Avancen núvols mentre jo m’estic,
una vegada més, mirant a fora,
tot i la llum, que informa brutalment
de la inutilitat de la mirada.
Mira’m, tu també, cel: toca’m i estira’m
per les solapes del cervell, ajuda’m
a fondre’m com si fos només qui sóc
-una mol·lecula de fang que flota
sobre la pell gastada d’un planeta.
M’ha costat molt acceptar la disfressa
que he estat portant tots aquests anys! I em costa
encara més plantar fixament l’ull
a l’univers indefinit i enorme
i acceptar aquesta broma de mal gust:
resulta que no hi ha ningú assumint
que els nostres somnis van tenir gestor.
Es veu que es tracta d’aprendre a nedar.
I, enmig dels muts, ara també em pregunto
no ja per què ha servit ni a qui sinó,
senzillament, per què encara no callo.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

Per què continuar fent servir la veu, fent poemes, com qui mira en un dia núvol, i no hi veu prou, si només ets “una mol·lècula de fang que flota”, si els nostres somnis “no van tenir gestor”, cap mena de seguretat que es farien realitat, si Déu no existeix, si la disfressa de persona-poeta important li ha costat tant d’acceptar. Si tan insignificant és una persona, per què encara no calla, es pregunta. Perquè hi ha qui encara el llegeix. Una cosa molt gran en una de molt petita, és el que són alguns, per sort.

Gossos

Sobtadament, m’han assaltat uns gossos,
i, mentre me’ls mirava enmig del pànic
(les llengües salivant, els morros molls,
ullals groguencs clavant-se a l’aire), he entès
l’esforç ingent que és el lladruc per dir
no res volent dir tant. Me n’he sortit,
i ara, pensant-hi, veig en el neguit
dels gossos rastres de gestos sabuts:
desassossecs que rebenten a crits
la muralla de vidre que ens separa.

PUIGVERD, Antoni

Aquest poema seria una al·legoria del poeta envoltat de poetes o creadors que no valen, que lladren molt però no mosseguen, que diu el refrany: “ullals groguencs clavant-se a l’aire”, en el buit. Per molt que cridis o lladris no tindràs més raó. Això sí, rebentaràs de mala manera el vidre delicat que ens separa a tots, la muralla que protegeix la nostra intimitat. Sempre hi ha qui té tan poca delicadesa.

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,
l'aire és més viu i ve de gust estar-se
a la finestra a veure caure pluja.
Sagna decapitat el sol al fons
però la massa de núvols destil.la
una llum bruta. No sé per què miro,
encara, el cel, com si es pogués entendre
la música de l'òpera dels núvols.
Si és llum, només: un ariet de vidre
que m'esbotza els vitralls de la mirada.
L'aigua que va caient ara rellisca
sobre la pedra de la meva estàtua.
Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,
un verd que el cicle anirà esgrogueint.
Serenament notaré com les mans
i els llavis de l'erosió m'estimen.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

L’aigua de setembre no és més que la de la maduresa de la vida, la que va socavant els camins, per erosió, una mena d’“excavació”. “la música de l’òpera dels núvols” seria una imatge molt bona de la poesia, “com si es pogués entendre”, diu, igual que un poema, que no es pot entendre gairebé mai del tot. “un ariet de vidre/ que m’esbotza els vitralls de la mirada” també faria referència a la dificultat de fer poesia, ja que l’autor topa amb vidres trencats, amb l’opacitat, tant com ho fa el lector. “Si és llum, només”: no es pot aferrar, aquesta poesia, es percep, però no es pot mirar de cara a cara. Una nova imatge:“la pedra de la meva estàtua”: el que ens caracteritza a tots, lligats a la terra per un pedestal, però amb la mirada en la llunyania, que deia Kafka. “les mans / i els llavis de l’erosió m’estimen”: l’envelliment sol proporcionar noblesa. El poema passa d’allò terrenal a allò immaterial. Es tractaria, en definitiva, d’una excavació per anar a la profunditat de les coses, tan important com la seva superfície. Tocar de peus a terra per poder volar, sembla que digui en tot el poema.

Finestra de tren

Windows between you and the world.
Louis McNeice

Al tren, en un departament prou còmode,
m'he trobat bé. S'ha anat podrint el dia
(en aquesta hora és possible sentir
un tremolor a l'entrecuix de la tarda),
els roses i els morats s'han adormit
plàcidament en els suburbis blaus
i, a poc a poc, s'ha fet de nit. Només
uns grocs vacil.len de lluny quan passem,
perforant la carn negra de la fosca,
prop d'algun poble taciturn. Tornem
a la ciutat i, mentrestant, m'agrada
l'aire cosmopolita d'aquest tren,
perfums discrets, mirades i camises
i la frontera justa entre ells i jo.
Em veig al vidre prou serenament:
mentre el tren corre, el paisatge s'allunya
i, en canvi, jo no em moc; com si, de fet,
el tren i jo mateix fóssim metàfores.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

El tren i ell mateix serien metàfores de l’individu davant la resta del món. Hi ha el poeta i el món que el segueix, que s’allunya de la intenció original de l’obra. Obra que és en ella mateixa una finestra oberta. El poema queda escrit d’una manera determinada (“jo no em moc”) però admet múltiples interpretacions, el paisatge que s’allunya. Tot el poema té sentit pel darrer vers, la resta no té massa importància, potser el “tremolor a l’entrecuix de la tarda” parla del final del dia, de la maduresa d’una persona paral·lela a la posta de sol, del dia que “s’ha anat podrint”. Com es podreix la seva obra, amb la possibilitat sempre de renéixer com el sol.

Riera seca

Han quedat moltes ombres rera meu,
un tumult de riera: les deixalles
que s’han anat enganxat a les branques
i entre els racons difícils. Tot és sec.
Aquest estiu ha evaporat del tot
l’aigua baixada i ja només es veuen,
en la decrepitud dels verds que es moren,
plàstic i draps; papers d’una ruïna.

PUIGVERD, Antoni Curset de natació

Es tracta d’un poema al·legòric: descriuria el que queda de la passió desbordada en forma de rierada, un cop ha estat completament eixugada l’aigua. Només en queden senyals en forma de plàstics i draps, de ruïnes. Igual com pot arribar a passar en les nostres vides alguna vegada. Les ruïnes, les ombres, no serien més que els mateixos poemes, the remains of the day.