Els instants
són fugissers,
el meu
rellotge els vol atrapar
en una cursa
que cada gambada té premi.
Tota la vida
en un instant
amb el seu horitzó a l’infinit.
El tic-tac
del meu rellotge
són somriures del sol i la lluna.
El meu rellotge
i jo
som u.
Els seus
tic-tac són batecs del cor
d’uns
missatges d’amor global.
El sol i la
lluna
li donen
corda cada dia.
Cada gambada
és un instant infinit,
cada respir
un anhel de victòria
i a
l’arribada m’espera la corona de llorer.
El meu
rellotge és jutge de la cursa.
SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci
El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.