Si em vaga...

Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu sot.

CARNER, Josep. Dins Supervivent d'un cant remot a cura de Jaume Aulet

La veu poètica manifesta les seves intencions: sobreviure al "cant remot", a la poesia generada per l'antic amor, el primer. Lluitar per, encara que vell, no anar a parar al llot, "contra les ires", contra la manca d'empatia. No parlar, com un jutge, "només mirant": més val conèixer que no pas que et coneguin. Arrelar-se a la terra, a la vida per donar fruit, "com la paret en el seu sòtol". En definitiva, proclama el seu desig de viure encara que sigui com a supervivent.

Cançó d'un doble amor

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

CARNER, Josep

Més enllà del sentit literal d'aquest poema, la constatació d'un doble amor, hi haurien els possibles significats per connotació del que seria un poema al·legòric. L'amor per l'amiga blanca i la bruna alhora, pel seu contrast, em recorden el "M'exalta el nou i m'enamora el vell" de Foix. També podria dir: "estimo la poesia transparent tant com l'obscura", per exemple. En aquesta pluralitat de sentits resideix la riquesa de la poesia.

Fi

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.
La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;
la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.

CARNER, Josep

Sense que les coses s’acabessin, no les valoraríem, diu Eduard Punset. Sobretot les més fràgils, com la mirada, la besada i l’amor, que també se’n van amb una cosa tan fràgil com un principi de posta, o un “fil de vent”. És la tesi contrària a Petrarca i el seu amor etern, d’ell i de Laura alhora.

Obsessió lunar

A aquesta flonja lluna femenina
tot li fa de mirall:
mar innombrable, rierol de vall
i cada gota de serena fina
suspesa en un final de teranyina
entre els dos esbarzers d’un pedruscall,
i, si mai rastre d’una vida bella
baixés pel riu entre els vorals florits,
els ulls estranyament embadalits
de qui es negà per ella.

CARNER, Josep

És curiós el plantejament del poema: la lluna, que reflecteix la llum del sol, alhora és reflectida pel mar, el rierol, “cada gota de serena”, i fins i tot aquesta gota, en una cosa tan delicada com una teranyina, que atrapa, metafòricament, la seva llum. El “rastre d’una vida bella”: podria ser la del poeta, i més per quan parla d’“els ulls estranyament embadalits/ de qui es negà per ella”: es podria tractar de la mort per amor, encara que només sigui la mort en vida. El rastre de l’amor del poeta corre en la seva poesia, com en un riu. La lluna es converteix en una obsessió per a ell, la lluna que per definició no es pot tenir, és inaccessible.

Destins

La nit és lleu. Els dos amants s’han adormit.
Té dos presents l’Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l’enyor? A qui l’oblit?

CARNER, Josep Els millors poemes Proa, 1998


Sembla que no hi hagi més sortida, segons aquest poema: o estimes, o ets estimat. El qui estima de debò, en tot cas, és aquell al qual l’amor sol retornar en forma d’enyor, anys més tard. La resta, aparences, que es convertiran en oblit, com es mereixen, però tristament. De present no ho és gaire, l'oblit, per cert.


Canticel

Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau,
ceptre i palau.

Per l’ala lleu d’una virtut
mon goig daria,
i el tros que em resta, mig romput,
de joventut.

CARNER, Josep Els millors poemes, Proa, 1998


Per a mi, la vela, l’ala lleu d’una virtut, no és res més que la poesia, un vers, enmig de la inmensitat de la vida. Per ella perdria el poc de joventut que li queda. També aquesta vela en el mar blau, una cosa molt gran en una de molt petita, pot ser el mateix amor, una única vela solitària.

Cor fidel

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’impossible cara tendra.-
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, calent, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo só d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.-
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera
Cap al camí de l’alba fugissera
Pel tros d’escala que no mena enlloc.

CARNER, Josep, Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1968.

El títol és molt significatiu: es tracta d’un cor fidel, que potser no d’un cos fidel, que al llarg de la vida ha hagut de claudicar. És la fidelitat de l’ànima, doncs. Amor i dolor solen anar units, “una dolor que va al dellà del seny” és perquè no és pròpia de la raó sinó de la passió, no passa per l’enteniment. Es troba en l’inconscient, amb esperança vana, d’un amor que ha passat de palau a ruïnes. Del qual és lladre, perquè ja no és seu, fins i tot ha de robar-ne els records. El foc de l’amor, inesgotable en el cor, “animarà la morta polseguera” en la poesia, l’amor reviurà en l’obra, quan del foc ja només quedi pols en l’exterior. "Jo sé d'on ve l'inesgotable foc": és conscient del seu inconscient, sap perfectament qui estima, quin és el motor de la seva poesia, de la seva vida: és una imatge que em captiva, la d'aquest vers (més el següent). Pujarà, doncs, amb passió, per l’escala que porta al buit. Encara que el cor es mantingui fidel, la vida sempre sol anar per un altre cantó.