UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

diumenge, 17 de setembre del 2023

Poesia visual

 


BROSSA, Joan Poema visual dins El cau de calpurni
(proveu de veure la imatge en gran al Paint per seguir-me)

El de l'elegia al Che, genial, el Che perdut en les lletres absents.

El de "X Y Z", em suggereix que quan les lletres del poema arriben al final del que poden oferir és quan neix la poesia inefable de les papallones.

El de TU, que sense joc no hi ha art, ni poesia visual.

diumenge, 18 de juny del 2023

Un llum que crema


Aquest poemari sembla haver estat escrit la primavera del 2022, poc després de començar la guerra d’Ucraïna, que surt de manera molt crua en algun dels poemes, tot i que la majoria farien referència a l’esclat d’aquesta primavera, a la natura (la “natura morta” quan fa referència a la guerra), i a totes les plantes i animals que l’omplen. Per exemple en aquests versos de la pàgina 19:

Sentim, de cop, l’esclat del temps (si Proust

alcés el cap!)

Allò que crèiem mort i ara és ben viu!

Els quals parlarien de la recerca del temps perdut que sol ser la poesia. El que és viu, només ho seria en els versos.

Sobre la guerra, a la pàgina 21:

         Cada un dels morts té un nom i un patronímic.

Cadascun dels morts té una ànima de la qual el nom és senyal, segons Kundera, i també té una família, en la metonímia que seria la paraula “patronímic”. Això fa pensar molt.

Continuant amb les referències a la natura, hi ha aquest fragment a la pàgina 28:

           Sento la vida, igual que una muntanya,

            feta de dos vessants: el que abandono

i aquest que, com la pluja a l’aiguavés,

abraço ara mateix i al qual em dono

amb desig de restar-hi sempre més.

La carena d’una muntanya seria el símbol de la plenitud, tot i que a partir d’aleshores tot fa baixada. De nou, la poesia faria perllongar tot el que s’ha aconseguit en la pujada.

Sobre aquest oxímoron de la pàgina 48:

         Amb un esclat -perfet impuls- de contingència!

el qual és “perfet”, compost com ho és una paradoxa, i crec que parlaria de la rauxa i la contenció necessàries per escriure, igual que la vanitat i la humilitat.

La metapoesia continua a la pàgina 51:

         un lligam íntim entre fets estranys,

           i allò que era tan lluny, de cop, s’acosta?

És allò que semblava inefable, que deia Margarit, el que s’acostaria amb la metàfora, que ens porta “a través” de la forma, per etimologia. En relació a Margarit, he trobat això a la pàgina 93: “Protagonistes del poema”, que em recorda el tan deliciós Entorn de la protagonista d’un poema dins Edat roja.

La part dels poemes dedicats al paper, “Secció de papereria”, és molt ben trobada (tot el poemari és fet de diversos tipus de poemes, com per exemple algunes tankas). En destaco aquest fragment de la pàgina 57:

         Quina promesa, la del blanc tan pulcre

           que ha de servir algun dia de sepulcre

            a allò que, en tinta de vers pres, no mor!

aquest poema crec que enllaçaria amb el poemari Matí de la mort del mateix autor, i el poema que acaba dient:

         La mort, però, no que no pot escriure.

un dels poemes més brillants que li he llegit a Jordi Llavina.

I, per acabar, el poema que dona títol al poemari, que n’és el més genial, no té pèrdua, a la pàgina 84, El llum que crema. El títol no faria referència a res més que, en primer lloc, la possible edat d’or del passat, “la claror d’or”, que “crema, amb sort,/ alguns cops a la vida”, sempre que ens enamorem. I, en segon lloc, a la creativitat de quan es fa poesia, que “només es mostra quan no hi penses”, que si la busques no la trobes, només “Quan n’ets més lluny, t’abraça”, amb el record de l’amor en el passat, “és ell, no tu, el qui caça”: amb la memòria involuntària, amb el que funciona de manera indirecta, intuïtiva.

Aquest darrer poema enllaçaria amb la dedicatòria de les primeres pàgines, “L’ull demana claror./ El cor i el pensament, llum”: no podem renunciar al visible, sense perdre de vista el que hi ha més enllà, com un llum que crema en comparació a la llum inabastable del sol.

LLAVINA MURGADAS, Jordi Un llum que crema. Barcelona: Proa, 2023

diumenge, 11 de juny del 2023

La cara fosca de la lluna


Mentre et mudes amb l’hàbit

d’un engany necessari,

em pregunto

quin dels teus jo maquillen

aquests ulls nàufrags,

si saps que veus només

el miratge, la imatge

geperuda al dessota,

que la lluna és fosca

si el sol no l’emmiralla.


Martínez-Ferreruela, Helena


dins La casa de les absències 

Pagès editors, 2023


Aquest poema és fet de paral·lelismes, un recurs molt fet servir en poesia. Tot sembla parlar de forma i fons, dins i fora del poema. "Mentre et mudes amb l'hàbit/ d'un engany necessari", sembla que parli de l'enamorament. Té molta força "quin dels teus jo maquillen/ aquests ulls nàufrags": després de perdre a la vida només ens queda el maquillatge de l'obra escrita, el de les metàfores. Un maquillatge que amagaria, com un miratge, "la imatge/ geperuda al dessota", la fosca, l'esperpent. Però és que si el sol no emmiralla la lluna aquesta no llueix en el poema.

diumenge, 5 de març del 2023

Evita paraules



Evita paraules, conceptes,

camins fressats. Observa

el lament de la llum

per existir. Aprèn

per oblidar, per ésser

-tot just.


CLAPÉS, Antoni in nuce

Edicions Proa, 2000

Un cop vaig llegir alguna cosa així com que hom dóna voltes al mateix sense sortir-se'n, fins que no arriba de manera espontània a ser genial. Repetir "paraules, conceptes" pot ser poc productiu, però inspirar-se en la idea interior dins una obra no té res de dolent. No diuen allò que els autors escriuen sempre la mateixa obra? De totes maneres, "Aprèn per oblidar" és una bona màxima. Lluís Llach canta "Aprendre per saber desaprendre". 

Aquest "lament de la llum per existir" parlaria de la dificultat per veure-hi clar a la vida. Una petita joia, aquest poema.

dissabte, 11 de febrer del 2023

Jugant amb la llum


RIBERA ICART, Teresa
imatge i poema de la mateixa autora

Jugant amb la llum

creo platges,

creo cels.

Autora de miratges,

surt el sol a Liliput.


Això de Liliput és perquè l'autora crea platges  i cels, la immensitat,  en la poesia, sempre tan petita. Una metàfora preciosa. També ho és "Autora de miratges", la poeta que introdueix la realitat falsa d'un poema, que en el fons és el més cert que tenim. Que juga amb la llum del sol, de la bellesa.