De sobte
el carrer ha emmudit,
la bufanda se’m cargola al front
i em tapa la vorera de la dreta
i el pas de pedra i fusta.
Com que no he pres senyal,
l’entrada se’m desmarca,
i la bugada del terrat
no és la teva,
i el test d’esparregueres
no m’indica el teu nom.
XIRINACS, Olga Óssa Major, Llençol de noces
De sobte, es fa conscient que els sentits, metafòricament, no li responen: ni hi veu, ni hi sent, no sap com continuar endavant, és l’hivern. L’entrada al seu món no és la que troba, no en troba cap senyal, i “la bugada del terrat”, el que treu en net en el pensament, no té res a veure amb aquell a qui es dirigeix la veu poètica. Les esparregueres que creixen, la naturalesa, no indiquen el nom de l’altre, la vida va per un altre lloc. Li sap greu d’oblidar, però. És el que Alberoni anomena “petrificació”.
Fa 1 setmana
Entrades
2 comentaris:
Un poema molt bonic, Helena. Tot i que la veu poètica ens fa pensar en un record ja oblidat, aquest es manifesta de manera inconscient en adreçar-lo al possible receptor objecte de l'oblit. És a dir mai no oblidem del tot.
El teu comentari també és molt bonic, optimista. Tot passa i tot queda, que deies tu una vegada.
Publica un comentari a l'entrada