UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA

dijous, 3 de desembre del 2009

Lent: llum i matèria

Llepar la sal, la mel, la fel del teu
somriure

Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!

JOU, David

La poesia és la felicitat i el dolor d’estimar, que deia Maurois, “la sal, la mel, la fel del teu/ somriure”. El poeta va passar de ser sorra, terra, allò més orgànic, viu, a la cristal·lització, l’abstracció en la poesia actual. Per “obra d’un gran foc”: el del sol del passat, ha après l’ofici (“estrofa, ritme”) que li permet de “convocar la flama” de nou en els poemes. El neguit transmutat en poesia, com el pas de la sorra a cristall. “Ai d’aquell poema que no inflama!”: del poema que no colpeix, que no sorprèn ni convenç, que és malaguanyat. El poema ha de ser com un llamp, com un volcà contingut. Fet lentament de “llum i matèria”: d’allò immaterial i allò tangible alhora, els versos.

10 comentaris:

Joana ha dit...

Estic totalment d'acord amb la teua interpretació.
Aquest poeta el vaig descobrir gràcies a l'esoai de Montse ( L'espai de Galionar, que pors veure a la meua llista de blogs)que li va dedicar un post. Des d'aleshores vaig llegir tot el que vaig trobar a Internet i no sabria dir-te quin poema m'agrada més. M'alegra veure que coincidim en les lectures.
Una abraçada.

Unknown ha dit...

Jo no el conec, però m'agrada molt el poema que has escollit i també com el comentes. Ja tinc dos autors per a llegir.

Helena Bonals ha dit...

Jo no tinc cap llibre d'ell, però és a la xarxa amb una bona colla de poemes.

Francesc Mompó ha dit...

Jo, que sóc fill de vidrers i l'he vist treballar moltíssimes vegades celebre amb tendra evocació aquest poema.
Salut i Terra

Helena Bonals ha dit...

I com passa la sorra a vidre?

Francesc Mompó ha dit...

sorra, sosa càustica i foc. Res més.

Helena Bonals ha dit...

Moltes gràcies.

Assur ha dit...

He entrat després de dies i dies sense fer-ho, i d'aquí no em puc bellugar: Quin poema!!!

P.S. Tinc molta feina pendent en el teu blog, però he començat vacances -fins al mes de gener!- i podré, suposo, acabar-me els magnífics haikus d'en Feliu Formosa.

Ah!!!, i, a més a més, ha estat per a mi tot un descobriment Jesús Maria Tubau, que només amb el títol del llibre (“A la barana dels teus dits”) n'hi ha per treure's el barret.

Criticartt ha dit...

David Jou és un gran poeta sitgetà, o, el poeta de Sitges. Cada setmana a l'Eco de Sitges se'n publica un, i la veritat és que són molt interessant, i molt personals.
Però el millor de tot és com sap unir tres coses que en un primer moment semblen incasables: ciència, religió i poesia....

Assur ha dit...

Tinc demanats a la llibreria "A la barana dels teus dits" i un recull de David Jou. Els hi tinc ganes, la veritat! ;)