He pogut atrapar un somni
abans que el sol no el fongués
i l'empresono amb paraules
per quedar-me'l sempre més.
No pesa ni fa cap nosa
però és tan gran, per a mi,
que si vols... si tu volguessis,
el podríem compartir.

Joana Raspall

La poeta ha conegut un somni, la felicitat, i l'ha atrapat en les paraules d'un poema, abans de perdre'l, per poder-lo conservar per sempre. Com a poema no molesta a ningú, pot estimar a qui vulgui amb ell, i a més a més el lector hi pot projectar el seu propi amor, compartint el poema amb ella, en el sentit original de la paraula compartir, que no és el que se li dona a les xarxes actualment. Compartir és perdre una part, en aquest cas una part intangible, la del sentit del poema. 

El trobo genial, aquest poema, no té pèrdua.

Alerta!
No llencis el teu crit a la buidor.
La timba que ressona
amaga en el seu si aigües amargues
on altres crits han apagat la flama.
Si mires bé, són fondes veus que es planyen.
Si penses prou, comprens i t'esborrones.

Respira fort!
L'aire és de tots! Respira'l!
i prepara la corda i la passera,
i exercita el teu braç.
Si mai ve l'hora
que et demanin ajut des de la timba,
que no et trobin distret, dispers, inútil,
jugant tranquil·lament amb el teu eco.

RASPALL, Joana dins Ales i camins

Tot el poema seria una crida a no malgastar el temps, a fer el que ens omple a la vida. La timba, el precipici, és plena de vides malaguanyades. Tots tenim dret a la felicitat, "L'aire és de tots!". Alhora, cal ser sol·lícit amb els que s'han estimbat, estendre arcs d'ajuda a més de cavalcar. Equitare, arcum tendere, veritatem dicere.

Deixem que cremi

la idea abans que, seca,

no s'esmicoli.

RASPALL, Joana

"que una visió mor, si l’observem massa estona", diu Dannie Abse. Les idees cremen, et fan vibrar per uns moments i després acaben oblidant-se, generalment. No només el temps fuig, amb ell se'n van moltes coses.

La dàlia

Colliré una dàlia
que tingui cent pètals
com paperinetes
on cauen les gotes
del rou de la nit,
i sobre la pàgina
les vessaré totes
perquè es tornin lletres
i pugui fer els versos
que el cel hagi escrit.
Me'ls dictarà l'aire
amb l'olor que exhalen
la mel de les bresaques,
la fruita i les flors...
Jo podré escoltar-ne
la dolça tonada,
i per a vosaltres
serà font de versos
nascuts de la dàlia
que al sol s'ha desclòs.

Primer la nit i la rosada que amb les gotes omple la dàlia, després el sol que desclou la flor. Les gotes que es tornen lletres vessades, "versos/ que el cel hagi escrit", una imatge preciosa. Els versos sempre provenen d'una cosa immaterial que s'escau més al cel que no la terra. Alhora, el poema serà "font de versos" en el lector, quan surti a la llum del sol, igual com la dàlia es desclou.

A tu, poema

Veu que viatja
per l'escriptura, la infantesa,
l'amor i el desamor,
per la pedra dubtosa,
la lluna de creixent incertesa,
o la boirina d'entelada transparència.
Plor que s'ofega,
recreant-se en el llenguatge.
Lluita constant
que trenca el silenci.
Tot això, ets tu,
lletra o poema.

Joana dins El bosc dels somnis

Un dels tres temes fonamentals de la poesia, segons Jordi Julià: l’amor, la vida i la mort i la poesia en ella mateixa (aquest darrer el cas d’aquest poema). La veu poètica viatja per l’escriptura, o sigui, aconsegueix de dir alguna cosa gràcies a ella, i gràcies a la seva infantesa, perquè “l’home és el que queda del nen”, que deia Ana María Matute. Viatja per una pedra dubtosa (que no és compacta com semblaria, sinó plena de misteri), “lluna de creixent incertesa” (un quart creixent, no lluna plena encara), en definitiva: “la boirina d’entelada transparència” que són sempre els versos, l’opacitat, la transitivitat a través de la qual es veu el món amb el poema. El “Plor que s’ofega”: el dolor que es venç amb la poesia, a través del llenguatge, en una “lluita constant”. Tot el poema és una reflexió sobre el poema i pel poema que tantes alegries produeix al capdavall.

Absència

Desperta la nit oberta,
el món gira indiferent,
la lluna l'ombra fugissera
esvaeix.
No, ja no t'hi veig.
Desconfie del teu univers,
imagine el teu vers,
l'esguard que no veig,
la veu que no tens.
No, tu no hi ets.
I ara què?
Res, formiguetes al paper.

JOANA dins el bloc El bosc dels somnis

És de nit, però hi ha una mica de llum de lluna. No es veu l’altre, la persona estimada, se suposa, per la foscor física i anímica. Se l’ha dimaginar, en tot allò que aquesta altra persona podria escriure, mirar o dir. Definitivament no hi és. “I ara què?”: li queda el poema, fet de formiguetes, les lletres, aparentment insignificants. Perquè existeix la tesi que estimar és molt més rendible literàriament, si ja no a la vida, que no pas ser estimat. De fet ho subscric plenament.

Incertesa

Som reflex a les puplil·les,
llum renovada,
perfecta transparència,
ombres incertes,
extrema incertesa,
l'ambigüitat de l'ésser.
...
Som l'ara i l'adés,
memòria fràgil,
esperança present,
la infinitud,
la son eterna.
...
Mai no és llarga l'esperança,
és la dansa en el temps,
temps del destemps.

JOANA dins El bosc dels somnis

“Som reflex a les pupil.les”, reflex de la persona estimada, en el poema (com passa a la nineta dels ulls, i tal i com reflecteix la llum la lluna), en el poema que surt del cor. Amb “llum renovada” (cada dia surt el sol), o sigui nous amors. Al costat de "perfecta transparència", s'ha de tenir en compte que l'ambigüetat pot ser una cosa bona (i som les dues coses, transparència i ambigüetat alhora) perquè com més significa una paraula, més rica és. L’esperança “mai no és llarga” (hauria de ser-ho), el temps no sempre és igual en la nostra percepció. "Som l'ara i l'adés": alhora passat i futur. En definitiva, la incertesa envolta el poeta i la vida, moltes vegades més del que voldríem. La certitud absoluta seria com la lluna. Parafrassejant Carner: per una "certesa" en el mar blau/ daria un ceptre...

Emmudida

Una paraula,
una i prou,
que atapeïda de sons
trenque l'amarg silenci,
la remor de la mar,
la llarga nit.
...
Una paraula,
una i prou,
com pluja a la nit
que es perd sobre la mar,
ompli versos al capvespre
i aixeca metàfores al vol.
...
Una paraula,
una i prou,
per a omplir silencis,
guarir epèrits,
orejar l'infinit.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

Amb una paraula n'hi ha prou, com un llamp, per il.luminar el poema. “Emmudida” és la paraula que inspira aquest. Poema que serà mut fins que algú no el llegeixi, especialment en veu alta. Una paraula que és com una cosa molt petita que n’inclou una de molt gran, “el remor de la mar”, “la llarga nit”, o bé “l’infinit”. Una paraula que cura l'ànima, que és “com pluja a la nit/ que es perd sobre la mar”: absolutament insignificant i rellevant alhora, talment la vida humana, enmig de l’univers.

Inconsciència

Amb ulls closos
trepitges camins llunyans,
ensumes aromes de taronger,
la fredor de la rosada,
les boires matinals.
Tancada a la cambra
inventes somnis
de dubtós destí,
t'enlaires paradís enllà
ensopida dolçament
i amb plenitud bategant.
Somnis inconscients
s’insinuen,
t'atrapen
t’estrenyen,
t’apinyen,t’aïllen
del món,
t’arrosseguen fervorosament.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La inconsciència seria, metafòricament, tenir els “ulls closos”. Els “camins llunyans” són el passat que la memòria ens retorna: “taronger”, “rosada”, “boires matinals” parlen de l’hivern, del dia, de la vida, en els seus inicis. “Tancada a la cambra”, amb el món interior, la inconsciència, que sortirà a la superfície en forma de poema, va inventant-se “somnis”, de “dubtós destí”, sense la seguretat que el missatge sigui captat. La poesia fa vibrar, tot arrossegant el poeta i el lector. La tesi d’aquest poema és que el poeta en té prou d’alliberar-se en la seva torre d’ivori (“t’aïllen del món”). Existeix la tesi contrària, el poema necessita ser llegit, com una bombeta ser encesa (idea que subscric amb Joan Brossa de nou). Jo crec que tots els escriptors anhelen de ser llegits, si ja no entesos.

Contemplació

Mirar és contemplar,
observar sense jutjar,
abraçar la brisa,
el cel des de la mar,
acaronar la plenitud
que l’esperança busca,
l'harmonia de núvols
que la tempesta ens furta,
desvelar secrets,
misteris de l’univers,
cercar,
recercar, millorar la veritat.
...
Mirar és estimar,
encendre el goig,
cremar tot sentit.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

La contemplació d’aquest poema és activa, com la del qui fa un poema, o la del que l’interpreta, dues finestres obertes. Observar sense jutjar, perquè qui pensa comprèn, i qui comprèn perdona. Contemplar el mar serveix per tenir l’horitzó si més no en la mirada. La persona que mira, defuig l’acció del temporal. Això li permet de desvetllar, en un sol vers sovint, “misteris de l’univers”. I trobar la veritat, que no només és troba al nostre costat, sinó que ens hi hem de posar al costat, si som íntegres. Mirar és estimar (fer poesia o crítica també), és trobar goig més enllà del sentit lògic de les paraules, amb les connotacions, allò menys racional, on resideix en gran part la poesia.

Dormite desperta

Desperta, busque l’esguard,
dormida, un niu de llum
sacseja els meus ulls.
Així, desperta dormite,
busque un somriure,
uns llavis dormits
que desperten inquiets,
que esborren silencis
que encenen quietuds
a l’alba, cicellant
espurnejant sense parar
cercant la vida com un clam.
Un esclat de llum
m'obri camins solcats.
M'escole, m'endinse,
escolte aletejar el dia.

Joana dins el bloc El bosc dels somnis

Desperta, no hi veu bé. Adormida, l’enlluerna un “niu de llum”. Una mica de poesia en la prosa, i de prosa en la poesia. La nit, allò menys racional: la poesia; el dia: la raó, la prosa. El poema esborraria “silencis”, encendria “quietuds”: els dos conceptes són també contradictoris, són dues oxymorons. El silenci no es pot esborrar, perquè no té presència. Les quietuds, no poden ser enceses. Són les contradiccions que tenim tots. En tenir la idea pel poema, la vol reproduir en paraules, que són “la vida com un clam”. Els camins solcats, o sigui buscats, la llum de l’inconscient els revela –“si tens el sentit, ja sortiran les paraules”, he llegit algun cop. Els solcs podrien ser les línies, els versos del poema, en les quals s’endinsa la veu poètica, mentre el dia s’esfuma. Per entrar de nou en el son metafòric que li portarà un nou concepte, l’inconscient d’on vénen totes les bones idees.