Atuït

Atuït per ombres invisibles, em moc

entre els sospirs de la mort i un lloc a la vida.

Quan et dol el dol, l’has de revertir i fer-ne

poesia, música, dansa... no aferrar-t’hi,

ni deixar que el dolor es quedi a dins teu,

que no quedi arrelada al moll de l’os, la pena.

Ser capaç d’estimar i capaç d’estar sol.

Respira profundament, treu enfora l’aire

tòxic, mira com l’univers és ple d’estrelles,

atalaia’t, observa, guaita, pensa, respira,

que la màgia entri al més dedins de tot.

Procura fixar a la ploma la teva història

abans que algú altre l’escrigui per tu.

Deixa l’instant sense fer fressa ni ferides,

i amb aquella bellesa amb què hi vas arribar

aferra’t a qualsevol record que hagis estimat.

Contempla la pau i la serenor del paisatge

al fons dels ulls de marededéus romàniques,

a les paraules d’aquell mestre de sequer

amb qui anaves a costura a aprendre de lletra,

i que la claror et penetri a les entranyes.

Ara que és primavera, vola a cor què vols.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Un poema preciós, de peus a cap, optimista, alliberador i ple de sentit. Per versos com "Ser capaç d’estimar i capaç d’estar sol", tot alhora. Per "Procura fixar a la ploma la teva història/ abans que algú altre l’escrigui per tu": cal ser amos de tot el que vivim, de tot el que escrivim. "Aferra't a qualsevol record que hagis estimat", per dolorós que sigui, és un gran consell. Aquest "atuït" del títol, el poema el desmenteix.

Pintar el temps

La consciència es perd quan el cos se’n va,

es buida la casa d’olors, emocions,

conflictes, l’ego s’amorteix amb els fogons

i cadascú es compon amb el dolor com pot.

Si al més enllà hi ha una altra vida, ja ho veurem.

Qui ho sap, qui no ho sap, qui en parla, qui hi creu també.

Atrapa amb les veles vents favorables,

que no et sàpiga mai greu el que no hagis fet.

No sabem cap lloc millor que aquest món que coneixem.

I pren seriosament el que calgui i riu-te’n

dels altres, que la millor part ets tu mateix.

No importa el temps, sinó el que amb ell hi facis.

El repte és saber escollir amb qui, quan i com.

Insuportable és morir sense haver viscut.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Per a algú que pretén de ser poeta, viure sense escriure és insuportable com "morir sense haver viscut". Diuen que només tenim una obligació a la vida, ser feliços. Però entre el lliure albir i el determinisme és on tots ens movem, per sort o per desgràcia. Ja hi ha els que no volen portar ningú al món perquè són conscients del pa que s'hi dona. Aquest "riu-te'n dels altres, que la millor part ets tu mateix" és allò que costa tant de fer. El títol, "Pintar el temps", o "Atrapa amb veles els vents favorables", parlen de coses immaterials en relació amb d'altres de físiques, són molt ben trobats. És un poema que és força translúcid, excepte "l'ego s'amorteix amb els fogons". Algú m'ha dit que el Gabriel és "un poeta de veritat, no un aspirant a poeta".

De tots colors

Obrint una petita capsa

n’ha sortit una papallona

fent giragonses al voltant

meu, fins que s’ha aturat damunt

el full de paper on escric

poesia. M’he entretingut

jugant a somnis al vol d’ella.

He deixat la capsa oberta

per si vol tornar-hi a entrar,

també he obert la finestra

per quan vulgui emprendre el vol,

que el maig en flor és a tocar.

L’adéu no sempre és una pèrdua.

Els comiats no tanquen, obren.

Així comença el que segueix.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

La "petita capsa" no seria res més que la poesia, i la papallona que en surt, el fons rere els versos. Que s'atura damunt el paper on escriu, amb la inspiració. La que li permet de somniar. Amb els sentits alerta perquè la poesia torni, amb un possible nou enamorament, que torna com la primavera. L'enamorament que nega la vellesa. I la veu poètica deixa els sentits alerta també per si la poesia vol tornar. Que perdre una persona, un amor, no és el final de res. "L’adéu no sempre és una pèrdua./ Els comiats no tanquen, obren./Així comença el que segueix" és perquè l'amor perdura en la poesia. El títol del poema potser faria referència que la poesia és de tots colors, no només els alegres.

Fil roig

M’ha punxat una espina del roser

quan només volia olorar la rosa.

Aquestes que floreixen per l’abril.

Han corregut els mots sobre les aigües,

que s’han endut i eixugat la sequera

i frisen per endur-se’n, juntes, sang

i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada

un pètal de record. Batega

entre els fulls d’un llibre l’enyor

per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.

Però he menjat, begut, assaborit,

percebut una olor per a tota l’eternitat.

El fil roig del destí relliga el dit petit.

Paul Celan sura en la memòria

del Sena.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Els dos primers versos parlarien de com un poema se sent més enllà de valorar-ne la bellesa, o d'entendre'l. I el final de la primera estrofa indicaria que per estètic que sigui, pot, o bé hauria sempre, de fer mal, de mossegar. "Ter avall", amb la vida que aplega "sang i aroma", que en treu profit, de la poesia.

"He robat a l’esgarrinxada/ un pètal de record", el d'aquell vers que s'hi relaciona. "Batega/ entre els fulls d’un llibre", el d'un poemari com aquest, "l’enyor/ per mantenir la fesomia", la de la bellesa que potser l'ha enamorat. 

Els primers tres versos de la darrera estrofa parlarien d'aquells instants de felicitat que no passen. Tot i que el poeta Dannie Abse deia allò de "A vision dies from being too long stared at". 

Aquest "fil roig del destí", roig de la rosa que fereix amb les seves punxes, no seria més que aquell fil que et lligues al dit, el "dit petit" en aquest cas, per no oblidar el que és important. Els dos darrers versos són els més abstrusos. En la superfície de l'aigua del riu Sena, després de parlar del Ter, en la seva forma, hi suraria la poesia, aquella tan hermètica de Celan, com a símbol.

Rumb

 M’agrada vagarejar sense rumb,

pels carrers, carreteres i camins,

i que em faci la guitza el vent, les olors,

els sorolls que d’ací i d’allà t’arriben

i t’entortolliguen a la natura.

Entre clarors, besllums i ombres, sorgeix

la veu d’algun follet trencant silencis

arrossegats i dèries secretes.

Tancar i obrir portes a la distància

i a la indiferència i ser

capaç de viure entre tantes batalles

absurdes, que no tenen cap valor,

i aprendre del que no paga la pena.

El millor de la vida no es pot veure

ni tocar, s’ha de sentir amb el cor.

L’amor d’un solitari és perquè ell vol,

no trenca el silenci per companyia.

De tota manera si de debò

s’estima, és un plaer compartir

la màgia del temps, la vida, i no

oblidar el ser i l’estar aquí i ara.

El llenguatge és qui transforma la vida,

cal poesia quan la vida es desfà a trossos.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Un poema en tres estrofes que és fet bàsicament de metapoesia, parla de la seva escriptura. En la qual no té un rumb fix, no cerca, troba, que diria Picasso. Amb "la veu d'algun follet trencant silencis", que no seria res més que la seva inspiració per als poemes. Les "dèries secretes" són les que omplen la seva obra. 

"Tancar i obrir portes" faria referència al voler fer el poema més lleu o més clus, més directe o més subtil; "a la distància/ i a la indiferència" perquè voldria arribar al lector, sigui com sigui. Aquest "aprendre del que no paga la pena" és per voler fer poesia de la grisor de la vida. Aquests dos versos són capdals: "El millor de la vida no es pot veure/ ni tocar, s’ha de sentir amb el cor". Em recorden "l'essencial és invisible als ulls" de El petit príncep. Sembla que sempre hauria de ser així, però pocs hi arriben, a aquest nivell de les coses. Normalment és cosa dels poetes.

"L’amor d’un solitari és perquè ell vol", i és la millor manera d'estimar, no pas enganxat a l'altra persona. Amb el matís que "és un plaer compartir/ la màgia del temps, la vida". Els dos versos finals són molt bons. Seria com una deconstrucció en gastronomia, el que fa el poeta amb el llenguatge.

Piano

Com si fos ahir mateix xiulaven en l’aire

les notes teclejades al piano que

tantes vegades havien tocat els dits

d’en Segimon.

No creguis res que en vers no entri.

La música de la paraula arriba a l’ànima,

viatja cap enllà on vulguis sense ni moure’t.

Cadascú acull la paraula i el lloc on dir-la.

A cada temps li correspon el moment, per més

vegades que hagin sigut dites abans, mai

seran com tu les dius, com tu les diguis.

T’agradi o no t’agradi, vulguis o no

hi ha forces que t’atrauen i t’absorbeixen,

i la vida en fa escarni i per això té encant.

Soc jo contra la nostàlgia i vaig perdent.

El que fas és el que compta per ser qui ets.

No soc el que em va succeir, soc el que vull ser,

no soc ningú si no vull ser, si no he sigut.

Amb mi no has de fingir una set que no tens,

que cap lligam és prou estret per ser amb tu.

Sempre són diferents les aigües del riu.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"No creguis en res que en vers no entri": aquest vers genial d'un Segimon Serrallonga, poeta força desconegut, fa pensar en el que va dir alguna vegada Dolors Ollé, que "Ningú es pren seriosament els poetes". Això es pot relacionar amb "i la vida en fa escarni i per això té encant", té encant aquesta poesia que on molts no entren i tot i això la valoren.

Malgrat "tot està inventat", que s'acostuma a dir, "mai seran com tu les dius, com tu les diguis", les paraules dins dels teus poemes i el que amaguen amb elles.

Sobre "no soc ningú si no vull ser, si no he sigut": el futur, com la lluna respecte el sol, que deia Paul Auster, depèn del passat més que no semblaria. 

"Amb mi no has de fingir una set que no tens", el lector no cal que inventi res, només que observi, "que cap lligam és prou estret per ser amb tu", que no es pot esperar que el lector sintonitzi, vibri amb tot el que diu la veu poètica (aquest vers jo fins ara no l'havia sabut interpretar, per cert). "Sempre són diferents les aigües del riu", fins i tot quan hom rellegeix troba coses noves en un text.

Mans i mans

Amb les mans es cura el dolor. La iaia

deia que si el tanques al cap, s’enroca.

A les mans hi ha les antenes de l’ànima.

Escrivint, cuinant, pintant... enfonsant

les mans a la terra envies senyals

a dins teu, a l’ànima.

La vida l’anem gravant a les mans,

amb les mans fem l’amor molt més sublim,

tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor.

El món l’has de fer tu mateix a mida,

crear els graons que et treguin del pou.

Inventa una vida i fes-la realitat.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Quan feia una assignatura d'història de l'art, una vegada el professor ens va dir que el sublim només es manifesta en art de forma manufacturada, amb el que es fa amb les mans. M'hi ha fet pensar aquest poema. 

També aquesta frase dins el primer vers: "Amb les mans es cura el dolor". Això és una cosa que, sempre que passa alguna cosa trista, dolorosa a la vida, te'n pots fer conscient. Quan fa un temps vaig caure i vaig trencar-me la ròtula, el fet que algú dels que em van envoltar poc després m'agafés la mà, crec que em va ajudar molt. "La iaia/ deia que si el tanques al cap, s'enroca": poder treure fora el sofriment, el que no pot fer la vaca cega de Maragall, és sempre molt bo.

Aquest poema no té pèrdua. "A les mans hi ha les antenes de l'ànima./ Escrivint, cuinant, pintant...". Al Festival Acròbates de l'Hospitalet, que aplega música i poesia, sempre, als cartells que l'anuncien, hi surt una mà. La mà amb la qual es fa aquesta música o poesia.

Sobre "amb les mans fem l’amor molt més sublim": hi ha un vers més sublim que no aquest? "Tot el que es fa amb les mans es fa amb el cor", per paradoxal que sembli. "El món l’has de fer tu mateix a mida,/ crear els graons que et treguin del pou". Qui ho ha aconseguit, ho sap.

Llevantada

A l’altra banda del forat

del pany plou i l’aigua vessa

pels canalons i les rieres,

esquitxa els vidres i convida

a mandrejar sota els llençols

mentre els llevants fan de la seva.

És aquest callar que no calla

i en el parlar de quan s’escolta,

enmig de cossos i moixaines

quan el silenci es fa paraula,

i s’intueixen els sis sentits

i la pell s’ajunta amb l’ànima.

Plou, plaer entre vidres, sí,

si has gosat follar amb l’amor.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema és una mena d'al·legoria, de metàfora estesa amb el motiu de la llevantada. Quan fa llevant és quan arriba un vent no gaire fred, tot i que porti pluja.

El poema és fet de contrastos, entre "aquest callar que no calla", o sigui la mateixa poesia, que diu sense dir. O "en el parlar de quan s'escolta", com la interpretació que faig jo ara mateix d'aquest poema. I "quan el silenci es fa paraula", una altra manera de dir el mateix. Sempre dic que la poesia és més en l'espai en blanc que l'envolta que no en les mateixes paraules.

Quan "la pell s'ajunta amb l'ànima", la forma amb el contingut del poema, quan dius el que dius tal i com ho dius, en definitiva. Aquesta pell i aquesta ànima lliguen moltíssim amb el darrer contrast: "Plou, plaer entre vidres, sí,/ si has gosat follar amb l’amor": no tothom pot dir-ho, sobretot no pot dir-ho si no ho diu amb la poesia. 

Equilibris

He fet un tracte amb el temps, pacífic,

no fujo d’ell, ni ell em persegueix.

Soc en un carrilet de passa lenta.

El temps ven bitllets per anar allà on

vulguis, a la velocitat que vulguis.

Però hi ha quelcom que s’amaga a l’ombra

dels anys que et volten: el destí, aquell

que juga amb les cartes marcades, i

a vegades comparteix el vi amb tu,

d’altres quedes sol amb el cul a l’aire.

Vull ser vent, brisa, moure aquest cos

que gemega, vull fer-me vell a dins

d’un poema i no perdre cap mot

en un destí que no hagi escollit,

i ser fragilitat en el reflex

dels ulls, amic dels gats i de les ombres.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

El Gabriel té vint anys més que no jo. Té la sort d'estar jubilat, i de no haver de patir gaire pel temps. I de poder escriure tant i tan bé. La velocitat ve donada per la constància, la resistència, més que no per l'sprint. Una pàgina cada dia i al cap d'un any tens un llibre. 

Però la vida que vius, que sigui feliç, és qüestió de propina, que deia Pla. Conscient que el seu cos gemega per l'edat, alhora vol ser "vent, brisa", pel fet de voler ser poeta. Aquest "fer-me vell a dins/d'un poema" és el fragment amb més sentiment d'aquest, de poema. Ja que fer poesia és la millor manera de passar la vellesa, de continuar vivint, "en el reflex/ dels ulls", el dels lectors, així com "amic dels gats i de les ombres", o sigui, els animals que més li agraden, i les ombres que remeten a la fotografia que feia abans, de nou.

Quarto fosc

D’un temps en blanc i negre i llum vermell.

Soc conscient de com el destí

entra a dins dels meus versos i

n’acapara el ritme, el sentit...

i tampoc faig res per evitar-ho.

Al cap i a la fi tot serveix

per posar-ho a la llum, tancada

o encesa de l’ampliadora

del quarto fosc, per exposar-ne,

revelar o deixar latents les

imatges que ronden pel cap.

T’ensenya el temps que per anar

endavant has de deixar enrere

tot el que pesa a la motxilla.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Jo també havia començat fent fotografia, quan estudiava disseny, i he acabat provant de ser poeta. Aquest "temps en blanc i negre i llum vermell", del revelat que ara, amb la fotografia digital, s'ha perdut, és la imatge de com "per anar/ endavant has de deixar enrere/ tot el que pesa a la motxilla". Però, com es deia a Il gattopardo, "cal que tot canviï perquè res canviï": amb els poemes el Gabriel Salvans continua fent fotografia metafòrica. Aquest tros: "per exposar-ne,/ revelar o deixar latents les/ imatges que ronden pel cap", parla de quan la poesia és més misteriosa o més transparent, el trobar clus o el trobar lleu, que deien els trobadors. Recordo el que ens ensenyava un professor de fotografia, que cal exposar les ombres a la llum en revelar, perquè es vegi en elles, i revelar les llums perquè no surtin cremades, perquè també s'hi distingeixi alguna cosa. Pot ser que, al capdavall, el que ronda pel cap ho deixis latent. El que seria l'inefable, el que no es pot traduir en paraules, i el que fa que una imatge no sigui valuosa per ser maca, com la d'una posta de sol, sinó pel que hi ha darrere, per tot el que està dient i tu pots escoltar.

Subterrani

Recordo un banc on em va atrapar el temps

una bona estona, assegut com si

volgués agafar conversa amb algú

que no venia, mentre caminava

amb l’ànima cap a indrets, com qui va

sense pressa, amb la serenor de no

fer tard a cap lloc; palplantat, de fet,

al banc on no m’esperava ningú.

Fa temps que ni el veig ni el busco, segur

que ni m’espera. Però hi és encara

en un racó de la memòria? Ves

a saber. Si em veiés em recordaria?

Qui sap si rau o dorm al subterrani.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

"Tota la vida esperant que passi alguna cosa, i l'únic que passa és la vida", he sentit a dir, i "La vida és el que et passa quan estàs ocupat fent d'altres plans" cantava John Lennon. Sempre pendents de l'arribada del ver amor, de la seva continuació tant com de la seva fi, tot i que "Només acaba el que no ha existit mai", que és la cita de Punset que val per totes les altres. Tot això simbolitzat en aquest banc on no arriba ningú. Una espera que continuaria en l'inconscient, el subterrani, la poesia. Encara que vulguem ignorar-lo, aquest banc és com els dos coixins sobre el llit on dormia Van Gogh en la seva habitació a Arles, que parlen de la necessitat de companyia que tenim tots.

Indecisa

Aquest poema el començo enclaustrat

entre tres llums molt distintes, un focus,

una espelma i la llum de migdia

que s’escola per la finestra; i

cadascuna em porta cap a camins

prou diversos. La finestra convida

a mirar el món de l’altra banda, molt

diferent a cada instant, el paper

on escric me l’il·lumina la llum

del llum de sobre la taula. L’espelma,

en canvi, em fa dolça companyia

i belluga la flama amb l’aire mentre

trontolla en ombres la llum indecisa.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Aquest poema no sé per què m'agrada tant. Potser pel poema Mysteries, de Dannie Abse, que em va arribar molt i me'l recorda una mica. 

La veu poètica diu trobar-se condicionada per tres tipus de llum, en el moment de començar el poema, quan sol aparèixer la "paraula viva" de Maragall, quan "pel fil es treu el capdell" de la creativitat. Cadascuna d'aquestes llums ho són de manera real i figurada. La llum dels sentits, objectiva, la del focus elèctric. Que sempre hauria de ser protegida per un pàmpol, ja que la visió d'una bombeta encesa fereix els ulls. La llum de migdia, la de la raó. La que ens du el progrés, el benestar, la bona vista. I la de l'espelma, la de la Crítica de la raó pura de Kant, la de la poesia per connotació. La més etèria, màgica, la que prové de l'inconscient, i per això és indecisa, amb prou feines es copsa. La que s'identifica amb el bell, el sublim. La que "fa dolça companyia", la que de fet és imprescindible, si es vol ser poeta. No hi ha res de tan confortable en una llar com una espelma en el seu canelobre. Quan tot falla és com un llibre de sempre davant d'un d'electrònic. També diuen que la contemplació d'una flama o d'un foc és una cosa fascinant, com fer-ho amb l'horitzó del mar o en mirar un nadó. Com llegir aquest poema.

M'agrada

M’han calgut tres dies per pensar i

dues nits per decidir allò que vull.

No vull donar més voltes al temps per

anar al mateix lloc de sempre, i n’hi ha tants

per no ser-hi, i tants per què somiar,

que ser a tots és com somiar truites.

He decidit, doncs, que al lloc d’on soc i

visc és com si visqués al paradís.

Per què anar més lluny si el que puc tocar

tan de prop val tant com el que em promet

el lluny, i el que necessito és tan poc?

M’he fet una carta a mi mateix per

no dubtar mai més del que tant m’agrada.

Poemes en tres temps, dins A peu dret

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Era Pessoa que deia que el lloc de la terra més lluny on pots aspirar a anar és aquell on ja ets, després de donar la volta al món. I Blai Bonet, que no volia fer res del que li vingués de gust, perquè l'únic que volia era estar content amb si mateix. L'austeritat, l'estoïcisme omplen aquest poema. Diuen que un autor parla sempre d'ell mateix, i jo hi afegiria que parla sempre amb ell mateix. "M'he fet una carta a mi mateix" és molt ben trobat, "per/no dubtar mai més del que tant m'agrada" és un bon propòsit d'any nou. Que "al lloc d'on soc i/ visc és com si visqués al paradís" fa pensar en el que vaig llegir una vegada en una agenda d'aquelles que inclouen cites, que la primera norma per ser feliç és voler ser el que ets. I també penso en la recomanació "val més voler el que es fa que fer el que es vol".

Enlloc

                                             

                                                            A Jordi Salvans Casas, 1976-2023.                                                                               

                                                                                              

No podrem resistir la curiositat de constatar-ho.

Has sigut tan fugaç com un estel

en la nit de Sant Llorenç, i encara

seguim buscant, entre les dues grans llunes

d’agost, el fil de l’estela caiguda.

Ens fa il·lusió pensar que la veurem

en el moment més inesperat,

suspesa del llum d’una bicicleta

que pedala cels enllà per camins que... qui sap

on menen. No ens queda més remei

que desitjar-te bon camí, en aquest

que has pres; i que t’allunya... i no torna...

Ha quedat pendent de fer tanta cosa

que haurem de fer amb tu, sense tu.

En el record sempre seràs el que vas ser,

el que vas construir entre mirada i mirada,

entre full i full, entre paraula i paraula,

la imatge latent al visor dels teus silencis.

Que és allà on el temps es troba amb l’estel perdut.

El groc d’estiu de la Bianchi es queda

com el marro al fons d’una tassa de cafè.

La veu de dedins que fa mal i que consola

el cor, ni que sigui fora d’hora, fora d’enlloc.

Poemes en tres temps, dins La cambra 

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Encara que hom pugui no ser creient, la veu poètica parla de com la família del Jordi (fill seu que ha tingut una mort prematura, anant en la seva bicicleta), té "la curiositat" d'arribar a veure com aquesta bicicleta pot veure's volant en el firmament, com "un estel/ en la nit de Sant Llorenç". Justament per aquesta fugacitat de la seva vida. El motiu de la bicicleta també serveix, en una analogia, per parlar del viatge que pot haver emprès en una altra vida.

Es poden trobar un parell de conceptes ambivalents en aquest poema: "amb tu, sense tu", i "que fa mal i que consola/ el cor", alhora. Les coses sempre es poden veure, sentir de més d'un costat. 

Té molta força aquest "En el record sempre seràs el que vas ser": ho serà "entre mirada i mirada,/ entre full i full, entre paraula i paraula", les de les fotografies tant com els poemes gestats per l'ull poètic, en "la imatge latent al visor dels teus silencis", un visor que pot parlar de com en el seu art enfoca, té la imatge precisa d'aquesta vida perduda, ja en silenci.

Aquest "com el marro al fons d'una tassa de cafè" és una imatge molt ben trobada del que resta de la seva vida, el que voldria retenir aquest poema en el seu fons també. 

"La veu de dedins", i "ni que sigui fora d'hora, fora d'enlloc", parlaria tant del temps com de l'espai que no tornaran, però que reviuen en l'interior d'aquest poema.

Fragments. Emily Dickinson

16. Qui no ha perdut mai, està poc preparat / Per trobar una Corona. (Poema 136, 1860.)

S'aprèn més dels errors que no dels èxits. Si tens massa èxit perds el talent. No se cerca, es troba, si és que n'ets digne.

27. Una paraula mor, un cop dita / Diuen alguns – / Jo dic que just comença a viure / Aquell dia. (Poema 278, 1862.)

Igual que l'amor, la poesia no mor mai.

40. Això era un Poeta – / És aquell que / Destil·la un sentit sorprenent / De Significats Ordinaris – (Poema 446, 1862.)

Agafar un tòpic i donar-li la volta, és el que fan els poetes. Posar dos contraris en connexió, com en un oxímoron, també.

46. Un Abisme – però Cel al damunt– / I Cel al costat, i Cel al voltant; / I tanmateix un Abisme – Amb Cel al damunt. (Poema 508, 1863.)

Una roca de duresa, un infern envoltat de vels de felicitat, de cel blau, és la vida.

98. Si puc evitar que un Cor es trenqui/ No viuré en va/ Si puc estalviar a una Vida el Patiment/ O apaivagar-ne el Dolor // (...) No viuré en va. (Poema 982, 1865)

El poeta escriu en la seva torre de vori per alliberar-se, però també per agombolar el seu lector.

112. Trobo l'èxtasi en el viure - la simple sensació de viure ja és prou felicitat. (Carta 342a, carta de T. W. Higginson parlant dels propòsits d'Emily Dickinson, 16 d'agost de 1870.)

La persona feliç viu, i la felicitat és la seva recompensa, deia un llibre d'autoajuda.

121. Que la Possessió més bella rau en el que menys es posseeix. (Carta 359, a Elizabeth Holland, primers de gener de 1871.)

L'absència és presència concentrada, he llegit, crec recordar, a la novel·la Oona i Salinger.

125. Només l'Amor pot ferir - Només l'Amor cura la Ferida (Carta 370, a Elizabeth Holland, cap a 1872)

"Love hurts, love scars, love wounds", diu la banda sonora de Wilt. Si estimes, pateixes. Si estimes, pots convertir-ho en poesia, deixant de patir.

143. Haver estat immortal transcendeix arribar a ser-ho. (Carta 441, a T. W. Higginson, juliol de 1875)

Haver estimat fins a la mort és superior a, més important que esdevenir un clàssic.

179. Un llibre és només un Retrat del Cor - cada Pàgina un Batec - (Carta 794, a Elizabeth Holland, després de Nadal de 1882.)

Es pot entrar en un llibre per qualsevol pàgina.

Aquest llibre breu és tot el que cal per conèixer aquesta poeta tan especial, que un moment donat es va tancar a casa, a la seva habitació, i no en va sortir més. Escriu amb una força que he provat de transmetre. Això en diu la Wikipedia: És considerada de manera gairebé universal com a una de les poetes nord-americanes més importants de tots els temps. Durant la seva vida no va arribar a publicar ni una dotzena dels seus gairebé 1800 poemes. La major part de les seves obres s'ocupen del seu amor cap a algú, un home o una dona, i amb qui no es podia casar. 

Haiku. La poesia de l'instant

Aquest llibre introdueix el món del haiku de manera concisa, però efectiva. Hi ha qui se'n riu de la brevetat d'aquesta composició poètica. Que a banda de la mètrica amb la qual es fa fora del Japó, té un esperit particular, que s'acostuma a ignorar a la resta del món. Amb el "kigo", per exemple, que "és una paraula que evoca alguna estació de l'any" (29). I la idea de l'instant, "Un haiku perpetua l'emoció del poeta en transcriure'l" (57). Que no hi ha metàfores potser sí, però cada haiku pot ser interpretat, i acostuma a ser molt ambigu, permet moltes lectures. 

L'autor presenta una antologia de haikus de molts poetes, començant pel gran clàssic Matsuo Basho. Traduits sense la mètrica, però amb tot l'esperit. En comentarem uns quants.

"Cirerers a la nit:/quan més m'allunyo,/ més em tombo a mirar-los", fa pensar que com més t'allunyes de la primavera més hi vols tornar en l'inconscient.

"Amb pluja i boira/ no es veu el mont Fuji/ i és més bell", en què com més s'amaga la bellesa més captiva.

"Un dia/ sense dir ni un mot./ L'ombra d'una papallona". No dir res faria present el que és inefable.

"Com la cloïssa en dues valves/ em separo de tu/ a la tardor". Amb la tardor arriba la maduresa, el saber destriar el que val la pena del que no.

"De no ser-hi tu,/ massa gran seria/ el bosc". Sense l'amor el món seria una selva.

"Al que envelleix,/fins i tot els dies llargs/ l'entristeixen". Amb la decadència no serveix de res que la vida sigui llarga.

"Quina solitud!/ Després dels focs artificials,/ una estrella fugaç". Després de la felicitat sols resta la poesia, que la voldria retenir.

"Assenyalant amb el dit/ i de puntetes els nens/ admiren la lluna". Aixecar-se cap amunt és una forma de tenir la lluna.

"El cucut,/ la pàgina en blanc,/ la solitud". La buidor de la pàgina en blanc, amb  un haiku com el cant d'un cucut al mig.

"El rossinyol torna/ i torna a dir-ho/ i no es cansa". Amb cada nou poema acostumes a dir sempre el mateix.

Els haikus, com les tankas, són la demostració més evident que "menys és més". Ni tan sols porten títol. N'hi ha que t'arriben com un llamp, el que hauria de ser sempre la poesia, res de poemes de més d'una pàgina, que no són més que prosa.

Tarot de Folgueroles XXI_ El Món

 

Prou feina he tingut des del gener estant,

que vaig mirar la lluna al cel de Folgueroles,

per arribar fins aquest Estiuet de Sant Martí.

A l’any passat hi tinc els setanta anys i mitja

vida compartida al costat de la Carme. Mai més

tornarà aquell somriure, però quedarà sempre

reflectit per l’eternitat. Venim amb poc,

marxem amb res, a la darrera butxaca només hi queda

allò que hem sigut. Sé que faig via cap a la vida eterna.

Ara que estic sotmès als versos del “Retour d’âge”

com diu en Pla. Buscaré en el poema el camí

de la plenitud cap al sender de les paraules.

Que el joc amb el món i el foc del mots encenguin la flama,

a cada cim que vull trepitjar, a tantes taules

que vull compartir, en tots els ulls clars

on pugui aturar la vida i pensar en la mort,

amb un somriure a flor de llavi.

En cada ratlla de vers que escric, hi surt,

hi penja, el reflex furtiu d’un raig de llum

que s’ha filtrat per l’objectiu de la càmera.

Sóc, doncs, encabit al món d’una fotografia

mirant al cel el vol d’una mosca que encalça el gat.

 

Sobre la il·lustració: “Principi, perfecció, vida futura, amor, etern femení, ou còsmic, inspiració, retorn vital, gran fortuna, creativitat.

Després d’una hecatombe, caldrà torna esperar que l’univers torni a sembrar la vida al fons de la mar i de recomençar de bell nou tot el procés vital, com si res hagués passat”.

L’ou fa pensar en què és primer, l’ou o la gallina a l’univers. En com va començar tot.

Sobre el poema: En aquest poema final parla de la seva parella absent, la Carme, amb un somriure seu que no tornarà com no sigui en una fotografia, o indirectament en un poema com aquest. Que “a la darrera butxaca només hi queda/ allò que hem sigut”, a banda de parlar de la importància d’anar del tenir al ser, em recorda un fragment del Gabriel dins Un poema per a cada dia de l’any, en què diu que porta sempre el seu amor amb ell, com el mocador dins la butxaca que sempre l’acompanya.

Diu que està sotmès als versos del “Retour d’âge”, del canvi de vida. Que vol que s’encengui la flama de la poesia, en els cims, la companyia, “en tots els ulls clars”, el que seria una metonímia per parlar de veure-hi clar. Amb optimisme.

En cada poema hi ha el “reflex furtiu”, el que s’ha infiltrat sense demanar permís, com el de la llum en alguna fotografia seva. Un bon final, aquest.

Tarot de Folgueroles XX_ El Judici

 

Pot ser una tarda qualsevol que el gat

vingui a fer-me memòria que hi és.

Sovint m’abstrec en les meves cabòries.

I ara que les tardes fan olor de castanyes

i fosqueja d’hora, tot convida a somiar

sota l’escalfor d’una manta, en el jo

més profund, valorar qui sóc, què sóc, on sóc.

Què cal saber en el temps del pas del temps.

Que el riu dels dies no es detura.

Ara, el tinc palplantat davant meu, escodrinya.

Mentre, intento reflectir reflexions i vivències,

nu, desxifrar entre ombres i silencis, misteris

més enllà de la tomba. No, no. No vull esborrar

rastres, més que res trobar-ne en el camí fet.

Emmirallar-me en el poema, sense mans.

Que el jeroglífic és prou complicat,

tant, com mirar al mar esbraveït des d’una via ferrada.

Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,

a l’amistat i deixar-ne constància

en el temps i en la paraula i compartir

amor i sofriment i saber-me honest.

No cal que els déus hi diguin res, tenen prou feina.

Sobre la il·lustració: “Renovació, retorn, autodestrucció, renaixement, metamorfosi vital, cicles vitals de la terra, regeneració, llibertat, estabilitat energètica.

Hem començat un camí sense retorn que ens passarà comptes, és possible que el destí de la vida intel·ligent sigui el d’un progres inevitable que ens portarà al col·lapse ja iniciat, hi ha una futura extinció d’aquests animals insatisfets?”.

En un judici cal que tots els elements d’un trencaclosques encaixin.  Els de l’acusat i els de l’acusador.

Sobre el poema: Aquest  abstreure’s en les cabòries una tarda de tardor, tan fosca, permet de fer poesia,  sent conscient del pas del temps. Sense  voler esborrar el passat, sinó  aprendre d’ell. Projectant-se en el poema, sense mans,  quan ja s’ha escrit, perquè els bons poemes no s’esgoten mai.

“Que el jeroglífic ja és prou complicat”, i l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó, el “mar esbraveït”  i la “via ferrada”.

Aquest final: “Voldria robar bellesa a la vida, al paisatge,/ a l’amistat “ és bell per si sol. I això alhora va acompanyat d’un altre lladre o paràsit, el de  l’intèrpret sobre tot allò que la veu poètica ha inclòs en el poema. 

 

Tarot de Folgueroles_ XIX

 

La lluna ha fugit del sol de migdia

i el murmuri de les ones jugava

amb la sorra de la platja de Tamariu,

el camió, i la imaginació del nen

que no s’ha torbat quan ha passat la noia

bellugant el cul de les calces a la regatera.

L’altruisme de la mirada ha fet

possible una breu felicitat terrenal.

Sincerament, el cul de la noia

m’ha distret del joc, de l’infant entossudit

a enfonsar el camió endins ben endins del sorral.

És subtil i enigmàtic el paradís del gat.

El camí m’ha dut amb l’amic i la conversa

a cala Pedrosa. Fruir de les petites coses

agombola el bategar del cor.

Si som capaços d’acceptar la vida

tal com ve, també és possible escoltar el cant de la sirena.

Solitària, bull una remor de pensaments

mentre es barregen les gotes d’aigua de mar

amb les gotes d’aigua de pluja. L’impuls m’ha fet quedar

sol sota el sol, surant com una barca. Plou un xic

a la platja de Tamariu un divendres a la tarda.

Sobre la il·lustració: “Concòrdia, joia, amistat, influencia, atracció, amor, salut, rigor, bellesa, primordial, amistat, constància.

El pare de tota vida, font de energia, llum i escalfor, guia a seguir”.

El sol de la infantesa, que deia Machado, amb la maduresa perd lluminositat, però continua sent primordial.

Sobre el poema: Hi ha una sèrie d’idees, dicotomies, relacionades, entrelligades en aquest poema. La lluna de la poesia s’ha apartat del sol de la realitat en ple migdia. Les petites coses agombolen el cor. Si acceptem les coses com venen, si som realistes, també podem somniar, “escoltar el cant de la sirena”. Les gotes d’aigua del mar es barregen amb les de la pluja, són mar i cel alhora. I, el joc de paraules “sol sota el sol, surant com una barca” és una cosa molt gran i una de molt petita, solitària. Com la “vela en el mar blau” de Carner. 

Tarot de Folgueroles XVII_L'estel

 

 

Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira

els ulls, es para el temps i flueix al fil

de la mirada energia entre l’espai i el pensament,

el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig

alhora. No passa res en va i hi ha màgia

en l’instant en què passat i present s’ajunten.

Si passem de puntetes per la vida

passarà la vida rere el Vel de Maia.

T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques

s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,

dessota la immensitat de l’univers, un més

en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.

I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,

que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,

que el gat sap del lloc on mirar la lluna.

Que la intenció no substitueix l’aptitud

i la felicitat és un miratge passatger.

 

I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!

tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,

que si per un instant es para el temps

cal que siguis allà on és allò que cerques.

Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.

Sobre la il·lustració: La  Resistència en diu “Revelació, guia, harmonia, plenitud, confiança, intuïció, esperança, bellesa, naturisme, bons sentiments, sensibilitat, enigma, amor.

El viatge vital sempre el farem acompanyats de les llumeneres que ens marcant la nostra ínfima condició, prenen consciencia de la nostre existència”.

El naturisme seria en el verd de la pintura, l’amor en el vermell. L’enigma en el fet que és un quadre abstracte. Com enigmàtics són els estels al cel, inabastables.

Sobre el poema: quan “els ulls miren l’estrella i l’estrella mira els ulls” seria el moment de l’enamorament, com la lluna amb el sol i el sol amb la lluna, com una cosa molt gran com un estel però petit en la distància, i petit en l’ull que el mira. Aquest “es para el temps” és una imatge preciosa, que parla d’aquell instant que es recorda per sempre. Sobre “l’espai i el pensament, el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig alhora, “, són dicotomies que parlarien de l’ambivalència, del fet que s’estima de manera dual. “No passa res en va” , ni aquest poema és en va. Quan instant i present s’ajunten és màgic, perquè el retorn del passat sempre ho és, tot i que pot ser dolorós. Passar de puntetes de la vida és el fracàs de no arriscar-se, de viure només d’il·lusions, sense sortir de la caverna, sense arrelar-se per donar fruits. El pot petit “dessota la immensitat de l’univers” seria el de la poesia.

“Que la intenció no substitueix l’aptitud” , fa pensar en Quod natura non dat, Salmantica non præstat, això pot ser veritat igual que “la felicitat és un miratge passatger”, que és el punt de vista realista. I no té per què ser veritat. Igual que, contràriament al darrer vers, la millor inspiració és la que ve sola, quan no la cerques, i prové de l’inconscient, de “la nit més fosca”.