UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 24 de febrer del 2016

Tanka Núm. 6

Capitell dins Galeria de tramuntana


Esventa els grisos
que la claror no juga
a mitges tintes!
Com la podries perdre
si mai no va ser teva?

RECER d'Anton Carrera

És en blanc o negre, "Esventa els grisos": o estàs enamorat o no, o tens dins l'a priori per acabar estant-ho. En aquest cas, ella, d'enamorada no ho ha estat mai. Diuen que la poesia il·lustra el que és obvi, que si no tens res no pots perdre res: si ella no ha estat mai enamorada de la veu poètica, ell no l'ha perdut en cap moment. 

Aquest capitell semblaria la representació d'un animal que es troba al mig de dos animals més, tot queixalant-los. Com el que és gris entre el blanc i negre, com un home entre dues dones. Pel que fa al poema, és dels que es fan rellegir fins i tot després d'haver-lo interpretat.

divendres, 19 de febrer del 2016

Tanka núm. 1 dins Galeria de Tramuntana 

L'alè perfila
l'argila de l'origen
i en fa llinatge.
La polpa de la poma
comporta la fatiga.

RECER d'Anton Carrera

En aquest capitell s'hi pot observar una serp, que seria la del gènesi, com aquest poema és el primer del llibre. També sembla que hi ha un home i una dona que es tapen amb una fulla, després que hagin pecat menjant-se la poma de la qual parla el poema. "l'argila de l'origen", la que fa servir Déu, "l'alè", creant l'home i la dona, fent-ne "llinatge", perquè en teoria tots tenim culpa del pecat original, quan el més lògic és que un fill no tingui culpa del que han fet els seus pares, ni els pares del que fan els fills. "la polpa de la poma/ comporta la fatiga", la que acompanya el pecat original, la de "guanyaràs el pa amb la suor del teu front", i "pariràs amb dolor". Són frases que, com gran part de la Bíblia, són inventades, però es troben en el nostre bagatge cultural vulguem-ho o no. La relació de la tanka amb el capitell és molt ben trobada, s'haurà de veure el que passa amb la resta de poemes del llibre, cadascun d'ells basats en un capitell, a banda dels introductoris.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sonet CXXX de Shakespeare





Alan Rickman dient el sonet 130 de Shakespeare

My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
   And yet by heaven, I think my love as rare,
   As any she belied with false compare.

                                      William Shakespeare


No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
   I això no obstant, oh Cels, ella val tant
   que és fals anar-la amb altres comparant.

                                      William Shakespeare
                                      Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)


Un poema antipetrarquià, que s'entén molt bé, per cert. L'amor a Laura en Petrarca era el d'una dona de bellesa clàssica, amb les dents de perla, etc. Shakespeare parla de la seva estimada sense idealitzar-la, però continua estimant-la igual. "No són com sols els ulls de l'estimada", però el captiven igual amb la seva mirada. Ella "amb passa ferma va fent via", és terrenal. I "ella val tant" com a persona, que no val la pena comparar-la amb d'altres. 

Com a poema anticonvencional és molt bo, que d'això es tracta, de dir alguna cosa diferent.