Be-bop

Ofendre la feblesa amb el desig
enamorar el migdia amb paraules de mitjanit
rebentar portes i costums lògiques
subornar pells amb tisores
entre quatre parets inventar persecucions
seduir col·legiales amb encants de Gregor Samsa
amb nadons esvalotar barrams de bèsties salvatges
canviar art per carn
xocar contra amors com contra cotxes
escrutar ferides com mapes del tresor
combregar amb totes les envestides
llegir amb les ungles amb el sexe
cantar agonies d’amant podrit
escriure crims
cometre versos

PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Aquest és un poema fet a base de contrastos (el que se’n diria “concordia discors/ discordia concors”), i d’infinitius que els articulen. Per exemple desig contra feblesa, perquè la ment enamorada mou muntanyes. “enamorar migdia amb paraules de mitjanit”, és voler-ho tenir tot, la nit i el dia. També es contrasta quatre parets amb persecucions, pell i tisores, art i carn en un joc de paraules, amors immaterials que xoquen contra cotxes terrenals, llegir amb el sexe. I acaba rebentant “portes i costums i lògiques”, com es fa quan es crea, amb la construcció final: “escriure crims/ cometre versos”, ja que una cosa tan delicada com un vers pot arribar a ser com un crim. Respecte el títol: “Be-bop”, seria una referència al ritme de les composicions musicals jazzístiques, que són plenes de contrast, com en aquest poema carregat de verbs en infinitiu, que conviden a l’acció.

Els llorers

Només els vençuts de naixement,
només aquells a qui res no pot ferir
perquè no se’ls ha concedit carn
sinó cicatriu,
es podran permetre un dia la victòria.

D’ells són –és cert- els peus baldats
i els mapes impossibles,
els desvaris, les urpes, els claus,
els miralls plens de clots
i els alens sense importància.

Però també són seus els triomfs
de saber-se no-res entre ningú,
i de no tenir por,
i de portar
sobre el cap ben alt
els llorers del desastre.

PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Qui no té res no té pas res a perdre, diuen. Els que són “vençuts de naixement”, que ho són per genètica, per exemple. O bé aquells que han estat abandonats, en definitiva, els últims que seran els primers. Anar contracorrent és la millor manera de guanyar. L’autoestima que confereix l’haver estat a baix de tot, en la foscor absoluta, i haver-se’n sortit, és infinita, gairebé d’una manera insolent. Tenint menys por, paradoxalment, que ningú. L’èxit, els llorers, solen ser fets del desastre, sempre van acompanyats de pues, en una ambivalència completa.

Ofèlia en flames (II)

Poeta
és qui pren un ganivet per contemplar
l’imperial esfondrament d’una pell encetada

qui escriu no per dir-se
sinó per fer-se
com les boques quan besen

Poeta
és el vegetal amb cos d’animal
i ulls de llenguatge

qui escampa flors
sobre els rastres de la vermina
mentre diu les espines dels pètals.

PONS, Pere Antoni Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

Poeta és el qui fereix com un ganivet, però només a partir de la superfície de la pell. Qui escriu no per a tenir sinó per a ser. Poeta és aquell que aparentment no diu res, però que és mescla d’acció i reflexió, a través del llenguatge. És qui troba bellesa, flors, entre els cucs, la misèria que omple la vida. Alhora, és realista entre allò bell, “diu les espines dels pètals”. En definitiva, el poeta és fet de contrastos i equilibris per trobar la poesia. Respecte el títol, “Ofèlia en flames”, parlaria de la passió que encén la veu poètica per fer poemes, que gairebé la fa embogir.