Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

Montserrat Abelló
21 de març Dia Mundial de la Poesia

"Escric per entendre", deia Vicenç Villatoro. "Tan sols la paraula nua", concisa com la de la poesia, on menys és més, és la que permet de contenir el passat en la solitud actual, on és possible que l'amor perduri, per això "tot és possible" en ella.

Els versos ho il·luminen tot, com "sols variants i múltiples", atribueixen vida i força als mots.

En definitiva, la paraula clara i precisa és alhora la que amaga el contingut del poema, en una mena de contradicció.

El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.

ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia

Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.