¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?

PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014

Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.

Un dia vaig escriure

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van repondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.


Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

SAMPERE, Màrius, de La cançó de la metamorfosi (1995)
Dins Flux, de Jaume Subirana


La veu poètica sembla que parla de com abans creia que  bàsicament fer poesia és trobar les metàfores per dir cada cosa. 

Però fer poesia és alguna cosa més. Tot i desitjar ser comparada amb una altra paraula, ja que cada paraula "sent l'enveja permanent d'una altra", no pot renunciar al realisme del sentit original. És "pura indecisió", la del misteri que envolta la poesia. I "cada nom s'està morint vora el caliu", les cendres del foc on torna al "seu sentit primer i invariable".

Conclusió: la poesia és portar cap al silenci "el llavi de la terra", la prosa, amb la paraula breu i concisa, "justa". La que genera el tenir la visió exacta sobre el que es diu, amb metàfores o sense.

El meu rellotge

Els instants són fugissers,

el meu rellotge els vol atrapar

en una cursa que cada gambada té premi.

Tota la vida en un instant

 amb el seu horitzó a l’infinit.

El tic-tac del meu rellotge

són  somriures del sol i la lluna.

El meu rellotge i jo

som u.

Els seus tic-tac són batecs del cor

d’uns missatges d’amor global.

El sol i la lluna

li donen corda cada dia.

Cada gambada és un instant infinit,

cada respir un anhel de victòria

i a l’arribada  m’espera la corona de llorer.

El meu rellotge és jutge de la cursa.

SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci

El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.

Despulla última

Imatge presa de la xarxa

Muir cada nit entre paraules i silencis que enlluernen la metàfora de l’alba.

Último despojo

Muero cada noche entre palabras y silencios que deslumbran la metáfora del alba.

BESSÓ, Pere

La despulla última seria la "metàfora de l'alba", perquè una metàfora encabeix el significat com ho fa un cos amb l'ànima d'una persona. La veu poètica mor cada nit, territori de la poesia, tot lluitant amb les paraules i els silencis, que fins i tot enlluernen la metàfora de l'alba, el que també seria una metonímia de la mateixa poesia, perquè molt sovint una imatge fa el poema. Enlluernen la forma que vestirà el poema, amb el món interior del poeta, que mor i neix constantment.

EL POEMA

De què serveix?

Què hi fa aquesta barana,

aquí,

just al centre del no-res?

NOGUEROL, Pep Joan dins Tetràgon d'exilis

De què serveix la forma d'un poema, que amaga el fons abstracte, el que no es pot expressar amb paraules? De què serveixen les convencions davant el gran amor? El que "no es pot abastar ni retenir mai", que he llegit alguna vegada. No serveixen de res, però ens hi aferrem.

La sexuació dels diners

A Clara Coria
 

En la fàbrica del vers Ibrahim juga a despullar la pantomima de l’amor escrit...

(Com si fóra el darrer refugi.)

 

La sexuación de los dineros

A Clara Coria
 

En la fábrica del verso Ibrahim juega a desnudar la pantomima del amor escrito....

(Como si fuera el último refugio.)

BESSÓ, Pere

Ibrahim com a poeta palestí, entre molts d'altres significats. La "fàbrica del vers", com si un vers pogués fer-se mecànicament, és tan contradictori com "despullar la pantomima de l'amor escrit", perquè aquest hauria de ser sense paraules, gran paradoxa. I és que l'amor escrit seria una imatge de l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules però alhora s'expressa amb la poesia. Els diners i el sexe van associats, desgraciadament. El darrer refugi en seria aquesta poesia.

Un dels poemes més rodons que he llegit de Pere Bessó.

Virtut del càncer

No deixaràs de banda

el cranc mandrós,

que és germà de la lluna.

VIRTUD DEL CÀNCER

No dejarás de lado 
el cangrejo indolente,

que hermano es de la luna.

BESSÓ, Pere

Un cranc camina del revés, com la lluna quan sembla recular creix. De la mateixa manera no s'ha de deixar de banda el viure en el passat. La memòria és important.

Imatge presa de la xarxa

La

llum                                   

dels

teus

llavis

en

la

foscor

del

desig

feréstec.

Ceguera

La

luz

de

tus

labios

en

la

oscuridad

del

deseo

salvaje.

BESSÓ, Pere

Els llavis farien llum perquè són metonímia de la poesia, que es fa amb paraules. Llum enmig de la ceguera del desig, que no controlem. O sigui, més racional que el desig salvatge.

Flor del sentit

Imatge presa de la xarxa

.
Peak and down
 

El foc de l'ànima
-cap amunt, cap avall-
frega la pell...

Flor del sentit

.
Peak and down
 

Fuego del alma
-hacia arriba, hacia abajo-
rozando la piel...

BESSÓ, Pere

Com les flames, com els xiprers de Van Gogh, de baix cap a dalt i de dalt cap a baix, el foc de l'ànima, espiritual com una espelma, alhora frega la superfície del nostre cos. Allò local és el més universal, creia Joan Miró. El sentit es fa present com una flor, de manera caduca, però profunda com la superfície del mar.

Bressolament

Imatge presa de la xarxa

El darrer somni,

revolica de núvols

al teu coixí.

Mecida

Último sueño,

revoltijo de nubes

en tu almohada.

BESSÓ, Pere

Una doble imatge literària: hi hauria una metàfora que identifica els núvols amb el coixí pel que tenen de semblant, blancs i flonjos. I alhora seria una metonímia perquè al costat del coixí es tenen els somnis; el darrer, sempre el més important. Entre la "revolica de núvols", l'irracional inconscient.

Regressió del vell insomne

Imatge presa de la xarxa

Als teus ulls la cendra de les històries

que petgen, greus, l'asfalt de l'ànima...

Regresión de viejo insomne

En tus ojos la ceniza de las historias

que pisan, graves, el asfalto del alma…  

BESSÓ, Pere

En els ulls d'un vell insomne, el que ja no pot somniar, les històries apagades que trepitgen fent mal encara en "l'asfalt de l'ànima", un oxymoron, perquè l'ànima no es pot trepitjar, ni és feta d'asfalt, sinó tot el contrari generalment. Però ho fan, malgrat tot, des d'un punt de vista realista.

A la recerca de l'edén

Imatge presa de la xarxa

A David de Dorian

  

Necessita el silenci de silencis,

com la paraula d’esclafits i d’ecos.

En busca del Edén

Necesita el silencio de silencios,

tal como la palabra de estallidos y de ecos.

BESSÓ, Pere

La creativitat sorgeix quan menys te l'esperes, tot i que se cerca com l'Edén, sorgeix enmig del silenci més absolut. El necessita, aquest silenci, com la poesia necessita el feedback dels aplaudiments i les interpretacions dels crítics, digui el que digui Edgar Allan Poe (les "mesquines compensacions"). Per cert, aquest poema m'embadaleix.

Somni de Príap

Imatge presa de la xarxa

Papallones i flocs de neu,

dues meitats en l’arbre del desig.

Sueño de Príapo

Mariposas y copos de nieve,

dos mitades en el árbol del deseo.

BESSÓ, Pere

Papallones a la panxa, és el que diu que et passa quan ets enamorat. A qui escriu això mai no l'hi ha passat, però. Més aviat és de la banda del desig en fred, espiritual. Però en tot cas, el desig s'alimenta generalment dels dos extrems, les arrels i la superfície de "l'arbre del desig", el contrast que genera el sentiment. La referència a Príap, ho seria del desig sexual però que es troba somniant alhora.

Ulls enllorats

Imatge presa de la xarxa

Al cantó del meu carrer d’infantesa hi ha una mort grossa que només s’alimenta a l’aguait dels esclats i besllums de la nit de pedra.

Paraula de Fleur Adcock.

Ojos empañados

En la esquina de mi calle de infancia hay una muerte gruesa que sólo se alimenta al acecho de los vislumbres y destellos de la noche de piedra.

.
Palabra de Fleur Adcock.

BESSÓ, Pere

El primer amor de la infantesa, segurament, és el que ha topat amb la cantonada del carrer de la vida, amb la "mort grossa", la més dolorosa, la petrificació de la qual s'alimenta tan sols de la brillantor de la poesia, de la nit on es manifesta el record d'aquest amor.

Divinitat extrema

 RIO al seu fb

                                                Para Romulus Iulian Olariu

Assenyales el món,

una punta de tu, subtil

capciró en punt.

DIVINIDAD EXTREMA

                                                Para Romulus Iulian Olariu

Ah, señalas el mundo,

una punta de ti, sutil

yema de dedo en punto.

BESSÓ, Pere

Com una cosa molt gran en una de molt petita, el capciró del dit assenyala el món sencer, Déu inclòs. La poesia ho fa, de manera extremadament subtil.

       

El vol de gavina errabunda

Imatge presa de la xarxa

A Denisa Popescu

            

No té enyor ni neguit l’ocell ferit, ai, de la descreença

que s’envola enllà dels punts cardinals de la memòria,

tot picotejant mar endins l’últim espill de seda.

El vuelo de gaviota errabunda

A Denisa Popescu

No tiene añoranza ni desazón el pájaro herido, ay, del descreimiento que se eleva más allá de los puntos cardinales de la memoria, aun picoteando mar adentro el último espejo de seda.

BESSÓ, Pere

Hi ha alguna relació que no genera pas nostàlgia, ganes de repetir, en qualsevol direcció que es vagi, de manera errabunda després d'aquesta relació. Encara que es continuï "picotejant" la immensitat del mar, la poesia de l'"últim espill de seda", el de la maduresa. Les campanes de la imatge serien com els quatre punts cardinals de la memòria, que ressonen en la gavina ferida de descreença.

El cuc anacoreta

Imatge presa de la xarxa

Per Natasa Valentina Roman

Ix de la poma per tal d’iniciar l’ascesi de la rosa café en els teus llavis oblida la llum de la pedra el sexe del vent que desfà la cendra bufa a la fi una altra remor del riu t’exhala

El gusano anacoreta

A Natasa Valentina Roman

Sal de la manzana para iniciar el ascesis de la rosa café en tus labios olvida la luz de la piedra el sexo del viento que deshace la ceniza sopla al fin otro rumor del río te exhala

BESSÓ, Pere

Aquest poema escrit de forma poc racional, es podria agafar en fragments de sentit. El cuc que surt de la poma "per tal d'iniciar l'ascesi", és tal i com ho fa el poema que deixa mostrar el poeta que viu dins d'ell. La "rosa cafè en els teus llavis", perquè la poesia sempre prova de desvetllar-te. "oblida la llum de la pedra el sexe", la llum de la literatura, paraula que etimològicament vol dir feta sobre pedra, literatura que sempre contrasta amb allò físic, el sexe que l'ignora. "del vent que desfà la cendra", com l'art va més enllà de la mort, malgrat tot. La referència final a la remor del riu ho seria de la vida, en contrast amb l'anterior de nou. Un poema amb molta metapoesia, com un anacoreta es bolca en ell mateix.

Retort a una poeta inconeguda

Oh! Autumn, golden lonely swan

Natalia Govsha

Val, la tardor, un solitari cigne groc, però l’hivern sempre fou un estol de corbs eixits de poema.

 Respuesta a una poeta desconocida

.

Oh! Autumn, golden lonely swan

Natalia Govsha

Vale, el otoño, un solitario cisne amarillo, pero el invierno siempre fue una bandada de cuervos salidos de poema.

BESSÓ, Pere

A la tardor es manifesta el cigne que prové de l'aneguet lleig de l'estiu. Un cigne groc de la gelosia, com les flors grogues són les dels gelos. Però quan arriba l'hivern sempre és fet d'un "estol de corbs", símbol de la mort, del "mai més", que surten de la poesia, que hi troba la màxima inspiració, en aquesta mort.

Bressol de nit

Imatge presa del facebook de Mili Wolf

Un mar d’estels

encén un fosc desig.

Niu als teus llavis.

Cuna de noche

Para Mili Wolf

Un mar de estrellas

afán obscuro enciende.

Nido en tus labios.

BESSÓ, Pere

Sempre és la nit estrellada, la immensitat d'un "mar d'estels", que encén el "fosc desig", el que no es pot dir. El qual fa "niu als teus llavis", llavis metonímia de la poesia, alhora que símbol, perquè en ells es concentra el desig.

Teranyina de l'ànima

Imatge presa de la xarxa

já estava dentro da morte
e não sabia
Vera Lúcia de Oliveira...

 

L’escarabat, l’aranya,
qui n’és més a prop de la mort?

Telaraña del alma
 

já estava dentro da morte
e não sabia
Vera Lúcia de Oliveira...

El escarabajo, la araña,
¿quién está, di, más cerca de la muerte?

L'escarabat seria l'home, l'aranya la dona. Un a punt de ser trepitjat, l'altra que no caigui cap insecte a la seva tela d'aranya. Tots dos de precari, amb la mort rondant-los, sense saber-ho, com els amants no s'adonen que s'apropa el fi de la seva relació.

El dolç contrapunt

Imatge presa de la xarxa

Plîns şi rană
eşti, Mediterană!

Șerban Foarță

Ferida i plena,

oh mare meretriu Mediterrània!

El dulce contrapunto

Plîns şi rană
eşti, Mediterană!

Șerban Foarță

Herida y plena,

oh madre meretriz Mediterránea!

BESSÓ, Pere

El dolç contrapunt ho és entre ser "ferida i plena", amb dolor i benestar alhora, i també entre "mare" i "meretriu", amb dignitat i essent prostituta alhora. La Mediterrània acull el drama dels immigrants alhora que és bellíssima.

Paraules no dites

Imatge presa de la xarxa

La timidesa és l’altra cara de l’exaltació: traces de silenci en la blanca neu.

Palabras no dichas

La timidez es la otra cara de la exaltación: rastros de silencio en la blanca nieve.

BESSÓ, Pere

La timidesa, les paraules no dites, marquen com les paraules exaltades, en sentit contrari, són tan importants com elles, són la seva altra cara. Tan important el que es diu com el que no es diu. També la depressió és l'altra cara de l'eufòria.

A manera de comiat

Imatge presa de la xarxa

L’últim vers, com un peix exsangüe,

damunt del muscle:

de tu als quatre cantons del vent.

A modo de despedida

 El último verso, como un pez exangüe,

sobre el hombro:

de ti a las cuatro esquinas del viento.

BESSÓ, Pere

La conclusió d'un poema sempre és molt important, a vegades es tracta d'un epigrama fins i tot. S'hi arriba com si et desagnessis de dolor, i s'estén, més enllà de l'espatlla del poeta, la part del cos més propera al cap, "als quatre cantons del vent", el vent de l'art.

Desarnat del sentit

Imatge presa de la xarxa

Aquesta nit, què ha d’importar-te el frec de la rosa? Ni tans sols ets ja rerefons de la paraula viva en el pensament líric…

Desapolillado del sentido

Esta noche, ¿què ha de importarte el roce de la rosa? Ni tan sólo eres ya trasfondo de la palabra viva en el pensamiento lírico…

BESSÓ, Pere

La rosa, la poesia en contrast amb la vida (com deia Gilbert Bécaud a L'important c'est la rose), en la nit, en el terreny d'aquesta poesia, només et frega. Perquè ni tan sols és "rerefons", interpretació de "la paraula viva", la que és espontània (referència a Joan Maragall), en "el pensament líric", la filosofia en forma de metàfora o al·legoria, que són llegides pels crítics. Els quals s'identifiquen amb les arnes, els paràsits que viuen gràcies a la creació original. Sense ells, desarnant l'obra, però, la poesia potser no tindria el mateix valor (què ha d'importar-te?), el mateix sentit. Gran elogi i crítica alhora, doncs, de la interpretació.

8 d'octubre

Imatge presa de la xarxa

Al sexe més fosc de la pàtria,

l’arc del cel farcit de lluernes flonges.

8 d'octubre

En el sexo más hosco de la patria,

el arco iris cumplido de luciérnagas muelles.

BESSÓ, Pere

El 8 d'octubre són les vigílies de la Diada Nacional del País Valencià. La imatge del sexe la utilitza la veu poètica segurament perquè seria el punt d'unió entre "l'arc del cel" del dia i les "lluernes flonges" dins la nit. Un sexe sempre fosc, com el patriotisme, com l'amor al propi país, però que espera l'alba.

Pàl·lida llum

El blau assenyala en els teus pits

l’assedegada sendera de les estrelles.

Pálida luz

El azul señala en tus senos

La sedienta senda de las estrellas.

BESSÓ, Pere

Sensualitat de nit, com tot el que és intuïtiu, instintiu, i espiritual com el blau alhora. "l'assedegada sendera de les estrelles" ho és perquè els estels tenen set d'arribar a ser sols.