Digues bon mico,
com serveixes millor el desig:
amb el pit rosegat de gelosia,
picant de mans dins les cambres del goig,
o amb els dallons pelats de tanta infàmia?
Respongué que de qualsevol manera,
el resultat ben poc diferiria,
atesa la rotunda incompatibilitat
que es dóna entre l'amor i la paciència.
ALZAMORA, Sebastià La part visible
Com "serveixes millor el desig": fent poesia motivat per la gelosia, pel goig més enllà del plaer, o com a resultat de la infàmia que sol ser la vida? Respon el mico -la part simbòlicament més animal de l'home- que amor i paciència són antagònics, si pots fer-ne poesia és que ja no estimes de manera vital, "real". La part visible del títol del poemari.
dissabte, 30 d’octubre de 2010
dimecres, 27 d’octubre de 2010
No busquen recer a les palpentes
els moments que hem viscut,
ni deixats amb cotó a les calaixeres
s’amaguen del pànic a l’oblit.
Tenen plat a taula,
somien desperts al nostre llit
i a la vora mateixa de les paraules
plàcidament enfilen el fil.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits(45)
No s’amaguen, no es volen oblidar “els moments que hem viscut”, ni es protegeixen de ser oblidats, es recorden amb claredat. Formen part de la seva quotidianetat i per tant dels seus poemes. “les paraules/ plàcidament enfilen el fil”: el teixit que és el text del poema, del qual el rerefons n’és la Poesia.
els moments que hem viscut,
ni deixats amb cotó a les calaixeres
s’amaguen del pànic a l’oblit.
Tenen plat a taula,
somien desperts al nostre llit
i a la vora mateixa de les paraules
plàcidament enfilen el fil.
TIBAU, Jesús Ma. A la barana dels teus dits(45)
No s’amaguen, no es volen oblidar “els moments que hem viscut”, ni es protegeixen de ser oblidats, es recorden amb claredat. Formen part de la seva quotidianetat i per tant dels seus poemes. “les paraules/ plàcidament enfilen el fil”: el teixit que és el text del poema, del qual el rerefons n’és la Poesia.
dilluns, 25 d’octubre de 2010
No era lluny ni difícil
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil
La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
MARGARIT, Joan No era lluny ni difícil
La vida perduda, el sol de la infantesa que deia Machado, no fa mal a l’edat de la veu poètica, perquè tens la lluna de la poesia. “la luxúria és un llum inútil”: sempre ho ha estat. Les “pèrdues prudents i necessàries” són els oblits de certs amors, és un temps “d’anar-se’n”, de desprendre’s del passat, amb deseiximent. És ara que l’amor s’ha desprès del cos, i “coincideix a la fi amb la intel·ligència”. “Pensa que la gran joia/ que t’il·lusiona/ és ben a prop”, deia la cançó d’un anunci fa bastants anys: “No era lluny ni difícil” de trobar l’equilibri, amb “l’horitzó/ com a mesura de la soledat”, el que li resta de vida que el fa ser conscient del que té. Margarit no és com un altre poeta català que es considera “molt feliç”. La tristesa és la mateixa poesia, que el protegeix de la vida, de les aparences, de les quals sempre n’ha fugit. És un poema esplèndid d’un poeta que es coneix ell mateix després dels anys, com explica en una filmació.
diumenge, 24 d’octubre de 2010
Boira
Mira la boira, quin
bell teixit sense pes.
Que bé que sap confondre
el cos que ara vesteix:
un lleu pendent de teules
enrossides pel temps,
el vell senyal de ferro
de l’estació de tren.
Cortinatge de glassa,
amb prou feines permet
que, a través, hi endevinis
el groc dens d’una llum
quallada a la finestra
d’una façana incògnita.
No sembla una mortalla,
la boira humida i freda.
Quan l’aire ja es fa net,
de bon matí apareix
un arbre –alt de vint pams—
amb les branques obertes.
LLAVINA, Jordi
El poema és com la boira, “bell teixit sense pes”: ocupa poc, però és molt profund. No té l'aparença d'una mortalla, tot i que és "humida i freda", perquè és viva, pot tenir moltes interpretacions. El poema, com la boira, amaga un arbre “amb les branques obertes”: amaga la Poesia, allò que obre les nostres finestres al món.
Mira la boira, quin
bell teixit sense pes.
Que bé que sap confondre
el cos que ara vesteix:
un lleu pendent de teules
enrossides pel temps,
el vell senyal de ferro
de l’estació de tren.
Cortinatge de glassa,
amb prou feines permet
que, a través, hi endevinis
el groc dens d’una llum
quallada a la finestra
d’una façana incògnita.
No sembla una mortalla,
la boira humida i freda.
Quan l’aire ja es fa net,
de bon matí apareix
un arbre –alt de vint pams—
amb les branques obertes.
LLAVINA, Jordi
El poema és com la boira, “bell teixit sense pes”: ocupa poc, però és molt profund. No té l'aparença d'una mortalla, tot i que és "humida i freda", perquè és viva, pot tenir moltes interpretacions. El poema, com la boira, amaga un arbre “amb les branques obertes”: amaga la Poesia, allò que obre les nostres finestres al món.
dissabte, 23 d’octubre de 2010
Cireres ferides
“La pluja les ha obert”, em dius,
allargant-me una bossa plena
de cireres. N’hi ha que tenen
la pell desfeta i una mica
descarnada i bruta la polpa
com si algú les hagués unglat
per sentir-ne el pinyol. Petits,
els llavis de la llaga són
d’un or de tintura de iode.
En tasto una i és ben dolça,
tot i que el bec d’aigua de pluja
l’ha rosegat, hi ha deixat marca.
N’agafo un grapat, me les miro:
cireres ferides, malaltes,
la pintura feta malbé.
Semblen cors nafrats de colom.
I així m’han dut a la memòria
les castanyes emmascarades
obertes pel foc, la concreta
explosió dins la paella
de cul foradat que em recorda
una façana metrallada,
de pedra corcada pel plom.
I d’aquí me n’he anat a uns ulls.
Els teus, el matí d’aquell dia.
Com, aquella aigua; com, el foc,
ja els van deixar per sempre oberts.
Com, un mal foc; com, la mala aigua.
Com, els teus ulls, fruita ferida.
LLAVINA, Jordi
Com l’aigua fereix les cireres, com el tall fereix les castanyes que s’han de coure, el poema és ferit pel que diu, per la poesia que conté. Allò que fa que no exploti el poeta que té alguna cosa per dir, però es conté. Els ulls serien els de la veu poètica, ferida per la passió per la poesia, ferida per la vida convertida en vers.
“La pluja les ha obert”, em dius,
allargant-me una bossa plena
de cireres. N’hi ha que tenen
la pell desfeta i una mica
descarnada i bruta la polpa
com si algú les hagués unglat
per sentir-ne el pinyol. Petits,
els llavis de la llaga són
d’un or de tintura de iode.
En tasto una i és ben dolça,
tot i que el bec d’aigua de pluja
l’ha rosegat, hi ha deixat marca.
N’agafo un grapat, me les miro:
cireres ferides, malaltes,
la pintura feta malbé.
Semblen cors nafrats de colom.
I així m’han dut a la memòria
les castanyes emmascarades
obertes pel foc, la concreta
explosió dins la paella
de cul foradat que em recorda
una façana metrallada,
de pedra corcada pel plom.
I d’aquí me n’he anat a uns ulls.
Els teus, el matí d’aquell dia.
Com, aquella aigua; com, el foc,
ja els van deixar per sempre oberts.
Com, un mal foc; com, la mala aigua.
Com, els teus ulls, fruita ferida.
LLAVINA, Jordi
Com l’aigua fereix les cireres, com el tall fereix les castanyes que s’han de coure, el poema és ferit pel que diu, per la poesia que conté. Allò que fa que no exploti el poeta que té alguna cosa per dir, però es conté. Els ulls serien els de la veu poètica, ferida per la passió per la poesia, ferida per la vida convertida en vers.
dijous, 21 d’octubre de 2010
La primera passa
De res te’n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l’esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.
Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure’t.
Digues que sí. L’absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.
MARTÍNEZ MARZO, Isidre (Els adéus, 2000), dins Imparables, una antologia
No t’has de penedir de res com no sigui del que no has fet, ve a dir la veu poètica. La primera passa s’ha de fer per ella mateixa, no per esperança, que cal callar. L’èxit no es busca, es troba. Cal recordar la llum de quan has estat fora de la caverna, i no defugir la falta de fe en la teva vida actual, “la fúria terrible de no creure’t”, el teu escepticisme. La solitud és pitjor. Sempre val la pena de fer la primera passa, amb la qual no saps pas on pots arribar.
De res te’n penedesques.
Qui no gosa
callar-se l’esperança no mereix
un altre mot de sort tan vana.
Pensa
com mirares la llum més pura.
Viu
la fúria terrible de no creure’t.
Digues que sí. L’absència corromp.
Torna a fer sempre la primera passa.
MARTÍNEZ MARZO, Isidre (Els adéus, 2000), dins Imparables, una antologia
No t’has de penedir de res com no sigui del que no has fet, ve a dir la veu poètica. La primera passa s’ha de fer per ella mateixa, no per esperança, que cal callar. L’èxit no es busca, es troba. Cal recordar la llum de quan has estat fora de la caverna, i no defugir la falta de fe en la teva vida actual, “la fúria terrible de no creure’t”, el teu escepticisme. La solitud és pitjor. Sempre val la pena de fer la primera passa, amb la qual no saps pas on pots arribar.
dimarts, 19 d’octubre de 2010
CII
Les fulles del somni es despullen tan lentes com gotes d’aigua vessades al front de la tardor, i s’amunteguen, ja per sempre més, a l’os de la memòria.
BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis
Passat i futur entrellaçats: la memòria preserva alhora que extingeix el somni, l’arbre de la poesia va perdent les fulles, però continua amb l’emoció de l’amor. També aquest poema, sense gaires paraules, té una gran força. Les “gotes d’aigua vessades al front de la tardor”: al front perquè es tracta del que resideix al cap d’una persona, les gotes per la seva capacitat erosionadora metafòrica. L'erosió de l'experiència, la de l'amor que mor amb el temps, la de l'amor que creix amb el temps.
Les fulles del somni es despullen tan lentes com gotes d’aigua vessades al front de la tardor, i s’amunteguen, ja per sempre més, a l’os de la memòria.
BESSÓ, Pere Iteràncies, interferències i grafitis
Passat i futur entrellaçats: la memòria preserva alhora que extingeix el somni, l’arbre de la poesia va perdent les fulles, però continua amb l’emoció de l’amor. També aquest poema, sense gaires paraules, té una gran força. Les “gotes d’aigua vessades al front de la tardor”: al front perquè es tracta del que resideix al cap d’una persona, les gotes per la seva capacitat erosionadora metafòrica. L'erosió de l'experiència, la de l'amor que mor amb el temps, la de l'amor que creix amb el temps.
diumenge, 17 d’octubre de 2010
Per a Montse Gironès
Aquesta Venus de Milo s'ha romput.
L'hi han mutilat el pit.
Recorda la solitud nua dels dies marcits.
Aquesta Venus li han raspat el bust.
No hi ha mugró ni massa corpòria,
i el plec de la ferida em replega els sentits.
La meva mà s'acosta al meu pit
i em traspassa la fredor de la carn de silicona.
A la forma molsosa li manca la calor,
com la Venus de Milo que no plora
perquè no pot.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
La imatge de la Venus de Milo per parlar del pit tret és brutal. Amb "el plec de la ferida" es perden els sentits al mateix temps que la massa corpòria: la veu poètica es converteix en una estàtua mutilada, ja no hi sent, s'apropa la mort. "no plora/ perquè no pot", com una pedra. Hi hauria una analogia entre els sentits adormits per l'operació i l'ànima a la qual li manca calor, vida, que ja no pot ni plorar, que se sent indiferent.
Aquesta Venus de Milo s'ha romput.
L'hi han mutilat el pit.
Recorda la solitud nua dels dies marcits.
Aquesta Venus li han raspat el bust.
No hi ha mugró ni massa corpòria,
i el plec de la ferida em replega els sentits.
La meva mà s'acosta al meu pit
i em traspassa la fredor de la carn de silicona.
A la forma molsosa li manca la calor,
com la Venus de Milo que no plora
perquè no pot.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
La imatge de la Venus de Milo per parlar del pit tret és brutal. Amb "el plec de la ferida" es perden els sentits al mateix temps que la massa corpòria: la veu poètica es converteix en una estàtua mutilada, ja no hi sent, s'apropa la mort. "no plora/ perquè no pot", com una pedra. Hi hauria una analogia entre els sentits adormits per l'operació i l'ànima a la qual li manca calor, vida, que ja no pot ni plorar, que se sent indiferent.
divendres, 15 d’octubre de 2010
Ànima
Aquella cosa que ens explicaven al cole de monges que no existia però que tenia a veure amb un Déu que tampoc no existia.
Bueno, en realitat ens deien que sí, que existia, però que era 'una cosa' en la que s'havia de creure i prou, perquè hi era encara que no la veièssim.
Portàvem aleshores aquells mitjons blancs fins als genolls i aquella faldilla a quadres -també fins als genolls- de la que abans havia estat propietària la nostra germana gran que ja no se'n recordava ni de les monges ni de les ànimes perquè ja no duia mitjons fins als genolls.
Ara he entés de què anava la 'llegenda' (mig verídica-mig invenció):
L'ànima no és res i ho és tot
(el que passa és que viu amagada dins els mitjons,
sota una faldilla de quadres).
Això és TOT.
MORENO, Carmen dins versos.cat
Això de l'ànima d'una persona, com de l'existència de Déu, és si fa no fa el mateix: és molt dubtosa la seva existència, com ve a dir aquest poema. Però, a més, si l'ànima existeix, en tot cas es troba amagada simbòlicament "dins els mitjons, sota una fandilla de quadres": la repressió propia de la religió, "això és TOT". Si hi ha una ànima és perquè pugi a la superfície, com diu Kundera, perquè obri les finestres a l'exterior. No per donar més importància a les formes que a l'home.
Aquella cosa que ens explicaven al cole de monges que no existia però que tenia a veure amb un Déu que tampoc no existia.
Bueno, en realitat ens deien que sí, que existia, però que era 'una cosa' en la que s'havia de creure i prou, perquè hi era encara que no la veièssim.
Portàvem aleshores aquells mitjons blancs fins als genolls i aquella faldilla a quadres -també fins als genolls- de la que abans havia estat propietària la nostra germana gran que ja no se'n recordava ni de les monges ni de les ànimes perquè ja no duia mitjons fins als genolls.
Ara he entés de què anava la 'llegenda' (mig verídica-mig invenció):
L'ànima no és res i ho és tot
(el que passa és que viu amagada dins els mitjons,
sota una faldilla de quadres).
Això és TOT.
MORENO, Carmen dins versos.cat
Això de l'ànima d'una persona, com de l'existència de Déu, és si fa no fa el mateix: és molt dubtosa la seva existència, com ve a dir aquest poema. Però, a més, si l'ànima existeix, en tot cas es troba amagada simbòlicament "dins els mitjons, sota una fandilla de quadres": la repressió propia de la religió, "això és TOT". Si hi ha una ànima és perquè pugi a la superfície, com diu Kundera, perquè obri les finestres a l'exterior. No per donar més importància a les formes que a l'home.
dimarts, 12 d’octubre de 2010
Frasseig
Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.
GIL SORA, Raimon dins versos.cat
Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.
Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.
GIL SORA, Raimon dins versos.cat
Això de "frasseig" és una paraula que no hi és a cap diccionari, suposo que se la inventa la veu poètica, és una llicència poètica, que produeix la sensació de sentir la fressa dels carrers, una onomatopeia. L'ull poètic ha perdut el concepte, el nord, les escales no el porten enlloc. Al seu voltant tot són deixalles, fulles mortes, nit. El carrer és abstracte i dissonant, no és acollidor. Això de "paraules que han besat els llavis d'una dona" em sembla bellíssim, parla per si sol, no es pot comentar pas. "i que assajo de dir als poemes": converteix la poesia en poema, fixa l'instant. Ha arribat a una estació de tren sense correspondències, un trajecte acabat, com ho és el final del poema. És un poema tardoral, de decadència d'una relació, però amb voluntat de pervivència en la poesia.
diumenge, 10 d’octubre de 2010
Vull ser
No vull ser ni aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser marr, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
Vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.
Desembre 2009
PEIRÓ I VILÀ, Montserrat Les prunes eren verdes
La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia inhumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisibe en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.
No vull ser ni aigua ni fang
ni matèria corpòria.
Ara, que una part del meu cos rau dins l'univers,
vull ser només el jo, encara que indefens,
conreat per un passat ja molt incert,
un present palpable a la pell i un futur.
No vull ser marr, ni riu.
No vull ser forma d'una massa de marbre.
Vull ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu,
Vull ser tot l'univers invisible en tu.
Vull ser la teva daga.
Desembre 2009
PEIRÓ I VILÀ, Montserrat Les prunes eren verdes
La veu poètica voldria ser recordada més enllà de les paraules escrites en aquest poemari: ni "matèria corpòria" (com l'aigua i el fang, com les lletres en les pàgines), ni "massa de marbre" (el que seria una poesia inhumanitzada, freda); ni "mar, ni riu", ni estancament ni moviment per ells sols. La part del seu cos que "rau dins l'univers" podria ser el seu pit operat per culpa de la malaltia. Voldria "ser el filament noble que aspira a entrar dintre teu": voldria arribar al lector amb la seva poesia, amb "tot l'univers invisibe en tu": amb el seu món interior, que encara desconeix. "Vull ser la teva daga": vol ferir de mort metafòrica amb la seva poesia. Només d'aquesta manera se sol fer la poesia, com més gran és el dolor, més bell és el poema.
dijous, 7 d’octubre de 2010
Si un núvol plora
Quan la pluja s'esmuny
entre escletxes de llambordes i esborancs
és més endins.
L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.
S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.
I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.
Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.
ANTÚNEZ, Marina, dins el bloc versos.cat
La pluja -la tristor- quan penetra arriba més al cor. La falta d’empatia fa desaparèixer la felicitat superficial, o més elevada també, les “idees, desitjos”. L’aigua apaga el foc de la passió, la cendra del qual “enterboleix la mirada” en el cap, li treu lucidesa. Ensopega, s'equivoca com a resultat. Els núvols deixen, malgrat tot, de nit, que sobrevisqui la lluna, persistent com les coses que són de veritat, alliberadores, immutables: la poesia, en definitiva.
Quan la pluja s'esmuny
entre escletxes de llambordes i esborancs
és més endins.
L’aigua s’encasta contra els cabells i aigualeix idees,
i desitjos.
S hi apaga el foc i en surt la cendra. I aquesta cendra s'escola, al seu torn, dins el cap
i enterboleix la mirada.
I, de sobte, topem amb una i altra soca per tornar a caure,
sota la pluja.
Quan es fa de nit, els núvols s'emporten els núvols d’aigua.
Hi sobreviu la lluna, persistent.
ANTÚNEZ, Marina, dins el bloc versos.cat
La pluja -la tristor- quan penetra arriba més al cor. La falta d’empatia fa desaparèixer la felicitat superficial, o més elevada també, les “idees, desitjos”. L’aigua apaga el foc de la passió, la cendra del qual “enterboleix la mirada” en el cap, li treu lucidesa. Ensopega, s'equivoca com a resultat. Els núvols deixen, malgrat tot, de nit, que sobrevisqui la lluna, persistent com les coses que són de veritat, alliberadores, immutables: la poesia, en definitiva.
dimarts, 5 d’octubre de 2010
Sota l’espurna de la teva quietud,
els cristalls glaçats de foc
omplen la cambra del teu cos.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
L’espurna: la poesia de qui escriu; la quietud: aquella a la qual és sotmesa per la malaltia. Els “cristalls glaçats”: la idea en abstracte; “de foc”: la realització apassionada. Això seria com el sentiment, que omple “la cambra del teu cos”, cos que és com una habitació per a l’ànima. La poesia és la finestra oberta a la felicitat d’aquesta habitació, la seva manera de lluitar, d’alliberar-se.
els cristalls glaçats de foc
omplen la cambra del teu cos.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
L’espurna: la poesia de qui escriu; la quietud: aquella a la qual és sotmesa per la malaltia. Els “cristalls glaçats”: la idea en abstracte; “de foc”: la realització apassionada. Això seria com el sentiment, que omple “la cambra del teu cos”, cos que és com una habitació per a l’ànima. La poesia és la finestra oberta a la felicitat d’aquesta habitació, la seva manera de lluitar, d’alliberar-se.
dissabte, 2 d’octubre de 2010
Amb els anys
Torno a la freda nit recitant:
“un àngel blanc davalla del paradís
de plata té les ales
el cabell d’or fi”.
Torno a l’estable nadalenc,
a les figures del pessebre,
a l’àngel que anuncia:
“és nat a la cova
El rei del cel”.
Torno al pati de l’escola,
a l’aixopluc de les moreres,
a la bata en el penjador.
Torno corrent pel corriol glaçat,
buscant la flaire del meu roser de piti-mini.
Torno a l’empara de la saviesa.
Retornar. La felicitat, de vegades, ens fa feliços.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
Les tradicions tornen, el Nadal torna. La felicitat és el desig de repetir, que diu Kundera. “la freda nit” seria la infantesa d’abans de l’alba de l’adolescència, també ho seria “el corriol glaçat”, quan encara no s’ha fos la innocència d'aquesta edat. La festa és feta de colors convencionals, blanc, plata i or. Però també ho és del trencament amb la rutina: el “pati de l’escola” i “la bata al penjador”. En definitiva, la veu poètica torna a la infantesa, “a l’empara de la saviesa”, perquè mai s’és tan savi com en aquesta edat. La felicitat, l’empatia, el convencional, “de vegades, ens fa feliços”. Si es pateix depressió, aquests dies poden ser tristos, però al capdavall guanya la joia, que amb els anys s’aprecia més.
Torno a la freda nit recitant:
“un àngel blanc davalla del paradís
de plata té les ales
el cabell d’or fi”.
Torno a l’estable nadalenc,
a les figures del pessebre,
a l’àngel que anuncia:
“és nat a la cova
El rei del cel”.
Torno al pati de l’escola,
a l’aixopluc de les moreres,
a la bata en el penjador.
Torno corrent pel corriol glaçat,
buscant la flaire del meu roser de piti-mini.
Torno a l’empara de la saviesa.
Retornar. La felicitat, de vegades, ens fa feliços.
PEIRÓ, Montserrat Les prunes eren verdes
Les tradicions tornen, el Nadal torna. La felicitat és el desig de repetir, que diu Kundera. “la freda nit” seria la infantesa d’abans de l’alba de l’adolescència, també ho seria “el corriol glaçat”, quan encara no s’ha fos la innocència d'aquesta edat. La festa és feta de colors convencionals, blanc, plata i or. Però també ho és del trencament amb la rutina: el “pati de l’escola” i “la bata al penjador”. En definitiva, la veu poètica torna a la infantesa, “a l’empara de la saviesa”, perquè mai s’és tan savi com en aquesta edat. La felicitat, l’empatia, el convencional, “de vegades, ens fa feliços”. Si es pateix depressió, aquests dies poden ser tristos, però al capdavall guanya la joia, que amb els anys s’aprecia més.
divendres, 1 d’octubre de 2010
La remor més que silenci,
és l'ombra d'un sospir,
un fil d'impossibles
prim, esmolat i amagat
que surt mig arrugat
per les obscures tenebres
d'un somni abandonat
amb flaire s'inocència blava.
És un mar sense onatge,
una mirada opaca de cristall
que amaga la ferida del buit
d'un esquinçat rostre d'arlequí.
Aina
La remor: el que resta d’un sospir, un fil, una cua d’amors impossibles a punt per ferir de nou. Tot plegat prové de la foscor d’un amor abandonat, amb el qual ha perdut la innocència, amb la seva flaire blava . Un “mar sense onatge”: fet de profunditat i gens de superficie, sense empatia, sense felicitat. L’esquinçat rostre d’arlequí seria el de la veu poètica, que sembla que només faci poesia per distreure el rei.
és l'ombra d'un sospir,
un fil d'impossibles
prim, esmolat i amagat
que surt mig arrugat
per les obscures tenebres
d'un somni abandonat
amb flaire s'inocència blava.
És un mar sense onatge,
una mirada opaca de cristall
que amaga la ferida del buit
d'un esquinçat rostre d'arlequí.
Aina
La remor: el que resta d’un sospir, un fil, una cua d’amors impossibles a punt per ferir de nou. Tot plegat prové de la foscor d’un amor abandonat, amb el qual ha perdut la innocència, amb la seva flaire blava . Un “mar sense onatge”: fet de profunditat i gens de superficie, sense empatia, sense felicitat. L’esquinçat rostre d’arlequí seria el de la veu poètica, que sembla que només faci poesia per distreure el rei.
Una pavana de llum
Avui la remor és silenci
pels racons del record,
un silenci de pols blanquinosa
per on fugen les imatges.
Avui la remor és silenci
i l'acompanye amb l'espessa música
d'una pavana de llum.
MOMPÓ, Francesc
Avui la remor de la vida és silenci, poesia, “pels racons del record”, tots i cada un dels versos. “un silenci de pols blanquinosa”, paral·lelament a la pols de les estrelles, seria el silenci de la pàgina en blanc, més enllà del poema que només n’ocupa una petita part, no com la prosa. La poesia, alhora, i paradoxalment, té relació amb "l'espessa música" tant com amb la nit, la “pavana de llum”. Pavana que si és com la de Fauré, s’escau aquí perquè és sublim com un cel estrellat, el de la imatge en el bloc de Francesc Mompó, Uendos, greixets i maremortes.
Avui la remor és silenci
pels racons del record,
un silenci de pols blanquinosa
per on fugen les imatges.
Avui la remor és silenci
i l'acompanye amb l'espessa música
d'una pavana de llum.
MOMPÓ, Francesc
Avui la remor de la vida és silenci, poesia, “pels racons del record”, tots i cada un dels versos. “un silenci de pols blanquinosa”, paral·lelament a la pols de les estrelles, seria el silenci de la pàgina en blanc, més enllà del poema que només n’ocupa una petita part, no com la prosa. La poesia, alhora, i paradoxalment, té relació amb "l'espessa música" tant com amb la nit, la “pavana de llum”. Pavana que si és com la de Fauré, s’escau aquí perquè és sublim com un cel estrellat, el de la imatge en el bloc de Francesc Mompó, Uendos, greixets i maremortes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
