XIV

Ets el record d'un somni,
és a dir, potser no res.

Llavors, per què encara avui
és el teu nom un neguit que estimo?

Estimar un neguit m'ha estat la vida.

Amor prim per a volar sense repòs,
amor no compartit,
amor inútil en un redós de poeta,
amor per a ser llegit.

PARCERISA, Valentí dins Amor núvol, el seu darrer poemari

Un somni recordat, el d'un amor que és com si no hagués existit per aquesta mateixa paradoxa. Però el nom de l'altra persona, el que fa referència a la seva ànima, representa un cert patiment que el poeta tot i això estima, que ha omplert la seva vida com el primer amor de Vincent Van Gogh. Un amor tan poc material que li permet de volar com volen els xiprers com foc d'aquest pintor. Un amor "no compartit", no correspost. En el recer de l'obra, "un amor per a ser llegit", per transformar-se en poemes i arribar al lector. Aquell "excés de sentiment" del qual em parlava l'autor un dia, el que permet de dur a terme joies com aquest poema. Valentí Parcerisa sí que prova de reflectir la llum del sol amb la seva poesia.

L'aire nostre
si n'és d'espès...
Això és
la contaminació:
l'aire,
allò que era el més subtil,
pren pes.

PARCERISA, Valentí A contrallum

L'aire contaminat que descriu aquest poema seria com l'espai que ocupa la prosa al costat d'aquell que ocupen els versos. La poesia és la forma de literatura més subtil, la que pren menys cos. La més elevada, la més musical, la millor.

Plou

Plou, l'aire esdevé fresc,
i, molles, comencen a lluir les fulles.
A voltes, com la pluja, ve el record,
i llavors hi ha coses que reviuen
i prenen lloc al present més cert.
Les fulles lluents d'un arbre que ja hi era.

PARCERISA, Valenti A contrallum

La pluja, com la nit, sol ser el territori de la poesia, per la seva excepcionalitat de vers que no ocupa mai tota la pàgina, i perquè és, com la nit, el contrari de les convencions del dia. La pluja, com el poema, fa veure-hi més nítidament la vegetació, la vida. I és feta de records, que en aquest poema es fan presents de cop i volta, des de l'inconscient on romanien. Un poema al·legòric que és rodó.

Matí d'hivern

L'herba del camí
és blanca de la gebre.
Arreu pels camps
un sol lluent.
Les branques nues
són cant d'ocells.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

L'hivern en ell mateix és un matí, el començament del dia tant com el final de la nit. L'herba gebrada, la nova vida que el fred amaga, en el camí de la vida. El sol, malgrat tot, llueix. I les branques nues, que serien metàfora del poema, aparentment eixorc, "són cant d'ocells", el de la poesia o música que amaguen. La del record de temps feliços que romanen congelats tant com l'anticipació del futur. Una mena d'"a contrallum", seria el d'aquest poema, de mirar-se l'avenir des del passat.

Finestra

La finestra és l'evidència
d'un altre espai ...
enllà.
Des d'un aquí sense remei
deixa mirar.
Fins un aquí sense remei
pot il·luminar.

PARCERISA, Valentí dins A contrallum

La finestra ens permet d'obrir-nos enfora, és el que ens recorda que no només som nosaltres al món (de fet, segur que en d'altres galàxies hi ha vida). "Des d'un aquí sense remei", el del marc de la finestra, condició si ne qua non, ens permet de mirar la vista. "Fins un aquí sense remei", permet d'anar d'enfora cap a dins també, i ens "pot il·luminar", com el sol quan entra per la finestra. Un poema seria com una finestra oberta al món, en definitiva, que ens permet de guaitar i de ser guaitats.