LII

Al meu cor, només ací, viu amor i, si (hi) viu, és que s'(hi) amaga.

BESSÓ, Pere. Iteràcies, interferències i grafitis


Com l'amor viu en el cor, la poesia viu en el poema. I s'(hi) amaga, perquè l'envolta el misteri. Només en el món interior, no pas fora. Els parèntesis suggereixen aquesta reclusió de l'amor.

XLV

On només Amor fingia, trobí foc i no jaç de palla.


BESSÓ, Pere. Iteràncies, interferències i grafitis


Allà on només seguia els sentits, tot simulant l'amor en majúscula, és on la veu poètica trobà un veritable foc, i no pas el jaç de palla poc acollidor, buit, i que crema massa fàcilment. La forma, igual com la fonètica ajuda en les idees, també sol ajudar en el contingut.

No vull ser aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser mar, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
vull ser tot l'univers invisible en tu.

PEIRÓ i VILÀ, Montserrat

La veu poètica no vol ser tot el que és imatge de vida, l'aigua, el fang, però tampoc "massa de marbre", no vols ser ni riu que corre ni mar aturat. Ni Heràclit ni Parmènides, només la poesia, "l'univers invisible en tu", en el poema. Poema que farà perdurar el jo de la veu poètica en el futur un cop morta. Aquest "Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers", es referiria al pit extirpat per culpa de la malaltia que patia la poeta fins que va anar-se'n. Un poema bellíssim, inspirat en la duresa de la vida, com sol passar.

Bellums 13: Claror

No puc renegar del somni,
com no ho puc fer de la pluja
ni tampoc del vent del desert,
que són tossuts companys
que van amb mi tot el viatge.
I és cert que em llasta el pas
el rovell de la meva ànima ,
i no tinc cap frontera a prop
ni cap mapa per guiar-me.
Però quan cau la nit ben negra
i els estels filen la seva xarxa,
vénen de nou sons i imatges,
cançons a penes mussitades.
No et rendeixis ara, em parlen,
no esperis l’alba que ja ve,
no l’anhelis, que ja fa via,
i et clourà els ulls la seva llum
i et negarà el pit i la boca
la humitat de la rosada. 


APPA, Franz. Dins Et vaig veure en un somriure


"L'amor no pot fer-se desertor", he llegit alguna vegada. Tampoc pots renegar dels somnis, de la pluja o el vent del desert, dos elements que són "tossuts companys" en la seva duresa al llarg de la vida. El "em llasta el pas/ el rovell de la meva ànima" és una imatge punyent de les dificultats a la vida per anar endavant. És com vivim tots la nostra existència, sense mapa. Però només cal resistir, perquè l'alba acaba arribant encara que no l'esperis. I la rosada "et negarà el pit i la boca" amb la seva bellesa, companya de la claror.

28 


Els tendres pètals 
tremolen a les branques 
com papallones. 


29 


Les papallones 
s’aturen a les branques 
i es tornen pètals. 


ARNAU i CHINCHILLA, Francesc Cobricel dels quatre elements dins Revista Digital de Literatura, Art i Cultura


Tant és l'obra com la seva interpretació. Les papallones serien metàfora dels pètals, els pètals imatge de les papallones. Els pètals en principi immòbils, tremolen amb el vent. Les ales de papallona, en aturar-se, recorden els pètals. Aquella escaiença que fa poesia, que deia Ballarín.

L'ocell no vola
i la fulla no cau
en aquest haiku.


Un ocell vola
i una fulla que cau.
Escric haikus.


NINOT DE NEU, primer i últim haiku dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012


Aquell que li correspondria volar, l'ocell, no ho fa. La fulla que li correspondria caure, tampoc ho fa. Seria una manera de dir que la veu poètica busca l'equilibri entre cel i terra, en la contradicció. A més de ressaltar la dificultat d'escriure un haiku. Al final del poemari, es capgira el sentit perquè s'ha arribat al final de l'obra i la vida se'n va amb la vida vida, l'art amb l'art. És hora d'interpretar el que la veu poètica escriu.

La llosa immòbil.
I el vent que s'insinua
pels trencs de l'herba.

IGNIS, Umbra. La nit i la fulla dins Premis Haikus Ciutat d'Olot 2012. Poemari guanyador.

La insostenible lleugeresa de la poesia, per un cantó immutable com una llosa immòbil, per l'altre etèria com el vent entre els trencs de l'herba. Que el vent s'associa amb la poesia que hi ha darrere els versos, versos que serien com l'herba, és un motiu clàssic, ja que el vent és invisible com aquesta poesia. Que el poema perdura com una llosa, més enllà de la mort amb què es relaciona, també és un motiu clàssic.

Els pensaments

Els pensaments
al llac de l'alba
són quietud
Mentre la lluna brilla
al bell mig de la nit.


Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó


*****

LOS PENSAMIENTOS

Los pensamientos
en el lago del alba
son de quietud.
Mientras la luna brilla
en medio de la noche.


MUELA SOPEÑA, Ana

Els pensaments de la mateixa poesia "són quietud", perquè la reflexió es fa en silenci, en secret. "al llac de l'alba": la poesia sorgeix com el principi del dia, porta llum a la foscor. "Mentre la lluna brilla/ al bell mig de la nit": la idea poètica d'abans de la realització en versos, hi és primer que tot. Una idea gairebé tan inaccessible com la lluna.

Línies de punts

El crit exponencial de la mudesa.
Clam mut. Crit sord.

OLIVARES, Agustí. Origami inert. Primer premi del 22è Premi de Poesia Martí i pol.

Les línies de punts serien el versos, de lletres com punts. També tot el poema es referiria a la poesia, que, sense dir les coses, les diu en silenci. Que fa créixer exponencialment el crit que du a dins el poema, en les seves múltiples interpretacions, el seu eco. Les dues oxymorons finals contraposen també el crit o clam amb la mudesa i la sordesa, tot alhora .

Paisatge amb neu

Al principi Déu va crear el viatge i el dubte

i després la nostàlgia. Ara creuem la nit entre
la neu i el silenci i els fars encesos del cotxe
amb prou feines il·luminen uns pocs metres
de futur enmig de la foscor. És absurd mirar
el passat pel retrovisor i parlar de la promesa
hipòcrita d’una altra primavera. Fora fa fred
els flocs de neu cauen damunt el parabrises
amb silenci mentre Damien Jurado ens parla
d’amors perduts. Avancem amb la seguretat
de saber que som dos a contradir el temporal.

GIL SORA, Raimon. Vida menor, dins llunÀtic


Primer ve el viatge, l'experiència, després el dubte, la reflexió, i la nostàlgia, el retorn del passat. En el moment actual, la veu poètica i la persona que l'acompanya no tenen gaire perspectiva de futur, davant del seu cotxe, ni té sentit de mirar enrere pel retrovisor. Un cantant, Damien Jurado, canta sobre amors perduts, i malgrat tot això, ells dos se saben lluitadors contra el temporal de la vida que els envolta, amb una petita espurna que és molt forta.