Si no culls

M'assec i espere.
Plou a les antigues andanes.
Sentor de rovell.
S'atura el temps en les sabates
dels passatgers que corren; perden
el temps perquè pensen que perden
el tren.
L'estació és un lloc perfecte per a mirar la gent que es mira
el mòbil. Qui els estima? A qui estimen? Jo estime
el meu avi. Contemple un toll i el recorde...
Irene, si no culls, espigola.

CLIMENT, Irene (bloc Llast)

Aquest poema és dels que mostra una veu poètica que li agrada de viure en el passat. Espera tranquil·lament en una estació, que simbolitza l’obrir-se al món. Hi ha qui diu que un aeroport metaforitza la solitud, perquè consisteix en un lloc on tothom arriba i marxa, ningú s’hi queda, de manera semblant a una estació. La “sentor de rovell”, que denota vellesa, és paral·lela a “Plou a les antigues andanes”: el passat és envoltat de les inclemències del temps, no sembla un bon moment per recordar. Tot i això, és una idea molt brillant de dir que els passatgers “perden/ el temps perquè pensen que perden/ el tren”: no es preocupen prou del passat, ni del present, ni de la poesia, només s’haurien d’aturar a badar una mica. Ella va a contracorrent: s’estima el seu avi. Contempla “un toll i el recorde”: com una imatge poètica, que sol ser un reflex, l’aigua del terra li recorda l’avi. El toll seria, doncs, imatge de la poesia, on reviu la memòria del seu avi. El vers final és molt suggerent: “si no culls, espigola”: si, per exemple, no pots complir els teus desitjos de viure fent poesia, sempre pots fer-ho a estones perdudes, allò que no és mai perdre el temps. Sembla que sigui una frase sàvia del seu avi.

La llum

La llum són ales
boges, epilèptiques,
d'oronetes espantades
per la sirena d'una ambulància
en aquest matí boirós, ressacós, pigat
per rostres cadavèrics
d'ancians corcats
que unes romaneses pouen
lentament, metòdiques,
pel portaló de l'església.
Les dotze.
Oxigen! Aigua!
No entenc València.
Sol i lluna.
No entenc València.
No entenc la Policia Local.
Ens han amenaçat de mort.
No entenc València.
No entenc la mort dels tarongers.
No entenc l'arròs.
No entenc la benevolència,
la pietat, els ancians,
la dissipació del moviment obrer,
la naturalesa morta dels rics morts.
No entenc València.
Anit hi havia sexe, música, esporàdics
amants del Carme, calfreds,
desigs. Són encara llum
aquelles ales, illes, vols, paraules,
serps d'una mirada que voldria aprendre
a dir, jo,
que no sóc ningú.

CLIMENT, Irene Llast

La llum com la vida, “Oxigen! Aigua!”, com a natura contra progrés: “oronetes espantades/ per la sirena d’una ambulància”-com les odio quan passen pel meu carrer-, contra les esglésies i els ancians corcats i les romaneses al portaló (la misèria de la vida). És un matí “boirós, ressacós, pigat” per aquest mateix progrés. “Sol i lluna” en contrast, dia i nit, prosa i lirisme.

“No entenc València” és un vers repetit que justament costa d’entendre: potser és una referència més a la intuïció, a la poesia que no s’ha d’entendre en últim, últim terme, que no és del tot racional.

Se suposa que no entén tot allò que caracteritza València exteriorment, de dia: taronges, arròs, la “pietat” de la societat de “rics morts”. En canvi, el sexe, la música, els calfreds, “els desigs d’anit” (de nou la nit oposada al dia, la intuïció a la raó): indiquen que la llum habita la foscor, paradoxalment.

“serps d’una mirada que voldria aprendre/ a dir, jo,/ que no sóc ningú”: sense nom, sense ser ningú, vol ser encara llum, la de la poesia.