Duc a la pell teixida
la foscor d’esta set.
Vinc d’arrapar el silenci.
Caminaré,
la meua mirada
m’espera més enllà.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

Du teixida en la superfície de la seva obra la foscor d’una set espiritual. La poesia pren violentament, trenca el silenci per ella mateixa. Si camina, la seva vida es transformarà en poesia més endavant, la seua mirada es projecta en el futur.

Jo filaré
totes les eternitats d’un dia
per a deixar llum
en la pols de les hores.
He de tornar-li a la terra
un alè tranquil, uns ossos
que hagen comprés la distància.
La vida no vol restar
més endins de les pupil·les.
En cada parpelleig
s’envola l’ànima.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica filarà, farà poesia de “totes les eternitats d’un dia”, de tota la bellesa d’una vida, per conservar-la en la insignificança de les hores. Vol correspondre a la terra amb “un alè tranquil”, serè, amb una ànima que hagi comprès la distància que la separa del cel, de la transcendència. La vida es queda en la superficie, en les fulles, les convencions, per dir-ho d’alguna manera. Endins de les pupil·les hi ha el cor, que seria allò més abstracte, profund, a sota de tot. En cada parpelleig es perd un mica de l’ànima, es mor una mica. Bell poema que reflexiona sobre la poesia en relació a allò més profund i allò més superficial.

Destrenar la corda,
i per la fibra del cànem
refer el camí cap a la terra,
senda oblidada
que llaça la fulla i l’arrel.
Perquè hem separat
els peus del fang,
els ulls del foc
i el crit de l’aire.
Hi ha un desassossec
que furga en la distància
de les passes que ens allunyen
de la nostra pell,
un desfici que anem
apartant sobre els ossos.
En l’última hora la por
ens tornarà els ulls i la memòria.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

“Destrenar la corda” de la vida, és tornar enrere, a l’origen que ens porta al que som ara, o sigui la distància entre l’arrel i la fulla. Fent poesia hem anat més enllà, ens hem separat o elevat, no molt, només per no embrutar-nos, cremar-nos o refredar-nos. És un volar contingut.“Hi ha un desassossec” en les passes, en la vida que ens allunya de l’art en la superfície, la pell, i la profunditat, els ossos. Finalment vencerem la vida, la por, que ens tornarà els ulls, la lucidesa, i la memòria, part molt important de la intel·ligència, de la creativitat poètica, en definitiva. El poema reflexiona, com tants, però molt bellament, sobre la poesia.

El matí té la mirada
aterrida d’un gafarró,
tot el cansament que el sol
troba en els muscles
després d’una nit llarga.
Busque un racó
on ningú endevine
que totes les preguntes
s’estrenyen a la vora dels ulls.
Hi ha malsons
que no moren quan despertes,
vents que busquen el ponent.
¡Si el cel no estiguera tan alt,
si la terra no fóra tan fonda!

BLANCH, Berna El baf de l’espill

Per un cantó “El matí té la mirada/ aterrida d’un gafarró”: és com una persona inexperta, en una personificació del matí, i una metàfora en la paraula gafarró. La “nit llarga” pot ser sense dormir o amb malsons. “les preguntes/ s’estrenyen a la vora dels ulls” perquè els ulls, la visió, són metonímia de la lucidesa, al voltant de la qual es generen les preguntes. “Hi ha malsons/ que no moren quan despertes”: a vegades l’art pot ser com la vida, i la vida com l’art.

Per l’altre cantó: “vents que busquen el ponent”: vents que porten a la decadència, la mort. Contraposaria doncs, el poema, el principi i el final del dia o la vida. Com una contraposició són els dos últims versos, carregats de sentiment: “Si el cel no estiguera tan alt,/ si la terra no fóra tan fonda!”: la persona humana se sol trobar entre allò més sublim i allò més grotesc, i costa de trobar el terme mig moltes vegades.

Voldries explicar esta seda que se’t desfà en els dits
JOSEP MARIA LLOMPART

Mirar i fondre’s
afalambrat de sal,
ser el buit en els ullals del pont,
paraula, aljub, teranyina,
detindre el creixement de l’arbre,
tinta seca, paper engroguit,
imatge on oblidar totes les imatges,
matí assolellat en la tardor,
fum, record, cristall.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La sal afalambrada en la que es vol fondre no seria res més que el poema. “ser el buit en els ullals del pont”, com el buit que deixen els versos, el que no es diu és més important que el que sí es diu. Ser “paraula” (poesia per metonímia), “aljub” (cisterna ben fonda, profunda, en sentit positiu, de ser capaç d'aprofundir), “teranyina” que capti el lector, “detindre el creixement de l’arbre: aturar l’instant. “tinta seca”, ja vella com el “paper engroguit”, o sigui, ser un clàssic. “imatge on oblidar totes les imatges”: poesia en definitiva, la més sublim. “matí assolellat en la tardor (a contracorrent), “fum” (allò que recorda l’espiritual), “record” (allò del qual es nodreixen els poemes), “cristall” (en oposició a orgànic: ser abstracció, art).

Tal i com indicaria la cita del principi, es tracta d’un poema que prova d’explicar què és i com vol que sigui la seva poesia, allò inaferrable, “esta seda que se’t desfà en els dits”.

Tot és inútilment importantíssim
MARC GRANELL

He tornat a extraviar
la lenta fatiga de la llum.

Cada nit el cansament s’abat
sobre la flor que es tanca,
deixa set en la pell marcida.

Mal vi traure d’estos dies.
No té blancor la calç
sense les hores llargues.

És amarg mirar enrere
i endevinar una sola resposta.
Sovint busque el sol
i trobe foscors en l’esquena.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica es queixa, segurament, que no ha reeixit fent poemes. El dia i la nit se succeeixen sense èxit, no surt un bon vi del seu treball i la seva experiència. La calç, l’obra, no té blancor sense treballar-la “en hores llargues”, “sense temps ni contrast”, que he llegit algun cop. “Endevinar una sola resposta” és el bloqueig creatiu, perquè és bo de veure més d’una sortida, més d’un costat en les coses sempre. Si la cara d’una moneda és el sol, la creu sovint són “foscors en l’esquena”, els dos costats s’han de tenir en compte. “Tot és inútilment importantíssim”: oxymoron molt ben trobada, que reflecteix la contradicció, l’ambivalència de les nostres vides.

Tocarem amb mans envellides
els objectes que la nostra memòria conserva intactes.
MIQUEL MARTÍNEZ

Voldria l’instant imprecís,
encarnar el miratge,
encendre l’aire inextingible.

Vull esvair-me
quan ell s’esvaeix,
girar el rellotge
on espera l’arena,
desnugar el llaç,
creuar la transparència,
tocar l’eternitat.

BLANCH, Berna El baf de l’espill

La veu poètica voldria palpar l’immaterial, en la forma de “l’instant imprecís” ( el que els nostres sentits perceben imperfectament), encarnant , donant forma al miratge, de per sí inexistent, o bé encenent l’aire que no té fi. Voldria esvair-se amb aquests tres elements, connectar amb ells, dominar el temps, desfer els nusos de la vida, anar a l’altre cantó de les coses, creuar el vidre que ho impedeix, i, en definitiva, tocar l’eternitat en la poesia i en la vida. En relació amb la cita, tocar el que només conserva la memòria, la poesia per metonímia.

Si l’horitzó es tanca,
si els colors de les fulles s’igualen,
si les passes es fan lleus
sobre el camí de terra.
Si el capvespre és dolç i tou
com una poma terrosa,
si la nit aplega
com una veu que s’acosta,
si la lluna és ombra,
si la foscor m’oblida.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si l’horitzó deixa d’albirar-se, si els colors de les fulles semblen no tenir diferències, no es distingeix una cosa de l’altra; si sembla que no toquis gaire de peus a terra, si el capvespre és farinós com una poma terrosa, no permet de distingir; si la nit ho recolleix tot en ella, com una veu que s’atansa, s’apropa sense remei; si la lluna és lluna nova, si la foscor s’oblida de la veu poètica, confosa entre les ombres, en el baf de l'espill: aleshores és que cal fer poesia, per alliberar-se de tot plegat, per veure-hi més clar.

Si aprenguera de la nit
o de les ones de l’orgasme
com lliurar esta carn
que m’obliga a la consciència.
Voldria el so que escapa
en estellar-se els ossos,
el goig de l’aigua
oberta en mil gotes.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Si aprengués de la intuïció, d’allò més oriental (de la nit o l’orgasme) com deslliurar-se de la consciència, racional, excessiva, de la llum del dia: aquest és el seu desig. Ho voldria tot: l’abstracció (la idea, els ossos que s’estellen, el contrast de la lluna amb el el cel fosc), i l’empatia (“l’aigua oberta en mil gotes”, els sentits, múltiples, imprecisos, insignificants, però molt valuosos alhora). Ho voldria tot, l’ànima i el cos. Un desig tan ben expressat hauria de tenir recompensa algun dia...

Dia a dia he de recordar
on he deixat la mirada.
Si no perdera
el so dels meus passos
en el grinyolar del món,
si poguera
deixar d’amagar-me
en els racons oberts.
¿Encara és blanca i blava
la flor del romaní?

BLANCH, Berna El baf de l'espill

Diuen que la memòria és una de les parts més importants de la intel·ligència. La memòria involuntària, a més, és la part més important de la creativitat. L’ull poètic ha de recordar constantment on ha deixat aquest “ull”, la mirada del poeta, que cada dia es renova en la poesia que fa. Retén menys del que voldria, perd la memòria dels propis passos. La veu poètica s’amaga “en els racons oberts” dels poemes, l’espai, els llocs buits que deixen els versos, l’expressió el·líptica dels poemes. Entre d’altres coses que oblida hi ha coses tan líriques com el color de la flor del romaní, del qual dubta. Gaudí deia, gran com era, que “mai no se’n sap prou”.

Molt a sovint el món se’m fa de mentida
MARIA JOSEP ESCRIVÀ


He cordat a un parpelleig
Tota la llum
Que ventrella en la finestra.
Ara puc filar les agulles
Que cusen missatges en l’ànima,
Sentir el temps alentir-se
I somniar el cristall.
Podria parlar-te
Del blanc perfecte de les flors,
De l’angoixa de la llàgrima
En separar-se dels ulls.

Em pertanyen les hores
Que mai no viuré.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

El parpelleig de l’ull seria paral·lel al de “la llum/ que ventrella en la finestra” (que fa ventre, una metàfora per indicar com la llum entra en l’habitació): l’ull vol ser equivalent a la finestra, s’hi ha cordat, a la seva llum. Les agulles “que cusen missatges en l’ànima”, serien les plomes amb què escriu poemes. El temps s’alenteix amb la poesia, perquè aquesta reté l’instant, tot somniant el cristall de l’obra artística, allò que no es percep del tot però que hi és. “Podria parlar-te/ del blanc perfecte de les flors”, faria referència a la idea que una mica de brutícia ja fa impura la blancor de la neu, així com ha de ser senzilla i directa la idea per fer un bon poema. Segueix parlant la veu poètica, del fet de ser poeta: “L’angoixa de la llàgrima en separar-se dels ulls”: l’angoixa en mostrar al món els propis sentiments.

Encara que no les visqui, li pertanyen les hores, l’experiència perduda: com en la narració de Kafka, “Davant la llei”, la porta és feta per, dirigida a la veu poètica, encara que no li sigui accessible. “les hores/ que mai no viuré”, són les del parpelleig, les milèssimes de segon en què els ulls es tanquen, això sense tenir en compte quan es dorm. De fet encara que no les visqui, a través de la poesia són seves, és un altre tipus de vida.“el món se’m fa de mentida”, vol dir que no creu en res que no sigui poesia o art, aquesta poesia que acaba de defensar amb tant de sentiment.

Et posaràs els guants o la tristesa

JOSEP MARIA LLOMPART

He perdut ja
l’esvarar dels dies,
eixe viure sense hores
del xiquet que juga
o de l’amant que besa.
Imagine
colors que arrossega el vent
i papallones, capvespres que omplin
de safrà els cristalls de l’aigua,
la mar, rere esta finestra
cada matí repetida.
Sempre hem vist amb els peus nus,
amb els llums apagats.

BLANCH, Berna El baf de l'espill

La veu poètica ha perdut el tenir temps per donar i per vendre, quan se li escolaven de la mà els dies. “Imagine” (amb la poesia) “colors” (tot fent una sinestèsia), que el vent de la vida s’endú (com en el títol de la pel·lícula), i que provaria de retenir amb la poesia. Els “cristalls d’aigua” (la poesia de nou, pel que té d’abstracte sempre l’art) vol que siguin omplerts de “safrà”, allò que dóna gust al menjar, a la vida, en molt poca quantitat: la poesia en essència. “la mar, rere esta finestra/ cada matí repetida”: no perd l’esperança, amb la finestra oberta al món, al mar inabastable. Sempre ha vist més “descalç i amb nua testa”, que deia Ausiàs March, amb el primitivisme, la naturalitat i la sensibilitat que proporciona el caminar desprotegit, i amb “els llums apagats”, en la foscor, la lucidesa de la nit, en definitiva. Això darrer, la protecció, enllaça amb la cita “Et posaràs els guants o la tristesa”: a vegades protegir-se massa és acabar protegint-te de les alegries.