El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.
PORCAR, Josep Poeta i mussol, piulades al vol V
Les "estàtues del vent" és un oxymoron, les estàtues no poden ser fetes de vent si no és dins el poema: les estàtues són els mateixos poemes, immutables, que giren amb el vent de la poesia. Que tenen la mirada en la llunyania, que deia Kafka, i per molt que s'arronsin ho fan "sense acotar l'esguard", i sense caure del pedestal.
Entrades
8 comentaris:
Cal ser flexible quan les situacions així ho requereixin, però sense perdre de vista que, en quan puguem ens hem de redreçar i, si cal, més fortament encara.
Molt bona interpretació, porquet!
Breu però profund! m'encanta que comentis els recursos que s'utilitzen al poema, sempre he sigut molt dolenta per recordar no tant els sino el significat de tècniques com l'oxymoron.
Un salut!!
Patricia,
aquest poeta dóna molt de si. Celebro que t'agradadi.
No coneixia aquest poeta. Que bona ets interpretant.
Bon cap de setmana, alena Helena!
No m'hi havia fixat en l'"alena", Gemma! Gràcies.
Drets, llegim les restes
del temps en tinta. Drets
esguardem la poesia
com si prosa fos.
Bona, nena!
Esguardar la poesia com si prosa fos, molt ben trobat. I la prosa com si fos poesia.
Publica un comentari a l'entrada