Cingles de lluna:
venes avall la blanca
amor que em sotja.
Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012
En vertical, com un espadat, de la mateixa manera com les venes baixen per les extremitats, i es noten en les mans i les cames, la lluna ens observa des de dalt. La lluna que és una imatge de l'amor, inaccessible com els cingles. Les venes contenen sang vermella, però aquesta es torna blanca en relació amb l'astre, com l'amor físic es torna sentiment, poesia. L'amor, la interpretació sí que és lluny i difícil en aquest poema.
dimarts, 28 de febrer del 2012
diumenge, 26 de febrer del 2012
L'he ben copsada,
i per fugir m'hi agafo:
l'heura, la vida.
Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012
Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir.
i per fugir m'hi agafo:
l'heura, la vida.
Karsten dins el "Premi Joan Teixidor Poesia Ciutat d'Olot" Haikus 2012
Per fugir de la vida que hem copsat com un element negatiu, cal primer que ens hi agafem, com l'heura que s'enfila cap a la superfície de la paret agafant-s'hi primer. Cal arrelar-se per florir.
Etiquetes de comentaris:
Karsten
EMPREMTES
*Les empremtes càlides
del teu cos tot despullat.
Ja no les percep.
Les empremtes fredes
del teu cos imperceptible.
Em furten la llum.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HUELLAS
Las huellas cálidas
de tu cuerpo desnudo.
Ya no las siento.
Las huellas frías
de tu cuerpo invisible.
Roban mi luz.
Ana Muela Sopeña
*****
EMPREMTES
Les
empremtes
càlides
del
teu
cos
tot
despullat.
Ja
no
les
percep.
Les
empremtes
fredes
del
teu
cos
imperceptible.
Em
furten
la
llum.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HUELLAS
Las
huellas
cálidas
de
tu
cuerpo
desnudo.
Ya
no
las
siento.
Las huellas
frías
de
tu
cuerpo
invisible.
Roban
mi
luz.
MUELA SOPEÑA, Ana
del teu cos tot despullat.
Ja no les percep.
Les empremtes fredes
del teu cos imperceptible.
Em furten la llum.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HUELLAS
Las huellas cálidas
de tu cuerpo desnudo.
Ya no las siento.
Las huellas frías
de tu cuerpo invisible.
Roban mi luz.
Ana Muela Sopeña
*****
EMPREMTES
Les
empremtes
càlides
del
teu
cos
tot
despullat.
Ja
no
les
percep.
Les
empremtes
fredes
del
teu
cos
imperceptible.
Em
furten
la
llum.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
HUELLAS
Las
huellas
cálidas
de
tu
cuerpo
desnudo.
Ya
no
las
siento.
Las huellas
frías
de
tu
cuerpo
invisible.
Roban
mi
luz.
MUELA SOPEÑA, Ana
La veu poètica troba a faltar l'altra persona físicament tant com mentalment, en allò càlid tant com en allò fred, el sentiment cristal·lí que en desaparèixer li furta la llum, perquè aquest "cos imperceptible" era llum, era bellesa. Les empremtes de l'altre són una bona imatge, perquè el poema va més enllà d'allò terrenal, pot fer tant de mal l'empremta física com la mental, per la mateixa manca de percepció d'aquesta. És el dolor de la buidor.
Etiquetes de comentaris:
Ana,
Muela Sopeña
dimarts, 21 de febrer del 2012
Com arrel d'arbre,
creix el vers cap endins
i allí es recull.
Calla davant l'angoixa
i crida des de dins.
NAVARRO, Joana dins Esqueixos
Les arrels de l'arbre són invisibles, soterrades, però d'elles i de l'aigua que recolleixen en depèn la bellesa exterior de les branques. De la mateixa manera, el vers no és més que la punta de l'iceberg de tota una vivència que s'amaga alhora que es mostra en els versos tan breus. "creix el vers cap endins", cap al món interior de la poetessa, "calla davant l'angoixa/ i crida des de dins": fa un cant a crits alhora que calla, la paradoxa del poema. D'un poema rodó.
creix el vers cap endins
i allí es recull.
Calla davant l'angoixa
i crida des de dins.
NAVARRO, Joana dins Esqueixos
Les arrels de l'arbre són invisibles, soterrades, però d'elles i de l'aigua que recolleixen en depèn la bellesa exterior de les branques. De la mateixa manera, el vers no és més que la punta de l'iceberg de tota una vivència que s'amaga alhora que es mostra en els versos tan breus. "creix el vers cap endins", cap al món interior de la poetessa, "calla davant l'angoixa/ i crida des de dins": fa un cant a crits alhora que calla, la paradoxa del poema. D'un poema rodó.
dimecres, 15 de febrer del 2012
Camino enlluernat dins la tenebra
Camino enlluernat dins la tenebra
i m'encomana sa fervor la nit.
Suren en l'aire obscurs olors de roses.
Penja la fosca com un herbei marcit.
El silenci s'enrosca com una heura
en el tronc solitari del meu pit.
AGELET i GARRIGA, Jaume. Camins interiors, dins Poesies completes
La tenebra enlluerna la veu poètica: només des d'ella podem arribar a enlluernar-nos-en, sigui perquè en podem sortir, sigui per la paradoxa que la foscor, allò menys racional, ens proporcioni la màxima lucidesa. Els "obscurs olors de roses", una sinestèsia que va en sentit contrari, les roses serien fosques quan sempre són lluminoses. Allò poètic és obscur, misteriós. La fosca penja com "un herbei marcit", la de la posta de sol sempre tan lírica. "El silenci s'enrosca com una heura": no se'n pot despendre, "en el tronc solitari del meu pit": en el seu cor, en la seva poesia. La veu poètica que camina ho faria al llarg dels seus poemes, entre "sa fervor de la nit" i el silenci, motors constants de la poesia.
i m'encomana sa fervor la nit.
Suren en l'aire obscurs olors de roses.
Penja la fosca com un herbei marcit.
El silenci s'enrosca com una heura
en el tronc solitari del meu pit.
AGELET i GARRIGA, Jaume. Camins interiors, dins Poesies completes
La tenebra enlluerna la veu poètica: només des d'ella podem arribar a enlluernar-nos-en, sigui perquè en podem sortir, sigui per la paradoxa que la foscor, allò menys racional, ens proporcioni la màxima lucidesa. Els "obscurs olors de roses", una sinestèsia que va en sentit contrari, les roses serien fosques quan sempre són lluminoses. Allò poètic és obscur, misteriós. La fosca penja com "un herbei marcit", la de la posta de sol sempre tan lírica. "El silenci s'enrosca com una heura": no se'n pot despendre, "en el tronc solitari del meu pit": en el seu cor, en la seva poesia. La veu poètica que camina ho faria al llarg dels seus poemes, entre "sa fervor de la nit" i el silenci, motors constants de la poesia.
dissabte, 11 de febrer del 2012
Damunt de la sorra
són les paraules perdudes
que la mar devora.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
PALABRAS PERDIDAS
Sobre la arena
las palabras perdidas
que el mar devora.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com arena coberta per la immensitat del mar, els poemes, els versos, les lletres, són sobrepassats per la poesia. Poesia que seria com voler fer cabre el mar en una peixera, la del poema. Les paraules en els llibres es faran velles, però la poesia roman, com quan se sabia de memòria. Allò més intel·lectual no hi pot fer res davant la força de l'art.
són les paraules perdudes
que la mar devora.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
PALABRAS PERDIDAS
Sobre la arena
las palabras perdidas
que el mar devora.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com arena coberta per la immensitat del mar, els poemes, els versos, les lletres, són sobrepassats per la poesia. Poesia que seria com voler fer cabre el mar en una peixera, la del poema. Les paraules en els llibres es faran velles, però la poesia roman, com quan se sabia de memòria. Allò més intel·lectual no hi pot fer res davant la força de l'art.
Etiquetes de comentaris:
Ana,
Muela Sopeña
dimecres, 8 de febrer del 2012
A casa nostra,
un paisatge és un quadre,
o si es vol una postal:
una superfície limitada i plana.
Llavors, l'essencial
(allò que determina la mirada de l'artista)
és enquadrar,
posar el marc,
decidir les renúncies:
què queda dins el quadre i què queda fora.
Com retratar aquí
un espai esfèric,
allò que t'envolta per totes bandes,
allò que no admet renúncies,
allò que no és possible enquadrar?
Paisatge al desert Namib, el primer
capvespre, quan tot era nou i tot possible
VILLATORO, Vicenç L'espai immens. Quaderns de Namíbia
Davant el sublim, l'incommesurable, com s'hauria d'emmarcar una vista? Com es pot contenir el desert en una imatge, en un quadre o postal? L'artista i el seu marc queden petits, l'essencial, l'invisible no es pot copsar, tampoc en aquest poema. A vegades l'aigua no cap en una gerra, però malgrat això continuem escrivint.
un paisatge és un quadre,
o si es vol una postal:
una superfície limitada i plana.
Llavors, l'essencial
(allò que determina la mirada de l'artista)
és enquadrar,
posar el marc,
decidir les renúncies:
què queda dins el quadre i què queda fora.
Com retratar aquí
un espai esfèric,
allò que t'envolta per totes bandes,
allò que no admet renúncies,
allò que no és possible enquadrar?
Paisatge al desert Namib, el primer
capvespre, quan tot era nou i tot possible
VILLATORO, Vicenç L'espai immens. Quaderns de Namíbia
Davant el sublim, l'incommesurable, com s'hauria d'emmarcar una vista? Com es pot contenir el desert en una imatge, en un quadre o postal? L'artista i el seu marc queden petits, l'essencial, l'invisible no es pot copsar, tampoc en aquest poema. A vegades l'aigua no cap en una gerra, però malgrat això continuem escrivint.
dissabte, 4 de febrer del 2012
Paraulotes
No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressó del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.
ALOY i ROCA, Montserrat dins Gàbies de vidre i pols
La veu poètica en crisi creativa, no prou forta perquè no pugui fer un poema brillant com aquest, que descriu com no troba més que la "resposta premeditada" (massa racional, poc espontània, previsible), aixi com "el ressò del diner": no es tracta de paraules immaterials, precisament, ni inspirades. És un art solitari, de "monòleg inconnex", de "masturbació verbal", metàfores de la creació, que manté "a les fosques" de la nit de la poesia. Ningú no pot ensenyar la veu poètica, en definitiva. Si s'inspira en la vida, "paraulotes del carrer", no en treu l'entrellat. "I jo, volent escriure poemes": la veu poètica que escriu això, no es troba precisament en crisi creativa, més aviat descriuria un temps anterior com acostumen a fer-ho els poetes.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressó del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació verbal
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar, i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.
ALOY i ROCA, Montserrat dins Gàbies de vidre i pols
La veu poètica en crisi creativa, no prou forta perquè no pugui fer un poema brillant com aquest, que descriu com no troba més que la "resposta premeditada" (massa racional, poc espontània, previsible), aixi com "el ressò del diner": no es tracta de paraules immaterials, precisament, ni inspirades. És un art solitari, de "monòleg inconnex", de "masturbació verbal", metàfores de la creació, que manté "a les fosques" de la nit de la poesia. Ningú no pot ensenyar la veu poètica, en definitiva. Si s'inspira en la vida, "paraulotes del carrer", no en treu l'entrellat. "I jo, volent escriure poemes": la veu poètica que escriu això, no es troba precisament en crisi creativa, més aviat descriuria un temps anterior com acostumen a fer-ho els poetes.
Etiquetes de comentaris:
Aloy i Roca,
Montserrat
dimecres, 1 de febrer del 2012
Síntesi (de deomises)
Hi ha suficient temps per resumir
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?
Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?
Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?
Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?
Tota una vida de paraules i imatges,
Per deixar a la intempèrie idíl·lics paratges
On la joia de viure és melangia de l'ahir?
Hi ha, potser, camins que cal travessar
Amb ferris peus de plom i passes fermes
Per evitar tristors eternes i llàgrimes ermes
On la clemència ni existeix ni vindrà?
Digues-me, amor, amor, hi ha prou existència
Per abastar la passió que avui m'ofrenes
I no caure en l'ombra del silenci i l'absència?
Tindrem dreceres per evitar el trànsit ingent
D'un rebombori que suma noves denes
Al rosari fosc d'enyorar-te en tot moment?
DEOMISES, dins Itineràncies poètiques, Roda poètica febrer 2012
El poema és estructurat en quatre preguntes, una en cada paràgraf, d'una veu poètica que reflexiona sobre l'amor. Es pot resumir una vida plena d'art ("paraules i imatges") per deixar al descobert els paratges "idíl·lics" antics, origen d'aquesta obra, es pregunta la veu poètica. La felicitat en el retorn del passat es manifesta en el vers "on la joia de viure és melangia de l'ahir", tot i aquesta melangia, qui estima hi troba goig.
Però alhora, caldria evitar els camins plens de "tristors eternes", on no té pietat de tu el destí?
L'amor que li ofereix l'altra persona, potser no pot cabre en una vida sense perdre's?
Podrà evitar de sumar a l'enyor que té de l'altra persona la seva absència definitiva, es pregunta per últim. Totes aquestes reflexions contradictòries portarien a la síntesi que s'intueix darrere el poema entre passat, present i futur.
Etiquetes de comentaris:
Deomises
Subscriure's a:
Missatges (Atom)