Caducat

Em sento foc abrasador
que lluita per escampar-se.
Sóc un llumí encès en la foscor
que balla una sensual dansa.

Em sento mar amenaçador
gronxant navegants aterrits.
Sóc una calmada riera
que refresca els esperits.

Em sento una illa en el món,
sóc una roca salada.
Vull desfer-me i diluir-me
en la immensitat de l’aigua.

VERDAGUER, Mireia dins versos.cat

Com a poeta, sent dins seu la passió, la turbulència de la poesia, alhora que la seva petitesa, i la calma posterior que ve a través dels seus versos. La poesia hauria de desassossegar i fer feliç alhora. La “roca salada” de la poesia, en l’illa, la torre d’ivori, es diluirà en la resta del món, els lectors. El “caducat" del títol faria referencia a que la poesia gairebé sempre es porta a terme quan l’acció ha passat. Això es veuria en el contrast entre un element molt important, el foc o el mar, i un altre de poca força, com un llumí o una calmada riera, allò petit que recull alò gran, la poesia. És aleshores que pot arribar als lectors, que també reflexionaran.

El gira-sol

El gira-sol
de tant adorar al Sol
n'ha presa la fesomia.
Tot el sant dia
el segueix amb sa mirada,
com l'aimador a l'aimada:
quan veu que neix a llevant
està rient,
quan veu que mor a ponent
està plorant;
llavors el dol
del gira-sol
és gran.(...)

VERDAGUER, Jacint

Un dels tics que solen caracteritzar la persona enamorada és la pèrdua d'identitat: "n'ha presa la fesomia", del sol. Com el gira-sol segueix el sol, també el qui estima prova de reflectir, amb la poesia sobretot, la llum de la persona estimada. Quan el sol se'n va, el dol és gran. "La lluna em ve a buscar", diu la cançó. La lluna també és com un gira-sol, en el fons. Em meravella aquest llenguatge tan directe, actual de Verdaguer. I sempre és així, aquest poeta.