Tot és possible. Paraules per a l’esperança

Tot és possible, fins i tot que el gran Martí i Pol hagi arribat per primer cop a qui escriu aquesta ressenya. Les antologies ja ho tenen, això, però aquesta, entremesclada amb els comentaris de Roger Canadell, i amb les il·lustracions que l’acompanyen, és molt atractiva. Sempre amb el tema de l’esperança, que em sembla vertebrador en l’obra de Martí i Pol, veient la gran quantitat de poemes (tan lleugers de llegir) que omplen aquest llibre.

“no et seria fidel si per haver-te/ perdut tanqués la porta a l’esperança” (36), aquest fragment em recorda el tan conegut “Tu ja no hi ets i floriran les roses”, que curiosament no surt en aquest llibre. “Tots els camins són bons per fer camí” (37), un sol vers per dir, segurament, que no importa el camí, però que tots s’han de fer com si fossin l’únic, al capdavall. M’agrada moltíssim “Tan sense esforç, venim de la claror/ i anem a la claror” (86), dedueixo que el present, el Carpe diem no és pas important, doncs. També: “mentre no ens abandoni l’esperança/ de convertir cada gest en un símbol” (86), de convertir la vida, la realitat en poesia, segurament. Del darrer poema en transcrivim l’última estrofa (101), 

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud.

L’heura, la forma, i la paret, el contingut, són dintre, vulneren la nova plenitud, com ho fa la poesia dins les nostres vides.

Sobre les magnífiques intervencions de Roger Canadell, m’agrada quan parla del “do” (10), relacionat amb l'esperança, que es desprèn de l’obra de Martí i Pol. I quan diu “Tornar a començar, tornar a viure més plenament és el projecte d’esperança i de felicitat que tard o d’hora, tothom acaba perseguint” (49). Una altra frase: “I els somnis només es fan realitat quan s’estima esperançadament” (92).

Aquest llibre és un regal excel·lent per Nadal, fins i tot hi ha un poema anomenat “Nit de Nadal”. Molt ben editat, i amb poemes o fragments de poemes molt ben escollits, la imatge que transmet d’aquest poeta és insuperable. I permet de reflexionar sobre una esperança que si ha de ser com la seva poesia, segur que val la pena.

Tot és possible. Paraules per a l’esperança. Miquel Martí i Pol, a cura de Roger Canadell. Badalona: Ara llibres, 2013

Porto la tarda

I et cerco, amor, per l'ampla quietud,
com l'errívol ocell cerca la branca
on reposar, florint-hi amb el seu cant,
madur d'inconegudes primaveres.

MARTÍ i POL, Miquel dins Tot és possible. Paraules per a l'esperança. Ara llibres (2013)

La veu poètica cercaria l'amor en "l'ampla quietud", el silenci poètic que l'envolta. Cerca la branca, el vers on florir-hi, projectar-hi el seu cant, la seva poesia. "madur d'inconegudes primaveres", els enamoraments que guarda en l'inconscient, que no surten mai del tot a la superfície del poema. Això de la branca on l'ocell cerca l'amor amb el cant, és una al·legoria rodona.

Guió

Primer entreu lentament al dormitori

i despulleu-vos l’un davant de l’altre

sense deixar de mirar-vos. Després,

ben nus, serà el moment de descobrir-vos:

braços i ventre i pits, natges i sexe,

el cos sencer i els llavis tremolosos

i la llengua pugnant per un encaix

desmesurat a la boca de l’altre.

Més tard, al llit, repetiu les carícies

però amb més gosadia, masturbeu-vos,

mossegueu-vos els llavis i els mugrons,

desoïu els gemecs, i que ella pugi

damunt vostre, us l’agafi i es penetri.

Comenceu aleshores una dansa,

lenta primer, després més ardorosa,

tots dos plegats accentuant-ne el ritme,

que ella es segueixi masturbant, i vós

premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe

fins arribar tots dos junts a l’orgasme.

-Això diu el guió?

-Sí.

         -Doncs, mireu, no sé si ho sabré fer d’aquesta forma.

-Bé, el guió només és indicatiu,

cal saber exactament quin joc es juga

per no caure en pedants romanticismes.

Després tots dos, si cal, de comú acord,

podeu modificar-ne el lloc, el tempo

i sobretot, evidentment, les formes

sense cap llei de por, però sabent

que feu allò que feu, no una altra cosa;

totes les variants són respectables.

-I l’amor?

-No entenc pas de què em parleu.

En el que us dic, l’amor què hi té a veure?

MARTÍ i POL, Miquel, dins Llibre de les solituds

La veritat és que el realisme pornogràfic d'aquest  poema fa feredat. Deia W. H. Auden que quan diem que estem enamorats sempre volem dir que estem calents. Aquest poema separa claríssimament l'amor del sexe. El "guió" prescindeix olímpicament de qualsevol sentiment, o sigui que cal prescindir del guió, si volem trobar l'amor.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud, acumulant en cadascú la força de tots plegats
i projectant-la enfora.
Solc rera solc pel mar de cada dia, pas rera pas amb voluntat d'aurora.
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc.

MARTÍ i POL, Miquel, poema trobat dins el bloc Moments que compartim

"En clau de temps": les persones no som com déus, no ho sabem tot d'entrada. "Amb molt de patiment", fins que deixem de patir. "Potser en solitud": la vida és nostra, que diu Llach, tot i que no som pas "self-made mans", per altra banda. "Solc rere solc", pas rere pas, una capa rere l'altra. "Convertirem els silencis en or", els silencis que tenen el seu valor igual que les paraules. "i els mots en foc", els convertirem en poemes. Segurament que allò que fa patir la veu poètica és la vida i la mateixa poesia, sofriment i goig alhora.

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

MARTÍ i POL, Miquel

El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

Lletra a Dolors

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. MARTÍ i POL, Miquel El dolor com a font de creació poètica. El provar de sobreviure a la mort de la persona estimada, com una manera de fer-la sobreviure a ella. "Te'm fas present en les petites coses": la poesia ho és, de petita. "Tu ja no hi ets i floriran les roses": quina manera més lírica de dir que la vida continuarà sense ella. Pensa en ella "mentre la tarda suaument declina": la seva vida també decreix. Però ella perdura en la seva poesia de tal manera que no la pot considerar "absent per sempre". Un prodigi de senzillesa amb molt de sentiment.

He heretat l'esperança

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

MARTÍ i POL, Miquel

L'esperança i la paciència: totes dues miren cap al futur.

Els mots, en canvi, provenen del passat, dels orígens. Sense la llengua que li van donar els pares, no hi hauria la seva poesia. Sense els sentits, no hi haurien idees, per inducció, en aquest cas almenys.

El poema

El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.

Si ara apaguessin el llums del carrers,
i també els llums del pont
i els de les cases,
el poble esdevindria
paorosament gran,
tràgicament indefens.

El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble dins la nit en una
meravellosa harmonia,

i jo al terrat,
segut al balancí,
dins el poble i la nit,
assajant de dir coses en veu baixa.

MARTÍ I POL, Miquel

El poema sempre és la nit, la prosa el dia, però és que a més aquí es tractaria de la nit de la dictadura. El poema és allò més elevat, el terrat, i un balancí que es gronxa, que no acaba de tocar el terra. La veu poètica assaja "de dir coses en veu baixa", com ho fa un poema dins o fora la dictadura. Sense cap llum, el poble es torna "gran" i "indefens", enmig de la foscor. El poble, la civilització, enmig de la nit d'allò menys racional. El poema sempre diu coses, encara que contingudament.

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

MARTÍ I POL, Miquel

El poeta sembla que vulgui definir què és un poble, el seu poble, de manera no convencional: simbolitza el poble un vell tossut que potser encara estima, una noia que encara no estima, algú menystenible com un "comerciant en descrèdit", algú odiós com "un parent amb qui vam renyir".

El poble és tant les èpoques de calor com les fredes, és estantís com un parapet damunt la sorra, és en contínua evolució.

És la feina de quaranta anys tant com l'avorriment, el "desfici del diumenge a la tarda". És la família, és el grup en total.

El poble, com que és fet de la vida de les seves persones, ho és tot, el blanc i negre de "la vida i la mort", que resumeix tot l'anterior. En últim terme, no es pot aferrar el significat del poble, és una cosa abstracta, sembla que digui.

No col·laboro

...Fins al dia que vaig saber que no

plorava rou ni perles, sinó llàgrimes:

vulgaríssimes llàgrimes que em queien

galtes avall i em donaven un aire

entre grotesc i màgic. Ara penso

que degué ser una trista descoberta,

la il.lusió perduda i tantes coses,

un món -quin món?- que esdevé inhabitable-

D'aleshores ençà, que jo recordi,

no he plorat, almenys dels ulls enfora,

ni he renegat, ni em mossego les ungles.

No és gran cosa, ja ho sé. El món, em diuen,

segueix sent inhòspit, però jo

persevero tossut: no col.laboro.


MARTÍ i POL, Miquel La pell de violí

Fins que va saber que els seus sentiments no eren transformats en gotes com rosada o perles, no va adonar-se que el món és prosaic i abstracte, no hi troba empatia. Aquest món inhabitable l'ha portat a rebutjar el plorar, els renecs, el mossegar-se les ungles: allò que ens fa més "humans". És curiós, Margarit ha dit "Malfia't del vell que no renega", l'altre punt de vista. Però Miquel Martí i Pol no vol col·laborar amb la lletjor del món.

Els llibres

Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho.
Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.

MARTÍ i POL, Miquel

La veu poètica es projecta alhora en el passat i en el futur, en parlar de llibres. El passat feliç de quan ho era sense saber-ho. El futur de quan ja no hi serà, segurament. O el mateix pas del temps a través dels llibres, que són dies, anys que no ha viscut directament, però sí literàriament. El més important: que algú vibri amb els llibres amb els quals ell ha vibrat, que a aquest algú se li desvetlli "el desig mig adormit de fer-ne la lectura". Un ectoplasma de la veu poètica ordena "virtualment" les lectures en el seu cervell, que les va convertint en bagatge, per a ell i per als altres. Hi ha qui menysprea les idees que surten de les lectures, però tot és important, tot contribueix a fer un pòsit de cultura. Aquest poema l'he llegit al bloc "Salms" de Josep Porcar, arrel de la diada de Sant Jordi, i he tingut ganes de comentar-lo.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa –la mateixa–
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu un mort amb la mirada viva.

MARTÍ I POL, Miquel

Hi ha una paradoxa, en aquest poema. Es declara vençut, però amb la mirada viva. La mirada, que com el vers escrit en un pètal, com l’ombra, no són més que la seva obra poètica, que perdurarà més que ell mateix i la seva vida de “vençut”. N’és el seu millor testament, l’únic que importa al capdavall.

Capvespre d'agost

Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.

¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses ?

Miquel Martí i Pol Els bells camins

La terra molla després de ploure, igual que el crepuscle, indica renovació, vida. Aquest crepuscle ens introdueix a una comparació entre l'amor a una persona, la qual, amb la posta de sol, s'enyora i es desitja, i l'amor a un poema, que només viu "si tu el penses". La crítica, la interpretació d'un poema és sempre una demostració d'amor. De fet és una manera més d'estimar tots els amors que hom ha tingut, hagin pogut ser o no. A més, el poeta no és ningú sense el lector, que proporciona vida al poema, en últim terme. Una vida que també s'ha de renovar en cada lector, una vida immaterial. La paraula "capvespre" em sembla molt poètica, per cert. El mes d'agost seria una cosa paral.lela al capvespre, també indica el final de la calor.

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

MARTÍ i POL, Miquel. “Ara és demà”. Obra poètica/2. 1970-1980. Barcelona: Ed. 62,
Clàssics catalans del segle XX , 1991. (p.207)

"Del gran silenci enllà": aquest sonet ha de parlar de la Guerra Civil i la postguerra, tot i que es podria referir a una situació personal també. Ens recorda la manera com "no escalfa el foc d'ahir" i com "una flor d'avui es marceix just a l'endemà" que canta Llach. Ens diu que convé un "bon vi", contra la sequera, l'eixutesa metafòrica.Tot esforç serà ben poc, davant "l'heura i la paret", sempre disposades a fer respectivament de paràsit i de topall de la "nova plenitud". El final val per tot el poema, sobretot amb aquesta imatge de l'heura i la paret, que serveix per exhortar els lectors a no aturar-se.