Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Maria-Mercè Marçal

Poema extraordinari en la seva descripció del procés creatiu del poeta. La misèria de la vida es converteix en alegria, a través d’allò menys racional, “les aranyes sense seny”, de la creació. Tot és vell i fet malbé, però això no impedeix la joia de la veu poètica que se’n desprèn. És, doncs, un poema molt optimista i alliberador. El pujar dalt les golfes s'equivaldria al sortir de la caverna, en baixar-ne "les graus" conservaria el record d'haver-ne estat fora. És el tema universal de l'escala, relacionat amb el de la finestra oberta.

El meu amor sense casa

El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor
sense
casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l'ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense
casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra
del meu amor sense casa.

MARÇAL, Maria Merçè

Casa s'associa amb casament, amb una llar. L'amor de la veu poètica, al contrari, arrela en el vent, i és tan espiritual, toca tan poc de peus a terra, com tots els elements que envolten aquest amor, que es van afegint de vers en vers. La "casa" apareix separada de la resta del vers, per denotar distància. En el fons, si alguna casa hi ha, és la poesia, vehicle d'aquest amor. Podria ser tant un amor perdut com un de present, però que no es pot tenir.

(Consulteu l'original a Viu la poesia, perquè no surt prou bé en el meu bloc, http://www.viulapoesia.com/pagina_2.php?itinerari=8&tipus=1&subtipus=2&idpoema=229)