El primer amor

Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, ¿què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.
Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

PALAU I FABRE, Josep

Fent una analogia amb el sol i la lluna, el brau és alhora brau i capa vermella, estima i és estimat. Cal lluitar per aquest amor, el primer, el que és l'origen de tots els altres. Fer-li mal, perquè sense dolor no s'estima. Tota la nostra vida depèn d'ell, gràcies a ell som poetes, per exemple. La força d'aquest vermell, que ho és "fins a la bogeria", ens fa vibrar, com davant d'aquest poema. Aquest primer amor no en toleraria cap altre en comparació, perquè és alhora el primer i el gran amor. El vermell no enganya com altres colors, és passió directa. Cal lluitar per ell, "amb una espasa a la mà", possible metàfora de la ploma. "Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor": la resta tan sols en són succedanis.

Poemes epigramàtics

Pedra

A Xavier Zubiri

Dura com l'aigua dura.
Arrel d'ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua
la pedra, imatge pura,
i la idea de pedra
se'ns fa del tot madura.

1942

PALAU I FABRE, Josep

La pedra "dura com l'aigua dura", com el riu de la vida no para de passar. És "arrel d'ella mateixa", com el fet de llegir poemes porta a fer-ne. La pedra "perpetua/ la pedra", allò que és escrit perdura "en l'èxtasi perenne": la pedra de la poesia vol fixar l'instant. "la pedra, imatge pura", perquè un poema sol ser fet d'imatges, "i la idea de pedra": allò que hi ha darrere el poema, la poesia que "se'ns fa del tot madura" en interpretar-la. Comparar la poesia amb una pedra, en definitiva, és deshumanitzar-la, convertir-la en un element abstracte, un sentiment apaivagat, somort, però és l'únic que ens queda moltes vegades.

El primer amor

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d'ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m'han dut a aquell recer
que és, en l'esclat del cel,
un bell racó de nit.

PALAU i FABRE, Josep

El primer amor sol ser el més gran. És normal, al cap dels anys, de tornar-ne a estar enamorat. En la poesia, en la nit, en l’hivern, es manifestarà més que mai fins i tot. Els ulls són “fidels al cor”, no ha deixat de recordar la seva imatge, lligada directament al cor segons Gilabert de Pròixita. Es tracta d’un amor que no té passat només, és present encara, i només el podrà substituir un amor de la mateixa alçada.

Negatiu

Passen sense torxes per la meva carretera.
No sé què em separava del meu rostre.
Ara tinc les dents corcades.
Quan tancarem els ulls sabrem per què esperavem.
Tot està ple, no hi ha espai per a les ombres.
On acaba el corredor?
He de parlar a través d’algú, algú ha de parlar per mi.
No tinc veu ni rostre.
Per més que ho miri no me n’arriba sinó la por.
El negre sense consonants.

PALAU i FABRE, Josep

Aquest és un poema, que, com en diuen els entesos, és carregat de cognició negativa. Tot és fosc, “passen sense torxes” per la seva vida (o sigui, certs lectors). El rostre, la cara, és l’espill de l’ànima, diuen, i la veu poètica no sap com serà aquest rostre, quan mori i passi a l'altra vida (¿jove o vell, amb cabells o sense?). Ara ja té les dents corcades, és pròxim a la mort. Era William Yeats que deia que “L'existència humana és una llarga preparació per a una cosa que mai no passa" (“Quan tancarem els ulls sabrem per què esperàvem”). La vida és la vida, “no hi ha espai per a les ombres", per allò immaterial. “El corredor” voldria referir-se a la vida de nou, un corredor amb portes a cada costat, però, on acaba? “Algú ha de parlar de mi”, o sigui, el lector ha de parlar per la veu poètica que no té “ni veu ni rostre”, al capdavall, només els poemes que la sobreviuran. L’obra poètica, és feta de “negre sense consonants”, de versos per ser interpretats, allò que el lector hauria d’omplir. En el fons el poema és com un negatiu fotogràfic que el lector ha de revelar sobre paper.

Vella memòria dels boscos

Més obscurs cada dia
els boscos o l’infern
em cremen la memòria
i em fan el viure espès.

Els arbres o les flames
-negre verd o vermell-
amaguen tramuntanes
de somnis que no veig.

Les crestes irisades
i els dits de les arrels
no arriben a tocar-me:
jo sóc un arbre etern!

PALAU i FABRE, Josep

El passat, cada cop més obscur, llunyà, és com un bosc que crema, que fa la vida difícil a la veu poètica, tot fent-li oblidar coses bones, segurament (perquè el que crema és la memòria). Els arbres d’aquest bosc, o les flames d’aquest foc, “amaguen tramuntanes” (s'és més lúcid com menys s'hi toca, a vegades), “que no veig” (perquè són en l’inconscient). Es tracta d’un arbre d’aquest bosc, segurament, la seva poesia: “un arbre etern”, virtual, metafòric, intangible. “Vella memòria dels boscos”, el títol i el poema sencer són relacionats amb el fet que, com sabem, els boscos corren sempre el perill d’incendiar-se, bosc i infern són relacionats de manera metonímica. En aquest poema sembla que no agrada massa el passat, "L'ahir és el teu infern", diu Margarit. És el punt de vista contrari a d’altres poemes, que poden ser del mateix autor fins i tot. De fet el passat és el que més inspira, normalment. Per un cantó s'estima, per l'altre, es vol oblidar. L'ambivalència que es troba per tot arreu a la vida.

Paraules (cerquen música)

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

PALAU i FABRE, Josep

Joan Margarit sempre parla de com els poemes són partitures poètiques, esperant el lector que les interpreti. Les paraules, doncs, cerquen música en el poema de Palau i Fabre, en aquest sentit. No hi ha cap primer amor, o “matinada”, o “primavera”, sense “aire”, sense força. Les paraules, que no se senten en aquestes matinades, com en tot inici, com dins de l’aigua, no fan poesia d’entrada. Després les “fulles de les paraules” tocaran de peus a terra, a la tardor de la seva vida. I d’aquí, passaran a formar part de l’obra poètica, ja madurada, però que segueix inspirant-se en els “silencis, principis i aigües”, font de tota saviesa. Quan passa el vent per la flauta, cal que es belluguin els dits, diu el refrany. És el moment de fer que les paraules s’elevin en els poemes, és el moment de convertir el sentiment antic en poesia.

Cama nua

Voldria desteixir
la teva pell de seda
per fer-me’n un coixí
de somni, en la nit freda.

PALAU i FABRE, Josep

La pell nua simbolitzaria la vida en funcionament. En despullar-la, desteixir-la, es queda amb el que la cobria, allò que en serà un record sentimental quan ja no la tingui, “en la nit freda”. De nou, la pell de seda pot ser metàfora de la poesia, que el reconforta en la solitud. Desteixida i teixida com el text d’un poema.

Cama vestida

La seda, vora teu,
m’esquinça el brot dels dits
que s’obren, deixondits,
per adorar llur déu.

PALAU i FABRE, Josep

La seda, tan suau, resulta que li esquinça els dits: la poesia mossega a vegades. Però això no impedeix que el poeta la busqui, o simplement, la trobi. Idealitzada com un déu, per al poeta.

Poeta-Narcís

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?

Josep Palau i Fabre

La veu poètica és associada a Narcís, perquè s’hi vol veure reflectida, en el poema, de manera que a qui llegeixi la seva obra se li faci visible l’ànima del poeta que l’ha escrit. Per un cantó hi ha l’esperit del poeta, l’esperit del poema; per l’altre hi ha la realització vers a vers; per últim hi ha el lector i la lectura que aquest en fa, que completa el cicle. A qui pertany el poema, a l’autor, o al lector que interpreta? “Som una o dues veus?”: en són més de dues, moltes vegades. “Jo em veig en tu si em veus” parlaria al lector, sense ell el poema no ha completat la seva “vida”, la seva funció. En el fons, el lector també és narcisista, també s’hi sol veure reflectit, en el poema. Per això de les dues veus és difícil de destriar quina és de l’autor i quina és la del lector, l’important és fer justícia a l’autor, però també ser just amb un mateix.

Jo em donaria a qui em volgués

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

22-23 d’octubre de 1940

PALAU i FABRE, Josep

La modèstia, la indulgència d’acceptar el qui s’ofereix, "que res de meu no me'n quedés" o sigui la negació d'un mateix, i alhora la pretensió que s'ofereixi de debò, l'altre: vet aquí l’ambivalència de les nostres vides. Realment, per omplir una vida no fan falta massa besos, només un de sol basta a vegades. Si hom no hi cau, en com es dóna a qui el vol, és bona senyal, “la meravella de la inconsciència infal.lible”, que deia Pla: vol dir que aplica el sentiment per sobre de la raó. És un clàssic bellíssim, aquest poema.

Tinc una segona interpretació, molt relacionada amb el reste de la seva obra. La seva obra, els seus poemes, són els que es donen al lector: "com si ho fes/ un jo de mi que m'ignorés", si el lector hi posa amor, el poema se li donarà. Així de senzill.