Llenç solar

Per a l’Anna

Algú em va dir que el nostre amor ferotge

seria un mar de llum i de tendresa,

com un quadre en un bell matí de boira

que enyora l’amplitud d’un llenç solar.

Durant molts anys t’he estat buscant en somnis

al llarg de matinades intangibles

que naixien al cor de cada platja.

No hi havia a l’arena cap petjada

ni un sol bes dels teus llavis, vent del nord,

que m’oferissin, plenes, les onades.

Cap indici d’un dia que comença

amb la llum i el color que tens als ulls,

cap regne ja perdut a les fronteres

de la terra amb un cel fet d’ambre gris.

Vindrà l’hivern constant que ja m’espera

després de tots els mars del teu oblit.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

"Llenç solar": la poesia que es troba en un quadre (el poema), en un bell matí de boira", la prosa. També les "matinades intangibles" serien la poesia. "Durant molts anys t'he estat buscant en somnis": ella ja era en la seva obra. "No hi havia a l'arena cap petjada" ( li va costar de trobar-la). "Cap indici d’un dia que comença/ amb la llum i el color que tens als ulls": són uns versos molt lírics, que connoten que ella és per a ell un gran amor. Encara que la relació s'hagi acabat, perdura com l'"ambre gris". "Vindrà l'hivern" en què l'oblit d'ella li farà estimar-la més encara, "l'hivern constant" de la seva constància en estimar-la.

Quan arribis

Vull veure núvols nous travessar els teus paisatges,
que siguis cel immens i que et diguin poeta.
La llum es va alentint quan penetra als portals
perquè el llenç dels teus ulls, amorós, la contingui.
La claror retinguda és un mirall del mar
en què els teus horitzons reflecteixen un somni.
¿Vindràs quan l'aire càlid perfumi aquest desembre
de camèlies rosades i estornells hivernals?
Quan arribis sabré que brotaran les iuques,
que els camins s'estendran entre la neu cansada
i res no morirà perquè seràs la vida.
Em portaràs la llum i entendré la bellesa,
s'amansiran les hores i veuran els jardins
com floreixen de nou els llavis dels poetes.

CLARÀ, Israel. Pluja de nit

Aquest "quan arribis" podria ser una imatge per parlar de quan l'altre arribi a la seva poesia, en abstracte. Els "núvols nous", els poemes, el "cel immens", la poesia. El "llenç dels teus ulls" (la visió de l'artista), "la claror retinguda" (el que queda del dia), serien de nou l'art que és un "mirall del mar" (d'allò més gran), dels "horitzons que reflecteixen un somni", com ho sol fer la poesia. Primer sembla que parla de la poesia de l'altra pesona. En ple desembre, el mes que comença l'hivern, ella ha de venir a omplir la seva pròpia obra de calidesa, en definitiva, arribant a l'inconscient que es projecta en la poesia, els "llavis dels poetes".

En una tarda sola

Hi ha dies que recordo allò que vaig escriure
en una tarda sola: tots els antics poemes
que escrivia en silenci, com escric aquests versos
mentre plou mar endins, en alguna altra terra,
perquè en aquesta terra, ja se sap, fa molt temps
que no plou ni plourà com hauria de ploure.
Però invento metàfores per amansir tempestes,
per refrenar ventades, perquè el sol sempre brilli
a les estances noves que el pensament desitja.
Són records que s’inventa una ment tan malalta
que fins i tot amors ferotges i terribles
li semblen un regal dels anys i la memòria.
Quanta glòria als poemes, quant d’amor que s’explica
en una tarda sola mentre els nens criden lluny
i juguen a pilota. L’estavellen als vidres
de cotxes i finestres i els veïns s’enrabien
i els criden mentre ells riuen, i fugen, i s’amaguen
i tornen i aleshores s’aparten una mica.
En una sola tarda s’escriuen molts poemes
que donen fe de vida sencera del que estima,
perquè el que estima viu infinites vegades
i li calen poetes. Mentrestant, als terrats
es va eixugant la roba, s’estenen les bugades
als patis adossats, i les dones que cuinen
el dinar per demà preparen un suquet
i unes postres molt dolces. Alguns escriurem versos
que llegiran persones que no es perden ni senten
en una tarda sola, i qui sap si algun dia
aquests que no comprenen poemes ni poetes
trobaran als seus versos l’amor que no coneixen.
Les cases, el diumenge, són espais en penombra,
claror de llums secretes, cases on la gent cuina
el dinar dels poetes i estoven les bugades,
i fan la roba neta, i una ventada eixuga
la ràbia que no es renta, el dolor dels que temen.
Passa això mentre penso en Celan i en Pavese,
en tots els suïcides que somien abismes,
en roses que no són de ningú que les vegi,
i escric, i torno a escriure molt més del que caldria,
escric per als que ploren, en una tarda sola,
i s’amaguen als cotxes, rere portes obertes,
en el fum de les cuines, al fred dels safaretjos.
El sabó de la roba que el vent remou i plega
és una escuma d’ona en una mar eterna,
és una tarda sola, mentre penso en Pavese,
en la dona que enyoro, en tants i tants poemes
que vaig escriure un dia a la mare perduda,
als avis que em cuidaven, al pare que m’espera,
als amics que em visiten, a tardes de diumenge
com aquesta en què el món em torna a l’aventura
i va escurçant els dies, i van passant les coses.
Quant d’amor dins els ulls, quanta tendresa fora,
tanta vida viscuda en una tarda sola.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit

"En una tarda sola": a vegades darrere un sol vers hi ha una vida sencera, escrita en un període de temps brevíssim en comparació. Lligat amb el títol del poemari, "Pluja de nit", el poeta diu que no plou el que caldria en la seva terra, la de la seva vida, pateix secada immaterial. Tant, que fins i tot valora "amors ferotges i terribles", perquè "li semblen un regal dels anys i la memòria", formen part de la seva vida. "El que estima viu infinites vegades": a través de la poesia sobretot. Mentrestant, la vida corre, però no esborra "la ràbia que no es renta", tampoc es renta amb la poesia, tot i que la ràbia en sigui l'origen. El poeta concentra en aquesta tarda sola molta producció, "molt més del que caldria", segurament obsessivament, com si no hi hagués demà, "el dinar per demà" simbòlic que preparen "les dones que cuinen": la vida paral·lela a ell que escriu. Finalment: "Quant d'amor dins els ulls," (l'amor els ulls el xerren, diu el refrany) "quanta tendresa fora,/" (en els versos), "tanta vida viscuda en una tarda sola": la del passat i la del futur alhora, perquè l'art es nodreix del passat i "s'anticipa a la vida", que diu Gabriel Janer Manila.

Pluja de nit

Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.

CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910

"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.

Trenc d'alba

Brillaves com el sol quan despuntava el dia.
Jo et veia, dins els ulls, les darreres estrelles
mentre una lluna etèria vestia un cel llunyà.
Es desvetllava el món perquè tu el contenies
i era tendre escoltar-te cantar cançons d’amor,
il·luminar els ampits de flors i de promeses,
entapissar l’escala dels jardins senyorials
amb el teu pas morós entretingut a l’alba.
Quanta música sona sota aquests cels diürns
que és arpegi d’hivern quan degoten les fulles.
Estenies la llum invencible i ferotge
com un amor dolcíssim que havia de tornar,
i eres igual que el sol, una llarga tendresa
feta de vida nova que ha renascut del mar.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Un poema molt líric sobre el desvetllament de l'enamorament. La persona estimada és com si contingués el món, un element molt gran en un de molt petit, el reflex en els ulls per exemple. La música del dia es convertirà en "arpegi d'hivern quan degoten les fulles", aquella successió de sons disjunts en què es convertirà l'harmonia d'ara. Però alhora és "un amor dolcíssim que havia de tornar" en la poesia, com només ho fan els amors de debò. Quan l'amor "ha renascut del mar", allò inabastable, incommesurable.

Bateig marítim

Hi ha un home que es despulla i entra a l’aigua.
Fa temps es despullava per entrar
al seu cos que era inici de bellesa.
Quina mar, quines ones, el seu cos,
bategant i esquitxant plaers d’escuma,
pessigolles de sal. És com un trànsit
de peixos molt petits damunt el tacte,
el color de les algues i el mirall
en el reflex sublim de la carn tendra.
Hi ha un home que es despulla i entra a un mar
que és tan sols el record d’aquell cos d’ella,
un vol lleuger d’ocells que el temps dibuixa
sobre un cel on s’apaguen les estrelles,
i és el destí de l’home, allò que sap,
despullar-se i rentar l’amor dins l’aigua
quan es retroba amb una pell humida
en submergir-se al fons del mar llunyà.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Aquest poema em recorda els Manel, i la cançó "Al mar". És una meravella com parla de l'acte sexual que connota l'entrar en el mar. Era "inici de bellesa" la joventut de l'altra persona. Les ones, els "plaers d'escuma", les "pessigolles de sal", tot són metàfores d'allò sensual. "el mirall/ en el reflex sublim de la carn tendra": el seu cos es reflecteix en la seva poesia, el mar "que és tansols el record d'aquell cos d'ella". Mar on s'ha batejat el poeta, allò que és origen del que és ara. "despullar-se i rentar l'amor dins l'aigua": el que fem amb la poesia, ennoblir les nostres vides. A la llarga, encara que les estrelles s'apaguin, es retrobarà amb una pell humida en entrar de nou ben "al fons del mar llunyà".

L'home sol

Quan arribes a casa de la feina i descanses
penses en ella sola. És un pensament tendre.
Ho fas sovint quan mires la ciutat solitària,
la taula desparada, la llum que entra i dibuixa
—llum de la tarda— un cercle de tristor a les imatges
de la casa tan trista en què vius i recordes.
Penses en ella sola, fa temps que l’estimaves.
Els jardins i les places són el vell testimoni
de la mà que ara truca a una porta tancada,
d’una ombra que és la seva que fa temps t’abraçava.
Ho estimaves tot, d’ella. I és així, quan arribes
a casa de la feina, que has de parlar en veu baixa
i imaginar que és just, potser, que estiguis sol,
que siguis sempre lluny i sentis veus que callen.
I saps que el plor retorna si escolta les paraules
omplint racons i places. Perquè tu l’enyoraves.
Les places són desertes. Ets un home que arriba
tan cansat de la feina i pensa que és tristíssim
no trobar ningú a casa, un petó, un gest amable,
i travessar la porta, el dolor d’esperar-la.
Arribes en silenci i saps que ella podria,
amb la llum dels seus ulls, amb la seva paraula,
omplir tots els racons i il·luminar la casa.
Ets l’home que s’atura, un hivern que comença
i un record que s’acaba. Ets un home que passa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Poema que parlaria d'un amor perdut, i de l'enyorament, que fins i tot també s'ha perdut. "la mà que ara truca a una porta tancada" és una imatge colpidora, així com "una ombra que és la seva que fa temps t'abraçava": l'ombra sol fer referència a l'ànima, en una metonímia, perquè d'abraçar només ho pot fer el cos. És bonic "ho estimaves tot, d'ella". Això és difícil de dir d'algú. La veu poètica arriba a imaginar que "és just" que estigui sol. Però hi ha certes cabòries que caldria esbandir a vegades, no ha de ser necessàriament culpa seva. "que siguis sempre lluny" em recorda Margarit quan sosté que l'únic lluny és el passat irrecuperable. "i sentis veus que callen", una paradoxa de com el silenci és sorollós a vegades. Un "home que s'atura" és anàleg a "un hivern que comença", l'hivern ho atura tot, acaba amb el record, però a vegades el congela perquè reneixi en la poesia. "Ets un home que passa", tots ho som.

Memòria del pare

Sé que he tingut un pare.
Perquè el meu fill ho pugui dir també de mi

De vegades veiem els carrers solitaris.
Contemplem el crepuscle, caminem cap a l’alba.
A fora es fa de nit, som els éssers que callen,
que estimen en silenci. La veu que és dins els llavis
ens diu el nom, ens parla. Parlaré d’aquest home
que ara em somriu, que pensa en la boira desfeta
entre les torres blaves. Parlaré del meu pare,
d’aquest gegant que sempre venia i m’agafava
quan anàvem al port. Pujàvem a les barques
i rèiem sota un cel que s’estenia plàcid,
vànova d’alegria al bell mig de la tarda.
Al llarg d’aquells passeigs que fèiem per la sorra
ell m’explicava el mar. Em deia: «¿Veus? El far,
la llum que brilla a l’aigua, els mariners que tornen,
la sal i les onades.» I jo deia: «Tinc por»,
i ell em besava. Sempre em cantava cançons
que embellien històries i aventures passades.
També hi havia el blau que mai no s’assemblava
al blau d’un altre instant. Enfilàvem turons
i descobria els camps, les antigues arbrades,
em deia que la guerra va ser ferotge arreu,
que molta gent moria a la terra cremada,
coses que no s’expliquen als nens que volen viure
feliços en l’absència del dolor i l’enyorança.
Jo m’anava fent gran caminant en silenci
al costat d’aquell home que sé que m’estimava
amb un amor tan ple que el món el pressentia
al seu cor i al mirall de la nostra mirada.
Embellia els jardins amb un cant de paraules
i em deia la ciutat, aquella llum tan blanca
de les altes façanes retinguda als balcons,
als vidres de les cases. Una dona escombrava
i fregava un portal, netejava una escala,
i la vèiem tots dos, ens somreia i parlàvem
del fred que no venia, de la vida que passa
a poc a poc, dels anys, dels records, de la mare.
I s’anava fent fosc. Caminàvem i anàvem
l’un al costat de l’altre, sense dir res. Callàvem
fins que se’ns feia l’hora de tornar cap a casa.
Va passar el temps. Sovint recordàvem la mare.
Aquella nit, com sempre, vam caminar en silenci
i el pare m’explicava la tristor que tornava
quan travessàvem junts els carrers i les places.
Sabíem que aquell dia ploraríem amb l’alba.
Tota la nit a peu. La lluna acompanyava
el nostre plor silent. Havíem de trobar-nos
amb el que érem, amb tot el que més enyoràvem.
Tota la nit ben junts, caminant amb el pare,
i em vaig fer gran així, potser sense adonar-me’n.
S’esvaïen reflexos, les estrelles semblaven
desfer-se enllà dels núvols. El dia començava.
I així, caminant junts, abraçats a l’albada,
he recordat avui la teva veu cansada.
Estima amb mi la llum, mira com brilla l’aigua,
contempla amb mi l’aurora i el sol que despuntava
ressorgint d’aquell mar que era bell per nosaltres.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

És bo de contemplar el crepuscle, simbòlicament, i caminar cap a l'alba, que sempre hi hauria d'estar esperant-nos. De nit és quan viu la poesia, els "que estimen el silenci" són els poetes. El "cel que s'estenia plàcid,/ vànova d'alegria al bell mig de la tarda" és una metàfora preciosa, el cel els protegia d'alguna manera. La veu poètica recorda que en ensenyar-li el mar el seu pare, ell deia: "Tinc por", com tots els nens, com tots els primitius, com tots els poetes davant la natura, davant la vida. És conscient que "hi havia un blau que no s'assemblava/ al blau d'un altre instant" (cada moment no s'assemblava amb cap altre, perquè no l'envoltava la monotonia). El pare li explicava la duresa, l'horror de la guerra, "coses que no s'expliquen als nens", el que Margarit diu a "Casa de Misericòrdia": "sempre són falsos els finals dels contes,/ perquè no es suïcidin els infants". El poema continua parlant de com el poeta i el seu pare caminaven fins a l'alba, i en parla com si el pare hi fós present, perquè per a ell encara ho és, també la mare. Amb l'alba retrobarien el que més enyoraven, i per això plorarien, potser de felicitat.

Les hores aturades

Les hores s’aturaven als rellotges
perquè era molt més lent el teu amor
que el temps impetuós de la bellesa.
Hi havia solitud als cels glaçats
quan les fosques gavines se n’anaven
a una terra nascuda de la llum.
Haurem perdut un mar de coses belles
que ens tornarà l’estiu més bondadós,
i tu que tant m’estimes m’abandones
als braços de la pluja quan fa fred,
quan s’imposa a la nit sempre acostada,
l’amor de tu que escalfa cada hivern.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

Les hores sempre s'aturen en la poesia. L'amor de l'altra persona pot ser més lent i perdurable que la bellesa, que passa ràpid. Però l'amor se'n va amb el fred, com les gavines. Tot passa, tot torna, amb un nou estiu, tot i que pel camí "haurem perdut un mar de coses belles". Aquella qui tant l'estima l'abandona a la intempèrie, la nit, l'hivern, tot i que l'amor o el seu record escalfin cada hivern. Això és el més important de tot, que l'altre no t'hagi dit que no, que diu Alberoni.

Cistells de fruita

Ja són buits els cistells de la fruita madura.
La nostra primavera és un record que emigra
a la terra del fred. Fórem hostes dels déus
i em vas donar la vida, amb les mans transparents
quan em tocaves l’ànima, amb la pell i amb la sang,
amb la tarda que espera un amant que no arriba
i la llum que s’escola per les persianes closes.
I arribaves i tot renaixia de sobte
com una gran certesa: eres els camps de blat,
l’assutzena i la fruita que madura a l’estiu,
un cos evanescent en la tarda morosa
i el vent que arriba lent i fa plorar les roses.

CLARÀ, Israel Pluja de nit

L’altra persona ha estimat la veu poètica “amb la pell i amb la sang”, en cos i ànima. El món exterior s’escolava “per les persianes closes” abans de conèixer-la, que malgrat tot no han pogut impedir el seu pas en la seva vida i la seva poesia. Amb ella era com un renaixement, amb la preciosa imatge de “la fruita que madura a l’estiu”. Era una qüestió “evanescent”, espiritual. El millor és el vers del final: “i el vent que arriba i fa plorar les roses”. El vent, la poesia; les roses, els poemes, que els fa plorar aquest vent, que els omple de sentiment.

Arribada

Venies pel carrer travessant un hivern
que encara es commovia. Era perquè arribaves.
Entreobries la porta i deixaves enrere
l’olor del vent gelat, aquell soroll metàl·lic
que abaltia les mans, els ulls i les mirades.
Aleshores entraves i portaves amb tu
tot l’escalf d’aquell temps de la teva presència:
desvetllaves la casa del seu son hivernal,
obries els espais, tocaves el piano
i observaves el mar des de la teva alçada
d’ocell que sempre torna quan l’hivern se n’ha anat.
Amb un amor així poblàvem els racons
d’una terra infinita de llum i de bellesa
i amb la llenya de l’arbre de tot bé i de tot mal
enceníem el foc de la nostra tendresa.

CLARÀ, Israel Pluja de nit . Barcelona: Viena, 2010

El primer poema d'aquest llibre i es diu "Arribada", simbòlicament, ja que descriu l'aparició en la seva vida de l'altra persona. Una entrada "travessant un hivern/ que encara es commovia": una metàfora, aquesta imatge, que agafa un període de temps, el de l'hivern, per parlar de la buidor de la seva vida fins que ha arribat l'altra, com la primavera i les orenetes tornen. "i amb la llenya de l'arbre de tot bé i de tot mal", una imatge bíblica per parlar de la passió física indirectament, com n'hauria de parlar sempre un poeta. Un deu de poema, molt líric i molt entenedor alhora.

I et guardo entre els jardins de la meva memòria
silent en les converses, en les remors ingent,
llunyà en el temps, l'espai i el nom de la infantesa,
allà on s'esquincen cicles d'esferes transparents.
Perquè en sàpigues fer les joguines maldestres
que et permetin tornar, retornar i retornar-nos
a una altra pluja, a algun cel blau que, sense tu,
giragonsi la llum d’albades intangibles.
Perquè et sàpiguen dir els meus ulls novament
i tantes nits obscures que he il·luminat de vida,
amatent, tan sols, sempre, a l’oasi d'amor
que has deixat per deserts amb dunes innombrables.
Revinclarà el solstici de la sang i l'enyor
per fer-te ponents nous d'insomnis sense límit,
i et tornarem els noms sense espera ni fi.
Et guardo entre els jardins de la meva memòria
un racó de paradís.

CLARÀ, Israel, Un racó de paradís , 2005

El poeta guarda en els jardins de la memòria, una illa de bellesa, el record de l'altra persona. Aquesta es fa notar pel seu silenci, absència, en les converses, el dia, i per ser grandiosa quan els altres només fan remor, la nit. És llunyana com el passat i l'espai de la infantesa. L'altra persona ho és tot, "pluja" i "cel blau", tristesa i alegria, que , en ser absent, portarà a "albades intangibles", les de la poesia, que "tantes nits obscures" ha il·luminat amb els seus versos. El solstici i el ponent, els punts màxims on arriba la seva claror, es tornen "noms sense espera ni fi", una metonímia per parlar de la poesia de nou. Hi ha una correspondència entre l'"oasi d'amor/ que has deixat per deserts amb dunes innombrables" (bellíssim) i els "jardins de la meva memòria/ un racó de paradís". Segurament que no faria poesia si no fos per l'altra persona, amb la poesia li queda un racó de paradís, com un rastre de neu que encara no s'ha fos ni ho farà.

M'he buidat de tot odi, de l'espera de tu
que em corseca per dins i em pren els somnis.
T'he retrobat intacta en aquests cels,
sota els paisatges breus d'aquesta illa nocturna.

Fruita fresca, llimones, uns ulls que són ponent,
les vinyes cap al tard, una estranya promesa;
i sempre en marea alta la teva absència trista,
que desfàs quan arribes, quan et tornes record.

Em vas donar l'amor que vaig desitjar un dia.
Dóna’m ara la vida per combatre la mort.

CLARÀ, Israel, L'illa dels morts, 2008

L'odi i l'espera de l'altra, el passat, prenen els somnis a la veu poètica, que se'n buida, per retrobar l'altra persona intacta en els "cels" i "l'illa nocturna" de la poesia. També és poesia "la marea alta" de la seva "absència trista" quan es torna record. Ella li va donar l'amor de la llum del sol un dia, ara li demana que il·lumini la lluna de la nit, de la mort, que li permeti de lluitar "desarmat", que diu Margarit.