Nadir

Pintor del cel i les estrelles,

Van Gogh va escriure al seu germà:

«És meu, en certa forma,

el gira-sol».

Miro el cel i els meus versos:

els reconec i sempre

se m’escapen.

Vull dir que no tinc res,

em tenen, si de cas.

En certa forma jo sóc seu.

Dels gira-sols.

SUBIRANA, Jaume

dins La hac

Edicions 62, 2020

En darrer terme, el poema no l'entén ni el seu autor. Un poema que es gira cap al poeta, que parla amb ell mateix. Nadir, el contrari del zenit, com el poeta es troba entre el punt més alt i el punt més baix, a l'hora de crear.

Signes

El gat fa piruetes sobre l'herba
i són frases sagrades que s'esborren
mentre me les escolto, analfabet.
Els arbres i els camins fan d'escenari:
saltem i contenim el verb, som ràfegues
d'ensenyaments obscurs, bèsties amb fe.

SUBIRANA, Jaume

“El gat fa piruetes sobre l’herba”: això es refereix a la bèstia, la natura contraposada amb la cultura. "Cada dia s'esborren les pissarres", diu Margarit, la cultura s'esborra, una mica com en un bloc. "Els arbres i els camins": la vida i el que hi anem trobant en ella, fan d'escenari. La veu poètica és analfabeta en “frases sagrades”: o sigui en poesia, segurament, en els “signes” amb significat, un analfabetisme important, que tots patim en algun moment. “Saltem i contenim el verb”, al mateix temps som bèsties i ens reprimim, fem servir la intuïció tant com la raó. “d’ensenyaments obscurs”, no acabem de veure-hi clar. Som, però, “bèsties amb fe”, amb capacitat de transcendir.

Transmigració

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.

SUBIRANA, Jaume dins En altres coses (2002)

“És de nit i m’hi veig”: és quan l’inconscient, les arrels, surten de l’interior a la superfície. En viure, nodreix les arrels de l’art, que en el moment d’escriure queda en “un lleu soroll als arbres”, gairebé imperceptible, però que hi és. És la transmigració de la vida en art, dues coses generalment oposades. Les veus es perden, només s’emet un petit so, en els poemes, després de molt bufar. De les arrels, a les branques, del més profund al més superficial, tot és important.

Ambició

No només la paret, també l'ombra,
el dibuix de la fulla en passar.
Fregadís de l'instant sobre el nombre:
en el guix, en la idea, ser clar.

SUBIRANA, Jaume dins En altres coses (2002)

“En la idea, ser clar”: en l’amor, ser clar, al mateix temps que misteriós, com l’ombra de “la fulla en passar”. L’instant immutable, “sobre el nombre”: la distinció entre la massa que es produeix en la persona estimada, en la idea poetica bona. Aquesta és la seva ambició, la idea, i el reflex en els sentits, en els versos.

Bricolatge domèstic

Ells dos, la paret, el taladre,
la broca, la pols, el forat,
un vis esclatant dins el tac,
més pols i l'anella del quadre.
Les mans, les ulleres i el nas
són tot pols petita, vermella,
que els asseca el cor: la parella
sempre el penja recte, el fracàs.

SUBIRANA, Jaume dins El rastre de l'animal més lliure (1994)

Formalment el quadre que penja la parella, després de molt d’esforç, és recte, en l’interior se’ls asseca el cor. Al.legoria de la buidor de certes parelles, que no s’estimen prou, o gens. Podria tractar-se d’una al·lusió al sexe, per les connotacions del “taladre,/ la broca, la pols, el forat,/ un vis esclatant dins el tac”. La pols és vermella, poser en referència també a la sang assecada.

Patrimoni

El verd del vent entre les fulles,
l'ombra de l'hora a la paret,
el gest que fa mentre es despulla
i l'aire que ens envolta, net
de paraules com una treva:
el món és ple de coses meves.

SUBIRANA, Jaume, dins El rastre de l'animal més lliure

Més enllà del que diu el poema textualment, hi ha el que no es veu ni es toca, la Poesia. És en aquest sentit que el món “és ple de coses” seves, del patrimoni del poeta. Però que d’alguna manera ja no són només el seu patrimoni, passen a ser en part dels lectors. La poesia és com el vent, com una ombra, com “el gest que fa mentre es despulla”: metafòricament el poema es despulla del que és accessori, aconseguint d’expressar allò essencial. I literalment, hi ha poesia en el fet de fer un gest “mentre es despulla”, seductor. "l'aire que ens envolta, net/ de paraules com una treva": la poesia és tan important pel que diu com pel que no diu, la buidor de l'aire és comparable a una treva en l'escriptura, de fet els poemes són fets per ser recitats en aquest aire, al capdavall.

Nervis

Els dits joguinejaven tremolosos
damunt del marbre blanc, ungles polides
rascaven, perforaven cegament
la bossa de paper del sucre en pols.
Aquelles mans, no les paraules dites.
Les mans, l'estrany dibuix sobre la taula
i el salt dels dits humits fins al paper.
Dos dits plegant i desplegant el full
i l'ungla pertinaç que en repassava el plec.
Les mans, els dits, les ungles fent-lo miques:
una vegada, dues, tres... Un puny
adelerat a empetitir les miques.
I no recordo més.
Després, però,
ve aquest neguit estúpid, contundent
com un migdia esplèndid, la sospita
que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,
hi havia algun missatge urgent, irrepetible.

SUBIRANA, Jaume dins Final de festa (1989)

Algú a qui sembla que “un dolç l'amargui”, destrueix una bossa de paper de sucre en pols, engega a dida algú que potser l’estima, algú que es treu de sobre “contundent/com un migdia esplèndid”. Però després ve allò de “la sospita/ que entre les mans, a dins del puny, fet trossos,/ hi havia algun missatge urgent, irrepetible”: brutal, aquest final.

On pensaves una cambra

Carrers buits, poble fantasma.
Bufa el vent arran de terra
i matolls lleugers d'herbei
suren, vaguen lentament
en un remolí de pols.
Una finestra grinyola
i s'obre de bat a bat:
del mig de la plaça estant
veus desert i un cel molt blau
on pensaves una cambra.

SUBIRANA, Jaume (de Pel viure extrem)

Es tracta d’un “poble fantasma”, irreal com en un somni, perquè segurament es tracta de l'inconscient. ”el vent arran de terra” seria la poesia que toca de peus a terra, tot i que amb“veus desert i un cel molt blau/ on pensaves una cambra”: es queda amb la vista sense habitació, amb la contemplació sense marc, l’exterior ha entrat en l’interior. Segurament se li fa clara una idea, tan que no necessita el suport físic en forma de lletres, de versos.

Que sempre fos setembre

Que sempre fos setembre, que l'hivern
ens esperés en va.
Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s'acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.

SUBIRANA, Jaume (de Pel viure extrem, 1985)

Més que a la primavera, la vida recomença amb el final de l’estiu, amb el començament del nou curs -des d’un altre punt de vista. En la maduresa de la vida, que ens fa savis sense ser excessivament vells: això simbolitzaria el setembre. “que l’hivern/ ens esperés en va”: que no acabés d’arribar mai. “el retrobat jersei”: després de tanta calor, retornar a les peces de roba que abriguen, pot ser tan agradable, com després d’haver sofert es troba agradable la vida quotidiana. De petita, el setembre era el mes de retorn a les amistats que l’estiu havia fet perdre temporalment. La tardor, amb els bolets i els boscos de color vermell i groc, sempre ha estat sinònim de felicitat per a mi. L’única pega, la llum que s’acaba massa aviat. Mai no és tothom content. Els versos: “fos cada cop com la sorpresa amable/ de la primera pluja,/ de la primera cita” son bellíssims. La primera cita sol ser una experiència molt poètica. “Que sempre fos setembre”, doncs, joc de paraules inclòs.