Som tan xicotets que necessitem estima,
Tan fràgils que no podem estar sols.
Fins i tot hem d’explicar els somnis
per a què ens diguen que no són certs.
Som tan dèbils que patim per no fer patir
Tan mínims que busquem respostes en els altres,
Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes
Tan temorencs que preguem cada nit per a què de matí
torne a eixir el Sol.
GUEROLA GIL, Jordi
Com algú deia de Shakespeare, aquest poema ens revela a nosaltres mateixos. De la primera estrofa de quatre versos, a la mena d'epigrama del final. M'arriben especialment els versos següents: "Som tan xicotets que necessitem estima" (hi ha qui diu que que t'estimin només afecta la teva vanitat), "Som tan dèbils que patim per no fer patir" (sol passar, això), "Tan minúsculs que ens importen les paraules alienes" (la recerca d'aprovació clàssica d'un manual d'autoajuda). El final ve a reflectir com d'inútilment patim les persones, perquè facis el que facis, el sol sortirà exactament igual, almenys en vida teva.
dimecres, 28 de setembre del 2011
dilluns, 26 de setembre del 2011
Pena arrencar-la,
també pena deixar-la,
la violeta.
Naojo, dins El cau de Calpurni
Entre l'acció i la contemplació. Entre la joia de viure i el mirar-se les coses des de la finestra. Pena de viure, i pena de no viure. Quant de sentiment en poques paraules. També, pena d'interpretar el poema, i pena de no fer-ho. Mai no és tothom content.
també pena deixar-la,
la violeta.
Naojo, dins El cau de Calpurni
Entre l'acció i la contemplació. Entre la joia de viure i el mirar-se les coses des de la finestra. Pena de viure, i pena de no viure. Quant de sentiment en poques paraules. També, pena d'interpretar el poema, i pena de no fer-ho. Mai no és tothom content.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia
Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.
de paraules
que malden per eixir-ne.
ABELLÓ, Montserrat, dins «Cada dia escolto neguits...» (El blat del temps, 1986).
Minimàlia
Es compara sovint la creació poètica, artística, amb un part. Un poeta o una poetessa també es poden comparar amb el mateix poema, que, com el seu cos, empresona les paraules esperant que algú les ajudi a sortir a la superfície, les entengui. També es podria relacionar amb el mar, aquest pou. La veritat és que són uns versos, aquests, que parlen sols, sense la meva intervenció.
divendres, 23 de setembre del 2011
Pluja de nit
Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.
CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910
"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.
CLARÀ, Israel, Pluja de nit, 1910
"Pluja de nit" seria una redundància: la pluja, per ser ocasional i composta de petites gotes, és com la poesia, els versos. La nit també sol ser el territori de la poesia, més que el dia, el sol, la prosa. Però l'altra persona, alhora, és com l'estiu per a ell que es considera en l'hivern. Ella és sempre estiu, de manera constant (l'estiu en ell mateix ho és molt, de constant), i desglaça l'aigua metafòrica de la veu poètica amb el seu bes. No és un poema que costi d'entendre, però és molt líric, i té el títol de tot el poemari. La pluja d'aquest títol em recorda el bloc d'Ana Muela Sopeña, "Laberint de pluja". Hi ha motius en poesia que són universals.
Pluja de nit
Et sé com un estiu constant que arriba
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.
i porta el seu reialme de la llum.
La Rambla s’omple de turistes, bull
el cel amb un vapor suau d’onades
i les aus custodien tots els ports.
Passa un cotxe i el sol, vessat als vidres,
deixa un rastre de taques a l’asfalt.
No sembla que siguem en ple desembre,
que arrecerin les fulles els parterres
i cobreixin de nou els antics passos.
Però et sé el meu estiu constant que arriba
i és bell de nou el cant de l’aigua tendra
desglaçada al teu bes quan tu m’abraces.
Tornes i ho fas amb una boira fina,
amb el vol d’un ocell que ve del fred
per oferir un regal d’estius perennes.
S’escolta la cançó d’un mar que és lluny
i un degoteig que mulla els nostres llavis.
Pluja de nit quan tornes i remuntes
tots els camins que van al meu hivern.
dijous, 22 de setembre del 2011
Ens hauríem dit silencis
No sé
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...
LILIANA POPESCU, Elena
*****
NE-AM FI SPUS TĂCERI
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...
Elena Liliana Popescu
*****
NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS
No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…
Elena Liliana Popescu
Del poemari "Canto de Amor", 1999
*****
Original en rumanès i traducció al castellà presa de la pàgina web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antologia de Poesía Universal dirigida per André Cruchaga
Dins el bloc Oasi de paraules
El silenci seria metàfora de la poesia, que diu sense dir, que permet d'acostar-se a allò que no es deixa entendre, la vida i la mort, i també l'amor, més que no pas res més. "Ens hauríem dit/ silencis" és una reflexió que fa la veu poètica quan s'adona de la força de la poesia, que omple l'"instant", no pas com la prosa, el "dolor", tot curant les ferides, la "paraula", que ens redimeix. El Silenci en majúscula, i en minúscula, omple la nostra vida millor que la música més elevada.
cap altra cosa millor
sinó el Silenci
per a dir
què és la mort,
què és la Vida...
Si mai hagueres estat!...
Ens hauríem dit
silencis
i hauríem conegut
millor
el nostre Silenci.
No sé
cap altra cosa millor
que el Silenci
per a omplir
instant,
dolor,
paraula...
LILIANA POPESCU, Elena
*****
NE-AM FI SPUS TĂCERI
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să spună
ce este moartea,
ce este viaŃa...
Să mai fi stat!...
Ne-am fi spus
tăceri
si am fi cunoscut
mai bine
Tăcerea
din noi
Nu stiu
altceva mai bine
decât Tăcerea
să umple
clipa,
durerea,
cuvântul...
Elena Liliana Popescu
*****
NOS HABRÍAMOS DICHO SILENCIOS
No sé
de nada mejor
que el Silencio
para decir
lo qué es la muerte,
lo qué es la vida…
¡Ojalá hubieras estado!
Nos habríamos dicho
silencios
y habríamos conocido
mejor
el Silencio
de nosotros mismos.
No sé
de nada mejor
que el Silencio,
para llenar
el instante,
el dolor,
la palabra…
Elena Liliana Popescu
Del poemari "Canto de Amor", 1999
*****
Original en rumanès i traducció al castellà presa de la pàgina web Arte poética:
http://www.artepoetica.net
Antologia de Poesía Universal dirigida per André Cruchaga
Dins el bloc Oasi de paraules
El silenci seria metàfora de la poesia, que diu sense dir, que permet d'acostar-se a allò que no es deixa entendre, la vida i la mort, i també l'amor, més que no pas res més. "Ens hauríem dit/ silencis" és una reflexió que fa la veu poètica quan s'adona de la força de la poesia, que omple l'"instant", no pas com la prosa, el "dolor", tot curant les ferides, la "paraula", que ens redimeix. El Silenci en majúscula, i en minúscula, omple la nostra vida millor que la música més elevada.
dimarts, 20 de setembre del 2011
La cambra dels espills
Als buscadors de sentit
On encaminar els teus passos
si tot és corromput?
En quin lloc dormir i refugiar-se
fins que la llum torne dels seus orígens?
Entra a la cambra dels espills
i respira fins a ser un amb tot.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Cámara de los espejos
A los buscadores de sentido
¿A dónde encaminar tus pasos
si todo está corrompido?
¿En qué lugar dormir y refugiarse
hasta que la luz retorne de sus orígenes?
Entra en la cámara de los espejos
y respira hasta ser uno con todo.
MUELA SOPEÑA, Ana
Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.
On encaminar els teus passos
si tot és corromput?
En quin lloc dormir i refugiar-se
fins que la llum torne dels seus orígens?
Entra a la cambra dels espills
i respira fins a ser un amb tot.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Cámara de los espejos
A los buscadores de sentido
¿A dónde encaminar tus pasos
si todo está corrompido?
¿En qué lugar dormir y refugiarse
hasta que la luz retorne de sus orígenes?
Entra en la cámara de los espejos
y respira hasta ser uno con todo.
MUELA SOPEÑA, Ana
Si no pots tenir el sentit, de què et serveix el significant? Gairebé tothom decep: "on encaminar els teus passos, si tot és corromput?", si no n'hi ha ni un pam de net. On dormir i refugiar-se de nit, mentre esperes de tornar a trobar el sol, et preguntaries. "Entra a la cambra dels espills", la de la poesia, "i respira fins a ser u amb tot": les vides dels altres es projecten en la teva, i t'ajuden a viure. Una poesia que no aïlla, sinó que integra, és aquesta.
divendres, 16 de setembre del 2011
Aquest cel
L’increïble d’aquest cel
és que, siguis on siguis
d’aquest món,
just al teu davant,
el carro t’esguarda
VILADRICH, Clàudia, dins Versos.cat, bloc que ha quedat finalista dels Premis Blocs Catalunya 2011, a la categoria "Literatura"
Siguis on siguis, tapat per un núvol, al desert o al pol, el cel és el mateix per a tots, el carro de l'Óssa Major "t'esguarda". També pots ser una persona execrable, pots ser cec, pots viure al tercer món o aquí, i el carro continua brillant exactament igual per a tots. Aquesta democràcia del cel és certament increïble.
és que, siguis on siguis
d’aquest món,
just al teu davant,
el carro t’esguarda
VILADRICH, Clàudia, dins Versos.cat, bloc que ha quedat finalista dels Premis Blocs Catalunya 2011, a la categoria "Literatura"
Siguis on siguis, tapat per un núvol, al desert o al pol, el cel és el mateix per a tots, el carro de l'Óssa Major "t'esguarda". També pots ser una persona execrable, pots ser cec, pots viure al tercer món o aquí, i el carro continua brillant exactament igual per a tots. Aquesta democràcia del cel és certament increïble.
dimecres, 14 de setembre del 2011
Enderroc
Hem de saber viure
en el buit
i en l'emplenat,
per a sostindre l'instant
d'enderroc.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Derrumbe
Hay que saber vivir
en lo vacío
y en lo lleno,
para sostener el instante
del derrumbe.
MUELA SOPEÑA, Ana
Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.
en el buit
i en l'emplenat,
per a sostindre l'instant
d'enderroc.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
Derrumbe
Hay que saber vivir
en lo vacío
y en lo lleno,
para sostener el instante
del derrumbe.
MUELA SOPEÑA, Ana
Hem de saber viure en l'abstracció i en l'empatia, en els dies de sol i els de pluja: tots són normals, venia a dir Pessoa. L'èxit a la vida se sosté en el precís moment de començar a enderrocar-se, les nostres vides són com aquest instant de glòria fugisser. "sostindre l'instant/d'enderroc" és una paradoxa, un anar pel fil del ganivet, tenir-ho tot, l'enderroc i l'edifici sencer, la nit i el dia. S'ha de saber viure-ho tot per retenir l'instant en la poesia. És un poema curt amb molta densitat, per cert.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Ullperdut
Per què els ulls plens de núvols, ai?
Talip Apuydin
Una gota d’aigua
un renou de pluja abasta
valls de soledat
BESSÓ, Pere, inèdit, dins Aigües turques, 2009
Els ulls serien plens de núvols, metafòricament, perquè d'ells surten les llàgrimes. Tant una gota d'aigüa, com una pluja sencera, en el que es pot convertir una gota, "abasta/ valls de soledat", és com la poesia que omple la nostra buidor. A vegades amb un sol vers, com una sola llàgrima. L'"ullperdut" seria aquell del qual s'ha després aquesta llàgrima, convertida en sentiment, poesia.
Talip Apuydin
Una gota d’aigua
un renou de pluja abasta
valls de soledat
BESSÓ, Pere, inèdit, dins Aigües turques, 2009
Els ulls serien plens de núvols, metafòricament, perquè d'ells surten les llàgrimes. Tant una gota d'aigüa, com una pluja sencera, en el que es pot convertir una gota, "abasta/ valls de soledat", és com la poesia que omple la nostra buidor. A vegades amb un sol vers, com una sola llàgrima. L'"ullperdut" seria aquell del qual s'ha després aquesta llàgrima, convertida en sentiment, poesia.
dilluns, 12 de setembre del 2011
Arquitectura
Pel desig de construir no és,
ni per l'afany d'eternitat,
que el desig inventa cases
i l'esperit compra els mobles.
Davant del buit tot és possible,
inclòs allò que no fou mai:
enderrocar el defecte, parlar més bonic
i llogar les golfes de la personalitat.
Imagina que ets brocanter,
vendries defectes de segona mà?
ALOY i ROCA, Montserrat, dins el bloc cantireta
Ni per les raons materials, de construir per construir, ni per les espirituals, de viure en un palau, per exemple, no és per les quals l'arquitecte omple el desig de tenir una casa, ni el bon gust acapara mobles. És pel desig de tenir una llar. "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil o creieu que és bell", deia William Morris. Davant el buit de la casa per fer i omplir, tot es pot projectar, aparentment sense defectes, com si fóssim d'una classe superior, i amb personalitat pròpia. Els mobles no s'accepten mai amb defectes d'entrada, encara que siguin de segona mà. L'arquitectura d'aquest poema també és impecable, per cert.
ni per l'afany d'eternitat,
que el desig inventa cases
i l'esperit compra els mobles.
Davant del buit tot és possible,
inclòs allò que no fou mai:
enderrocar el defecte, parlar més bonic
i llogar les golfes de la personalitat.
Imagina que ets brocanter,
vendries defectes de segona mà?
ALOY i ROCA, Montserrat, dins el bloc cantireta
Ni per les raons materials, de construir per construir, ni per les espirituals, de viure en un palau, per exemple, no és per les quals l'arquitecte omple el desig de tenir una casa, ni el bon gust acapara mobles. És pel desig de tenir una llar. "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil o creieu que és bell", deia William Morris. Davant el buit de la casa per fer i omplir, tot es pot projectar, aparentment sense defectes, com si fóssim d'una classe superior, i amb personalitat pròpia. Els mobles no s'accepten mai amb defectes d'entrada, encara que siguin de segona mà. L'arquitectura d'aquest poema també és impecable, per cert.
diumenge, 11 de setembre del 2011
Meditació per a meitats de juny
"Amb quins presents et pagaria jo un cant com aquest? Perquè ni els xiulets del vent de migjorn que s'acosta, ni les platges batudes per l'onada em plauen tant".
VIRGILI, Bucòliques, llibre V
L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.
XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)
La cita de dalt em recorda el que jo penso a vegades quan llegeixo: res no em plau tant com algun dels passatges o algun dels poemes amb què em trobo. Aquest poema de l'Olga Xirinacs també m'agrada molt per això que diu de la ciutat "sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps", o sigui, la raó, el progrés, la maduresa, acaben engolint el déu espontani que vam ser. L'amor de juny no defuig la ciutat, però té desig alhora "d'una mar d'aventura". L'amor de juny es dóna quan la primavera s'acaba, i comença la calma calurosa de l'estiu. Ja ha "dominat les altituds marines", ja ha volat, i retorna "al jaç per somniar (...)", cerca allà on arrecerar-se. Amb la poesia també s'arrecera l'amor, d'aquí la cita de Virgili: "les platges batudes per l'onada" no el plauen tant com la poesia que al capdavall només n'és un record.
VIRGILI, Bucòliques, llibre V
L'amor de juny comença amb el desig
d'una mar d'aventura, no tan lluny
que oblidem la ciutat, urna de vidre,
sepultura dels déus i dels infants
que vam ser per un temps. L'amor de juny
és un amor que arriba com les ones,
com l'estol de gavines, cada vespre:
ja han dominat les altituds marines
i retornen al jaç per somniar
cales, roquers i llunes, el lladruc
dels gossos a la platja i el batec
del sexe dels amants entre les dunes.
XIRINACS, Olga, dins Llavis que dansen (1987), Óssa Major. Poesia Completa
(1977-2009)
La cita de dalt em recorda el que jo penso a vegades quan llegeixo: res no em plau tant com algun dels passatges o algun dels poemes amb què em trobo. Aquest poema de l'Olga Xirinacs també m'agrada molt per això que diu de la ciutat "sepultura dels déus i dels infants/ que vam ser per un temps", o sigui, la raó, el progrés, la maduresa, acaben engolint el déu espontani que vam ser. L'amor de juny no defuig la ciutat, però té desig alhora "d'una mar d'aventura". L'amor de juny es dóna quan la primavera s'acaba, i comença la calma calurosa de l'estiu. Ja ha "dominat les altituds marines", ja ha volat, i retorna "al jaç per somniar (...)", cerca allà on arrecerar-se. Amb la poesia també s'arrecera l'amor, d'aquí la cita de Virgili: "les platges batudes per l'onada" no el plauen tant com la poesia que al capdavall només n'és un record.
divendres, 9 de setembre del 2011
El nen que morí
Dins de la nostra ànima
viu el nen que morí,
però també el nen
que ens ha de sorprendre
amb el seu somrís.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
El niño que murió
Dentro de nuestra alma
habita el niño que murió,
pero también el niño
que nos sorprenderá con su sonrisa.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com un Peter Pan evolucionat, tots hem deixat enrere la nostra infantesa, normalment feliç. Però, per sort, encara batega en el nostre somriure el nen que vam ser. Que bàsicament ens somriu en cada nou poema, en cada poema que ens surt de l'ànima, de la innocència creadora.
viu el nen que morí,
però també el nen
que ens ha de sorprendre
amb el seu somrís.
Poema d'Ana Muela Sopeña traduït al català per Pere Bessó
*****
El niño que murió
Dentro de nuestra alma
habita el niño que murió,
pero también el niño
que nos sorprenderá con su sonrisa.
MUELA SOPEÑA, Ana
Com un Peter Pan evolucionat, tots hem deixat enrere la nostra infantesa, normalment feliç. Però, per sort, encara batega en el nostre somriure el nen que vam ser. Que bàsicament ens somriu en cada nou poema, en cada poema que ens surt de l'ànima, de la innocència creadora.
dijous, 8 de setembre del 2011
Les muntanyes (a Olot)
(dos fragments)
Molts cops me us en veniu cap a damunt
que sembleu una mar esvalotada.
-----
La boira fumejant per les muntanyes...
MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals
En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.
En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.
Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.
Molts cops me us en veniu cap a damunt
que sembleu una mar esvalotada.
-----
La boira fumejant per les muntanyes...
MARAGALL, Joan dins Carnets de viatge per Glòria Casals
En el primer tros, Maragall equipara les muntanyes al mar, perquè, tot i que generalment es contraposen, en el fons són el mateix: un element incommesurable, inabastable, com també ho és el cel.
En el segon fragment, la veu poètica és paradoxal de nou: la boira, freda, fumeja per les muntanyes, perquè és espiritual com el fum, que prové del foc. Un fum tant o més espiritual que la boira.
Els dos fragments són un exemple del concepte de "discordia concors, concordia discors" clàssic, o sigui, trobar similituds en allò aparentment completament diferent.
dimarts, 6 de setembre del 2011
Poemínim 8
Hi ha un hoste al meu cos, un poeta...
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema
GARRIGA, Leticia, traducció al català de Pere Bessó dins el bloc Palabras y Tiempo
Hi ha un hoste poeta en el cos de la veu poètica, de la mateixa manera que es pot trobar poesia en un poema. El poeta té el seu instrument en el llenguatge, hi té el seu ofici (que no és ofici sinó plaer i goig), en "l'espectre del llenguatge", allò que permet de fer aparèixer el que és mort, de retornar el passat. El poeta desvetlla la bellesa del llenguatge, en definitiva. La forma per sobre del contingut, allò que no podria ser dit d'altra manera.
Furga en l'espectre del llenguatge
amb els instruments del seu ofici
desvetlant els sons i l'esplendor de la paraula
en la creació d'un poema
GARRIGA, Leticia, traducció al català de Pere Bessó dins el bloc Palabras y Tiempo
Hi ha un hoste poeta en el cos de la veu poètica, de la mateixa manera que es pot trobar poesia en un poema. El poeta té el seu instrument en el llenguatge, hi té el seu ofici (que no és ofici sinó plaer i goig), en "l'espectre del llenguatge", allò que permet de fer aparèixer el que és mort, de retornar el passat. El poeta desvetlla la bellesa del llenguatge, en definitiva. La forma per sobre del contingut, allò que no podria ser dit d'altra manera.
La immersió lingüística és l'única esperança per a la supervivència del català i l'única via per assegurar la cohesió social del país. Si ara callem, estarem signant la sentència de mort a més de mil anys de llengua i cultura catalanes. És l'hora de ser lliures. I tenim pressa, molta pressa!
(crida feta a través de facebook per publicar-ho als murs particulars)
diumenge, 4 de setembre del 2011
La música sosté tot el seu firmament
És la rosa i l'espiga i ens agrupa i dispersa
Després constituïm l'estament de la festa
Fem que totes les cases siguen cases de música
Siguen música i biga i cadira i dinar
Agafareu la música com uns grapats d'argila
Bastireu edificis centrals per a la música
Oh vida per parelles Oh vida tota rams
Oh l'estrella amarada que et regalima al front
Et recorre una fúria tota la calavera
Monuments de la música! Torna la moixeranga
El mocador del vals i la sina florida
Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons!
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, poema trobat al bloc Adverbia en l'homenatge a l'autor que se li fa aquests 4 de setembre
La música és tot un món apart, abstracte. És "la rosa i l'espiga", la melodia i el ritme, i "agrupa i dispersa" els dansaires en la festa. Les cases haurien de ser fetes de música igual com d'argila. "l'estrella amarada que et regalima al front", seria el reflex del sol amb la suor del ball. "Et recorre una fúria tota la calavera" (l'abstracció és com quedar-se amb els ossos, però és una abstracció tota plena de fúria, de sentiment alhora). La moixeranga, un ball del País Valencià, torna per fer un monument a la música per part dels dansaires. I el final: "Ulls esgarrats de música amb una ala al seu fons", en què "esgarrats" és una ironia, la música no esguerra sinó que cura. "l'ala al fons", la llibertat de la música que residiria al cor, i que transmetrien els ulls. És un homenatge a la música, de la mateixa manera que tots homenatgem el poeta.
dissabte, 3 de setembre del 2011
Inauguro
Inauguro estances amb allò que se’m revela.
Hi guardo la cendra, l’arrel, la cosa que em travessa.
Cada estança té una paraula.
No hi ha portes: tot són balcons.
A fora, al jardí, hi ha una font innominada.
Hi emergeix el llot del somni.
NOGUERA, Laia dins Versos.cat
A la veu poètica la poesia se li revela, i alhora se li rebel.la: se li dóna de mala gana. Però malgrat tot inaugura "estances", porta a terme versos on hi cap la poesia. Hi guarda la cendra del passat, l'arrel del futur, l'emoció que la "travessa", com un llamp. Cada vers conté una paraula, simbòlicament. "Tot són balcons": s'obre al món al mateix temps que se centra en ella mateixa. En la "font innominada" del jardí, l'efecte en l'exterior del seu món interior, "Hi emergeix el llot del somni", sense submergir-se en el llot no s'acaba trobant la bellesa.
Hi guardo la cendra, l’arrel, la cosa que em travessa.
Cada estança té una paraula.
No hi ha portes: tot són balcons.
A fora, al jardí, hi ha una font innominada.
Hi emergeix el llot del somni.
NOGUERA, Laia dins Versos.cat
A la veu poètica la poesia se li revela, i alhora se li rebel.la: se li dóna de mala gana. Però malgrat tot inaugura "estances", porta a terme versos on hi cap la poesia. Hi guarda la cendra del passat, l'arrel del futur, l'emoció que la "travessa", com un llamp. Cada vers conté una paraula, simbòlicament. "Tot són balcons": s'obre al món al mateix temps que se centra en ella mateixa. En la "font innominada" del jardí, l'efecte en l'exterior del seu món interior, "Hi emergeix el llot del somni", sense submergir-se en el llot no s'acaba trobant la bellesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
