Vibracions

(selecció de dos poemes de Joan Salvat-Papasseit)

Dolça recança:
l'ànima del Poeta
al teu ventall.

Un cop és fet el poema, deixa de ser de l'autor, d'aquí la "dolça recança". El ventall són les interpretacions que es fan d'un únic nucli, la poesia del Poeta (així, en majúscules). L'ànima del poeta reviu en el lector, en definitiva, que vibra amb el poema.

La pluja rosega el vidre
glaçat...
Quantes molles hi deixa!

Malgrat que el vidre és compacte i glaçat, la pluja, lleugera com és, deixa emprempta en ell. Les "molles" del lector del poema, que sempre altera la idea inicial, fent-la una mica menys transparent, paradoxalment, tot i que d'entrada elimina el glaç. La bona interpretació fa pensar més encara, genera més preguntes.

Botons de foc al cor
la fiblada d’amor-
però els déus s’hi tatuaven.

PAPASSEIT, Joan Salvat El poema de la rosa als llavis

Un botó se sol prendre com la cosa més petita que representa una peça de vestir. Com ho seria el foc en un cor, sempre una cosa petita, continguda. La fiblada d’amor és una cosa molt gran en una de molt petita. Però “els déus s’hi tatuaven”, o sigui els déus que són aquells que hom estima a vegades, que no passen de la superfície, que no corresponen a aquest amor. Un estima profundament, l’altre només es fixa en les fulles de l’arbre.