Tanka per a Corelli

Del verd frissosa, 

de Corelli, la nota 

extrema, altiva,

cap a ponent dreçant-se, 

gran remor que venia. 

DORCA, Jordi

Anhelant el verd de la primavera, com a músic que amaga el poeta, la nota, que és un instant, la més elevada, com a símbol de la màxima exigència, s'eleva en la posta de sol de la vida. Amb la gran remor del passat.

En l'alta proa, 

records de nit invoques. 

Llunyanes ribes, 

dolça i grisa partença, 

veus de pluja portaven.  

DORCA, Jordi

Com Ulisses a la mar. Invoca, vol que tornin, els "records de nit", els de l'inconscient que porta la poesia, com també "les veus de pluja", pluja associada a la poesia també, pel que té d'excepcional. La "dolça i grisa partença", o sigui, no abstracta, no dolorosa, sinó feta amb empatia, amb ganes de ser feliç. "En l'alta proa", anant endavant en la seva aventura personal.

Algun dia...

A cada nou vers

desenfarfega el poeta

les xarxes del pensament

amb la paciència

que li regala la il·lusió del retorn.

S'estima tant la immensitat!

A cada nou poema

desendreça el poeta

els mots del sentiment.

Intueix que la felicitat

només es presenta al límit del caos,

dins l'espontaneïtat més irracional,

i lluita per retrobar-la.

Necessita tant estimar!

A cada nova paraula

mor un xic el poeta

per entendre més la vida.

Algun dia,

tant s'hi val si viu o no,

qualcú li entendrà

i en aquell moment precís

serà renaixença per un instant...

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

La immensitat d'un vers és veritat que s'estima, perquè amb ell retorna el passat. Amb el poema, la poesia que conté, se li permet al poeta de reviure el sentiment, de continuar estimant. Entenent un poema, fas reviure el poeta, encara que ja sigui mort. Vibrant amb ell també, afegiríem. 

Tot el que envolta, tot el que toca la poesia és embellit per ella, perquè aquest gènere és la més sublim de les arts.

Tan sols la paraula nua

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

Montserrat Abelló
21 de març Dia Mundial de la Poesia

"Escric per entendre", deia Vicenç Villatoro. "Tan sols la paraula nua", concisa com la de la poesia, on menys és més, és la que permet de contenir el passat en la solitud actual, on és possible que l'amor perduri, per això "tot és possible" en ella.

Els versos ho il·luminen tot, com "sols variants i múltiples", atribueixen vida i força als mots.

En definitiva, la paraula clara i precisa és alhora la que amaga el contingut del poema, en una mena de contradicció.

nan no ki no / hana to wa shirazu / nioi kana

[ Bashô Matsuo]

aunque no sé
de qué árbol florido,
¡ah, qué fragancia!

[traducció de José María Bermejo]

tot i que llega
d'on és l'arbre florit,
¡ah, quina olor!

[traducció d'Helena Bonals]

desconec quin
és l'origen dels versos,
¡però que inspirats!

[la meva lectura]

Han tornat els moments d'estima punyent.

De paraules fàcils i somriures gràcils.

De moviments estudiats.

Ara mires tot amb ulls de nen

i canvies els noms a les coses

per adjectius impossibles.

Cada segon és un any.

Cada instant esdevé mític.

Barrant el pas a la tristor.

GUEROLA GIL, Jordi dins Amagatalls

Amb els versos torna l'"estima punyent", reviu l'amor. Amb una forma aparentment intrascendent, i pensada alhora, el poeta ho mira tot com en la infantesa, transformant el record en "adjectius impossibles", en construccions sintàctiques agosarades. Cada segon del poema és proporcional a un any de vida, cada instant pot ser llegit de moltes maneres, com un mite. Aquest poema prova d'alleugerir la tristor, la melangia del record del passat, tot i que aquesta és intrínseca en la poesia. 

Miralls

Allà on només els moviments són present,

on les mirades blanques es troben

atemorint-se i es posen a lloc.....

Allà voldria anar jo.

Allà on no existeix el revers;

on l'espai, finit, es fa comprensible,

on només el mag pot entrar.

Allà on hi ha l'essència...

Allà voldria anar jo,

a l'altre costat del mirall.

ABELLANEDA i FERNÁNDEZ, Joan

dins A l'altre costat del mirall (poemes per sobreviure)

Allà on només és present, estàtic, el que no es manté precisament immòbil, on les mirades innocents tenen vergonya, allà és on el poeta s'identifica. Allà on no hi ha cap costat fosc, on es pot abastar tot amb la intel·ligència, on només accedeix la màgia, la poesia; poesia que és el que hi ha a l'altre costat del mirall, del poema. En definitiva, la veu poètica voldria que la vida fos com els versos.