UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 13 de setembre del 2012

Plors de sang


Segueixo buscant rere els arbres
il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…
Tants camins, tants…
I jo no em reconec entre les ombres
i em perdo, em perdo…
Encalço rastres erronis ;
erràtic, errant, em perdo
i a la vora dels precipicis
caic exhaust
entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,
tants ressons,
que no em reconec la veu
i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic
mentre tanco els ulls
amb el desig de sentir i veure clar,
però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar
i és per això que em busco als teus  ulls
allà, al fons de les mirades,
on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Un òema molt existencialiste, la recerca del jo que no s'hi troba, sols sembla possible en la recerca de l'altre. En la profunditat de la mirada que l'acompanya és on potser estiga ,'origen de la propia existància.
M0ha arribat molt. La teeua lectura també.
Gràcies, Helena.

Joan Abellaneda ha dit...

gràcies helena per la magnífica interpretació del poema i per compartir tantes coses
aprofito també per donar les gràcies a la joana pel seu comentari

fins aviat, una abraçadeta
joan

Helena Bonals ha dit...

Joan, gràcies a tu.