Enigma
Si de tant submergir-me als teus mars verds
la meva ment s’oblida de la terra
i el meu cor i el meu cos es fan la guerra
per obtenir de tu tresors incerts,
si em faig del teu paisatge esclau submís
-sempre gelós de l’elixir que exhales-
i a les onades de les teves cales
m’he construït estatge i paradís,
digues, deesa del desig avar,
quines són les metzines del teu mar,
quins sortilegis m’han fadat els ulls,
i, si cap do no és etern ni estable,
ni cap amor constant ni inacabable,
¿quines roques seran els meus esculls?
OLIVA, Salvador Terres perdudes
Per llegir Oliva s’ha de tenir en compte, en aquest autor, la influència de Shakespeare i la d’Auden, que ha traduït. El primer l’influencia en aquest cas per la forma poètica del sonet. El segon, pel contingut, més propi del segle XX. "El meu cor i el meu cos es fan la guerra", és, però, una idea ben clàssica. A l’hora d’interpretar aquest poema, s’ha de ser conscient de l’ambivalència que mostra en poder referir-se tant a l’estimada, com a la mateixa poesia (“estatge i paradís”). Si, segons Forster, “la seguretat és incompatible amb un alt interès”, s’entén que la veu poètica, que se submergeix al mar -metàfora de l’amor, o de la poesia, doncs, dels quals és "esclau submís"-, temi de no poder reposar mai. Si l’amor és per definició inestable, si la creació poètica té tan poc de racional, “quines roques seràn els meus esculls”, per on es pot aferrar, ni que sigui mínimament, a la terra, a una certa seguretat? És el motiu que sol caracteritzar la poesia del segle XX, que l’enamorament no és etern. Jo, com la meva professora -idealista- de poesia anglesa, afirmo que sí que ho és, i el segle XXI.
Fa 1 dia
Entrades
