Bruna

Clara, on ets?
Un altre cop t’he perdut.
La poesia
sempre fa aflorar la pell més bruna.
Algú va provar d’escriure
sobre la meva pell
però negre sobre negre
no es veu.

COMAS, Clara dins versos.cat

La veu poètica parla, en un joc de paraules, amb ella mateixa, que no es troba enmig de la foscor del poema: "la poesia/ sempre fa aflorar la pell més bruna", com en un quadre de Gauguin, la poesia se sol identificar amb la nit, allò exòtic, allò misteriós. "Algú va provar d'escriure sobre la meva pell": algú que, entrant en el seu poema només en la superfície, no va il·luminar el poema, perquè "negre sobre negre" no aportava cap bona idea. De com la llum i la foscor es complementen, s'interrelacionen.

El teu ull en perfecció de tristesa,
sempre en l’amor dels seus grans misteris.

FONTANET ABRINES, Clara. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

“El teu ull” (el de l’ull poètic), “en perfecció de tristesa” (la del poema, trist malgrat tot, en això és perfecte), “ sempre en l’amor dels seus grans misteris” (els de l’obra poètica, sempre misteriosa). O podria tractar-se directament de l’ull del lector, amb amor pels grans misteris de la poesia també.

Tremol altre cop i veig en la nit
tot allò que al dia li manca, després,
neguitosa m’he aixecada del llit
i totes les coses semblen coses:
els llibres tenen, encara,
paraules i la música sona música.
Però la fosca ja no esdevé fosca.

El dia comença a incendiar la ciutat.

FONTANET ABRINES, Clara. Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans

La veu poètica vibra amb la nit, és conscient d’allò "que al dia li manca”, exotisme, sensualitat, allò menys racional. Els llibres i la música tenen un sentit en la nit, que és relacionada amb l’art. Però ve l’alba, i el dia “comença a incendiar la ciutat”: amb connotacions negatives, com una cosa imposada, com la raó prova d’imposar-se sovint sobre el sentiment i la intuïció.