Eva

Ara, si vols, atura’t una estona,
dama dels llargs exilis.
Pensa que finalment ets al jardí de roses.
Deixa ja d’evocar la lluita de la serp
a la cerca de la nostra fosca nissaga.
I, en tot cas, banayat en la dolça desídia
dels naips orbs en escart,
abans que la pluja no esborre
tots els senyals
de la carn que una vegada fou jove,
abans que el foc no recreme el recer
de les teues natges,
i eleve la flama els fluids
que nodriren les roses ombriues
enmig de la humil gespa despullada,
on el mos del llavi i l’os del penediment
jauen en la desmemòria
i sobreviuen davall de la pell en muda
que adorm el teu llinatge,
l’eterna son dels noms secrets.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La veu poètica es dirigeix a Eva en abstracte (i a una dona en concret alhora, segurament), “dama dels llargs exilis”: o sigui de l’exili respecte al paradís, que ho és per a tota l’eternitat en teoria. “finalment ets al jardí de roses”, la fa reflexionar, la fa creure que ja s’ha superat el pecat original. “Deixa ja d’evocar la lluita de la serp”, o sigui, no pensis en el mal de la “nostra fosca nissaga”, la humanitat fosca d’entrada. “banya’t en la dolça desídia”, o sigui, sigues mandrosa, no et preocupis tant de guanyar-te el pa amb la suor del front, “desídia/ dels naips orbs”, ja que la sort és cega. “abans que la pluja no esborre/ tots els senyals/ de la carn que una vegada fou jove” (la pluja que va de dalt a baix, és el que erosiona, metafòricament, la bellesa),“abans que el foc no recreme el recer/ de les teves natges”, el foc que ens torna cendra. “el mos del llavi i l’os del penediment” (la mossegada carnal i la costella d’Eva: com quan es tasta una llimona atractiva però que és amarga, incomestible, i aleshores et trobes amb l’os). Aquest penediment, del qual no se’n té memòria, de totes maneres perviu “davall de la pell en muda” (en la serp de nou, o gràcies al poema que transmuta la realitat en un poema). Les referències al son ho venen a ser dels poemes, també, perquè s’identifica el dormir i la poesia generalment. “l’eterna son dels noms secrets” faria referència a la incògnita del nom de “la protagonista d’un poema”, que deia Margarit, que queda en la bíblica “Eva”. És una exhortació a obrir les finestres a l’experiència, sense prejudicis, tot i que matisada.

XXVI

El coltell al llavi: clavecí sagnant de les més altes notes.

BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis

El coltell fereix, el llavi parla. Les més altes notes surten del dolor, de les ferides, amb les quals els llavis parlen, el poeta escriu. “El clavecí sagnant”: allò amb què es fa música, art, és amb el que es compara el coltell al llavi, per l’escaiença. Dolor i creació unides, doncs. Hi ha la tesi contrària, que l’art prové del plaer, o com a mínim del goig. A vegades ho és tot alhora.

Ploure és un verb d’aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.

I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra,
satisfet del llarg viatge.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (19)

“Ploure”, i les gotes, sembla que són, per d’altres poemes que vindran, metàfora de la poesia, que de gota en gota cobreixen l’estimada. L’“aigua fosa” és una oxymoron: l’aigua no es pot fondre pas com la lava, és tot el contrari. Es tractaria d’una passió continguda en cada vers, la poesia és freda per fora i crema per dins, com un volcà. “No pot viure sense tu”, sense ella, “esclava humida de tocar-te” (física i virtualment).

El sol, el contrari de la pluja, té enveja de la poesia, i es torna com ella, gràcies a l’ombra, allò més espiritual que el poema projecta. L’ombra és com la poesia, és com la nit, on el sol acaba el “llarg viatge” del dia, de la vida. D’aquesta manera parla del sol en concret i en abstracte, el sol de tota una vida.

En mester de bruixa,
m’aclofo als fogons
i en coc amb paraules
milers de pocions.

En mester de bruixa,
m’acosto als infants
els explico contes
i els ensenyo cants.

A dins la marmita,
engrunes de sol
amb polsims de pena
i un raig d’il·lusió,

llàgrimes en gotes,
rialles i cançons,
bàlsam de tendresa :
faig poció d’amor.

Un cop destil·lada,
la guardo en flascó,
la deixo envellir-se
com el vi més bo.

Si algú me’n demana,
li’n dono de grat :
ja en faré de nova
quan s’haurà acabat.

I si no me’n volen,
no m’hi amoïno pas,
un cop envellida
és més eficaç.

En mester de bruixa,
en faré llavors
i aniré a escampar-les
pels camps i pel bosc.

PI i RUSIÑOL, Carla

La poesia com a bruixeria, perquè els versos són màgics sempre. Feta de les experiències vitals, tant les tristes com les barrejades de llum. Llàgrimes que es converteixen en gotes de poesia, rialles en remei contra allò prosaic, fent-ne poció d'amor: "si la música és l'aliment de l'amor,/ continueu tocant, doneu-me'n un excés", deia Shakespeare. Destil·lada, la veu poètica deixa la poesia "envellir-se/ com el vi més bo": és una idea relacionada amb la teoria al voltant de la creació poètica que tenia Gabriel Ferrater, de com l'amor perdut sura al cap dels anys, a vegades no es perd del tot, la poesia ajuda a recuperar-lo. També la bona poesia, com els bons amics, millora deixada reposar, amb els anys. "ja en faré de nova/ quan s'haurà acabat": la poesia, però, no s'acaba mai, sobretot en les interpretacions. Tampoc s'acaba en ella mateixa, sempre es pot dir alguna cosa nova.

Si us perdeu en la nit
busqueu-vos un recer
no espereu a l'albada.

PUIGCARBÓ, F. Bloc Haikus

Davant la foscor gairebé total, convé de no aspirar a trobar l’alba, el blanc o negre, sinó buscar-te un recer temporal, fet de clarobscurs, que et permeti a la llarga de sortir a la llum del dia. El recer temporal pot ser un llibre, molts llibres, un dels millors refugis que tenim les persones, i tot el que l’envolta: el món del que es pot fer actualment per la web 2.0, per exemple.

Som tots u:
pell cremada i ossos adormits
que adoren el sol aspergint-se d’aigua residual,
ben preparats per esdevenir vidre tou.
Terra.
Pols.
Aigua altra vegada.
Boira.
Ells ja calculaven una altra creació.

Acabàvem el passeig del matí
a l’altra platgeta dita dels capellans,
ben lluny, és clar, de la que us contava abans.
Allà es banyaven, xafarderies, amb banyadors ratllats
tots els clergues de les rodalies
i fins i tot algun seminarista gran,
i devien jugar també a pilota, havent desat el breviari
curosament embolicat per mor de la sorra.
Però jo, els capellans
sempre els havia vist més aviat esblanqueïts.
La via seguia recta amunt, lluent
cap a Barcelona, no aspiràvem pas a gaire més.
Oliveres i atzavares punxaven l’aire blanc i blau
que aromava apartaments i banyadors rossos
de noies brunes.
Els pins eren torts i miraven tots al nord.

XIRINACS, Olga, Óssa Major

“Som tots u”, “pell cremada i ossos adormits”, “per esdevenir vidre tou”: la nuesa ens unifica, i tornant-nos morenos sembla que ens fonem, essent més unificats encara (sense connotacions negatives). “Terra./ Pols./ Aigua altra vegada./ Boira.”: el cicle normal de la vida, que no és eterna, de la terra al cel i de nou a la terra. “Ells ja calculaven una altra creació”, només de la terra al cel, la pretesa a través d’Adam i Eva, la dels capellans, que són més aviat esblanqueïts, per puritans. “Oliveres i atzavares” són plantes del sud. “Els pins eren torts i miraven tots al nord”: s’han de cargolar molt per mirar cap al nord, simbòlicament, al fred. O bé és que és al nord que tendien els banyistes atrevits en la postguerra. Cap a Barcelona, “no aspiràvem pas a gaire més”. Poema que critica la mentalitat religiosa de l’època, la de la dictadura.

Aquesta nit el somni

Aquesta nit és la nit és la nit més obscura
del teu cos,
perquè és la nit matèria dels teus somnis
llaurats en l’or de la infantesa,
un deix de llum, pols de carbó, una mà
de terra, i la font més severa
on es banyaven els dits innocents
de la regalimança.
Davall d’aquest somni
vingueren els homes com serpents
atretes pel vent del teu monyo,
les veus que esglaiaren els tarongers del pati,
les estacions successives de les flors
abandonades enmig de la palla,
els focs badats pels vins de les gerres,
els níguls errabunds per la humitat
de les fuites del blau turquí en trencar l’alba,
la fatiga de cada cosa anunciada
pels estels fugaços,
i el reflex d’aquelles dones
que construïren la casa
amb el fang escanyat de cada somni,
la sorra, les pedretes i el peix
de cada xarxa,
les mateixes dones que abans somiaren
per tu no podien abandonar el món
en què havien somiat la imatge teua,
i coneixien l’argument més dur de la nit,
de penes aombrada la carn:
per a elles la història de la nit
només pertanyia als coves del teu cos
curat per la morosa cicatriu de la prudència
amagada al foc dels homes.
Res per això no compensa que tornes
a la riba d’aquest somni sense empremta
si els llençols damunt les aigües
no combaten definitivament l’espill
de la teua son indeclinable,
i vencedora, en despertar, ens mostres
enorgullida, com totes elles,
el cap reluctant de l’amant
digne d’una reina.

BESSÓ, Pere Només per a dones

La nit acostuma a ser metàfora de l’inconscient, on s’encabeixen els somnis “llaurats en l’or de la infantesa”, en el dia, en l’edat d’or que acostuma a ser aquesta època de la vida. També té relació, la nit, amb el cos, amb els sentits, l’ànima s’identificaria amb el dia. El que queda de la infantesa és “un deix de llum”, com el de la lluna, “pols de carbó”, fusta carbonitzada de la passió oblidada, i “la font més severa”, orígen de tota saviesa, però “de regalimança”, plena de dolçor.

Més enllà del somni se li apropen els homes com serpents del paradís, referint-se a la dona protagonista del poema, atrets “pel vent del teu monyo”, atrets per l’ornament artístic que simbolitza el monyo. Tant els tarongers com les flors, el fruit de l’amor o l’enamorament mateix, la passió en definitiva, s’amaguen com una agulla en un paller, com “flors/ abandonades enmig de la palla”, que seria el que només es pot recuperar amb la memòria involuntària, amb la creativitat. Com l’aigua que s’evapora i fa un nígul, un núvol, amb les experiències de la vida. Les relacions frustrades, tot i que el somni escanya el fang de la realitat, i perquè la xarxa d’una relació encabeix tant el bo com el dolent, conformen les diferents dones que ella ha estat.

Res però, no compensa el tornar al somni “sense empremta”, immaterial, del dia, si els llençols, els núvols “no combaten definitivament l’espill/ de la teua son indeclinable” (que seria la lluna reflectint el sol, en la nit, en el son, que s’ha d’assumir necessàriament), i “en despertar” se’ns mostra el cap, encara que de mala gana, "reluctant", del sol.

II
Al telar de les roses, tres germanes...

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis

El telar, en relació al teixit, es allà on es produeix la tela, el text del poema. Les roses, “tres germanes”, podria referir-se a una metafòrica santíssima trinitat: l’autor, l’obra i el lector.

S’amaga el sol del vespre
mentre el teu braç, al meu recer,
busca l’ample tacte dels anys.
El desig de carícies, que tant hem sadollat,
ens farà companyia encara,
tot i l’escalfor que s’allunya,
tot i la llum que escapa.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (18)

Hi ha una pervivència, una constància de l’amor en el capvespre de la vida. “L’ample tacte dels anys”: el temps també fa, també esculpeix una relació. Es tracta d’una sinestèsia, la de barrejar el sentit del temps amb el tacte. Temps que es pot tocar, alhora que les carícies perduren, el tacte continua en el temps. Tot i minvar l’escalfor i la llum de la vida, perviu “el desig de carícies”. Pla deia: “El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent; el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps”. La veu poètica fa un intent d’unir espai amb temps en aquest poema, doncs.

Del plany a la rialla,
de la mort a la vida,
de la glòria al no res,
només hi ha una mirada,
una paraula, un gest.
Per què he deixat així
el meu cor, el meu jo,
al capriciós destí
que tu vulguis donar-li?.
Hi jugues i no ho saps...
L’infant orb riu a pler,
de mi, a la meva esquena.

PI i RUSIÑOL, Carla

Som fràgils com “una espurna de mimosa al vent”, que deia Papasseit. Un poema, una paraula, et pot canviar l’estat d’ànim, sobretot si ets sensible, sobretot si ets com un nen. Tot el que puja baixa i tot el que baixa puja, moltes vegades de cop i volta. Els amics costen molt de fer i es perden en un instant. No s’hauria de deixar l’autoestima a les mans dels altres. L’altre no hauria de ser el sol per a hom, com a molt només un raig de llum (això no és meu, però s'escau aquí). Normalment aquest altre és completament inconscient del mal que et fa, rient com un “infant orb”, amb la innocència perversa dels nens, en un sentit diferent a l'anterior ús, la paraula nen, ja que tot té dues cares, com a mínim.

Plou damunt la vila
tot s'esdevé tranquil,
repòs dels somnis.

Puigcarbó, F., Haikus

Els somnis, com l’aigua dels núvols, tendeixen cap amunt, en evaporar-se. De tant en tant s’ha de tocar una mica de peus a terra, per poder volar millor. La pluja, com la tristesa, és tan natural com el bon temps, que deia Pessoa.

Quan vaig tornar als anys tendres,
la flor de Sant Joan deia el teu nom, feréstega,
a cops del groc prou aspre:
botons de tiges grises van descordar tot l’enyor
de tant temps adormit.
Els anys que hi havia al darrera
portaven vestits de xiscle de falcia,
feien olor de lluna, sal i espígol.
Tenien el color de la caseta en runes
crestallada de mareselva i vidalba,
i l’escalf de les dolces fogueres d’entranyats capvespres.
Tornaven a l’oïda el parrupeig de la tórtora que venia a la finestra,
el plàcid borbolleig del cafè a l’olleta de test
i les nostres veus que s’encalçaven
fins que els estels s’havien apagat.

Tots aquests febles ornaments amagaven la teva absència,
potser el teu oblit
-alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma-
i ara els descloc per recitar
amb veu blana
aquest llibre d’hores tan efímeres com l’alenar dels déus.

XIRINACS, Olga Óssa Major

La veu poètica explica com va tornar al passat, amb nom de Joan, en ple juny (“groc prou aspre” de les espigues del blat). “botons de tiges grises” ( joc de paraula amb la planta del botó i el botó d’una peça de roba que es descorda) la feren recordar, “descordar" (fer visible) "tot l’enyor” contingut: recordar és tornar al cor, etimològicament. Com fa la magdalena de Proust. “Els anys que hi havia al darrere” eren plens de poesia. Eren en runes, però molt líriques, amb l’encant de les herbes silvestres. Els records “amagaven la teva absència, potser el teu oblit”: aquí es posa molt líric, el poema, l’oblit seria com l’“alacaiguda volva de rosa, neu, papallona, ploma” són totes coses molt lleugeres, “tan efímeres com l’alenar dels déus”. Es tracta de l’eterna lluita contra el pas del temps, contra la transitorietat de la vida humana. Jo sóc de les persones que creuen que l’amor és etern, si més no en la memòria. N’hi ha que troben de mal gust de dir versos com “My love is that, that rivers cannot quench”. Però, com en tot, en l’amor també hi ha diferències.

L’ombra definitiva

Ets dona fronterera,
contradictòria:
pell d’eben però corfa de taronja.
Recorda-ho:
al mateix llanguiment
resta l’essència de l’ombra,
semblant a la condemna
de mustigar-te a poc a poc.
No voldries fugir
de la còmoda foscúria a mitges,
però tampoc no se’t permet
de trencar definitivament l’alba.
Ets un excipient confús,
rètol de la llum clandestina,
l’entremig més diàfan.

BESSÓ, Pere Només per a dones

“Ets perillosa,/ no saps el que vols”, diu la cançó en anglès. Podria tractar-se d’una dona que no té pas clar si estima. L’ombra fugissera, alhora és definitiva, una contradicció, doncs. L’eben són fustes molt dures, la taronja de dins és flonja. L’ombra, l’ànima, l’esperit, la idea, resideix “al mateix llanguiment”, l’art s’adquireix amb l’edat en gran part, en “la condemna de mustigar-te a poc a poc” (ars longa, vita brevis). També l'amor creix amb el temps a vegades (d'altres mor amb el temps). No vol fugir, ella, només a mitges de la foscor, però tampoc vol arribar a l’alba, hi ha qui no vol sortir de la caverna per no ser enlluernat. És un “excipient confús”, un continent de no se sap què és, un “rètol de la llum clandestina”, o sigui que proclama als quatre vents una llum que ha de ser amagada, “l’entremig més diàfan” un clarobscur que alhora només és blanc o només és negre, que no sembla tenir dubtes. Tot el poema reflecteix una contradicció constant, en contradicció fins i tot amb la mateixa contradicció que és un entremig. Té una gran riquesa d’imatges, seria una metàfora estesa, no té pèrdua, com es pot veure.

I
Al llindar de la set, hi ha una mar que ens
percaça.

BESSÓ, Pere
Iteràncies, interferències i grafitis


Quan traspasses el llindar de la teva set, en obrir la finestra o la porta del teu cor, es desencadena la pel·lícula, la "mar que ens percaça", que ens cerca amb insistència amb cada onada. És una mica com el naixement de l'alba, s'ha dit que el moment més fosc de tota la nit. Es pot referir tant a l'acte creatiu com a un outburst amorós, perquè si fa no fa és el mateix, a diferent escala.

Pel que fa al títol del llibre, "iteràncies" està dient que hi pot haver repeticions, "interferències" que hi trobarem contrastos, i "grafitis" que es tracta de brevíssims poemes, com les frases a la porta d'un lababo. La veritat és que és un prodigi de creativitat en molt poques paraules.

1986

Com un cop de vent
que obre de bat a bat la finestra,
i omple d’aire nou la meva cambra,
i dóna llum als meus mobles.

Com una onada de cel
que m’inunda, m’arronsa i se m’emporta,
com una vareta màgica
que em transforma,
que em ressuscita cada cop que et veig.

Perquè t’estimo,
perquè m’estimo que m’estimis.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (13)

Senzill, curt i ras (tot i que la veritat rarament és simple, que deia Wilde): està enamorat. Amb una força equivalent a la d’un Petrarca, com es veurà en els versos escrits vint-i-dos anys més tard. L’eufòria de l’enamorament és total, allò que ha de ser recordat d’ara en endavant com l’origen de tot, com “l’arrel de tota saviesa” a la vida, que diu Evelyn Waugh.


2008

M’agrada dir-te,
pronunciar les cinc lletres
que intenten descriure el teu nom,
mentre ondula la roba que et toca,
mentre rellisca l’aigua que et mulla,
juganera, el riure del teu cos.

Però el llenguatge és tendre encara
i el caliu dels mots, abraçat, es fon
a les parpelles que em miren.

TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits (17)

Li agrada de pronunciar el seu nom, el significant que té tant de significat per a ell. “cinc lletres/ que intenten descriure el seu nom”, que no surt en cap poema, només en la dedicatòria al principi del llibre: és habitual en els poetes. Tot i que ja fa vint-i-dos anys de l’anterior poema, “el llenguatge és tendre encara”: som inexperts en tot, sobretot en les relacions sentimentals. “el caliu dels mots, abraçat, es fon/ a les parpelles que em miren”: paraules i vista, esperit i cos, connectats. Vista que se n’aniria cap als poemes, per exemple, punt d’unió, d’amor entre els dos que s’estimen, que encara estan enamorats.

Aquest llibre té tres parts: una escrita el 1986, un sol poema, sobre l’enamorament, la flor. Després venen trenta-set poemes que descriuen l’amor, el fruit. Finalment nou poemes més, que són d’altres temes. Els poemes centrals i els finals sumats fan quaranta-cinc poemes, com l’edat del poeta, que podrien simbolitzar la plenitud d’aquests anys, bàsicament viscuts amb ella i per ella, la Maite.

32.

Ample paisatge
on més lent és el canvi.
Potser jo hi sobro.

FORMOSA, Feliu

La manca de canvi s’identifica amb Parmènides, si l’ample paisatge no canvia mai, es poden perdre millores; si la veu poètica no s’adapta a la vida, és que potser és més com Heràclit, en qui la realitat és com un riu, que mai no és el mateix. Potser hi sobra, en aquest paisatge, és com un aneguet lleig en aquest cas, s’ha de dedicar a ser cigne, a allò per al que serveix, la poesia, que, en contrast amb la prosa, té molt d’Heràclit. La prosa és allò compacte, es correspon amb l’anàlisi, per això existeix el kerning, l’espai de prosa; la poesia és allò puntual, sintetitzat, més aviat.

Perquè, al capdavall, les interpretacions són múltiples i mudables, per sort, com s’ha vist al llarg d’aquests 32 haikus, que he publicat sense el permís de l’autor. El repte era de comentar-los tots, de principi a final, i això és arriscat: n’hi ha de més bons i de menys, igual com passa amb les meves interpretacions. Gràcies a tots els que em seguiu habitualment!

31.

Travesso l’era.
Una oca estén les ales.
No ve la calma.

FORMOSA, Feliu

No ve la calma, perquè com l’oca, la veu poètica no vola pas en travessar el poema. En travessar l’era, metàforicament, on se separa el gra de la palla, la idea de la realització: no ha aconseguit el que volia, volar.

30.

Solitud: somni.
Discussió: esperança.
Pausa: recança.

FORMOSA, Feliu

El somni s’identificaria amb el futur, és en la solitud que s’origina, per mitjà de “l’ajornament”, que diu Kafka, en el refús a casar-se, per exemple. La recança, la pausa, amb el passat, que no deixa viure tranquil, a vegades: “l’absolució aparent” (també d'El procés), el passat tot sol és insuficient. L’esperança o discussió, es correspon amb el present, la vida en funcionament, allò que cal viure. L’acció, doncs, en equilibri entre la solitud i la pausa, de nou un entrepà de versos.

29.

Els sons de l’arpa
Van entrellaçant somnis
A mitja tarda.

FORMOSA, Feliu

Les notes entrellacen matí i tarda, passat i futur, en l’equilibri, la serenor de la mitja tarda. Ho fa sinestèsicament, barrejant els sons amb els somnis (l’art permet de somniar), de fet la mateixa música és abstracta com un somni.“Si la música és l’aliment de l’amor,/ continueu tocant, doneu-me’n un excés”, que deia el duc d’Orsino a Nit de reis, de Shakespeare.

28.

Un so de flauta.
(Un parèntesi al centre.)
Un nou cometa.

FORMOSA, Feliu

Un entrepà fet de música i estrelles, amb un parèntesi, un descans per tocar de peus a terra. Entre la poesia i més poesia, la prosa, quina delícia. Després de la reflexió, l’acció, i viceversa. Temps i contrast, he llegit algun cop, per als humans, que no són pas cap déu, que ho sap tot d’entrada. Jo mateixa sempre remato els meus comentaris a l'últim moment, com ara.

27.

Tarda serena.
Els altiplans confien
que res no minvi.

FORMOSA, Feliu

Tant de bo "sempre fos setembre" (de Jaume Subirana), i tinguéssim la maduresa de la vida, amb la seva serenor, però sense que hom sigui massa vell, sense "que res no minvi". Els altiplans confien que no hi hagi torrentades, ni sequera, en una personificació: es tracta de la veu poètica, la que ho desitja.

26.

Em segueix l’home
del tamborí. M’oblido
d’allà on anava.

FORMOSA, Feliu

Deixa les cabòries, possiblement deixa d’escriure, per un tamborí que el segueix, que li crida més l’atenció, com passa a vegades a la vida (podria ser que fos una mica infidel fins i tot). Aquest haiku és en un sentit contrari a l’últim, el 25, i és relacionat amb el 16 sobretot. No es pot matar tot el que és gras.

25.

El bosc t’enganya
amb un soroll continu.
Passen els dies.

FORMOSA, Feliu

Hi ha una aparent vida en el bosc, que no permet la veu poètica de trobar la poesia que cerca, només comptant amb allò immediat, amb l’empatia. Passen els dies vanament, sense més sentit. La veu poètica considera més real l’art que la vida, en definitiva, allò que hi ha més enllà del bosc, dels arbres que no deixen apreciar el vent, la poesia, com caldria.

24.

Escull els còdols
entre l’aigua que corre
i et sabràs lliure.

FORMOSA, Feliu

L’espontaneïtat és primordial per sentir-se lliure, deixar-se anar controladament, d’acord amb la natura. Els còdols són erosionats de manera natural per l’aigua, a més. La vida és en moviment, i cal alçar-se, saltar contínuament per aferrar els cables de la sort, cal provar d’atrapar els còdols en l’aigua en passar, sense cesar mai, sense baixar de la bicicleta, continuar en marxa.

23.

Torna a ser hora
de pintar amb groc de cadmi
parets de cingles.

FORMOSA, Feliu

Entre la profunditat del cadmi en els jaciments, i la passió dels cingles, precipicis romàntics. Torna a ser hora de trobar les dues coses juntes. Dos en un, o un en dos, “només connecta”, que diu Forster. La terra i el cel, la nit i el dia, la realitat i el somni, la naturalesa i allò artificial, l’empatia i l'abstracció, la resposta animal i l’afecte, tot entremesclat amb l’amor, la creativitat.

22.

Els vells dilemes.
Dialèctica viva
d’ocells i arbres.

FORMOSA, Feliu

Dialèctica vella, però viva, entre dos elements: els ocells, el poder volar, la poesia, per un cantó. Els arbres, l’arrelar-se a un lloc, el tocar de peus a terra, la prosa, per l’altre. Dilemes de la humanitat, sembla, que s’han de resoldre alhora, si es vol ser mínimament feliç. La sintaxi, la fonologia per un cantó, i la literatura més elevada, alhora, per exemple, per a un filòleg. Idea que extrec del llibre Camí d’amor de Francesc Mompó.

21.

La lluna queia
Damunt els sots feréstecs.
Algú vetllava.

FORMOSA, Feliu

Els sots feréstecs són símbol de salvatgia. “Algú vetllava”, de ser despert, de racionalitat. La lluna els il.lumina tots dos, perquè la poesia és feta durant la nit, metafòricament, misteriosament, en oposició a la claredat del dia. Vetllant o no, essent més racional o més surrealista, tota té el mateix origen, el mateix nucli.

20.

Humida calma.
Una cantata amara
la boira baixa.

FORMOSA, Feliu

La boira baixa: com en un quadre de Turner, en no veure-hi clar hi ha lucidesa, art, per paradoxal que sembli. La cantata (com en l'anterior poema) l’amara, la boira, perquè sap què porta dins, quins fruits pot arribar a donar l’aparent mancança, com el cep pelat que tard o d’hora farà fruit. El talent no sol néixer de l’abundància, l’autenticitat és austera, tot i que per ser artista s’ha de disposar d’un cert coixí, o tenir una feina que no ocupi tot el dia.