Fil roig

M’ha punxat una espina del roser

quan només volia olorar la rosa.

Aquestes que floreixen per l’abril.

Han corregut els mots sobre les aigües,

que s’han endut i eixugat la sequera

i frisen per endur-se’n, juntes, sang

i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada

un pètal de record. Batega

entre els fulls d’un llibre l’enyor

per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.

Però he menjat, begut, assaborit,

percebut una olor per a tota l’eternitat.

El fil roig del destí relliga el dit petit.

Paul Celan sura en la memòria

del Sena.

Poemes en tres temps

SALVANS, Gabriel. Sant Hipòlit de Voltegrà, Setembre 2025

Els dos primers versos parlarien de com un poema se sent més enllà de valorar-ne la bellesa, o d'entendre'l. I el final de la primera estrofa indicaria que per estètic que sigui, pot, o bé hauria sempre, de fer mal, de mossegar. "Ter avall", amb la vida que aplega "sang i aroma", que en treu profit, de la poesia.

"He robat a l’esgarrinxada/ un pètal de record", el d'aquell vers que s'hi relaciona. "Batega/ entre els fulls d’un llibre", el d'un poemari com aquest, "l’enyor/ per mantenir la fesomia", la de la bellesa que potser l'ha enamorat. 

Els primers tres versos de la darrera estrofa parlarien d'aquells instants de felicitat que no passen. Tot i que el poeta Dannie Abse deia allò de "A vision dies from being too long stared at". 

Aquest "fil roig del destí", roig de la rosa que fereix amb les seves punxes, no seria més que aquell fil que et lligues al dit, el "dit petit" en aquest cas, per no oblidar el que és important. Els dos darrers versos són els més abstrusos. En la superfície de l'aigua del riu Sena, després de parlar del Ter, en la seva forma, hi suraria la poesia, aquella tan hermètica de Celan, com a símbol.