Un foc distint...

 

Un foc distint m’habita i esguardo fredament

la violenta vida il·luminada entera...

No puc estimar més que en el son, solament,

els seus actes plaents que amb la llum es barregen.

 

Els meus jorns, de nit, venen a tornar-me mirades,

després del primer temps del meu son malastruc;

quan la dissort mateixa en la negror s’escampa

tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls.

 

Que si llur joia esclata, un eco que em desperta

no ha deixat més que un mort en ma vida de carn,

i el meu riure aliè em suspèn a l’orella,

 

com en conquilla buida una remor de mar,

el dubte -sobre el caire d’una gran meravella,

si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla?

VALÉRY, Paul (traducció de Josep A. Vidal)

Heus aquí un poema sobre el retorn del passat. És un foc distint, contingut, perquè el que n’arriba sempre és poc. La veu poètica esguarda “fredament”, perquè és un foc que era en l’inconscient fins ara, i no pot ser res més que fred. Estima encara l’altra persona? En tot cas de nit, no de dia, amb el son, o sigui amb la poesia, allò sempre menys racional. Recorda els seus “actes plaents” (en la versió francesa “gracieux”, graciosos), “que amb la llum es barregen”, uns records plens d’aquesta llum. Aquest “tornen a mi per viure’m i per donar-me ulls”, perquè amb la nit reneix la lucidesa, com el “és quan dormo que hi veig clar” de Foix, o bé els “savis dits de cec” d’Espriu.

Tot plegat, però, no és més “que un mort en ma riba de carn”, és un foc virtual. El qual és “com en conquilla buida una remor de mar”, el que és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat, perquè l’antic amor retorna a l’orella com se suposa que el brogit “de les onades de l’ampla mar”, que diria Forster, torna en escoltar un cargol marí. Això: “el dubte -sobre el caire d’una gran meravella”: el dubte de si veritablement s’ha estimat amb un amor tan gran com el mar, un amor autèntic, que fa pensar “si és que soc, si vaig ser, si estic dormint o en vetlla”: pot aquest antic amor ser més real que cap relació actual, ser bell, sublim, en contrast amb el progrés al qual ens ha dut la vida?

Tots els escriptors escriuen sempre sobre el mateix, diuen, i en Valéry el mar és un motiu constant, com amb El cementiri marí. Aquest poema, però, és completament excepcional. Si és que es pot estimar de debò en aquesta vida, aquest en seria un cas.

L'arbre

L’esquirol, els ocells evacuaren la capçada
quan s’esbalçà la roca on la rabassa hi ancorava;
ara, les arrels a l’aire em pengen com les cordes
silents d’un arpa, i només a un darrer clivell
de l’espadat una rel m’amarra.
Pel meu tronc s’enfilen encara els escarabats,
una mínima i postrema flama de vida
que he camuflat davall del meu fullam.
A la darrera tempesta els ofrene, amagat
jo mateix per la lluïssor d’horitzons llunyans,
humil i quiet, a penes existent.
Oh tu, que també arreles els vius als morts
en aquest joc magnificent,
que es faça la vostra voluntat.
Que l’aire rere meu retrobe el seu camí,
però deixa’m cantar fins a estimbar-me;
regala’m, en el cant de l’Eternitat, un instant
per a ser fidel, per a viure a prop teu
arrelat per última vegada. Absolutament lliure…

Versió d’un poema de Paul la Cour per Josep Porcar

Hi ha una personificació, una al·legoria amb l’arbre que parla, que és la veu poètica. Les “cordes silents d’un arpa”: sense que ningú les toqui, sense que ningú el llegeixi, no serveixen de res, com les arrels a l’aire. Els escarabats són l’únic que l’uneix amb la vida d’abans, els paràsits de l’obra del poeta. Els ofrena a la darrera tempesta, allò que l’inspira. “humil i quiet, a penes existent”: com ho és per una banda la poesia. Sembla que parla amb Déu: “arreles els vius als morts”, sense que anem morint no hi cabríem a la terra, els arbres que resisteixen es mengen els més febles. Vol cantar fins estimbar-se, o sigui, fer poesia fins la mort. Que Déu li regali “en el cant de l’eternitat, un instant per ser fidel”: allò etern en l’instant immutable, el de la poesia, que permet de ser fidel perquè perllonga la vida, encara que només sigui per un segon. Com podem ser fidels si no és que desitgem de compartir una altra vida amb algú, pregunta Kundera. Per últim, la veu poètica convertida en arbre vol viure “arrelat per última vegada, absolutament lliure...”, deixant de ser arrelat, sense tocar de peus a terra, és lliure de debò, per altra banda, i encara continua a la terra, transformat en les lectures de la seva obra, quan potser ja no hi sigui.

Un feu distinct m’habite, et je vois froidement
la violente vie illuminée entiere...
Je ne puis amer seulement qu’en dormant
ses actes gracieux melangés de lumiere.
Mes jours vennient la nuit me rendre des regards,
après le premier temps de sommeil malhereux;
quand le malheur lui-même est dans le noir épars
ils reviennent me vivre et me donner des yeux.
Que si leur joie éclate, un écho qui m’éveille
n’a rejeté qu’un mort sur ma rive de chair,
et mon rire étranger suspend à mon oreille,
comme à la vide conque un murmure de mer,
le doute -sur le bord d’une extreme merveille,
si je suis, si je fus, si je dors ou je veille?

VALÉRY, Paul


Un foc distint m’habita, i veig fredament / la violenta vida il.luminada, entera… / Ja no puc estimar, si no és quan dormo, / els seus actes graciosos barrejats de llum. / Els meus dies venen de nit a tornar-me mirades / passat el primer moment de somni infortunat; / quan l’infortuni es troba, ell mateix, dins el negre espars, / tornen a venir per fer-me viure i donar-me ulls. / Que si llur joia esclata, un eco que em desvetlla / no ha llançat sinó un mort a ma riba de carn, i el meu riure estrany em penja de l’orella, com de la buida conquilla un murmuri de mar, / el dubte -al caire d’una extrema meravella, /si sóc, si vaig ser, si dormo o bé si vetllo?

La veu poètica fa servir les imatges del dia i de la nit per parlar del seu món interior. Es tractaria d’“un foc distint”, el que habita el seu interior, perquè és un foc en fred, el del record d’una antiga relació. L’estima? En tot cas de nit, no de dia, amb la poesia, allò menys racional, l’art en contraposició a la vida. Però es tracta sempre d’“un mort”, d’una relació irrecuperable. “Com de la buida conquilla un murmuri de mar” és una imatge fantàstica sobre el retorn del passat. És a dir que aquest amor hauria estat tan gran com el mar, del qual només en quedaria el record que seria com el murmuri que produeix un cargol de mar buit, sense vida. Però “el dubte”: ¿realment és així, realment ha viscut una edat d’or, o bé és de nit que estima més encara, per la imatge idealitzada que en té, vetlla enlloc de dormir?