Del verd frissosa,
de Corelli, la nota
extrema, altiva,
cap a ponent dreçant-se,
gran remor que venia.
DORCA, Jordi
Anhelant el verd de la primavera, com a músic que amaga el poeta, la nota, que és un instant, la més elevada, com a símbol de la màxima exigència, s'eleva en la posta de sol de la vida. Amb la gran remor del passat.
Entrades
5 comentaris:
Una mica de paradoxa, hi volia posar. No havia collit la idea de passat. Hi és, hi és. Breu i exacte, el comentari.
La paradoxa de la primavera i la posta, suposo, Jordi.
Que bonic que el propi poeta descobreixi noves interpretacions a partir del comentari
Loreto,
doncs jo tot just ara entenc el que diu el Jordi en el comentari!
Gràcies, Helena.
Gràcies, Loreto.
Moltes gràcies.
Publica un comentari a l'entrada