Sucres
Crèiem ser pedra,
ínfima lluentor
d’albes arestes.
Diluïts
per endolcir
en reflexos
la negra amargor.
Fent una espiral
que ens xucla
en renovellat batec
i ens dissol fosos
al fons de la tassa.
CASAS, Rafel, dins el bloc La Cerdanya des de Can Fanga
"Crèiem ser pedra", inderrocables, eterns, monolítics. Però acabem diluïts en la foscor del cafè, de la nit, acabem trepitjant el terra, perquè la nostra duresa, la nostra integritat, és feta com de minúsculs granets de sucre (que es disolen com aquests versos amb tants d'espais en blanc), perquè som humans. De l'"espiral/ que ens xucla" anirem a parar al fons de tot, al fons de la tassa. Encara que aquesta no fós la nostra intenció, la de fondre'ns en l'empatia, que ens porta de nou a fugir-ne en l'art, a delliurar-nos-en amb aquest poema.
Fa 1 setmana
Entrades
