Repòs

Segello amb fang l’entrada de la cova

on els records hivernen pel gener.

He intentat no peixar-los, vull que dormin

de forma inalterable ja per sempre

sense somniar improbables primaveres.

M’assec davant la porta segellada,

vora la font que cerca un riu més gran,

per on s’esmuny silent la salamandra,

i el vent hi troba el niu de la serp d’aigua

i la molsa més tendra del bosc vell.

I espero el pelegrí de veu cansada

per anar-me’n amb ell, camins enllà,

cap a la catedral de l’Esperança

on a l’urna d’argent hi ha l’incorrupte

cor venerat d’un sant desconegut.

Júlia Costa. Poemes inèdits (2012). Dins JÚLIA COSTA, Literatura

La veu poètica desterra de la seva vida els records que no tornaran. Alhora espera de de viure a fons, de convertir la font en riu. I caminar cap a una mena de catedral de Santiago, "de l'Esperança". Encara que el passat no pugui tornar, sempre hi ha el futur.