no s'apaga ni s'encén perquè tu t'adormis o et despertis. Tal com la vida, a ella s'entra i d'ella se surt però mai no es posseeix.

El sol no gira al voltant de la terra, sinó la terra al voltant  del sol.

ABELLANEDA, Joan dins 2012+1

diumenge, 24 de febrer del 2013


Un ocell travessa la mirada.
El cel es trenca.

La mirada té una relació directa amb el cel, és el sentit més elevat que tenim. Per això, quan un ocell la travessa, el cel es parteix, perd la seva immensitat, per centrar-se en un ocell petit i expansiu alhora.



L’única cosa que podem posseir constantment
és l’absència i és a l’ensems l’única que ningú
no ens pot arrabassar.

Si no tens res, no tens res a perdre, diuen. Només podem tenir la certesa de la solitud, sense risc de perdre-la mai, aquesta certesa.


Soterrada, l’ala encara
vola.

L'ala soterrada vindria a ser com l'inconscient que conserva el record del passat, tot permetent de fer-ne poesia, i és que l'esperit continua volant, essent "vent de llibertat", per soterrat que estigui.


Bellesa, ets la nit en flor.

La poesia se sol identificar amb la nit, tant com a una flor. Per això la bellesa, metonímia de la poesia, és les dues coses.


Contra embats de la tristesa,
embranzides del deliri.

Una mica bipolars, aquests dos versos. Contrasta la tristesa amb l'eufòria, dos extrems que es contraresten, es neutralitzen tot portant al terme mig, potser, al capdavall.


Córrer: el cor diu «atura’t»
i la ment diu «continua».
Estimar: la ment diu «atura’t»
i el cor diu «continua».

Entre l'intel·lecte i els sentiments. Entre el cor i la raó, que solem moure'ns les persones. El millor és quan són d'acord. 


En un llambreig,
el poema ha pres cos
i, de sobte, és tocar-te.

L'espurna de la creació poètica converteix en un poema físic la poesia abstracta.



Volar és poder.

Volar, com voler, és la primera cosa que necessitem per "poder", fugir de la realitat per atènyer els somnis. 

PORCAR, Josep. Poeta i mussol, piulades al vol (II) dins Salms (fragments seleccionats)