UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dimecres, 11 de març de 2009

Pausa

T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats nets, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il.lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.

COMADIRA, Narcís, El verd jardí. Barcelona: Edicions 62, 1972


Poema tan delicat i sedant com pot ser-ho una pausa en el treball intel.lectual (i el no intel.lectual també, els plats són nets), d’un dia de pluja, en una casa amb jardí. Es tracta del que la veu poètica recorda, per això diu que “t’imagino”, també perquè el que diu després només ho pot imaginar. És la part central del poema, la comparació entre la llum simbòlica que la persona que ell imagina projecta sobre els objectes de la casa, amb la llum que fan les espelmes. La persona il.lumina els objectes de manera “imaginada”, espiritual, ja que ell l’admira, la veu poètica trascendeix la realitat en aquests versos, és aquí que hi ha autèntica poesia, art. Aquesta és la “pausa” que dóna títol al poema, pausa en la realitat tal i com la coneixem. Per altra banda, les espelmes són un estri d’il.luminació que, potser per raons atàviques, tenen connotacions romàntiques, poètiques. En conjunt, doncs, l’efecte sobre el lector és d’una gran bellesa, i el poema convida a ser rellegit una vegada rere l’altra, de pur plaer estètic.

3 comentaris:

Florenci Salesas ha dit...

Bellíssim.
La imatge del pas d'ella com si fos la llum d'espelmes no té preu. Al que tu dius, sobre les connotacions romàntiques i poètiques, s'hi pot afegir l'aspecte gòtic, fantasmal, inquietant, també (bé, potser amb el que dius de romàntic això hi va inclòs). Totes les imatges tenen aquesta ambigüetat tensió-calma, amor-misteri. Des del "T'imagino" del principi, fins al "acaricies lentament les pàgines", tot ell conté aquest fluir sedant que dius, però també de posar el lector alerta. Cada nova acció descrita comença o és marcada amb paraules en que les "t" tenen una importància contrapuntística molt pensada (t'imagino, taula i teus;el tecleig; t'alces i trafelgueres; el tornes; lentament, degota i captard) que provoquen un subtil ensurt. Acariciar lentament unes pàgines és una acció en principi d'una certa lànguides, d'una estirada voluptuositat, si vols. Però també li veig un punt espectral (el vampir també passa les pàgines del llibre lentament, delectant-se amb el frec que fan, per que ens entenguem).
Hi veig per tot arreu ombres que s'alcen i s'esvaneixen sense tenir temps de copsar-les.
És tot el que tu dius - immillorablement - sí, però a mi, també m'arriba d'aquesta manera més fosca.
Com tu dius, també, el poema ve de gust llegir-lo una vegada i una altra i cada vegada rodola un gra que no havíem garbellat.
Moltes gràcies.

Helena Bonals ha dit...

No et superaré mai!
Tot això de les Tes, és massa.
Jo no hi busco significats, en rellegir-lo, només el plaer de la lectura per ell mateix. No em passa amb res més, només amb Monteverdi: "Deposuit potentes de sede" dins "Vespri della Beata Vergine" El nom és horrible, però no pararia de posar-la.

Florenci Salesas ha dit...

Helena, i tant que m'has superat. Moltes vegades! No es tracta d'una competició, de fet. Però és normal que un veu una cosa i l'altre viu l'altre. Passa també cadascú està receptiu a una cosa, i també que tenim dies i dies (hi ha dies que miro el món i no sóc capaç de veure-hi res. És la bomba!) i llavors, fins i tot les percepcions canvien.
Jo admiro les teves observacions i potser és perquè jo no les sé tenir i molt menys expressar. I no és per raspatllar-te, és així. I la poesia és quelcom que de vegades t'agafa que no t'hi fixaves, sense la preparació espirtual suficient com per evitar de plorar (de fet, quan això passa és fantàstic) i d'altres, l'emoció ve després d'una estona de lluita.
De vegades no ve mai (i llavors, aquell dia, maleït sia, ens exposem a que ens acusin d'insensibles!)
En fi, tot això és força variable, sí.
Apa, bona nit*