¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?

PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014

Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
        Temps hi haurà de negar
        després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
        ombra, erraràs absurda,
        rere el que no donares.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Que bell quan un home li diu a una dona que no hi vol fer l'amor perquè s'hi vol casar. Quan no li demana el cos, perquè la vol tota ella. És lliure de deixar-lo un cop se li hagi donat. Una flor no pot mai ser res lleig. Si un monstre l'acaba collint, se'n penedirà de no haver acceptat aquell que l'estima. El que a moltes dones els agradaria sentir.

103

Cultivo l'odi a l'acció com una flor d'hivernacle. Em vanto a mi mateix de la meva dissidència de la vida.

PESSOA, Fernando Llibre del desassossec

Una flor d'hivernacle és la que és protegida de l'exterior, com l'art es fa en una torre de vori generalment. Pessoa acostuma a sentir-se orgullós de no ser feliç, de no viure, perquè en el fons és més feliç i viu més que ningú amb el seu art.

52(…)

És humà voler allò que ens cal, i és humà desitjar allò que no ens cal, però que per a nosaltres és desitjable. Allò que és malaltia és desitjar amb igual intensitat allò que cal i allò que és desitjable, i patir perquè hom no és perfecte com si hom patís perquè no té pa. El mal romàntic és aquest: és voler la lluna com si hi hagués manera d’assolir-la.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”.

(...)
PESSOA, Fernando, El llibre del desassossec

Brutal, aquest Pessoa. Camina per els dos costats de la realitat, de l’art: el realisme i el romanticisme, sense estimbar-se. És d’una lucidesa envejable. No es pot desitjar de la mateixa manera una necessitat primària que una de secundària.

“No es pot fer una truita sense trencar els ous”, no es pot volar sense haver tocat de peus a terra abans. Això val per tot. Només es va al cel quan s’ha estat a l’infern, diuen. Encara que la lluna és per a tots inassequible, com l'horitzó del mar, sempre la podem veure.

He conquerit, pam a pam, el terreny interior que havia nascut meu. He reclamat, espai a espai, l'aiguamoll en què havia esdevingut nul. He parit el meu ésser infinit, però m'he tret a la força de mi mateix.

PESSOA, Fernando, Llibre del desassossec, p. 29

Per la vida es perd la vida. El poeta s'exclama de com ha conquerit el seu món interior, el de l'art, a base de no viure com els altres. Però ha parit el seu "ésser infinit", i això és superior a tot. "L'important c'est la rose", cantava Gilbert Bécaud. El plaer més gran a la vida consisteix a ser admirat, diu Kundera.

Lletania

11. Nosaltres mai no ens realitzem. Som dos abismes-un pou fitant el cel.

PESSOA, Fernando, amb l'heterònim de Bernardo Soares, dins El llibre del desassossec

Cert tipus de persona mai es realitza, perquè sempre vol més, i aquest més no es pot aferrar mai. Al l'entrada número 61 dirà: “Només la infelicitat eleva”, o sigui, no és feliç ni vol ser-ho, perquè és molt rendible artísticament. En el fons del fons, és més feliç que ningú. La seva feina seria el pou, l’art, doncs, el cel. Ha esdevingut artista tot i ell mateix, la seva feina, la vida. D'allò més avall, profund, a allò més amunt, més transcendent. Les persones, que som humanes, ens movem entre allò grotesc i el sublim, he llegit alguna vegada. Una lletania és una enumeració llarga i pesada: d'aquí la ironia del títol, ja que aquest poema en prosa és curtíssim.

Digues, pastor de ramats,
a la vora del camí,
el vent que passa, què et diu?

Que és vent i que passa,
que abans ja passava
i passarà després.
És això el que et diu?

-Moltes més coses que no això,
parla de moltes altres coses.
De memòries i enyorances,
de coses que mai no van ser.

-Mai no has sentit com passa el vent.
El vent només parla de vent.
Ço que dius és mentida,
i la mentida està dins tu.

PESSOA, Fernando, Poemes d’Alberto Caeiro

El pastor de ramats no ve a ser res més que el poeta: els ramats serien els poemes. Tenint en compte que se sap que el llibre que inclou aquest poema el va escriure d’una tirada, en un dia, aleshores gairebé era ell mateix com “la llum del Sol que no sap què fa,/ i per tant no s’erra, i és comuna i bona”. La tesi d’aquest poema, com de la major part del llibre, és que l’art, com el vent, no necessita d’intèrprets, almenys en últim terme. El vent passa, i ja està, no vol referir-se a res, ni ser un misteri. És un element objectiu, extern, mentre que les interpretacions són subjectives, en l’interior, per a la veu poètica, doncs, són mentida. Es posicionaria en contra del Romanticisme, que defensa el món interior, i a favor de la natura, dels sentits. Té una gran força, una gran claredat aquest llibre, he de reconèixer que és del millor que he llegit mai en poesia, del més rotundament ben escrit i original.

Mar portuguès

Oh mar salat! Quants grumolls de ta sal
són llàgrimes de Portugal!
Quantes mares, per vèncer-te, ploraren
i quants de fills en va pregaren!
Quantes noies restaren per casar
perquè tu fossis nostre, oh mar!

Ho pagava? Tot ho paga en la vida
si l'ànima no és encongida.
Qui passar vol enllà del Bojador
caldrà que passi enllà de la dolor.
Perill i abisme al mar Déu va donar,
però és en ell que el cel emmirallà.

PESSOA, Fernando

No és el mateix, però quan miro el mar a l'estiu, tan inabastable, me'n recordo sovint dels immigrants que hi han mort d'una de les pitjors maneres. Aquest poema parla de com pateixen mares, fills i les seves noies, les quals "restaren per casar" en perdre'ls, els seus nois, a la mar. Les llàgrimes vessades, infinitament petites en comparació amb l'aigua del mar, tot i això en formarien part metonímicament en "els grumolls de ta sal".

Val la pena aquest sofriment? Sí, si l'ànima en surt reforçada (sol passar). Per un cantó el mar pot ser un infern, però alhora "és en ell que el cel emmirallà". La vida humana es troba entre aquest cel i aquest infern, metafòricament parlant. Hi ha moltes coses que són així, en les nostres vides, que es poden veure sempre de dos costats com a mínim.

Sol nul d'aquests dies vans,
plens de lluita i plens de calma,
almenys escalfa les mans
a qui no li entres dins l'ànima!

Almenys que la mà en fregar
una altra mà que la fregui,
amb un extern foquet bla
fred de l'ànima disfressi!

Senyor, ja que el dolor és nostre
i és tan feble i insegur,
donau-nos almenys la força
de no mostrar-lo a ningú!

PESSOA, Fernando

La tesi de la importància de la superfície: si no som feliços, si no recordem cap Edat d'Or dins nostre, si no ens omple la llum del sol, que almenys ens escalfi la seva claror la pell, els sentits. Que el contacte fortuït de dues mans disfressi la fredor de l'ànima: aquesta mà en fregar-ne una altra pot convertir-se en immutable en un poema. És bo de no mostrar-se feble ni amb els enemics ni amb els amics, perquè fa mal. Si no ets feliç, fes-ho veure, he sentit a dir alguna vegada. Savi consell.

I

Segur m’assento en la columna ferma
dels versos en què resto,
l’influx innúmer no puc témer
del temps i de l’oblit;
que la ment, quan, pensant, en si contempla
els reflexos del món,
plasma esdevé de tots, i l’art el món
el crea, no la ment.
Així en la placa l’extern instant grava
el seu ésser, durant-hi.

PESSOA, Fernando, Odes de Ricardo Reis

Aquesta és la primera oda del llibre, i n’és una bona entrada. El poeta perdura en els versos, qui fa literatura dura. El poeta és com una placa en la qual s’hi grava el món exterior, un mirall, per això l’art és per a ell una cosa natural, “el món el crea”, no pas la ment. Seria com El carrer estret de Josep Pla, que consisteix a observar d’una manera “objectiva” els habitants d’un carrer. Però l’art és artifici, com ja indica la paraula, i no perquè un nen dibuixi de manera espontània ja és artista. És curiós com Reis considera igual l’artista que l’intèrpret, el qual també, al seu torn, seria un mirall de l’obra de l’artista.