La teva mirada

Torno a mirar per la finestra,
de matinada,
i veig com reverbera arreu
la teva mirada.
Ritme i melodia,
simfonia inacabada!


Miro de nou per la finestra,
tinc l'ànima encegada,
i fa sol, i llueix
la teva mirada.
Harmonia en to major,
simfonia inacabada!


Capvespre des de la finestra,
rebufa la ponentada,
i en mig de la flaire sento
la teva mirada.
Cadència de bemols,
simfonia inacabada!


De nit, per la finestra penetra
una foscúria abigarrada,
ulls de gat mesquer,
la teva mirada.
Gran remor de tons greus
simfonia inacabada!

BOLDÚ, Abel en motiu del 68è aniversari, primavera del 2014


La nostra vida condensada en les quatre parts del dia, o les quatre estacions. La mirada seria el reflex en poesia de la veu poètica. Com la tornada d'una peça musical, en quatre parts d'un poema molt líric en ell mateix, es repeteix "la teva mirada" i "simfonia inacabada!". Les referències a la música acompanyen com una metàfora el que s'està dient, en una metàfora estesa o al·legoria. Sempre a partir d'una finestra, imatge del nostre obrir-nos al món. La simfonia és inacabada mentre hi ha vida. La veu poètica torna a la seva vida a través de la poesia.


En la primera part, imatge del matí, de l'hivern, on no pot reberverar la música, reflectir-se en una superfície que l'absorveixi, com les primeres relacions no poden durar. Entre el ritme, l'abstracció d'aquest hivern, i la melodia, la primera primavera.

En la segona part, "tinc l'ànima encegada" de quan se surt de la caverna de Plató, es troba l'amor. El sol que encega a la primavera, al migdia. "Harmonia en to major", seria l'empatia amb el món.

La tercera part: la joia topa amb el capvespre, el final de l'estiu, la cadència que és el "punt de repòs o final d'una frase musical". El bemol és l'"alteració que afecta l'altura d'una nota reduint-la a un semitó", té sentit aquí també, doncs. La ponentada és especialment molesta a l'estiu, amb massa calor. La plenitud coincideix amb l'inici de la decadència.

Per últim, la nit de la tardor, d'aquí el gat mesquer de la lucidesa que sol acompanyar-la, en l'època més fosca de l'any. La foscúria és abigarrada, perquè comença l'abstracció, la manca d'empatia del que serien els tons inharmònics en un quadre, el contrast de grocs, verds i vermells als arbres. La "remor de tons greus" ho diu tot d'aquesta època.


Com la vida mateixa, un poema és una simfonia inacabada, diuen que un poema no s'acaba mai, tan sols es deixa. En conjunt, sembla que aquests versos tan breus i repetitius són de curta volada, i és el contrari, són d'un gran nivell: el signe d'admiració després d'"inacabada" voldria fer-nos reaccionar com a lectors.

Si veiessis com brosten les flors d’ametller,

només un instant, encara amb ulls de somni...

Se’n va la il·lusió pels núvols

buscant la il·lusió del cor de la terra florida,

bevent la blancor, la joia, l’amor.

Les flors d’ametller només són

al camí de la terra estimada.

BOLDÚ, Abel

La meravella que es veure florir les primeres flors d’ametller de cada any, “encara amb ulls de somni”, encara en l’hivern, fa que la seva blancor es confongui amb els núvols, que en beuen l'evaporació, en una imatge molt lírica, de “la blancor, la joia, l’amor” que neix amb la preprimavera. Unes flors que només es troben en la terra, el paisatge estimat per una veu poètica que tenia disset anys en compondre aquest poema, tot dirigint-se a algú que no se’n pot fer una idea, de tanta bellesa.