És quan corro que hi veig clar

A cada albada
torno a ser carn i ossos. 
Sovint desperto d’un somni 
per viure  malsons 
i, a voltes, sóc la gota 
que cau lliscant 
pel vidre 
o la fusta, plena de corcs, 
empresonada sota el vernís, 
o sóc un punt i a part 
al bell mig de l’infinit, 
atrapat en la semàntica 
de l’existència. 

Tanmateix, em llevo, 
em disfresso 
i em dibuixo somriures 
als llavis 
mentre els ulls em ploren 
en silenci, sabent-se buits.          

- Quantes petites farses                      
dins la Gran Farsa! - 

I suporto hores i hores 
fins que, 
cansat de pensament, 
a cada posta, 
tanco els ulls de nou
 per deixar de ser 
carn i ossos. 
I, allà, on el subconscient 
no entén de disfresses, 
visc altres vides… 
Com aquell que s’atipa 
de vins barats. 

ABELLANEDA, Joan dins 2015 ESQUITXOS D'UNA VIDA... Tot esperant el 27-S

Cada cop que neix el dia neixem de nou amb ell, de "carn i ossos", som plens de vida. A vegades és més dura la realitat que no la ficció. Com una gota, la poesia que fa la veu poètica, o com un corc invisible rere la forma del poema. També com "un punt i apart/ al bell mig de l'infinit", el del poema envoltat del silenci blanc de la pàgina.

Tot i aquesta duresa, ens envoltem d'empatia per lluitar-hi, el que al capdavall només és una "farsa". I quan torna la nit, deixa la veu poètica de ser de carn i ossos per entrar en el subconscient que no hi "entén de disfresses", no se'l pot enganyar pas. Tot i que només és un vi barat en relació amb la vida que es desitja. El títol parlaria d'aquest subconscient de quan es dorm, però en contrast amb el "corro", tan relacionat amb la vida.

Algun dia...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la il·lusió del retorn.

S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l'espontaneïtat més irracional,

i lluita per retrobar-la.

Necessita tant estimar!

A cada nova paraula

mor un xic el poeta

per entendre més la vida.

Algun dia,

tant s'hi val si viu o no,

qualcú li entendrà

i en aquell moment precís

serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.

Miralls

Allà on només els moviments són present,

on les mirades blanques es troben

atemorint-se i es posen a lloc.....

Allà voldria anar jo.

Allà on no existeix el revers;

on l'espai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

Allà on hi ha l'essència...

Allà voldria anar jo,

a l'altre costat del mirall.

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

Allà on només és present, estàtic, el que no es manté precisament immòbil, on les mirades innocents tenen vergonya, allà és on el poeta s'identifica. Allà on no hi ha cap costat fosc, on es pot abastar tot amb la intel·ligència, on només accedeix la màgia, la poesia; poesia que és el que hi ha a l'altre costat del mirall, del poema. En definitiva, la veu poètica voldria que la vida fos com els versos.

Plors de sang

Segueixo buscant rere els arbres

il.lusions perdudes, segueixo…

Hi ha tantes petjades al camí, tantes…

Tants camins, tants…

I jo no em reconec entre les ombres

i em perdo, em perdo…

Encalço rastres erronis ;

erràtic, errant, em perdo

i a la vora dels precipicis

caic exhaust

entre plors de sang;  i crido…

Hi ha tants crits a l’aire,

tants ressons,

que no em reconec la veu

i m’enyoro, m’enyoro tant…

Em tapo les orelles près pel pànic

mentre tanco els ulls

amb el desig de sentir i veure clar,

però sóc cec i sord i mut…

Ets tu qui em fa alçar

i és per això que em busco als teus  ulls

allà, al fons de les mirades,

on segurament va néixer l’espurna primicera de l’existència.

ABELLANEDA, Joan. Dins 2012

Els arbres que s'arrelen són com els poemes rere els quals la veu poètica continua cercant "les il·lusions perdudes". El passat deixa petjades al camí sempre, tot i que són ombres distorsionades on no es reconeix. Els precipicis a la vora dels quals cau, errant, són el risc que corre d'anar errant. Plora sang, tant és el seu dolor. Crida, i ressonen els seus crits, de manera que no reconeix la seva veu en els lectors dels seus poemes. S'enyora molt, com sol passar amb certs passats. Fa poesia amb el desig de "sentir i veure clar", però només és "cec, sord i mut" al capdavall. Hi ha algú que farà alçar la veu poètica de nou, en els ulls de la qual tornaria a "néixer l'espurna primicera de l'existència", l'origen de tot.