dijous, 31 de desembre de 2015
¿He estimat? ¿No he estimat? Jo no ho sé dir.
He desitjat o no? No ho sé sentir.
El que va ser i el que seria jeuen
dins la mateixa tomba. ¿I què és morir?
PESSOA, Fernando dins Robaiyat (Cançons de beure). Girona: Edicions de la l·l, 2014
Diu Milan Kundera a La immortalitat que només si no ens imaginem una altra vida sense la nostra parella és que estimem. La veu poètica, exigent amb ella mateixa, es pregunta si ha estimat. També es pregunta si ha desitjat. Si no desitges amb el cos, per exemple, es pot dir que no desitges? El passat i el que podia haver estat ja no hi són. Però la mort en aquest cas també és dubtosa. Un quartet en el millor estil d'Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa.
dimarts, 29 de desembre de 2015
Un dia vaig escriure
Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van repondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.
Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.
I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.
SAMPERE, Màrius, de La cançó de la metamorfosi (1995)
Dins Flux, de Jaume Subirana
La veu poètica sembla que parla de com abans creia que bàsicament fer poesia és trobar les metàfores per dir cada cosa.
Però fer poesia és alguna cosa més. Tot i desitjar ser comparada amb una altra paraula, ja que cada paraula "sent l'enveja permanent d'una altra", no pot renunciar al realisme del sentit original. És "pura indecisió", la del misteri que envolta la poesia. I "cada nom s'està morint vora el caliu", les cendres del foc on torna al "seu sentit primer i invariable".
Conclusió: la poesia és portar cap al silenci "el llavi de la terra", la prosa, amb la paraula breu i concisa, "justa". La que genera el tenir la visió exacta sobre el que es diu, amb metàfores o sense.
Etiquetes de comentaris:
Màrius,
Sampere i Passarell
divendres, 11 de desembre de 2015
El meu rellotge
Els instants
són fugissers,
el meu
rellotge els vol atrapar
en una cursa
que cada gambada té premi.
Tota la vida
en un instant
amb el seu horitzó a l’infinit.
El tic-tac
del meu rellotge
són somriures del sol i la lluna.
El meu rellotge
i jo
som u.
Els seus
tic-tac són batecs del cor
d’uns
missatges d’amor global.
El sol i la
lluna
li donen
corda cada dia.
Cada gambada
és un instant infinit,
cada respir
un anhel de victòria
i a
l’arribada m’espera la corona de llorer.
El meu
rellotge és jutge de la cursa.
SALA VILA, Joan dins Estones amb el meu silenci
El rellotge, per connotacions, seria la poesia de l'autor. La poesia que vol atrapar més que cap altra cosa els instants fugissers, que en cada gambada, cada pas, cada vers, té premi, el de la inspiració. Tota la vida es resumeix en "un instant/ amb el seu horitzó a l'infinit", en l'eternitat del que alhora és efímer. El tic-tac del rellotge, "tic" pel sol, "tac" per la lluna, són els somriures, l'alegria de la vida, de dia i de nit. La poesia i la veu poètica són u, són indissociables. El seu "tic-tac" de nou, són com "els batecs del cor", una nova imatge molt lírica. "A l'arribada m'espera la corona de llorer" del reconeixement dels altres. "El meu rellotge és jutge de la cursa", la crítica també és poesia. L'important és sempre la rosa, aquesta poesia. Brillant, brillant, aquest poema.
dimecres, 9 de desembre de 2015
Despulla última
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Último despojo
Muero cada noche entre palabras y silencios que deslumbran la metáfora del alba.
BESSÓ, Pere
La despulla última seria la "metàfora de l'alba", perquè una metàfora encabeix el significat com ho fa un cos amb l'ànima d'una persona. La veu poètica mor cada nit, territori de la poesia, tot lluitant amb les paraules i els silencis, que fins i tot enlluernen la metàfora de l'alba, el que també seria una metonímia de la mateixa poesia, perquè molt sovint una imatge fa el poema. Enlluernen la forma que vestirà el poema, amb el món interior del poeta, que mor i neix constantment.
dilluns, 7 de desembre de 2015
EL POEMA
De què serveix?
Què hi fa aquesta barana,
aquí,
just al centre del no-res?
NOGUEROL, Pep Joan dins Tetràgon d'exilis
De què serveix la forma d'un poema, que amaga el fons abstracte, el que no es pot expressar amb paraules? De què serveixen les convencions davant el gran amor? El que "no es pot abastar ni retenir mai", que he llegit alguna vegada. No serveixen de res, però ens hi aferrem.
Etiquetes de comentaris:
Noguerol Crespí,
Pep Joan
dimecres, 2 de desembre de 2015
La sexuació dels diners
A Clara Coria
En la fàbrica del vers Ibrahim juga a despullar la pantomima de l’amor escrit...
(Com si fóra el darrer refugi.)
La sexuación de los dineros
A Clara Coria
En la fábrica del verso Ibrahim juega a desnudar la pantomima del amor escrito....
(Como si fuera el último refugio.)
(Como si fuera el último refugio.)
BESSÓ, Pere
Ibrahim com a poeta palestí, entre molts d'altres significats. La "fàbrica del vers", com si un vers pogués fer-se mecànicament, és tan contradictori com "despullar la pantomima de l'amor escrit", perquè aquest hauria de ser sense paraules, gran paradoxa. I és que l'amor escrit seria una imatge de l'inefable, el que no es pot expressar amb paraules però alhora s'expressa amb la poesia. Els diners i el sexe van associats, desgraciadament. El darrer refugi en seria aquesta poesia.
Un dels poemes més rodons que he llegit de Pere Bessó.
dimecres, 25 de novembre de 2015
Virtut del càncer
No deixaràs de banda
el cranc mandrós,
que és germà de la lluna.
No dejarás de lado
el cangrejo indolente,
que hermano es de la luna.
BESSÓ, Pere
Un cranc camina del revés, com la lluna quan sembla recular creix. De la mateixa manera no s'ha de deixar de banda el viure en el passat. La memòria és important.
divendres, 20 de novembre de 2015
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
La
llum
dels
teus
llavis
en
la
foscor
del
desig
feréstec.
Ceguera
La
luz
de
tus
labios
en
la
oscuridad
del
deseo
salvaje.
BESSÓ, Pere
Els llavis farien llum perquè són metonímia de la poesia, que es fa amb paraules. Llum enmig de la ceguera del desig, que no controlem. O sigui, més racional que el desig salvatge.
dissabte, 14 de novembre de 2015
Flor del sentit
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
.
Peak and down
Peak and down
El foc de l'ànima
-cap amunt, cap avall-
frega la pell...
-cap amunt, cap avall-
frega la pell...
Flor del sentit
.
Peak and down
Peak and down
Fuego del alma
-hacia arriba, hacia abajo-
rozando la piel...
-hacia arriba, hacia abajo-
rozando la piel...
BESSÓ, Pere
Com les flames, com els xiprers de Van Gogh, de baix cap a dalt i de dalt cap a baix, el foc de l'ànima, espiritual com una espelma, alhora frega la superfície del nostre cos. Allò local és el més universal, creia Joan Miró. El sentit es fa present com una flor, de manera caduca, però profunda com la superfície del mar.
divendres, 13 de novembre de 2015
Bressolament
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
El darrer somni,
revolica de núvols
al teu coixí.
Mecida
Último sueño,
revoltijo de nubes
en tu almohada.
BESSÓ, Pere
Una doble imatge literària: hi hauria una metàfora que identifica els núvols amb el coixí pel que tenen de semblant, blancs i flonjos. I alhora seria una metonímia perquè al costat del coixí es tenen els somnis; el darrer, sempre el més important. Entre la "revolica de núvols", l'irracional inconscient.
dimecres, 11 de novembre de 2015
Regressió del vell insomne
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Als teus ulls la cendra de les històries
que petgen, greus, l'asfalt de l'ànima...
Regresión de viejo insomne
En tus ojos la ceniza de las historias
que pisan, graves, el asfalto del alma…
BESSÓ, Pere
En els ulls d'un vell insomne, el que ja no pot somniar, les històries apagades que trepitgen fent mal encara en "l'asfalt de l'ànima", un oxymoron, perquè l'ànima no es pot trepitjar, ni és feta d'asfalt, sinó tot el contrari generalment. Però ho fan, malgrat tot, des d'un punt de vista realista.
dimarts, 10 de novembre de 2015
A la recerca de l'edén
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
A David de Dorian
Necessita el silenci de silencis,
com la paraula d’esclafits i d’ecos.
tal como la palabra de estallidos y de ecos.
BESSÓ, Pere
La creativitat sorgeix quan menys te l'esperes, tot i que se cerca com l'Edén, sorgeix enmig del silenci més absolut. El necessita, aquest silenci, com la poesia necessita el feedback dels aplaudiments i les interpretacions dels crítics, digui el que digui Edgar Allan Poe (les "mesquines compensacions"). Per cert, aquest poema m'embadaleix.
divendres, 6 de novembre de 2015
Somni de Príap
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Papallones i flocs de neu,
dues meitats en l’arbre del desig.
Sueño de Príapo
Mariposas y copos de nieve,
dos mitades en el árbol del deseo.
BESSÓ, Pere
Papallones a la panxa, és el que diu que et passa quan ets enamorat. A qui escriu això mai no l'hi ha passat, però. Més aviat és de la banda del desig en fred, espiritual. Però en tot cas, el desig s'alimenta generalment dels dos extrems, les arrels i la superfície de "l'arbre del desig", el contrast que genera el sentiment. La referència a Príap, ho seria del desig sexual però que es troba somniant alhora.
dimecres, 4 de novembre de 2015
Ulls enllorats
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Al cantó del meu carrer d’infantesa hi ha una mort grossa que només s’alimenta a l’aguait dels esclats i besllums de la nit de pedra.
Ojos empañados
En la esquina de mi calle de infancia hay una muerte gruesa que sólo se alimenta al acecho de los vislumbres y destellos de la noche de piedra.
.Palabra de Fleur Adcock.
BESSÓ, Pere
El primer amor de la infantesa, segurament, és el que ha topat amb la cantonada del carrer de la vida, amb la "mort grossa", la més dolorosa, la petrificació de la qual s'alimenta tan sols de la brillantor de la poesia, de la nit on es manifesta el record d'aquest amor.
dissabte, 31 d’octubre de 2015
Divinitat extrema
![]() |
RIO al seu fb |
Assenyales el món,
una punta de tu, subtil
capciró en punt.
DIVINIDAD EXTREMA
Ah, señalas el mundo,
una punta de ti, sutil
yema de dedo en punto.
BESSÓ, Pere
Com una cosa molt gran en una de molt petita, el capciró del dit assenyala el món sencer, Déu inclòs. La poesia ho fa, de manera extremadament subtil.
divendres, 30 d’octubre de 2015
El vol de gavina errabunda
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
A Denisa Popescu
No té enyor ni neguit l’ocell ferit, ai, de la descreença
que s’envola enllà dels punts cardinals de la memòria,
tot picotejant mar endins l’últim espill de seda.
El vuelo de gaviota errabunda
A Denisa Popescu
No tiene añoranza ni desazón el pájaro herido, ay, del descreimiento que se eleva más allá de los puntos cardinales de la memoria, aun picoteando mar adentro el último espejo de seda.
BESSÓ, Pere
Hi ha alguna relació que no genera pas nostàlgia, ganes de repetir, en qualsevol direcció que es vagi, de manera errabunda després d'aquesta relació. Encara que es continuï "picotejant" la immensitat del mar, la poesia de l'"últim espill de seda", el de la maduresa. Les campanes de la imatge serien com els quatre punts cardinals de la memòria, que ressonen en la gavina ferida de descreença.
dimecres, 28 d’octubre de 2015
El cuc anacoreta
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Per Natasa Valentina Roman
Ix de la poma per tal d’iniciar l’ascesi de la rosa café en els teus llavis oblida la llum de la pedra el sexe del vent que desfà la cendra bufa a la fi una altra remor del riu t’exhala
El gusano anacoreta
A Natasa Valentina Roman
Sal de la manzana para iniciar el ascesis de la rosa café en tus labios olvida la luz de la piedra el sexo del viento que deshace la ceniza sopla al fin otro rumor del río te exhala
BESSÓ, Pere
Aquest poema escrit de forma poc racional, es podria agafar en fragments de sentit. El cuc que surt de la poma "per tal d'iniciar l'ascesi", és tal i com ho fa el poema que deixa mostrar el poeta que viu dins d'ell. La "rosa cafè en els teus llavis", perquè la poesia sempre prova de desvetllar-te. "oblida la llum de la pedra el sexe", la llum de la literatura, paraula que etimològicament vol dir feta sobre pedra, literatura que sempre contrasta amb allò físic, el sexe que l'ignora. "del vent que desfà la cendra", com l'art va més enllà de la mort, malgrat tot. La referència final a la remor del riu ho seria de la vida, en contrast amb l'anterior de nou. Un poema amb molta metapoesia, com un anacoreta es bolca en ell mateix.
diumenge, 25 d’octubre de 2015
Retort a una poeta inconeguda
Oh! Autumn, golden lonely swan
Natalia Govsha
Respuesta a una poeta desconocida
.
Oh! Autumn, golden lonely swan
Natalia Govsha
Vale, el otoño, un solitario cisne amarillo, pero el invierno siempre fue una bandada de cuervos salidos de poema.
BESSÓ, Pere
A la tardor es manifesta el cigne que prové de l'aneguet lleig de l'estiu. Un cigne groc de la gelosia, com les flors grogues són les dels gelos. Però quan arriba l'hivern sempre és fet d'un "estol de corbs", símbol de la mort, del "mai més", que surten de la poesia, que hi troba la màxima inspiració, en aquesta mort.
divendres, 23 d’octubre de 2015
Bressol de nit
![]() |
Imatge presa del facebook de Mili Wolf |
Un mar d’estels
encén un fosc desig.
Niu als teus llavis.
Cuna de noche
Para Mili Wolf
Un mar de estrellas
afán obscuro enciende.
Nido en tus labios.
BESSÓ, Pere
Sempre és la nit estrellada, la immensitat d'un "mar d'estels", que encén el "fosc desig", el que no es pot dir. El qual fa "niu als teus llavis", llavis metonímia de la poesia, alhora que símbol, perquè en ells es concentra el desig.
dilluns, 19 d’octubre de 2015
Teranyina de l'ànima
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
já estava dentro da morte
e não sabia
Vera Lúcia de Oliveira...
e não sabia
Vera Lúcia de Oliveira...
L’escarabat, l’aranya,
qui n’és més a prop de la mort?
qui n’és més a prop de la mort?
Telaraña del alma
já estava dentro da morte
e não sabia
Vera Lúcia de Oliveira...
El escarabajo, la araña,
¿quién está, di, más cerca de la muerte?
L'escarabat seria l'home, l'aranya la dona. Un a punt de ser trepitjat, l'altra que no caigui cap insecte a la seva tela d'aranya. Tots dos de precari, amb la mort rondant-los, sense saber-ho, com els amants no s'adonen que s'apropa el fi de la seva relació.
diumenge, 18 d’octubre de 2015
El dolç contrapunt
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Plîns şi rană
eşti, Mediterană!
eşti, Mediterană!
Șerban Foarță
Ferida i plena,
oh mare meretriu Mediterrània!
El dulce contrapunto
Plîns şi rană
eşti, Mediterană!
eşti, Mediterană!
Șerban Foarță
Herida y plena,
oh madre meretriz Mediterránea!BESSÓ, Pere
El dolç contrapunt ho és entre ser "ferida i plena", amb dolor i benestar alhora, i també entre "mare" i "meretriu", amb dignitat i essent prostituta alhora. La Mediterrània acull el drama dels immigrants alhora que és bellíssima.
divendres, 16 d’octubre de 2015
Paraules no dites
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
La timidesa és l’altra cara de l’exaltació: traces de silenci en la blanca neu.
Palabras no dichas
La timidez es la otra cara de la exaltación: rastros de silencio en la blanca nieve.
BESSÓ, Pere
La timidesa, les paraules no dites, marquen com les paraules exaltades, en sentit contrari, són tan importants com elles, són la seva altra cara. Tan important el que es diu com el que no es diu. També la depressió és l'altra cara de l'eufòria.
dimarts, 13 d’octubre de 2015
A manera de comiat
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
L’últim vers, com un peix exsangüe,
damunt del muscle:
de tu als quatre cantons del vent.
El último verso, como un pez exangüe,
sobre el hombro:
de ti a las cuatro esquinas del viento.
BESSÓ, Pere
La conclusió d'un poema sempre és molt important, a vegades es tracta d'un epigrama fins i tot. S'hi arriba com si et desagnessis de dolor, i s'estén, més enllà de l'espatlla del poeta, la part del cos més propera al cap, "als quatre cantons del vent", el vent de l'art.
dissabte, 10 d’octubre de 2015
Desarnat del sentit
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Aquesta nit, què ha d’importar-te el frec de la rosa? Ni tans sols ets ja rerefons de la paraula viva en el pensament líric…
Desapolillado del sentido
Esta noche, ¿què ha de importarte el roce de la rosa? Ni tan sólo eres ya trasfondo de la palabra viva en el pensamiento lírico…
BESSÓ, Pere
La rosa, la poesia en contrast amb la vida (com deia Gilbert Bécaud a L'important c'est la rose), en la nit, en el terreny d'aquesta poesia, només et frega. Perquè ni tan sols és "rerefons", interpretació de "la paraula viva", la que és espontània (referència a Joan Maragall), en "el pensament líric", la filosofia en forma de metàfora o al·legoria, que són llegides pels crítics. Els quals s'identifiquen amb les arnes, els paràsits que viuen gràcies a la creació original. Sense ells, desarnant l'obra, però, la poesia potser no tindria el mateix valor (què ha d'importar-te?), el mateix sentit. Gran elogi i crítica alhora, doncs, de la interpretació.
divendres, 9 d’octubre de 2015
8 d'octubre
![]() |
Imatge presa de la xarxa |
Al sexe més fosc de la pàtria,
l’arc del cel farcit de lluernes flonges.
8 d'octubre
En el sexo más hosco de la patria,
el arco iris cumplido de luciérnagas muelles.BESSÓ, Pere
El 8 d'octubre són les vigílies de la Diada Nacional del País Valencià. La imatge del sexe la utilitza la veu poètica segurament perquè seria el punt d'unió entre "l'arc del cel" del dia i les "lluernes flonges" dins la nit. Un sexe sempre fosc, com el patriotisme, com l'amor al propi país, però que espera l'alba.
dimecres, 7 d’octubre de 2015
Pàl·lida llum
El blau assenyala en els teus pits
l’assedegada sendera de les estrelles.
Pálida luz
El azul señala en tus senos
La sedienta senda de las estrellas.
BESSÓ, Pere
Sensualitat de nit, com tot el que és intuïtiu, instintiu, i espiritual com el blau alhora. "l'assedegada sendera de les estrelles" ho és perquè els estels tenen set d'arribar a ser sols.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)