La vida
és un carrer de sentit únic.
El passat
és el rastre intermitent
d'un estel en suspens.
Creixem
-perquè és llei de vida-
al llarg d'una odissea
amb sentit o sense.
Avancem sense fre
davant la presència eterna
de la reminiscència absent.
Tracem línies amb cendres
que corren davant del vent.
Ens allunyem enmig d'una pluja
d'imatges agonitzants.
ARCOS, Manel dins El vol del silenci
"Tots els matins del món són un camí sense retorn" deia Pascal Quignard. El passat és com un sol que ja només és una estrella. Vivim una odissea l'haguem cercat o no, a la recerca de l'Ítaca perduda. L'absència ens fa avançar, perquè encara se'ns fa més present el que hem perdut. Com "cendres que corren davant del vent", el passat que arrossega el vent de l'art. Ens anem fent vells "enmig d'una pluja/ d'imatges agonitzants", les dels poemes que fem de la nostra vida, que, com ella, neixen morint. Tot el poema seria una al·legoria per parlar de com el passat, el punt de "partença", condiciona la nostra existència.
Entrades
