Quan l'illa fou un punt
la mar em va obrir els braços.

PORTEROS I LIROZ, Helena

Quan has aconseguit allò més local, aconsegueixes el més universal. L’illa podria ser la mateixa poesia, en un poema petit com aquest, que, com tot bon poema, prova de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Vist d’una altra manera, quan et concentres en allò concret, en els sentits, en la mètrica, per exemple, de rebot et ve la mar, allò immaterial, les alegries venen on menys te les esperes.

Escrits a la pell

M'alço en nom propi i de ningú més,
La meva història és breu
com els mots que ara enfilo;
els imagino, els penso, els dic,
els escric, els rento i els estenc al món,
clars com la inquietud de primavera.

Després, aquí els llegiu.

PORTEROS i LIROZ, Helena

La veu poètica explica una vivència personal, en fa poesia, breu com la seva pròpia vida. La metàfora estesa en què compara el poema amb una peça de roba que renta i estén (quina coincidència en les meves paraules!) és molt ben trobada. També quan compara la claredat dels poemes amb la inquietud de primavera: o hi entres o no, igual que "la incerta glòria d'un dia d'abril" que deia Shakespeare.

Després, "aquí els llegiu": passen a ser dels lectors que els llegeixen, els poemes, els fan seus, hi projecten les seves vivències individuals, els seus sentiments. El poema va del concret a l'abstracte, i de nou al concret, la pell.